Home » Posts tagged 'Catalunya'
Tag Archives: Catalunya
El període
Tant fa que en digueu firmes o signatures. Si sou o heu sigut activistes de qualsevol causa justa, n’heu recollit a mansalva. Si faig un poc de memòria, he demanat firmes per a vore TV3 al País Valencià, per a posar un carrer al tren Xitxarra, per a salvar l’horta, per a salvar el Botànic (el jardí, no el govern), pel carril bici… Entre els sol·licitants de firmes es crea inevitablement un sentiment d’empatia. “Vinga, va, firma’m açò dels dies de festes, que jo sempre firme les teues catalanades”, em va dir fa molts anys l’amic i fester Javi Matarredona.
Fa a penes uns mesos vaig trencar eixa pauta de correspondència, ho confesse. Jordi Vayà, samarita i republicà, em va demanar que signara “perquè les compreses siguen gratis”. M’hi vaig negar, no m’agraden estes demandes de gratuïtat universal. No veig per què hem de pagar els productes d’higiene íntima a Juana Roig i Núria Roca; tant l’empresària com la periodista tenen recursos de sobra. La necessitat de reduir a poques paraules la reivindicació va comportar que no firmara. Si llegiu la proposició de llei, comprovareu que s’adreça a “totes les xiquetes, dones i persones trans que ho necessiten […] i ho sol·liciten” i que els productes en qüestió han de ser “ecològicament sostenibles”. Això ja és una altra cosa.
Afegiu, per tant, la meua adhesió a les 12.863 firmes amb què esta ILP arriba a les Corts Valencianes, però deixeu que faça unes objeccions. Maria Pérez, secretària general d’ERPV, afirma que “ara la pilota està en la teulada dels grups representats a les Corts”. Els republicans valencians diuen també que la iniciativa ha despertat l’interés de Tània Verge, consellera d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya. I pregunte jo: si Esquerra Republicana és extraparlamentària al País Valencià però presidix el govern de Catalunya, per què no mouen açò primer allà que ací, sense firmes recollides ni pilotes encalades?
Em fixaré també en les formes. Josep Barberà, president d’ERPV, es referix a la menstruació com el període. Tot i que el terme té l’acepció de menstruació (com en anglés, francés i espanyol; açò pareix un acudit, xe!), sempre m’ha paregut un eufemisme, és a dir, una paraula que usem per a evitar-ne una altra considerada inconvenient o desagradable. El tabú de la menstruació de nou ens taca, però no és l’únic. En la proposició de llei podem llegir que els productes d’higiene íntima “són necessaris per a la menstruació, des de l’adolescència fins a la seua retirada”. Fins a la seua retirada? Tan difícil és dir menopausa? Vet ací l’altre tabú.
I, ja per a acabar, el text menciona com a producte alternatiu sostenible les calces absorbents. Calces absorbents! Per favor, la llei que plantegeu és per a València i ací unes calces són unes calces: van del peu al genoll i més amunt també; en porten generalment les dones, però els hòmens també (especialment en festes si som moros o cristians). Bragues absorbents i gratuïtes és el que voleu proposar, bra-gues!
El supremacisme i la llimonà
Supremacisme és la paraula de moda, l’insult de moda. Un insult que va i ve. Primerament els nacionalistes catalans acusaven els nacionalistes espanyols de supremacistes i ara són els nacionalistes espanyols els que diuen que el nou president de la Generalitat de Catalunya “ha expresado en numerosos escritos públicos un prejuicio supremacista, xenófobo, cultural…”.
La sentència entre cometes està treta de l’última declaració política del PSOE. El partit nacionalista espanyol amb més anys d’història comença el comunicat citant el poeta basc Gabriel Celaya: “Las palabras son hechos”. Si el llegiu del tot, comprovareu que la poesia no arriba i que, com a substantiu o adjectiu, el supremacisme apareix fins a sis vegades en a penes dos fulls. Una superabundància de supremacisme supura en els suposats socialistes.
El supremacisme, com l’amor, està en l’aire i en qualsevol moment pot caure’t damunt. Dinàvem, ara fa un mes, a la filà quan un dels amics va demanar a la cambrera que ens portara llimonà. En pocs minuts la xica deixava a taula una botella de Fanta de llima. La resposta va ser encara més ràpida: “No, açò no; llimonà!” Com que diuen que una imatge val més que mil paraules, a la demanda verbal va adjuntar la botella buida de llimonada.
A partir d’ací començàvem un debat sobre què era i què no era llimonada. La companya cambrera fins i tot va fer una ràpida enquesta lingüística entre les taules del costat. Els més provectes en deien llimonà i els més joves directament Casera. “Pues yo soy de Alcoy y eso de llimonà no lo había oído nunca”, afirma ella; “En valencià, llimonà”, respon un dels festers. I ací va la rèplica i el supremacisme: “Yo es que odio el valenciano”.
I tot sense males cares, en un clima simpàtic i distés de veritat. “Yo es que odio el valenciano”, i es va quedar tan ampla. Hi ha el supremacisme dels polítics, dels periodistes, de les grans empreses, dels policies, dels tribunals… i d’eixe supremacisme conscient i secular ve el supremacisme ciutadà, el de cada dia, el supremacisme banal. Imaginem l’escena al revés. Uns clients parlen castellà a un cambrer que els parla valencià, xarren del nom que rep un producte en les respectives llengües i va el xicot i els engalta: “Jo és que odie el castellà”.
Costa d’imaginar, veritat? Doncs bé, ara aneu i expliqueu-los, a Pedro Sánchez, Inés Arrimadas, Soraya Sáenz i tots els altres, qui és el supremacista a Espanya i, de pas, recordeu-los els versicles aquells de Mateu i Lluc, els de la brossa a l’ull del germà i la biga a l’ull propi. Però deixem la Bíblia i tornem a Celaya i els socialistes. Vull dedicar al PSOE els versos incials del poema Cuéntame cómo vives, cómo vas muriendo:
Cuéntame cómo vives;
dime sencillamente cómo pasan tus días,
tus lentísimos odios, tus pólvoras alegres
y las confusas olas que te llevan perdido
en la cambiante espuma de un blancor imprevisto.
Quan anàvem a Planoles
La imatge que encapçala esta entrada em va arribar l’estiu passat. Qui la va enviar al grup comentava alguna cosa com “Ibarra i Rajoy units per una estelada”. A mi, la foto en qüestió em va fer somriure, recordar. I és que jo estava allà, segona o tercera filera, a l’esquerra de l’actual president espanyol.
L’acte tenia lloc a Planoles l’any 1997, organitzat per la Joventut Nacionalista de Catalunya. Com que CiU donava suport al primer govern d’Aznar, Rajoy va estar molt moderat. Ibarra s’emportà la palma, la sala es va encendre d’indignació quan l’extremeny amollà que “Cataluña nunca ha sido una nación”.
20 anys han passat d’allò i cap dels dos ha canviat massa: l’un fent-se el moderat i l’altre fent de piròman. Catalunya sí que ha canviat, ara és més plural, més cívica i més sobirana. I crec que prompte renunciarà a la senyera estelada justament perquè haurà aconseguit el que reivindica eixa bandera: la independència.
Espanya també ha canviat, ara és més plural i igual de sobirana. Però, si exceptuem l’ambigüitat de Podemos, respecte d’ella mateixa i de Catalunya com a nacions està com fa vint anys o quaranta o cent. Diu Carlos Taibo que
“En la visión común de lo que aquí entendemos que es el nacionalismo español lo que se nos dice es que hay que rechazar que éste, ontológicamente, pueda existir, toda vez que el nacionalismo es por definición un hecho negativo y uno no suele tener una mala imagen de sí mismo. Los nacionalistas son siempre, en otras palabras, los otros, y su condición aparece contrapuesta a la de quienes dicen o creen defender valores saludables, a menudo autorrepresentados como “demócratas” o como “constitucionalistas”.
143 págines després és Xacobe Bastida qui rebla:
“Habida cuenta de la base plurinacional que existe en el Estado español —y éste es un dato que no se puede discutir salvo impúdica desvergüenza—, sólo podríamos considerar a España nación cívica si existiese el reconocimiento del derecho de autodeterminación. La razón es muy sencilla. Si la nación cívica —volvamos de nuevo al redil de Renan— precisa del “deseo claramente expresado de continuar la vida en común”, ha de existir la posibilidad de canalizar esa voluntad precisamente para que pueda ser “claramente expresada”. El resto es carnaza. La nación de naciones y los patriotismos constitucionales bien son señuelos sólo aptos para malas conciencias poco exigentes, bien —digámoslo con Castelao— artimañas de imperialistas fracasados”.
Recomane, per tant, el llibre Nacionalismo español. Esencias, memoria e instituciones i dedique este últim paràgraf a Pere Esteve i Abad (1942-2005), convergent primer, republicà després, catalanista sempre. Va ser un honor saludar-lo en aquella ocasió i votar-lo, dos anys després, en les eleccions al Parlament Europeu. Per cert, Planoles donava instantànies molt més simpàtiques. Ací estem amb Miquel Calçada, Mikimoto, i les seues filles, que ja deuen ser molt grans.
Sipais
La nova política té la seua part d’humor. D’humor negre, és clar, de cinisme somrient amb ulleres de pasta. Sempre la mateixa pasta, no hi ha res de nou. Som les bases, la militància, les que decidim; sempre que decidim el que prèviament ha decidit algú mentre es raspalla les dents o va amb tren cap a Madrid. El comité central dels vells partits comunistes era més participatiu que açò nostre. Però, no ens enganyem, el comité feia olor de cripta i cendrers a vessar i esta femta d’ara és inodora i te la servixen telemàticament.
Alguns no hem perdut el sentit de l’olfacte i vam votar amb una pinça al nas. Ho vam fer així perquè tocava, perquè tampoc hem perdut el sentit comú. Vaig votar Compromís-Podem i vaig demanar a la meua gent que ho fera. I, malgrat tot, la nit de les eleccions creia que havia encertat: el paradigma polític espanyol canviava per fi. Un dia i un altre, potser encara, el candidat de Podemos a la presidència repetix que només pactarà amb qui garantisca la celebració d’un referèndum a Catalunya. El xic és de Madrid, no deu fer-ho per ser nacionalista català. Crec que el mou un sentit conseqüent de la democràcia, cosa que em tranquil·litza com a votant i el diferencia del candidat del PSOE. Pedro Sánchez és vella política.
Però la tranquil·litat, fins i tot l’alegria, no podia durar-me molt. La més pregona i atiplada veu de Compromís ha dit que el referèndum català és negociable. No hi ha línies roges, l’única línia que val és la de rajoles grogues que la durà davant el mag d’Oz o vés a saber on. Primer sóc valencià, després nacionalista. Vull dir amb açò que sé en quin lloc visc; de moment, tinc prou amb una gestió eficient i honesta, una política social en favor dels qui més la necessiten i, sí, un impuls de l’autogovern que comporte major autoestima al poble valencià.
No espere que ningú proclame la independència valenciana des del palau de la Generalitat. Però tampoc puc pair que, en nom d’una coalició majoritàriament nacionalista, es posen pals a les rodes del sobiranisme català. Diu la dita que cada terra fa sa guerra; d’acord, però jo no vull ser sipai. Esta setmana m’han cobrat els 36 euros de la primera quota anual del Bloc Nacionalista Valencià. Em plantege què faria si me’ls estalviara.
Saor Alba
Escòcia lliure. No ha pogut ser ara, potser més endavant, unes quantes generacions, les pròximes eleccions, ja vorem. Els que simpatitzàvem amb el sí a la independència escocesa estem decebuts, bàsicament perquè creiem que un poble, per a garantir-se la pervivència en el futur, ha de ser amo del seu present. Hi va guanyar el no i només hem pogut celebrar la democràcia, que ja és molt. Ací fa quasi quaranta anys que estem celebrant la Constitució, que ja és massa. Els que sí que ho han celebrat, més que Cameron mateix, són els unionistes espanyols. Quina festa argumental! Estic convençut que la seua adhesió a la integritat territorial del Regne Unit es mantindrà incòlume quan el premier o algun membre de la família reial britànica visiten Gibraltar.
Una de les premisses més suades, ara i abans del referèndum, és que Escòcia i Catalunya són realitats diferents, completament diferents. I tant! El que passa és que per a completar el sil·logisme els falta la premissa major: el Regne Unit i Espanya són realitats molt, però que molt, molt diferents. I no em base només en la negació espanyola a donar veu i urnes als catalans, hi ha molt més. Està la història. Si visiteu Escòcia, trobareu en quasi tots els pobles un soldat de ferro, empunya un fusell i al cap du el casc Brodie. Al pedestal que sosté al soldat, hi ha inscrits els noms dels joves que la localitat va perdre en les dos grans guerres del segle XX.
En nom de l’imperi de Sa Graciosa Majestat s’han fet moltes crueltats, però això no lleva que esta gent va ajudar a derrotar els nazis. Coses així cohesionen molt. A Espanya, en canvi, no hi ha massa monuments amb soldats d’infanteria; amb generals sí que n’hi ha alguns. Deu ser perquè l’última batalla guanyada per un exèrcit espanyol a un d’estranger és de l’any 1801, durant la brevíssima i veïnal guerra de les Taronges. Per cert, ¿quan complira Espanya el tractat de Viena i retornarà Olivença a Portugal? D’aleshores ençà, les úniques victòries de l’exèrcit espanyol han sigut infligides al poble al qual havia de servir. I d’això els catalans, i també nosaltres, en sabem prou. Coses així distancien molt.
A més hi ha l’espoli fiscal, el menyspreu a la llengua pròpia, l’etern ajornament d’infraestructures necessàries, el deute històric, la supèrbia habitual, la fal·làcia filtrada abans de l’elecció, “Acaban de agredir a Artur Mas. Tú también le tienes ganas… ¿eh?” i tot el que no dic i tot el que vindrà. Definitivament, Espanya no és el Regne Unit. Per això si els unionistes a Escòcia han guanyat dient que no valia la pena córrer el risc, és molt probable que els independentistes a Catalunya guanyen perquè sí que val la pena córrer el risc de separar-se.
No passaran!
A contracor i en nom d’eixe ideal que que fa germans als amics, el jueu francés Max Fridman va tornar a Catalunya durant la tardor de 1938. Abans havia combatut en la guerra com a brigadista internacional. La desaparició de l’italià Guido Treves, també jueu i brigadista, va ser motiu del retorn. L’escenari era trist, desesperat. La República estava sola, els franquistes avançaven, a l’Ebre la legitimitat altiva plantava cara a una superioritat indigna i, enmig de tot, periodistes compromesos, descreguts o temeraris feien perquè el món sabera què hi estava passant. Com si el món no n’estiguera al corrent i callara confiant que la bèstia feixista s’acontentaria amb eixe pobre bocí anomenat Espanya.
Fridman va haver de bregar amb comissaris polítics, russos, quintacolumnistes, espies, representants de la Creu Roja Internacional, aviadors, pontoners, irlandesos, rabins… per a finalment trobar el que va trobar. No us ho diré. Al cap i a la fi, tot és mentida. O potser no, Max Fridman només és real en les pàgines del còmic, novel·la gràfica, si voleu. Però és plausible que algú com ell i la seua aventura pertanyeren a la història i no a la ficció. Recomane, per tant, el llibre de Vittorio Giardino al públic en general i especialment a professors, estudiants i idealistes desenganyats.
No passaran! es titula. I, sí, també el teniu en castellà en l’editorial Norma. Ben documentat, ben prologat i amb la llista de bibliografia que ha consultat l’autor. Això s’agraïx. Cada capítol comença amb alguna dita real i significativa. Per al segon (“Riu de sang”), Giardino va escollir aquella d’Unamuno que, abreujada, tots coneixem. Degudament ampliada, la faig meua i us la deixe ací:
Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitaríais algo que os falta: razón y derecho en la lucha.
M’han tancat el Café de la República
No sóc client de tots els dies, potser dos o tres per setmana. M’agrada anar al Café després de treballar. Darrere de la barra està Barril, el xic que porta el local. Joan ha aconseguit crear un ambient agradable, reconfortant, té bon tema de conversa, et fa riure, somriure, pensar. El Café és un espai guaridor, sempre n’ixes millor que has entrat.
