Cuba

El pis de la plaça de la Santa Faç era el millor dels que he compartit a Alacant. A l’esquena de l’Ajuntament i en la tercera planta, el balcó quedava a l’altura del brancam de les palmeres. Des del llit, en obrir els ulls, el primer que veia cada matí era el castell de Santa Bàrbara i la bandera espanyola onejant, cosa que em motivava a continuar lluitant. Tot i això, el millor del pis eren els companys: Ester, Kary, Àngels i Roberto.

Paco era un company de la Facultat de Filosofia i Lletres. També estudiava Història però, com que era més jove, li dúiem uns cursos d’avantatge. Havia vingut de Madrid i era llibertari, anarquista… no recorde quin adjectiu preferia per a identificar-se. També devia ser molt conseqüent el xic perquè, com a bon internacionalista, va fer seua la causa d’este poble i va aprendre de seguida a parlar valencià. Fa més el que vol que l’alcalde, xe!

Un dia les xiques del pis se’n van anar a Cuba, s’havien enrolat en una brigada de solidaritat. En tornar, les i els brigadistes van organitzar una xarrada per a explicar al públic com havia anat tot. En una sala ben gran del Centre 14 van projectar un vídeo sobre l’illa i ells, el que havien fet allà, com els havien tractat… Estaven molt satisfets, plenament identificats amb la revolució. Els emocionà que anara a rebre’ls Roberto Robaina (un nom tan sonor no se t’oblida fàcilment), que aleshores era el ministre d’Afers Estrangers i després seria defenestrat.

La sala estava plena i l’ambient era molt pro-Castro. Però, quasi com en la cançó de Carlos Puebla, s’acabà la diversió quan Paco va demanar la paraula. Sense obviar els notabilíssims avanços respecte de la Cuba de Batista, va recordar alguns dels dèficits del règim, amb especial gràcia quan es va referir a la persecució d’homosexuals i fumadors de marihuana. Després, al pis, més que de Cuba vam parlar de Paco l’anarquista. Una de les companyes reconeixia que tenia raó, però que “de esas cosas no se tiene que hablar”. El motiu per a callar era que les crítiques frenaven la revolució.

I ací és on volia arribar. Tant em fan Cuba, València, Bhutan, la socialdemocràcia, l’educació pública, Pujol o el sursuncorda; quan es tracta de la causa i les simpaties pròpies tendim a ser poc exigents, fins i tot a demanar un silenci mesquí i censor. Tots ens ho hauríem de fer mirar, ser autocrítics i després, sí, continuar fins a la victòria sempre.

la-palabra-ensena-el-ejemplo-guia

Tags: ,

  1. l'Àngel Exterminador’s avatar

    Tot això està molt bé, però recorde haver sentit de tu, les paraules que Franklin Delano Roosevelt dedicà a un dictador sud-americà: Tal vegada Somoza siga un fill de trena mil, però és el nostre fill de trenta mil. Així és que a veure si ens aclarim. Pel que toca a mi, no serè jo qui faça la feina bruta a tota la maquinària dretana, ja t’ho dic ara.

  2. Joan-Carles Martí i Casanova’s avatar

    Amic Jordi Davó,

    Una cosa que m’ha espantat, sempre, és precisament la parcialitat amb la qual tractes els teus i la imparcialitat amb la qual tractes els altres.

    Que evoluciones d’aquesta manera no pot ser més que motiu de gaubança. Sempre que no siga que no et veges la gepa. A ningú que li passe!

    Això sí, a mi, al Jordi Davó que no me’l toquen però el cabet claret!

    Amb estima!

  3. Inti’s avatar

    Pos eso, ¡Abajo la dictadura cubana! Y ¡Abajo la dictadura demócratica neoliberal! Una abraçada mestre

  4. Cayetano’s avatar

    Eixa lliçó ja la coneixem -alguns- dels que vam creixer en temps de Franco…

Reply

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *