Europa

You are currently browsing articles tagged Europa.

Saor Alba

AyeEscòcia lliure. No ha pogut ser ara, potser més endavant, unes quantes generacions, les pròximes eleccions, ja vorem. Els que simpatitzàvem amb el sí a la independència escocesa estem decebuts, bàsicament perquè creiem que un poble, per a garantir-se la pervivència en el futur, ha de ser amo del seu present. Hi va guanyar el no i només hem pogut celebrar la democràcia, que ja és molt. Ací fa quasi quaranta anys que estem celebrant la Constitució, que ja és massa. Els que sí que ho han celebrat, més que Cameron mateix, són els unionistes espanyols. Quina festa argumental! Estic convençut que la seua adhesió a la integritat territorial del Regne Unit es mantindrà incòlume quan el premier o algun membre de la família reial britànica visiten Gibraltar.

Una de les premisses més suades, ara i abans del referèndum, és que Escòcia i Catalunya són realitats diferents, completament diferents. I tant! El que passa és que per a completar el sil·logisme els falta la premissa major: el Regne Unit i Espanya són realitats molt, però que molt, molt diferents. I no em base només en la negació espanyola a donar veu i urnes als catalans, hi ha molt més. Està la història. Si visiteu Escòcia, trobareu en quasi tots els pobles un soldat de ferro, empunya un fusell i al cap du el casc Brodie. Al pedestal que sosté al soldat, hi ha inscrits els noms dels joves que la localitat va perdre en les dos grans guerres del segle XX.

En nom de l’imperi de Sa Graciosa Majestat s’han fet moltes crueltats, però això no lleva que esta gent va ajudar a derrotar els nazis. Coses així cohesionen molt. A Espanya, en canvi, no hi ha massa monuments amb soldats d’infanteria; amb generals sí que n’hi ha alguns. Deu ser perquè l’última batalla guanyada per un exèrcit espanyol a un d’estranger és de l’any 1801, durant la brevíssima i veïnal guerra de les Taronges. Per cert, ¿quan complira Espanya el tractat de Viena i retornarà Olivença a Portugal? D’aleshores ençà, les úniques victòries de l’exèrcit espanyol han sigut infligides al poble al qual havia de servir. I d’això els catalans, i també nosaltres, en sabem prou. Coses així distancien molt.

A més hi ha l’espoli fiscal, el menyspreu a la llengua pròpia, l’etern ajornament d’infraestructures necessàries, el deute històric, la supèrbia habitual, la fal·làcia filtrada abans de l’elecció, “Acaban de agredir a Artur Mas. Tú también le tienes ganas… ¿eh?” i tot el que no dic i tot el que vindrà. Definitivament, Espanya no és el Regne Unit. Per això si els unionistes a Escòcia han guanyat dient que no valia la pena córrer el risc, és molt probable que els independentistes a Catalunya guanyen perquè sí que val la pena córrer el risc de separar-se.

 

Tags: , , ,

resistimTot just inciada la campanya electoral que ahir va acabar, la bella, l’elxana, l’actriu, la institutriu Sandra Montserrat m’enviava la foto que hi ha a l’esquerra. Assetjats pel temps i les conteses, resistim Enric Nomdedéu, Teresa García, el que queda d’Empar Piquer i jo mateix. Han passat cinc anys des de les últimes eleccions europees, però els nostres somriures continuen en cartell perquè no hem perdut la raó, perquè tenim la mateixa voluntat de fer sentir la veu d’este tros d’Europa anomenat País Valencià.

Hem viscut cinc anys històrics, deixeu-me fer memòria. En cinc anys el valencianisme ha sigut generós i intel·ligent, tant com calia per a impulsar Compromís, la coalició que a hores d’ara més creix i més il·lusiona la ciutadania valenciana. Gràcies a això, el nacionalisme valencià, que sempre ha sigut d’esquerres, ha passat de l’extraparlamentarisme a ser la tercera força en les Corts Valencianes, de ser cosa de comarques i de Castelló a ser, també, la tercera força en l’Ajuntament de València. I en acabar de València vam entrar tots a Madrid, cinc milions de valencians tenim qui ens defense allí. Acabarem ja la rima: gran diputat Baldoví.