Hui deu haver-se invertit la línia del temps perquè m’ha semblat viure una època que no he conegut. Esta mateixa nit, quan he arribat al Café, m’esperaven a la porta dos agents de la Brigada, tres llepaciris, dos espietes i un jefe de centuria. En vore’m s’han alegrat perquè s’alegren de fotre’m i un dels de la Brigada m’ha dit: “Esto está cerrao pa ti. Si quieres tomar algo, vete a La Linterna. Venga, rapidito y circulando”.
Ja poden estar contents, m’han fotut bé. Per manament ministerial, m’han tancat el Café de la República i tota Catalunya Ràdio. Els del Café no som gent de got i navaixa, per això vull demanar disculpes pel to groller que ara utilitzaré. La puta mare franquista que els ha parit a tots pot estar ben orgullosa d’ells. Ella va haver d’empassar-se que el personal escoltara de nit La Pirenaica; a estos, la democràcia els ha servit per a prohibir unes emissions que escoltàvem quatre gats.
Sí, no s’ha sondejat mai quanta gent seguim Catalunya Ràdio al País Valencià, però no devem ser més d’uns pocs milers. Ara bé, estic segur de dos coses al sud i nord de la Sénia. La primera és que ací en som moltíssims més que els vots que creuen haver guanyat amb esta extorsió. La segona és que hui, a Catalunya, hi ha més independentistes.
Així les coses… Visca Catalunya Ràdio! Visca Catalunya lliure!
Visca Catalunya lliure (de caspa)
Fa 299 anys, després d’una resistència heroica, sostinguda en gran part pels regiments valencians de Sant Vicent Ferrer i la Mare de Déu dels Desemparats, Barcelona era ocupada per les tropes de Felip V. Conten les cròniques que l’endemà, malgrat la desfeta, els menestrals de la ciutat van tornar a la faena i els botiguers van obrir. És fàcil convertir una gesta bèl·lica en motiu de festa nacional; anar al treball, muntar la parada té menys èpica. Passats tres segles, els catalans estan tan orgullosos d’haver lluitat a mort per les seues llibertats col·lectives com d’haver continuat fent vida en haver-les perdut.
Fa dos nits, escoltava les opinions de la cadena líder de la radiodifusió espanyola. Els tertulians lamentaven la no-elecció de Madrid per a acollir els jocs olímpics de 2020. Un d’ells retreia als aspirants el recurs a la diversió i el bon menjar, es dolia del tòpic, reclamava que Espanya és més que això. Un altre va aprofitar l’argument per a canviar de tema i embastar el COI amb la diada. Comentava Fernando Vallespín que dissabte es va quedar fent zàping i va trobar en TVE l’emissió d’una pel·lícula espanyola del 2006: Desde que amanece apetece. El títol i la trama de l’obra degueren colpir profundament el catedràtic madrileny perquè va afirmar el següent:
“Si yo fuera catalán, sería independentista […] Hay una parte que seguimos asociando a lo racial, a lo nuestro, que tiene mucha caspa, que es muy cutre […] El proyecto independentista catalán claramente es expresión de la necesidad de… un poco la percepción de que hay un barco que se hunde y de que nosotros tenemos un bote aparte y si lo separamos nos podemos salvar”
Eixa és la qüestió. No crec que Mas o Junqueras pogueren explicar-ho millor. Hi ha la possibilitat de salvar-se d’un naufragi i, a més, el desig d’espolsar-se una caspa aliena. La caspa de la honra sin barcos, dels 300 metres quadrats de bandera, “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”, “¡Viva Honduras!”, “…de follar no te libras”, la cabra de la Legió, ¡Gibraltar español!, Cachuli, “Luis, sé fuerte”, el quilòmetre zero, el Toro de la Vega, háblame en cristiano…
Per tot allò de fa més de tres-cents anys i tot això d’ara, a molts no ens fa falta ser catalans per a ser independentistes. Feliç diada, germans.
