cinema

You are currently browsing articles tagged cinema.

La_portentosa_vida_del_pare_VicentDilluns el programa El Ojo Crítico de RNE va lliurar el seu Premi Especial a Albert Boadella, per ser “un dramaturgo antidogmático […] irreverente”. I, almenys parcialment, se’l mereix l’home. Dic parcialment perquè, si el dogma i l’amo són Espanya i l’espanyolisme, este bufó pot resultar obedient fins a l’ortodòxia i llepacrestes fins a la nàusea. Respecte del fundador d’Els Joglars i actual director dels madrilenys Teatros del Canal —hi ha Romes que sí que paguen—, el jurat afirma que “su vida y su trayectoria están marcadas por la búsqueda constante de la verdad del arte y la belleza de las cosas”.

Doncs bé, posem-ne un exemple. L’agost de 2013 Boadella es mofava del sobiranisme català estacant la poca bellesa del seu tafanari nu en una senyera independentista. Deu tindre el guardonat afició a les banderes, un any abans es va retratar, molt flamenc ell, amb una bandera espanyola com a falda. Però, ai las!, en este cas no mostrava el cul entre les columnes d’Hèrcules ni deixava anar la titola entre els lisos borbònics de l’escussó. Se li acaba la irreverència on comença l’interés.

Però alguna cosa bona hem de reconéixer a Boadella; oi que sí, Jordi? Efectivament, ell com a protagonista i la resta de personatges de La portentosa vida del pare Vicent ens han donat hores de rialles i reinterpretacions, per a estupor i tedi de la resta d’amics i companys de barral. L’any 1978, la pel·lícula va entrar en la història violenta de la transició valenciana per haver patit, l’emblemàtic i desaparegut cine Goya, un atemptat mentre s’hi projectava. Els reaccionaris de torn posaren la bomba als lavabos i allà va quedar la seua femta feixista, la sessió continuava i la resplendor d’esta obra mestra del sèptim art valencià es manté tan fulgurant i desconeguda com sempre.

La portentosa vida del pare Vicent és un torrent cabalós d’alcoiania: l’ambientació del magnífic i enyorat Alejandro Soler, els actors secundaris, els extres, les localitzacions, els escuts de la filà Gusmans en la reunió del consell, la prèdica final al barranc Cint i, especialment, Ovidi Montllor en el paper de Miló, el monjo més pròxim i fidel a sant Vicent Ferrer. Ara que fa 20 anys de la mort d’Ovidi, molts agrairíem poder vore per fi esta pel·lícula en la gran pantalla. L’artista, el cantant, el pallasso —tal com ell mateix es definia— rebrà enguany molts homenatges que, encertadament, se centraran en el seu mestratge professional com a chansonnier, poeta i actor, i en el compromís personal amb la llengua, el país i l’esquerra.

Alguns obviaran l’ostracisme a què van condemnar Ovidi Montllor—per edat no va ser cosa seua, però per sigles sí—, tots lloarem la bonhomia i humanitat de l’alcoià. I almenys en som dos els que reivindiquem la reposició de La portentosa vida del pare Vicent. Sense bombes, sense Boadella, amb Montllor dominic i demoníaca Molina.

Molina_portentosa

Tags: ,

labyrinth_neuneuEl passat 27 de gener commemoràvem el 70 aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz. El filòsof alemany Theodor Adorno va dir que fer poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie. Potser és veritat, u perd la fe en l’ésser humà mateix davant el drama de l’Holocaust.

Però ens hem d’enfrontar a la maldat, l’hem de conéixer. A l’Alemanya de la recuperació, la del canceller Adenauer, molts no sabien res d’Auschwitz, no n’havien sentit parlar. La dignitat, la lluita, les frustracions i els èxits d’un grup d’homes bons per fer que es fera justícia és el que tracta Im Labyrinth des Schweigens (La conspiración del silencio). És la història del judici de Frankfurt (1963), us recomane la pel·lícula.