primavera_europeaHan sigut cinc anys terribles i encara en queden més, però la resignació és derrota i… que se la queden ells: els del PP, els del PSOE i els altres que no diré. Hi ha una altra política, altres maneres de fer. Ni Cañete, ni Valenciano ens trauran d’este femer, no miren per esta terra, no els importa, què hi farem? Jo demà faré una cosa: votaré. Votaré Primavera Europea i a l’amic que va el primer, de cognoms Sebastià i Talavera i de nom el més potent. Posem un Jordi a Europa, un Jordi per les persones, els pobles, la justícia, els hòmens, les dones, la bona gent.

jordi_sebastia

 

Tags: , , ,

El PSOE ja té candidatura per al Parlament Europeu, el PP no. Hui Elena Valenciano, cap de llista socialista, ha acusat els populars de covards, sosté que cap d’ells està disposat a donar la cara per Rajoy. També ha dit que les eleccions europees han de ser “el principio del fin de la derecha”. Així, sense sigles, la dreta en general. Supose que deu ser per la dimensió continental dels comicis. A grans horitzons, grans reptes: cal acabar amb la UMP francesa, la CDU alemanya, la Fine Gael irlandesa, el Partido Social Democrata de Portugal, la Platforma Obywatelska polonesa, el Kansallinen Kokoomus finlandés, els Moderaterna suecs… Això per no parlar de l’extrema dreta, encarnada per partits com el Front National francés, que deu bona part de la seua consolidació a François Mitterrand (1916-1996), president socialista entre 1981 i 1995.

Oïda la senyora Valenciano, haurem de convindre que la Unión del Pueblo Navarro és un partit d’inspiració marxista, directament trotskista o vés a saber si mig maoista. Mireu, jo no sóc precisament democristià, però cada vegada estic més en el plantejament de sant Jaume: “Si no es demostra amb obres, la fe és morta” (Jm 2,17). I és que, ja ho sabeu, els socialistes han donat carta blanca a Yolanda Barcina per a continuar governant Navarra, a pesar de la corrupció i en contra del desig general de la població i dels seus propis militants. Tot això coincidia en el temps amb l’elecció, en primàries obertes, de Ximo Puig com a candidat del PSPV a presidir la Generalitat Valenciana i amb una manifestació per a traure targeta roja a Fabra, convocada també pels socialistes valencians. Fou tot la setmana passada i Elena Valenciano va proclamar que, des de Morella, Puig iniciava “la reconquista de la Comunidad Valenciana para la izquierda”. Així, sense sigles, l’esquerra en general. Doncs això, aneu amb compte, no siga que, pensant que voteu esquerres, només estigueu votant PSOE.

FABRA_PUIG

 

Tags: , , ,

Europeus

Una de les germanes de l’abadia de Kylemore em va donar una medalleta. Segons l’estampa que completava el present “The medal of St. Benedict is privileged with the powers of the Holy Cross… for every good in life and protection against every evil”. A més de protegir-me i fundar al segle V l’orde d’aquella somrient mongeta, sant Benet és, des de 1964, patró d’Europa. Tal com ens va últimament, el de Núrsia té molt descuidat el patronatge. La setmana passada François Baroin, ministre francés de Finances, va afirmar que “és preferible actualment ser francés que britànic”. Però què és això de ser britànic? Fa pocs anys el govern de Gordon Brown va impulsar un debat per a definir-ho clarament. Amb la causticitat habitual a l’illa, The Times es va sumar a la iniciativa i demanà als lectors que proposaren un lema per a la britanitat, alguna cosa semblant al “Liberté, Égalité, Fraternité”. I, amb la causticitat habitual de l’illa, una de les propostes més votades fou “Almenys no som francesos”.

Joan Francesc Mira recull esta feta i moltes més en el seu llibre Europeus. Retrat en setanta imatges. El pròleg és de l’amic Enric Balaguer; la recomanació, meua. Si us falta fe en el meu criteri ―cosa bastant comprensible―, feu clic en la imatge adjunta per a llegir sis dels setanta retrats i decidiu després si és o no un bon regal per a estos dies d’il·lusions i consum. I, tornant a la qüestió francobritànica, hui mateix Sarkozy i Cameron s’han trobat a Praga, al funeral de Václav Havel. El dramaturg, opositor a la dictadura, últim president de Txecoeslovàquia i primer de la República Txeca era també un gran europeista. Per als qui encara tenim alguna esperança en Europa, deixe ací davall una frase Havel. Bon Nadal a totes i tots.

