març 2017

You are currently browsing the monthly archive for març 2017.

Des d’Heràclit, més o menys, tenim clar que no ens banyarem dos vegades al mateix riu, que tot fluïx, que tot canvia. Anit escoltava les sentides paraules de Susana Díaz i em preguntava si en l’institut li van explicar este presocràtic en qüestió. Segurament sí, però se la veu més de l’escolàstica, l’argument d’autoritat, la vella doctrina.

Díaz invocava el PSOE dels anys 80, però han passat molts anys i els que l’acompanyaven en el cercle de la ouija no són mèdiums, són fantasmes per a bona part de l’electorat. El bipartidisme espanyol ha mort —almenys per la banda esquerra—i no ressuscitarà a la tercera convocatòria.

El desig no se li farà realitat. Ella, que com a presidenta andalusa no té majoria absoluta, hauria de saber-ho millor que ningú. També podria mirar-se en l’espill de Ximo Puig. L’actual president de la Generalitat i gran valedor seu va ofrenar al PSPV el pitjor resultat de la història; sense els vots de Compromís i Podemos hui no signaria com a Molt Honorable. Seria un error, per tant, obviar el canvi de riu, l’arribada d’un nou cicle.

És possible que Díaz guanye, sí, però només de portes endins. No derrotarà al PP, derrotarà al PSOE. I tampoc ho veig tan clar. Pedro Sánchez té ara el carisma del just ajusticiat, de l’honestedat maltractada pels poderosos i això deu agradar molt a la militància socialista de base, entre la qual tinc bones amistats.

Vull acabar esta entrada amb l’opinió d’una amiga, socialista i manxega, a qui, per no comprometre públicament, he assignat el nom fictici de Marian Guerrero Mestre. Diu la xica que:

Hay algo que hace muy diferente este proceso interno del que disputaron en su momento Chacón y Rubalcaba o Bono y Zapatero, y es la creencia por parte de un sector de los militantes de que lo que pasó en octubre rebasó los límites de lo tolerable. Y obviamente no se puede exigir respeto hacia una candidatura cuando uno siente que ésta hizo cortocircuitar los parámetros de la ética y la legitimidad dentro del PSOE. Lo siento, pero no. Esto va mucho más allá de tener que ponerse una pinza en la nariz a la hora de hacer campaña por un candidato. Podéis lanzar hipócritas eslóganes de “por un PSOE unido”, pero la ruptura es más que evidente. Y qué queréis que os diga, pero yo no soy “100% PSOE”. Soy 100% de un PSOE que represente mis valores y que respete las decisiones tomadas por sus militantes. Otra cosa, amigos, sería más bien fanatismo de salón. En fin, allá cada cual… Pero no nos pidáis lo imposible.

Apassionant, no?

Tags:

Banderetes

“Quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uils, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta”

Així descriu Jaume I, en el Llibre dels Fets, la rendició de la ciutat de València. Com tot lo món sap, la senyera a què fa referència el rei és la bandera del Montpellier Hérault Sport Club, perquè era montpellerí i un gran seguidor de l’equip local. De fet, l’autèntic leitmotiv de les seues conquestes no era guanyar terres per a Crist i ell mateix, sinó poder fitxar futbolistes musulmans sense que comptaren com a estrangers.

Vist l’origen del monarca, sembla natural col·legir que quan donà gràcies a Déu ho féu en un francés àulic (“Valence nous plaît plus que Paris. Merci beaucoup, mon Dieu!), però amb un marcat accent aragonés, com a conseqüència dels anys passats a Montsó. Estes palmàries veritats romanen segrestades per una secular conxorxa catalana i esperen que algun egregi investigador (Pío Moa, César Vidal o Juan García Sentandreu, per exemple) les rescate.

Desgraciadament, quan això passe ja serà massa tard per a alguns. Jo m’he criat en la mentida. Com a valencianista, la meua senyera és la que du corona i franja blava, però com a valencià no puc negar que la senyera sense blau és també meua. Almenys des d’un punt de vista històric.

L’Ajuntament de València conserva la senyera que encapçala hui este escrit i que, el 28 de setembre de 1238, anuncià a Jaume I que la ciutat se li rendia; quan, a principis del segle XV, Marçal de Sax pintà la batalla del Puig per al retaule del Centenar de la Ploma, vestí el rei de senyera; l’àngel custodi que, des del segle XVII, representa el braç reial de les Corts Valencianes sosté una senyera; quan l’il·lustrador Tomàs Argemí (s. XIX-XX) imagina la proclamació, a Dénia, del rei Carles III d’Àustria ubica enmig de l’escena una altra senyera… sense blau. Si de la vexil·lologia voleu passar a l’heràldica, només cal que visiteu Oriola: està plena d’escuts amb les quatre barres.

El cas és que el diari Información —que cada vegada em recorda més a Las Provincias de l’època de María Consuelo Reyna— es feia ressò, en l’edició impresa del passat 28 de febrer, de la protesta del PP i Ciudadanos perquè el web de Turisme de l’Ajuntament d’Alacant “identifica el valenciano con la bandera catalana”. Per al PP alacantí tot responia a “los acuerdos oscuros con Compromís para formar el tripartito”. No sé si donem per a tant, però si ells volen vore-ho aixina, ànim!

Els coreligionaris d’Albert Rivera demanaven “que se rectifique y se coloque nuestra señera en la web de Turismo”. I ací ve la hipocresia seua i dels altres: volen la nostra senyera en la web de l’Ajuntament, però no la col·loquen en la seua (comproveu-ho en la imatge de baix). Me’ls creuria si parlaren valencià, si escrigueren en valencià, si, tal com ordenen la Constitució del 1978 i el nostre estatut d’autonomia, el defensaren, però només amaneixen valencianíssims per a emporcar la normalització lingüística amb contes de banderetes i fosques conspiracions pancatalanistes.

La seua manera de ser valencians és ser profundament castellans. Castellans de llengua, de cultura, d’apriorismes polítics. Ja els ho va dir Ortega y Gasset: “España fue una espada cuyo puño estaba en Castilla y la punta en todas partes”, “Sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. I en això continuen.

Per cert, en el web de Turisme de l’Ajuntament d’Alacant ja apareix la nostra senyera, la de la franja blava. Però si feu clic en la bandera valenciana, la URL identifica el valencià com lang=ca i això vol dir català. Esta se vos ha passat, xavals, deu ser que no hi heu clicat justament perquè el valencià vos importa el mateix que dos ca juntetes. És a dir, una merda.

Tags: , , ,