Impressiona el moment en què comencen les detencions i el fiscal recorda crims abominables a uns personatges, ja de certa edat en alguns casos, amb vides i aparences d’humils ciutadans: un mestre, un forner, un mecànic, un empleat de banca… Això, empleat de banca, és el que era Karl Höcker, l’oficial de les SS que apareix al centre de la imatge amb què acabe esta entrada.

Höcker, condemnat a set anys de presó en el judici de Frankfurt, va documentar la seua vida a Auschwitz amb un munt de fotos. La vida rutinària, però també sovint alegre, dels treballadors del major engranatge de mort que ha vist la història. Jovenetes que riuen i corren cap a l’objectiu, l’acordionista canta amb la gorra torta; si no fóra pels uniformes, si no fóra pel que sabem, la imatge ens faria gràcia. Eren persones normals duent a terme accions monstruoses. Això deu ser la banalitat del mal.

Karl_Hoecker_riu_a_Auschwitz

Tags: , ,

camis_de_gloriaAbans i després de tindre el reglament necessari i disputat, hi ha hagut una allau de correus electrònics, notícies, blocs i, sobretot, publicacions en xarxes socials de companyes i companys que anunciaven solemnes: “Em presente a les primàries de Compromís”.

Sóc jove —bé, relativament jove—, però tinc edat i anys de militància suficients per a recordar aquells temps en què, quan arribava l’hora de triar candidats, tothom i totdon es posava de perfil, havia eixit a comprar tabac o tenia un pudor que li ho impedia o una parella que no ho acceptaria. Quan per fi aconseguíem l’heroi, algú de l’executiva (ço és, dels qui executen) preguntava al valent: “Vols que t’embenem els ulls o preferixes mirar fit a fit l’implacable escamot de la realitat electoral?” Recordeu l’afusellament de soldats innocents en Paths of glory? Doncs més o menys així anava la cosa.

Ara la trama ha canviat, però continuem amb Kubrick com a director i Douglas de protagonista. Açò és Spartacus. En apropar-se les eleccions municipals i autonòmiques una legió de militants s’ha oferit com a candidat, semblava l’escena aquella del “Jo sóc Espàrtac”, i un altre “jo sóc Espàrtac”, i al fons de la sala “jo sóc Espàrtac”, i aquell que quasi no parlava en les reunions prorromp “jo sóc Espàrtac” i tres joves coratjosos acabats d’arribar criden a l’uníson “jo sóc Espàrtac”, i un que ve fart del PSOE es suma a la jovenalla “jo sóc Espàrtac”… Què voleu que us diga? M’he deixat dur per l’ànim, per l’alegria, per l’espenta i he proclamat “jo sóc Espàrtac”. Sí, amigues i amics, jo també em presente a les primàries de Compromís.

EspartacNo tot ha sigut un impuls irrefrenable, mesos abans l’amic Juli Martínez em deia “presenta’t tu també; si ixes seràs un bon diputat”. Us assegure que el xic no s’esplaia afalagant el personal i, després de tants anys, no té motiu per a ensabonar-me. Així és que, si Juli m’ho diu, jo em presente a les primàries. Per què? Perquè este país mereix un govern honest, eficient i que pose les institucions al servei de les persones, especialment les més desafavorides, que en són moltes malauradament. Perquè els valencians som molt més que una divisió administrativa espanyola, estem ací abans que Espanya existira, som una nació d’Europa i ja toca ser conseqüents amb això. Perquè, com Espàrtac mateix, estem farts de treballar per a uns lladres i volem ser amos del nostre futur. Tu també eres Espàrtac.

No vull acabar esta entrada sense fer públic el meu agraïment als 23 amics i companys de Compromís que m’han avalat per a ser candidat en estes eleccions primàries. Ells són Tomàs Mestre, Pep Pastor, Andreu Vidal, Anna Dèlia Gisbert, Edith Guerrero, Isidoro Vila, Jordi Botí, Fermí Gilabert, Ana Camarasa, Paco Blay, Pedro Sánchez, Salva Puerto, Joan Lluís Escoda, Juli Martínez, Joaquim Navarro, Josep Escolano, Josep Crespo, Robert Company, Enric Barba, Robert Escolano, Ximo Tur, Noè Galiana i, amb l’emblemàtic número 23, en el tancament d’esta llista d’afectes, Josep Forcadell. A tots vosaltres, i als qui m’hauríeu avalat, però no vau poder, moltes gràcies. M’esforçaré a fer-ho bé.