“L’esperança no és la convicció que les coses eixiran bé, sinó la certesa que tindran algun sentit”

Tags: ,

Portugal

A mitjan segle XVII la monarquia hispànica va haver de fer front a dos intents de secessió, un a Catalunya i l’altre a Portugal. Massa esforç per a un imperi en decadència. Finalment Catalunya continuaria sota el jou de Felip IV —però no tota, perquè les actuals comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya passaren a mans de Lluís XIV de França— i Portugal fou definitivament lliure. El resultat podia haver sigut invers: Catalunya independent, Portugal espanyol. Fa uns anys i durant una conferència a Barcelona, algú va preguntar al primer ministre portugués si al seu país eren conscients d’aquella conjuntura històrica. El premier va respondre que sí, que ho tenien ben present, però no els agradava recordar-ho. I això que van ser els guanyadors d’aquella partida a tres bandes.

El passat dijous va ser un espanyol qui se’n va recordar. Gregorio Peces-Barba va dir exactament: “Se tomó una decisión, que fue dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes […] ¿Y qué hubiera pasado si nos quedamos con los portugueses y dejamos que se vayan los catalanes? Igual nos hubiera ido mejor.” Així, com si fóra el comte duc reencarnat i amb supèrbia de sobra per a ennuvolar el Rei Sol mateix. No és un bocamoll qualsevol, ja ho sabeu, Peces-Barba és un dels pares de la Constitució, socialista, laic, educador per a la ciutadania… I este home, d’esquerres segons alguns, va amollar tot seguit que ara com ara un eventual procés de fragmentació d’Espanya “se resolverá sin necesidad de bombardear Barcelona”. Al treball, vaig comentar tot açò amb Màrius, aciençat company que em dóna l’esquena i quan cal la raó. I al final de la xarrada sentencià el savi santjoaner: “L’autonomia que ens cal és la de Portugal”.

Tags: , ,

President

Jordi_Pujol_el_PresidentNi Obama, ni Navarro, ni Camps, ni Morales, ni Panyella, ni Van Rompuy, ni cap dels qui ho han sigut, ni probablement dels qui ho seran, mereixerà tant el títol d’esta entrada com l’home que hi ha a l’esquerra. Front a l’enveja, el menyspreu, la insídia, l’afalac, la revisió i molts altres embats, s’alça l’obra i el llegat de Jordi Pujol i Soley. Conten que, pocs dies abans de les eleccions autonòmiques de 1980, els socialistes catalans, segurs de la seua victòria, havien avançat el pagament de la celebració i que Josefa María Rovira, esposa de Joan Reventós, candidat del PSC a presidir la Generalitat, s’acomiadà dels veïns i botiguers del barri perquè, en breu, el matrimoni aniria a viure a palau, a la plaça de Sant Jaume. No va ser així, CiU guanyà les eleccions, els Pujol-Ferrusola no canviaren de domicili, el govern s’esforçà a fer país i ni el PSC gaudiria hui d’una posició preeminent en el socialisme espanyol, ni ERC comptaria vint-i-un escons en el Parlament si no fóra pels anys del pujolisme. Eix_Mediterrani

A esta vora de la Sénia, l’han acusat d’imperialista, l’han cremat en falles i l’han arrossegat en forma de ninot… però Pujol és un dels polítics catalans que millor coneix el País Valencià i, probablement, el més respectuós dels catalans catalanistes amb l’estructura i la conjuntura valencianes. Sempre ha demanat als seus que pensen en el que més convé a València, i no a Catalunya, quan hagen de tractar un tema que ens afecta i això es nota. Per eixa actitud empàtica i intel·ligent, el nacionalisme valencià majoritari —i també el mallorquí— pacta amb Convergència i Unió quan hi ha eleccions europees i aniré, el pròxim dilluns 18 de gener, a escoltar el president a l’auditori CAM d’Alacant. El tema? “L’eix mediterrani en el context espanyol i mediterrani”. Tindrà la tos i els tics que tant agraden a imitadors i simpatitzants, però sobretot el discurs encertat i pròxim que tant convé a esta porció d’Europa.

