festes

You are currently browsing articles tagged festes.

Rodabalcó

rodabalcoEntre les moltes, i molt encertades, aportacions lèxiques que el Diccionari Normatiu Valencià fa a la totalitat del nostre domini lingüístic, n’hi ha una que ara celebre especialment: rodabalcó.

Segons els nostres acadèmics i pel que fa a l’etnologia, un rodabalcó és la “peça de domàs o altre guarniment amb què s’adornen els balcons en senyal de festa”. A casa hem sigut sempre festers, de la filà Cids, cristians, però no va ser fins que ens vam mudar a l’eixample que la mare va decidir que posaria rodabalcó a la nova casa. “Ara sí. Açò està més a prop del centre”, va dir més o menys.

La creu de sant Jordi és una benedicció vexil·lològica que ens ha fet el patró. Vés a saber què es penjaria el personal i quina altra guerra de símbols tindríem. Fa goig estos dies vore milers de façanes engalanades amb la mateixa ensenya.

Té també el seu misteri, no us penseu. El pal horitzontal ha de ser doble llarg que el vertical; si no, el que tindrem és l’escut la Creu Roja i açò que celebrem no és el Dia de la Bandereta. També cal triar tela roja de qualitat, a l’abril sol ploure i si el rodabalcó s’emborratxa perd càrrega simbòlica i l’any que ve te n’hauràs de fer un altre.

Cosiu vetetes tant a la part de dalt com a la de davall. En cas contrari, a la primera ventada se’n pot anar a la part de dins, com ha passat al de l’últim pis. La resta de parament d’un balcó és interna i diversa, però en tot cas ha d’incloure confeti, serpentines, cocots (gràcies de nou al DNV) de tomaca i espinacs, refrescos i alguna botella de café.

Per cert, la foto que il·lustra esta entrada és de Joan Lluís Santamaria, bon amic i fester, ves per on, de la Creueta. Feu clic en la imatge per a vore-la més gran i ací per votar-la, que l’ha presentat el xic a un concurs. Que sant Jordi ens beneïsca i ens done bona festa a tots.

 

Tags: ,

nosgustasCom que la Festa ja està molt polititzada i això és cosa antiga i coneguda, ara s’ha fet un pas més enllà: la sexualització de la Festa. I no estic referint-me a sensuals amazones muntades a cavall, a l’impúdic peplum panxut d’algunes esquadres de negres, ni al melic mostrat per la moreta que fa sospirar al cristià. No. Una ventada homoeròtica ha entrat en les filaes, ha fet diana, ha sigut un tro. La web Nosgustas.com ha publicat fotos d’un cid i un palomino besant-se com només ho fan els enamorats. Com que en la meua filà som gent liberal, oberta i tolerant, la instantània ha caigut en general bé. Molt bé fins i tot, perquè ens dóna importància i singularitat i això, en un any sense càrrecs i quan encara en falten tants, deixa bon cos en qualsevol família festera. N’hi ha inclús que s’han animat a fer la seua pròpia versió de la famosa foto i, malgrat l’heterosexualitat, estan disposats a besar-se barbuts en la boca si el públic ho demana massiu.

A mi, particularment, la foto m’ha resultat indignant. Repetisc: indignant. M’explicaré de seguida. Em pareix genial la provocació, la reflexió, tot el meu suport a la causa LGTB, però, per més justa que siga una causa, hi ha coses que no es poden tocar, línies roges que no s’han de travessar. Al gra, ¿què fa el tio eixe vestit de cid sense el cuir i el metall de la caputxa, sense punys i amb unes malles que pareixen de lycra? És intolerable. Ací, si u vol lluitar pel castell, l’aparició o la visibilització s’ha d’anar amb el disseny complet. Un poc de respecte a la filà, per favor. Els cids de fulla acabarem anant a pixar amb capa i casc i ve el xicot este a besar-se alegrement sense el trage com toca. No pot ser.

Deixem-ho estar. Hui ja és 3 de maig, però pareix que siga 22 d’abril. Bones festes a totes i tots. Passeu-ho bé, toqueu-vos, beseu-vos i estimeu-vos tant com siga possible, amb fe mora i contenció cristiana. Visca Alcoi! Visca sant Jordi! Visca València lliure!