Tags: , , ,

Mesquinesa

YodaLuxúria, golafreria, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia són els set pecats capitals. A l’altre costat de la balança hi ha les set virtuts: castedat, temprança, caritat, diligència, paciència, benevolència i humilitat. Els uns i les altres no són esmentats en la Bíblia, són cosa del primer cristianisme. El papa Gregori el Gran en va fixar el nombre i des d’aleshores i abans pugnen per governar l’esperit i les obres d’homes i dones. És el mal (els pecats) més fort que el bé (les virtuts)? No, més fort no; més ràpid, més fàcil, més seductor. Açò últim tampoc ho diu la Bíblia, ho diu concretament Yoda, que per a alguns amics meus —tan ateus com cinèfils— és una espècie de sant pare del cel·luloide. Té raó el mestre jedi, en són molts els que seduïts pel costat fosc proven d’arribar ràpidament i fàcil al lloc que en secret anhelen.

Als pecats gregorians afig jo la desmemòria i la ingratitud clàssiques i el més modern postureo, la intenció indigna d’aparençar. Combinats els tres, donen lloc a la mesquinesa, que és, segons l’etimologia i el bon criteri, pobresa moral i de l’intel·lecte. El somriure conjuntural per on regalla la mala bava estructural, vistosos estampats per a tapar tristes grisors, parlar foradat, rictus incòmodes, posats de grans gestors de la cosa pública, ministrets d’un regne pudent d’harpies llepones i faunes estiracordetes.

Tags: , ,

Delictes_i_faltesEn Delictes i faltes, Alan Alda interpreta un productor de televisió reeixit i encantat de conéixer-se. Una de les frases que repetix per al documental biogràfic que, a desgrat dels dos, li està fent Cliff Stern (Woody Allen) és “si es corba té gràcia, si es trenca no en té”. També afirma el personatge que “tragèdia més temps és igual a comèdia”. Només des d’una òptica així, es pot entendre l’actitud condescendent del PP amb els joves militants fotografiats en actituds poc decoroses i liberals.

Per als populars deuen ser comèdia la salutació feixista de Xesco Sáez, les banderes amb emblemes nazis amb què apareix Jorge Roca o la fresca alegria supermegacasual de Paula Carda i les seues amigues, immortalitzades amb l’estendard de la Cruzada. Sí, ells i elles somriuen i això és perquè fan comèdia. És diferent l’actitud de Dani Terrades, braç en alt, impasible el ademán davant d’un monument als caídos, i de Carmen Melissa Ferrer, regidora de Joventut i Sanitat a Canals, retratada amb perfil altiu, camiseta cenyida de la Roja i bandera preconstitucional al fons, en el que m’ha semblat una corprenedora al·legoria choni de l’Espanya imperial franquista. L’un i l’altra, malgrat la tensió i la rectitud, es corben, no es trenquen i, per tant, tenen gràcia. On tenen la gràcia? Sí, justament on acabes de pensar.

Com que ja estàvem passant-nos amb els pobres innocents, no ha faltat qui ens ha dit que fer-se una foto amb la bandera de la Segona República és tan reprovable com fer-se-la amb la del règim. No, no és el mateix perquè en la Guerra Civil Espanyola, com en la Segona Guerra Mundial, sí que hi havia bons i roïns. I ací van perdre els bons. Per això hui estos xiquets i xiquetes, balilles i Sección Femenina del segle XXI, poden exhibir-se amb esta simbologia de l’odi sense que els coste el càrrec. Al remat, estan donant la raó a Manuel Fraga. El presidente fundador del PP, redactor de l’actual constitució espanyola i exministre de Franco sostenia que Espanya ha d’estar agraïda al Partit Popular perquè manté adormida, entre les seues files i votants, la major part de l’extrema dreta. Ara s’ha vist, de nou.