20_anys_Convergencia

Tags: , ,

Entre el 4 i el 7 de juny pròxims, els ciutadans i ciutadanes de la Unió Europea elegirem els nostres representants al parlament d’Estrasburg i Brussel·les. Estem convocats a votar més de 375 milions de persones. Des d’Hèlsinki fins a Lisboa, hi haurà urnes perquè diguem quina Europa volem i què és el que volem d’Europa. És un dels majors exercicis democràtics que té lloc al món i, lamentablement, una gran part dels electors dels 27 estats de la Unió no atorga a estos comicis la importància que tenen. Afortunadament, el valencianisme sempre ha sigut europeista. La història mateix de València ha estat sempre connectada a Europa: Jaume I lloat per tota la cristiandat de l’època, el Consolat de Mar com a base del dret marítim internacional, Alfons el Magnànim i l’orde del Toisó d’Or, la vehemència de sant Vicent Ferrer i l’humanisme de Joan Lluís Vives, els Borja, l’enginy militar de Baptista Basset al servei d’Àustria, Gregori Mayans en contacte amb els il·lustrats francesos, Martín i Soler admirat per Mozart i reclamat per tsars i emperadors, els llibertaris alcoians criticats per Engels…

Ningú, tret de nosaltres mateixos, pot vantar-se d’haver-nos inscrit al mapa polític d’Europa. Si mai n’hem estat exclosos ha sigut perquè, mancats de sobirania, ens han obligat a un improductiu aïllacionisme. Potser penseu que Europa no és cap panacea, d’acord, però és un bon projecte. Per això, desil·lusionen les previsions de participació i, el que és pitjor, avergonix vore que les dos principals forces polítiques de l’estat encaren estes eleccions com una gran enquesta sobre la gestió que fan o l’oposició que hi plantegen. L’Europa d’alguns té 52 províncies, res més. Ara bé, també hem de fer autocrítica. En estes convocatòries, el valencianisme ha posat l’accent a reivindicar l’Europa dels pobles. Cal fer-ho, però, no ens enganyem, la Unió Europea és una unió d’estats. Així les coses, hem de continuar treballant per tindre pes polític a Espanya i plantejar estes eleccions com les de l’Europa dels interessos, dels nostres interessos: un eix mediterrani fort i ben imbricat al continent, la defensa de les petites i mitjanes empreses arrelades al país, el fre a l’especulació urbanística, el valencià com a llengua de treball al parlament europeu…

No us demanaré el vot perquè encara no puc fer-ho, però sí que puc dir-vos que tinc l’orgull de ser un dels candidats de la llista Bloc-Coalició per Europa. Els nacionalistes del País Valencià, Andalusia, Balears, Canàries, Catalunya i Euskadi ens hem unit per a dur la nostra veu a Europa. A partir d’esta mitjanit comença la lluita desigual que solen ser per a nosaltres les campanyes electorals. No tenim molts recursos, però sé que tenim la millor gent. Un d’ells és Robert Vilaplana, amic sempre i durant estos quinze dies assessor, xofer, secretari, guardaespatles i tutor meu. Tenim la noble missió de furtar vots als rics per a donar-los als pobres. Com Little John i Robin Hood, però en versió valenciana:

little_robert_robin_davo

Tags: ,

L’octubre passat, Ana Sempere comentava: “A mi me gustaría saber lo que piensas sobre la Avenida JOSE JORNET NAVARRO que han dedicado a un rojo Alicantino. Besets mil”. Respondré en pla consultori sentimental d’Elena Francis: “Querida Ana, me parece maravilloso que le hayan dedicado una avenida a un rojo alicantino, no tanto por lo que tenía de alicantino, sino por lo que tuvo de rojo, que es el color del amor, la pasión y un mérito poco considerado a la hora de que te dediquen algo en Alicante”.

A Ana Sempere, a qui no conec personalment, li envie l’agraïment per descobrir-me l’avinguda i tot el meu suport, ara que es recupera d’una operació. Anem al tema. José Jornet Navarro (Alacant, 1916-2007) va ser un dels molts republicans que lluità contra el feixisme a esta banda dels Pirineus i fou esclavitzat pel nazisme a l’altra. Sobrevisqué a Mauthausen i només per eixa sort, pel posterior testimoniatge i sobretot en nom i record de tots els qui perderen la vida en aquell infern, José Jornet Navarro mereix una avinguda.

