De moment és només un rumor, però com més va més força cobra la possibilitat que la nova versió del mític videojoc bèl·lic Call of Duty tinga com a escenari el Partit Socialista del País Valencià. “És insòlita la capacitat destructiva que genera esta formació política. Proven de fer paus, però sempre acaben matant-se els uns als altres. Estem davant d’una ferocitat paradigmàtica”, han manifestat els dissenyadors d’Infinity Ward. Un altre dels atractius de la federació valenciana del socialisme espanyol és “la quantitat de faccions en conflicte. Això enriquix la trama i aporta a l’aventura, més enllà de la lluita oberta, el risc de les traïcions i les aliances. Call of Duty PSPV no és únicament una pluja de bales i ganivetades, hi ha molt de joc psicològic. Estem segurs que donarà moltes hores d’entreteniment.”
Sí, sí, tu riu-te del paràgraf anterior, però digues ara si no podria ser veritat. El congrés extraordinari de la unitat hauria sigut de veritat extraordinari si el PSOE n’haguera exit unit. Però si el tot presenta fissures per la part de Madina i Pérez Tapias, ¿com no havien de tindre ací fractura completa? El titular d’ahir ho deixava clar: “La bronca de los socialistas en la provincia arruina el intento de Puig de unir al PSPV”. Pobre Ximo, xe! Després la cosa s’explica. Resulta que, segons David Cerdán, secretari general provincial ─el càrrec té un no sé què de jefe de centuria falangista─, “Aquí hay una apuesta clara de Valencia contra Alicante”. Nyas, coca! Ja estem amb la matraca victimista i provinciana de sempre. La que van inventar ells i Zaplana utilitzà per a consolidar-se en el PP i arribar a president de la Generalitat. Esta gent no aprén.
El dia que José Blanco va imposar en un altre congrés federal l’organització per províncies no sabia que això afectaria negativament el PSPV. O potser sí, vés a saber. L’estructura comarcal ─m’ho confessa un amic socialista─ és la que els valia i els continua valent. Però ara tenen un capitost més, el provincial, i això dóna ales. El greuge, real o fictici, ajuda a legitimar-se i així els va. L’endemà de la proclamació oficial de Sánchez el Guapo, el votant valencià percep que ací la lluita continua, però no la que haurien de fer al PP, sinó la que fan entre ells. Oficialistes, madinistes, lermistes, ciscaristes, cerdanistes, franquistes, alartistes… cal un màster de l’univers socialista per a entendre què els passa de la Sénia al Segura.
Bé. “L’acció recorrerà els despatxos de les Corts i Blanqueries, els carrers del centre històric de València. Després es traslladarà a l’Ajuntament d’Alacant, al Palau Provincial, als pubs més cool del barri antic i la Volvo, al menjador d’El Jumillano, a alguna romeria… L’emoció està garantida.” Endavant, compañeros y compañeras, feu província. Nosaltres continuem fent país, País Valencià.
Enhorabona per l’article, però sent molt contradir-te. Jo estic al dia pel que toca als dissenyadors d’Activision i el que estan a punt de traure a la llum és una versió retro, després de tant Modern Warfare, que torne als seus inicis: la segona guerra mundial (IIWW). I aquesta vegada han triat l’aclaridor títol: Call of Duty – Against Blue Division. No serà tan sagnant ni tan violenta com allò del PSPV, però promet. Aquesta vegada els toca rebre als falangistes i facciosos espanyols que anaren amb les potències de l’eix a lluitar al front de l’est.
Per primera vega estic d’acord en el teu post, crec que has fet una anàlisi encertadíssima digna d’un militant socialista crític com en som molts dels que pertanyem a aquest partit. A més t’he de dir que em sembla brillant el plantejament com a videojoc.
Només m’agradaria animar-te a analitzar tan encertadament altres situacions que també podrien provocar noves versions de videojocs divertidíssims sobre possibles candidats d’aliances com compromís, el sim city del PP o com organitzar una revelió a podemos. Un abraç i continua amb la teua tasca
Qué bueno eres, Jordi; me lo he pasado genial. Lástima que todo esto denote que lo único que les importa (como a la inmensa mayoría) es un silloncito donde poner el culo y conseguir un sueldo y su parte correspondiente de influencia. Está claro que estos señores no quieren el poder para cambiar la sociedad y conseguir un mundo más justo. No; si fueran honrados, dirían lo que de verdad sienten: “Y de lo mío, qué”.
En otro orden de cosas: ¡Ojo con esos compañeros de viaje!
Felicitats pel teu article Jordi, em sembla molt encertat. La llàstima és eixa, com ja s’ha comentat, que en les lluites internes i falta d’objectius clars es perd el nord. Dividix i venceràs.