En fi, que tot açò ens servisca d’excusa per a tornar a vore Delictes i faltes.

la_gallina_ha_post_un_ou

Tags: ,

No eixim del cine ni de la realitat crua i nua. Tercer episodi de la saga Star Wars, el senador Palpatine és investit d’un poder desmesurat per l’assemblea galàctica, després sabrem que qui havia de salvar la república és el seu pitjor enemic: el sinistre i arrugat emperador. Llavors, just quan l’ovació interplanetària aclama el nou líder, la reina Amidala (Natalie Portman) té una frase memorable: “Així mor la llibertat, amb un estrepitós aplaudiment”. Diuen que George Lucas la va afegir al guió per a criticar la Patriot Act i altres mesures de l’administració Bush, que retallaven drets per a apedaçar la seguretat nacional. La setmana passada vaig recordar la frase. Francisco Camps arriba a les Corts Valencianes, no ha dit res, no ha dut res, no ha guanyat res, no ha detingut l’AVE amb els seus braons per a evitar que xoque amb un autobús escolar. No ha fet res d’això, però el rep un aplaudiment estrepitós. Entra a la cambra amb un somriure tens, té els cabells més blancs. Açò l’està afectant, passa del silenci consirós a l’arenga subjugadora. La muntanya russa que Zaplana plantà a Benidorm és un humil tobogan al costat de les pujades i baixades de l’actual president. Sap que guanyarà, diu que dos terceres parts del pròxim parlament seran del PP, però enmig estan les eleccions i, ai las!, els tribunals. Necessita enquestes i ovacions que l’acotxen, però no te’n refies, Paco, les enquestes també s’equivoquen i l’escalfor sonora dels aplaudiments de hui pot ser demà calfred metàl·lic de ganivets. Recorda a Juli Cèsar, a Matas, a Gadafi, la fredor atlàntica de Rajoy… Tot fa voltes i més voltes a la testa presidencial i eixa xica no calla. La diputada faltona d’ulleres de pasta i intolerables camisetes li diu el nom del porc, li recorda l’atur, li retrau la dilapidació, li augura la lapidació. No és tan guapa ni tan jueva com Portman, però Mònica Oltra és una veu necessària en un parlament ple de rentacares i estaquirots. A més, tal com va el país, la diputada nascuda a Neuss tindrà tants vídeos en YouTube com l’actriu de Jerusalem.

Tags: , ,

Malgrat els seus hipocorístics, Felo, Cento, Ximo, Tonet, Nàssio i el Puça eren nord-americans, fills d’una emigració valenciana poc coneguda que ajudà a construir Nova York. No dubtaren a allistar-se a l’exèrcit, quan els Estats Units entraren en guerra amb el Japó d’Hirohito, i com que eren valents de mena els sis van formar un comando d’elit, dels que duien a terme missions impossibles. Estimaven el seu país, els emocionava fins al plor cantar The Star-Spangled Banner, però quan la tercera estrofa preguntava pels vanitosos que s’havien juramentat per furtar-los casa i país (“A home and a country should leave us no more!”), no podien evitar pensar en la pàtria, la terra dels pares, aleshores sotmesa a l’enemic totalitari que combatien. Per això van voler retre un homenatge victoriós al país derrotat on arrelaven. A Iwo Jima, just abans de fer la foto que veieu, van canviar les barres i estreles dels Estats Units, per les quatre barres coronades de València. Joe Rosenthal, el fotògraf, no s’adonà del canvi, acabava d’estacar-se mitja botella d’absenta pegolina que li havien passat els reclutes Vincent i Ralph. Prou va fer d’enquadrar bé l’escena i encara es va endur el Pulitzer. Quan la instantània arribà al despatx oval, el president Roosevelt, que coneixia l’origen i l’heroisme d’aquells soldats, exclamà “The mother that has given birth to them, that already goes beyond a stain of oil!” (“La mare que els ha parit, açò ja passa de taca d’oli”). Després va demanar ajuda a Stalin, expert a fer desaparéixer gent del món i de les fotos, i la imatge quedà com la coneixíem fins ara.