Tags: , ,

La Vila Joiosa

A Marta de Betània se la sol pintar afaenada amb el treball domèstic, mentre la seua germana Maria, plàcidament asseguda, escolta el que diu Jesucrist; l’una representa la vida activa i l’altra la contemplativa. A més del que diuen els evangelis, la Llegenda àuria sosté que, després de l’ascensió, Marta i els seus germans se n’anaren de Palestina a les Gàl·lies i que, en l’actual ciutat occitana de Tarascon, Marta fou requerida per a acabar amb la tarasca, un monstre horrible de sis potes que, com tots els monstres horribles, es dedicava principalment a devorar innocents. La santa s’encarà a la fera, l’arruixà amb aigua beneïda —el salpasser és un dels seus atributs— i la deixà més mansa que un moix. Per faenera, Marta és patrona de l’hostaleria i les mestresses i per haver domesticat la bèstia se la invoca contra marits infidels i difícils.

Santa Marta és també patrona de la Vila Joiosa, per haver impedit un atac otomà en 1538. Però, ben mirat, també podria ser patrona de vilers i vileres per la seua condició de bèsties, tarasques de dos potes impossibles d’adondar. Així és, la gent de la Vila, i en general de tota la Marina Baixa, té fama d’animalota, de festera, de joguera sense mida, d’absenta beguda a raig. Altea vol ser més fina i artista, blanca de llum i de calç, però no se’n salva pas; Benidorm és compte a banda: burrera internacional. Per això, m’encomaní a santa Marta quan fa tres anys vaig anar a vore el famós desembarc; a la Vila, en plena festa i a les cinc de la matinada, qualsevol barbaritat era possible. Però no, la gent estava bastant sencera i l’espectacle compensa l’esforç de matinejar. Serà demà, dissabte 28 de juliol, la gran naumàquia d’enguany; després l’ambaixada mora i, en acabant, a esmorzar.

Tags: , ,

Un manlleu és un element lingüístic que passa d’una llengua a una altra, o bé que, procedent d’un llenguatge especialitzat, passa al llenguatge comú. Això diu el diccionari. Jo dic que un manlleu malfaixat és el que no ha tingut sort en la llengua que l’ha pres. Vegem-ne ara un parell d’exemples. La nostra tonyina de sorra (atún de ijada en castellà) apareix en cartes de restaurants pròxims com atún de zorra. Què deu pensar el turista espanyol estricte quan li oferixen un montadito de atún de zorra? La conclusió pot ser espatarrant. I dos, la tan alacantina coca amb tonyina és, en algunes fleques de la ciutat, coca Antoñina. Com si hagueren batejat la pobra coca en la cocatedral de Sant Nicolau, tu.

Primum vivere, deinde linguisticari. Si esteu per Alacant i voleu una bona coca amb tonyina, recomane el forn Rafelet i el que hi ha al número 68 del carrer Quintana, on tenen fins i tot una imatge de la valencianíssima Mare de Déu dels Desemparats… esta copeta pa la Geperudeta! Vet ací com la llarga mà del cap i casal no respecta ni a la Verge… del Remei. Al forn del carrer Quintana, el paper d’embolicar tonyes, coques i cocots té també la seua gràcia. Porta uns versos a la coca que transcric ara mateix:

Coca amb tonyina…! Famosa,

d’abolengo patriarcal,

que ja m’agüela tenia

un quadre que era un encant,

amb una coca amb tonyina…

¡Com si estiguera parlant…!

Puix eixa coca amb tonyina,

vertadera, alacantina,

que en la olorosa foscor

del modest aparador

guarda el bon alacantí

per a fer-se un got de vi

al festejar la nit gran

de fogueres i de trons,

diu també que és Alacant

¡La millor terra del món!

 

I com que ara Alacant celebra la seua festa major, deixe ací l’himne de la vila però en versió lluitador. Té la mateixa tonada que l’original compost, però han adaptat la lletra a la tensa situació. Ahir li’l cantàrem a Fabra, i a d’altres notables manons, cantem-la amb joiosa ràbia, cantem-la a plens pulmons:

Som fills del poble

que té els polítics

dels més corruptes

que hi ha en el món,

són uns mafiosos,

tercermundistes,

queden a diari

pitjor que els porcs.

Són criminals que amb el teu vot

omplin el sac del seu profit

i a fer les coses per collons

no hi ha qui els puga competir.

Ja han suprimit tots els teus drets,

digues que sí que estàs… ben

faaaaaaaaaaaaaaart!

No és ja este el poble teu,

perquè ara és del banc,

ara és el del banc,

ara és del baaaaaaaanc!

Tags: , ,