Pancaespanyolisme
Catalunya és una nació fins i tot per a no ser-ho. M’explicaré: la minsa pujada del PP català (de 18 a 19 diputats) i el fracàs d’UPyD (14.552 vots, 0’4%) contrasten amb el salt de Ciutadans (de 3 a 9 diputats). L’electorat català contrari al catalanisme aposta pel producte autòcton, en detriment del que servixen els concessionaris. A més, C’s deixa de ser un fenomen exclusivament barceloní i aconseguix un escó per la circumscripció de Tarragona.
I sembla que el Drang nach Süden de Ciutadans no s’aturarà a Ulldecona, travessaran el riu de la Sénia i, sí, amics, envairan casa nostra. Tant fa que siguen independentistes o unionistes, als catalans els excita el País Valencià, se’l miren i no poden estar-se quiets. Segons informava Vilaweb el passat dilluns, “Ciutadans pensa a expandir-se fora del Principat, i el País Valencià és un dels indrets que més li interessa”. Per a dur a terme la conquista compten ja amb una quinta columna (agrupacions a València i Castelló) i un aliat estratègic: Antoni Asunción. L’exministre socialista centrifugat del PSPV va donar suport als de Rivera i el partit que vol crear (Demócratas) pot ser la sucursal valenciana de Ciutadans.
L’imberbe i el barbut encunyen una nova accepció al terme pancaespanyolisme. M’explicaré novament: en el bestiari blaver el pancaespanyolisme és la malvada hidra de dos caps —talment una amfisbena— que assetja el bonhomiós poble valencià. Les testes del monstre (pancatalanisme i espanyolisme) són antitètiques, però les agermana l’ànsia de devorar-nos. La maquinària que engeguen Rivera i Asunción és pancatalanista perquè a poc a poc dibuixa el totèmic mapa dels Països Catalans i espanyolista perquè el seu discurs no té cap altre argument. Revisem els diccionaris.
Com afectarà el nou pancaespanyolisme a l’espanyolisme d’UPyD i la seua ambició d’entrar a les Corts Valencianes? Hi haurà pacte, escaramusses, guerra oberta…? Què en penseu?
El relat
L’escriptor afroamericà James Baldwin deia que “El món canvia en funció de com el veu la gent i si aconseguim alterar, ni que siga un mil·límetre, la manera com miren la realitat, podrem canviar-lo”. Siga quina siga la realitat, del que es tracta és, per tant, d’aconseguir que el teu relat s’impose a l’hora d’explicar-la. El passat diumenge, tan prompte com començàvem a conéixer els resultats de les eleccions catalanes, els diversos altaveus començaven a propalar els relats respectius: derrota de Mas, èxit d’Esquerra, triomf del sobiranisme, Catalunya diu no a la independència, Catalunya vota per la independència… i, quasi una setmana després, la construcció del relat continua.
Jo no arribe a tant. En comptes de relat, el dia 25 no vaig passar del renec: un dels habituals en estes contrades, eixe que comença escatològic i acaba maternal. L’endemà, amb el resultat paït, pensava en un relat que defenitivament s’acaba. Durant anys ens havien explicat que el votant convergent era un senyor, o senyora, que tenia una botiga, una empreseta o una professió liberal, pocs tenien també casa en una finca modernista i llotja al Liceu. Tots ells tenien interessos i sobretot tenien por, vivien bé en l’statu quo autonòmic, si CiU anava més enllà desertarien del seu catalanisme de missa, sardana i calçotada i votarien PP perquè, a més de ser, segons convinguera, una gent assenyada, amb sentit d’estat, o uns avars oportunistes, tots eren de dreta pura.
Ara Convergència ha fet una avançada —que en espanyol es diu deriva— i planteja un referèndum —que en espanyol es diu órdago— i molts dels seus votants, tan de dretes ells, han optat per un partit que no només és d’esquerres, sinó que ho proclama en les sigles. I l’espectacular creixement d’1 diputat que ha experimentat el PP cal atribuir-lo a l’augment de la participació, un aspecte —el de la major participació— del tot positiu. Poden contar-nos tants relats com vulguen, però ara el que compta és que els partidaris del dret a decidir, d’una democràcia més conseqüent i real, s’han comptat i en són molts, molts més que és del no, no, no, no, visca la Constitució.
Comentaris recents