Encara no s’ha trobat cap document que prove açò que acabe de contar, potser algun dia desclassificaran un arxiu secret que em done la raó i faça real esta ucronia. De moment, i gràcies a WikiLeaks, sí que tenim proves d’una maldat real i recent: en una entrevista amb l’ambaixador dels Estats Units a Espanya, Ángeles González-Sinde va dir al diplomàtic que el doblatge de pel·lícules al català era una cosa antinatural. Per a la guionista de somriure dolç, morro prim i orelles èlfiques, que Indiana Jones o Darth Vader parlen castellà és una cosa naturalíssima, com l’aigua fresca que brolla d’una roca, però que els mateixos personatges parlen català és contrari a les lleis de la natura. Ací el teniu, un prejudici més gran que el Temple Maleït i l’Estrela de la Mort junts. Esta ministra de Cultura actua contra la nostra cultura. I això que forma part d’un gabinet pretesament progressista, del PSOE que, segons Zapatero, és “el partido que más se parece a España”. I deu ser veritat, el PSOE s’assembla molt a l’Espanya eterna que va del comte duc d’Olivares a José Bono, passant per Felip V, Primo de Rivera, Negrín… I així ens va, productors d’una pel·lícula en què a penes fem de figurants, una llarga espanyolada sense la gràcia planera de Paco Martínez Soria. I, ves per on, l’antinaturalitat catalana ens donarà uns dies de normalitat als espectadors valencians. Gràcies al doblatge que es fa allà dalt, a les universitats valencianes, a l’IEC i a la Federació Escola Valenciana podrem vore a Alcoi, València, Elx i altres ciutats mitjanes i petites cine en la nostra llengua. A Alacant, les projeccions comencen este dijous amb l’última de Harry Potter. Si voleu saber-ne més, cliqueu en la ministra:

Tags: , ,

Perquè ja era un dret per a les Tretze Colònies, perquè calia defensar la nova nació lliure i perquè, arribat el cas, els ciutadans pogueren defensar-se d’abusos governamentals, la constitució nord-americana garantix el dret a tindre armes de foc. Després de la independència, la conquesta de l’oest i la conquesta de mig món, els Estats Units de hui són un país de més de tres-cents milions d’habitants amb més de dos-cents milions d’armes. Això no és un dret, és un vici. I els vicis, grans o menuts, passen factura; en este cas concret, una factura de 30.000 morts anuals, entre suïcidis, assassinats i accidents. Si sumem les víctimes de quatre anys (el mandat d’un president), el resultat és semblant al que va causar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Si en comptes de sumar dividim, més de 80 morts al dia. Despús-ahir, ja ho sabeu, n’hi va haver sis a Tucson i si ara parlem d’ells és perquè l’assassí anava per la congressista demòcrata Gabrielle Giffords, qui, ves per on, és partidària de l’actual statu quo pel que fa a la possessió d’armes de foc. Quant a les pistoles, no crec que canvie la llei als Estats Units, però per a saber-ne més sempre va bé vore, o revore, el documental de Michael Moore Bowling for Colombine. Bilbao està més a prop que Tucson. Despús-ahir també, milers de persones es van manifestar allà per a reclamar que la llei s’aplique a uns quants pistolers amb el mateix rigor que a la resta de delinqüents i estiguen a la presó més pròxima als seus domicilis. La dispersió que el govern de Felipe González i els successius van imposar als presos etarres no ha donat els resultats previstos, és injusta i contraproduent. No ho dic jo només, és l’opinió de Joseba Arregi (exconseller i exnacionalista basc) en La pelota vasca. Precisament hui, quan ETA ha fet públic el seu alto el foc, este documental de l’any 2003 torna a ser molt recomanable, torna a tindre plena actualitat.