Situat al cor mateix del Reich, al nord d’Àustria, el camp de Mauthausen fou alliberat el 5 de maig de 1945, pocs dies abans de les capitulacions alemanyes davant nord-americans, britànics i soviètics. Per tants com n’hi havia, alguns l’anomenaven “el camp dels espanyols”. Per a la història ha quedat el moment en què hi arribaren els aliats, encara hui emociona llegir aquella enorme pancarta que els donava la benvinguda. Cliqueu en la imatge si la voleu vore sencera, amb rostres somrients i molts punys tancats.

Mesos abans, el 27 de gener del 1945, havia sigut alliberat un altre camp: el d’Auschwitz. Tal com va dir el Nobel de literatura Imre Kertész, supervivent també d’aquell horror, “Des d’Auschwitz no ha ocorregut res que haja abolit Auschwitz”. Des de la memòria de l’holocaust i hui que celebrem, especialment a les escoles, el Dia de la Pau, apel·le a una altra Anna i a Alfonso, tots dos companys de treball, perquè mediten la rapidesa amb què sovint parlem de genocidi, tot i que ens referim a crims execrables. També m’agradaria que repensaren la inconsciència de demanar el trencament de relacions diplomàtiques amb Israel.

I per a acabar, les notes antigues i alegres d’una cançó en jiddisch, una llengua que perdé molts usuaris i no precisament per deserció de la seua comunitat de parlants.

1

Tags: , , ,

Obsluhoval jsem anglického krále, que al nostre país i al país del costat s’ha estrenat amb el títol de Yo serví al rey de Inglaterra, és la història de Jan, un jove cambrer de la Txecoslovàquia d’entreguerres, decidit a ser milionari. De tot n’aprén i a força d’interés i sort aconseguirà el seu objectiu. El context en què es desenvolupa la seua peripècia personal és l’altre gran protagonista: les comoditats i els vicis de la burgesia, l’annexió alemanya dels Sudets, el lebensraum que ocupà la resta de Txèquia, els lebensborn de la bogeria ària, l’espoli als jueus, les deportacions massives, també les que patiren els txecs de cultura alemanya després de la guerra; el socialisme real a partir de 1948, la reeducació dels individus poc afectes al nou règim…

La vita è bella, de Benigni; To be or not to be, de Lubitsch; Zivot je cudo, de Kusturica; La vaquilla, de Berlanga… han sabut fer comèdia, tot i estar emmarcades en moments dramàtics. No hauríem de traure material per a acudits de la Shoah, la Segona Guerra Mundial, el conflicte als Balcans o la Guerra Civil espanyola, però totes estes ficcions còmiques conjuren un poc l’horror d’aquelles tragèdies reals i ens recorden que estem fets per a riure més que per a destrossar-nos i que el pallasso pot ser tan heroic i necessari com l’heroi mateix. Als Astoria encara la podeu vore, en sessions de 20.15 h i 22.30 h.

 

Tags: , ,

A la tardor del 1993 i per a celebrar el 9 d’Octubre, un grup de joves d’Alcoi que, per a no calfar-nos molt el cap, ens féiem anomenar Joves d’Alcoi decidírem organitzar una festa de rock en català (sic). Com que ens sobrava espenta però ens faltava finançament, la cosa no podia ser d’una altra manera: res de directes; amb l’amo d’un pub, aparaulàrem omplir-li el local, a canvi d’ensenyorir-nos de l’equip musical. Val a dir que la simbiosi funcionà de categoria i, aquella nit i moltes altres, el Zoo Loco rebé nova i nombrosa clientela i els Joves d’Alcoi férem proselitisme a cor què vols. Els discos, els havíem de posar nosaltres, és clar. Teníem el que es produïa aleshores: Els Pets, Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i poca cosa més. Exposat el tema en una reunió d’almogàvers alcoians, joves i no tant joves, dos d’ells ens oferiren les discoteques personals. Dels vinils que em prestà el primer, en recorde un: Calla, dimoni! d’un tal Lluís el Sifoner. Juntament amb mi i altres rareses musicals, Calla, dimoni! féu via cap a casa del segon prestador, qui, en vore el fruit de l’acapte previ, exclamà sever: “El Sifoner en una festa de rock en català? Que no saps qui és?” I no, no ho sabia, però m’ho explicà amb tots els detalls, especialment aquell de la “llista de paraules prohibides” en Canal 9 per sonar “massa catalanes”. Ai, las, l’efígie somrient de la caràtula amagava la maldat del Claudi de Hamlet! Tan jove i tan innocent, el segon comodat musical m’aportava uns quants discos a les mans i un anatema més en el credo nacionalista. Oi que som un país d’actes de fe? Malgrat l’excomunió canònica, els Joves d’Alcoi teníem al cos una bona dosi d’heterodòxia i, la nit de la celebració, una encara més gran de plis-plai. Calla, dimoni! sonà en la festa, no es registrà cap cas d’urticària.

