Home » 2011 » agost » 19

Daily Archives: 19 agost 2011

Alfredo Mayo

El govern municipal d’Oriola canviarà els noms dels carrers que encara honoren la dictadura franquista. Retirar eixos honors és una obligació moral i, des de fa uns anys, també legal. Subscric el vell argument: ¿algú trobaria compatible amb la democràcia que Hitler o Mussolini tingueren strassen o vie dedicades? Doncs això que sembla tan clar depén molt del color polític de l’ajuntament. A Elx acaben de rebatejar una avinguda —fins ara es deia del Ferrocaril— amb el nom de Vicente Quiles (1925-2008), alcalde de 1966 a 1979 i, segons Mercedes Alonso (PP), un “demócrata de ideas”. Devia estar pensant l’alcaldessa en la democràcia orgànica, perquè al senyor Quiles l’enterraren amb el taüt cobert per una bandera espanyola un poquet preconstitucional. Benidorm té un carrer important dedicat a Pedro Zaragoza (1922-2008), qui, com a alcalde de 1950 a 1967, tingué temps de sobra per a convertir aquell poblet de pescadors en l’empori turístic que hui coneixem. Don Pedro va ser falangista fins a l’últim moment, però també republicà. Pel febrer de 1996, recordava a Miquel Alberola i als lectors del setmanari El Temps que “els carrers de Benidorm estan tots en valencià perquè els vaig posar jo”, “la primera senyera que s’ha dut en el cotxe d’un alcalde d’Espanya, ha estat la del meu cotxe”, “a casa tinc llibres, com has vist, amb dedicatòries elogioses de Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster”, que l’arquebisbe Olaechea volgué excomunicar-lo per permetre l’ús del biquini a les platges de Benidorm i que Adolfo Suárez, quan era director general de TVE, el va acusar de separatista per haver fet un discurs en valencià a Oliva. “És la meua llengua! La de mon pare i ma mare!”, acabava dient l’exalcalde. En què quedem, per tant? Falangista? Republicà? Liberal? Valencianista? Que cadascú se’l mire com més li plaga.

Alacant està petat de carrers amb reminiscències franquistes, l’associació Alicante Vivo manté una pàgina en què els dóna a conéixer i en demana l’eliminació. Només en alguns casos (esportista Ramón Mendizábal, rector Planelles, Itàlia…) sol·liciten el manteniment del nom; en d’altres, fins i tot proposen denominacions alternatives. Així, el carrer 30 de Març —1939, entrada dels italians a Alacant— hauria de dir-se 9 d’Octubre —1238, entrada dels catalans a València—; la bondat d’una ocupació és qüestió de pervivència. Des d’ací propose jo que el carrer Federico Mayo passe a anomenar-se Alfredo Mayo. La semblança resta confusió a veïns i visitants i els nostàlgics de la dictadura ixen guanyant. Alfredo Mayo, en realitat Alfredo Fernández Martínez (1911-1985), es va sumar als colpistes com a tinent d’aviació, però el seu gran servei a Franco no el va fer damunt d’un caça, sinó davant d’una càmera. Mayo fou l’actor principal de l’emblemàtica Raza —escrita per Franco mateix en 1940 i retallada en 1950 pel mateix Franco, per a eliminar salutacions feixistes, referències a Falange i insults a Gran Bretanya i Estats Units— i d’Escuadrilla, ¡Harka!, ¡A mí la Legión!, ¡El Santuario no se rinde!, Suspenso en comunismo…  El Caudillo devia vore en Mayo el que li hauria agradat ser i no era: un tio alt, esvelt, de veu baronívola i gambades atlètiques, un galant.

Per a compensar la via a l’actor del dictador, en demane una per a un insigne de signe molt diferent: Lorenzo Aguirre (1884-1942), basc nascut a Pamplona i valencià d’adopció, maçó, pintor, comunista i al final mort a garrot pels de la xurma feixista. Que no es mereix un carrer?