Tags: , ,

Art degenerat

Contemplar l’autoretrat que anomenem Van Gogh en flames inquietava fins a l’estremiment el general Tanz (Peter O’Toole), cap de la divisió cuirassada Nibelungen de les Waffen-SS, en The Night of the Generals. És una pel·li més policíaca que bèl·lica, però la podem recomanar tant als amants d’un gènere com als de l’altre. Jo només l’he vista una vegada i d’això ja fa molts anys. Si la recorde és perquè el personatge turmentat i cruel que interpreta O’Toole flaqueja en les seues conviccions nazis quan el quadre de Van Gogh l’emociona. Per al nazisme, tot allò que s’allunyara dels patrons clàssics, l’art modern que havia vist i creat Alemanya i tot Europa (impressionisme, expressionisme, cubisme, surrealisme…) no era més que degeneració i per això el van retirar dels museus. L’art havia de ser heroic, racialment pur, pensat per a lloar la grandesa ària. Amb la música van fer el mateix, el jazz i el swing foren prohibits perquè eren ritmes d’arrel negra i Mendelssohn, Mahler i molts altres per ser jueus. El resultat, molt de Wagner, el Carmina Burana de Karl Orff a tota hora i una producció escultòrica que recorda a la que va haver de fer Juan de Ávalos a Espanya per a netejar el seu passat republicà. Ara han trobat, en unes excavacions davant de l’Ajuntament de Berlín, tretze d’aquelles obres prohibides i s’ha tornat a parlar de la paranoia nacionalsocialista i de l’exposició Entartete Kunst, que va recórrer el mapa del III Reich. És curiós, menyspreaven aquell art, ridiculitzaven els autors, cremaren moltes obres, però en van fer una mostra i la van passejar amunt i avall. Els dictadors tenen manies així, els nazis ajuntaren i espoliaren tant d’art degenerat com van poder, Stalin detestava el mode de vida americà, però passava hores i hores veient westerns que no entenia i Franco, amb tot el que va robar als maçons, es va fer construir una lògia davall de casa. Les inconfessables frustracions que els van fer ser sanguinaris havien d’eixir per algun lloc, no?

Tags: , ,

Un mal español

A la primeria de 1998 vaig seguir un curs que organitzava l’ICE de la Universitat d’Alacant: Didàctica de la història a través del cinema. Molt interessant; de matí projectaven una pel·li i de vesprada un professor de la casa tractava el tema, l’època, els personatges, el film… Citaré tres conferenciants: Brian Hughes parlà de Braveheart i l’Escòcia rebel i lliure; amb Paths of Glory, de Stanley Kubrick, Salvador Forner abordà la Primera Guerra Mundial, i l’amic socialista, medievalista i valencianista Juan Antonio Barrio desemmascarà les falsedats que es van permetre els guionistes d’El Cid. Totes les sessions van tindre lloc al paranimf tret de l’última, que es va fer a l’aula de cultura que la CAM té al carrer Doctor Gadea. Havíem vist Bienvenido Mister Marshall, però no ens en va parlar cap professor de la Universitat, sinó García Berlanga mateix. La sala estava plena com un ou i aquell bon home xarrà un poc de tot: els actors, el rodatge, la censura, la promoció, la transcendència inesperada d’aquell treball… Dissabte ens va deixar el cineasta a qui devem Bienvenido Mister Marshall, La vaquilla, Moros y cristianos, Los jueves, milagro, Todos a la cárcel, El verdugo… S’ha dit i escrit molt sobre Berlanga i tot deu ser cert i encertat (anarquista, burgés, independent, càustic, erotòman…), però vull recordar ara una altra consideració sobre el director tal com l’exposà en aquella conferència del 98. En un consell de ministres de Franco, algú es va referir a ell dient que “Berlanga es un rojo”; el dictador puntualitzà al seu esbirro amb estes paraules: “No, Berlanga no es un rojo, es un mal español”. Ha mort un geni, un valencià, un mal espanyol segons el pitjor de tots. Descansa en pau, mestre.

Tags: ,

« Older entries