No fou fins un lustre més tard que no se m’aparegué aquell àngel caigut de la transició valenciana. En vespres del Nadal de 1998, assistia distés i confiat a unes jornades que la Joventut Valencianista duia a terme a la Marina Alta. Allò era temptar la sort. No vaig tindre en compte jo que aquella comarca, verda d’arbrat i de pàmpols, blava de cel i de mar, perfumada de tarongina i gesmil, era el bressol de la bèstia. En el decurs d’una taula redona sobre la capitalitat de València i sense una mala bafarada de sofre que avisara els incauts, Lluís Fornés, íncub del dimoni Sifoner, prenia la paraula. En ser identificat pel moderador, vaig mirar de cua d’ull i un calfred em recorregué l’espinada: el tenia ben a prop. Com d’habitud en la host infernal, es mostrà versat en l’ús de la paraula i bon coneixedor de les febleses d’aquelles ànimes càndides entre les quals es trobava. Reivindicà la necessitat de cantar a València, de reconéixer-la com a cap i casal i d’exigir que actue en conseqüència. Quin desassossec espiritual, acabava d’escoltar un diable i n’hi havia per dir amén!

I si els camins del Senyor són inescrutables, els de la temptació són diversos i actualitzats. A la secció panoccitanista de l’avern, coneixen bé Internet i diposen d’una bona base de dades. Cavil·lós en la lectura de Per una teoria de la nació (traducció catalana del llibre de Robert Lafont Sur la France), m’arribà un correu electrònic des de lluisfornes@hotmail.com. Fer-li un parell de preguntes ¿seria un pecat mortal o venial? Encara no ho sé, però tan cert com hi ha Déu és que Fornés em va dissipar els dubtes i vaig acabar el llibre, que per cert us recomane, amb més fonament i gaudi. Mesos més tard i per a fer un regal, buscava l’obra de Lafont a la llibreria Pam de Nas (30, rue des Grands Agustins, 75006 PARIS). Conversava amb Jean-François Coche, llibreter afortunadament poliglot, sobre la llengua del País Valencià i esmentà indefectiblement el Sifoner, redimonis!

Fins al moment d’escriure estes lletres, l’últim encontre en carn mortal amb Lluís Fornés va esdevenir-se a la mateixa contrada que el primer: Moraira. A la casa que tenen allà els Bertomeu Torner, celebràvem l’onomàstica de Marisa, la matriarca del clan. I en mitat de la vetlada va aparèixer. Vam parlar de cine, de teatre i de Riuraus vius, una associació que ha fundat per a protegir i difondre esta construcció tan característica de la Marina. Se n’anà prompte, venia d’ensenyar uns quants riuraus a uns anglesos, a qui havia explicat la vella relació de l’habitatge nostrat amb la producció de panses per a fer plum cakes i la necessitat de calories dels soldats britànics durant la Primera Guerra Mundial. “Este home no para”, vaig pensar.

Si heu arribat fins ací és que no us ha avorrit este reguitzell d’anècdotes. És el millor que tinc per a il·luminar el personatge. Si voleu saber-ne més, us recomane l’exposició que del 4 al 26 d’octubre li dedica Pedreguer, el seu poble. Hi trobareu imatges i arguments que glossen la trajectòria personal, professional, intel·lectual i artística de Lluís Fornés i Pérez. Després d’esta demonització amical que li he fet, no el posaré en una peanya ni li dibuixaré un nimbe. Pense, això sí, que se li ha de reconèixer l’amor i el treball pel país. Això és innegable.

Diuen els seus biògrafs que durant un recital al novembre de 1990, en ser escridassat pels anatematitzadors de torn, Lluís Fornés exclamà dolgut “el Sifoner és mort”. Dèsset anys després, el 9 d’Octubre i eixa part d’au fènix que nia en tots els artistes ens el tornaran. Serà a les set i mitja de la vesprada, a Pedreguer i amb el concert “De riuraus i de raïms”. El Sifoner ressuscita, Déu salve el Sifoner!

sifoner.jpg

Tags: , , ,

« Older entries