Israel

You are currently browsing articles tagged Israel.

labyrinth_neuneuEl passat 27 de gener commemoràvem el 70 aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz. El filòsof alemany Theodor Adorno va dir que fer poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie. Potser és veritat, u perd la fe en l’ésser humà mateix davant el drama de l’Holocaust.

Però ens hem d’enfrontar a la maldat, l’hem de conéixer. A l’Alemanya de la recuperació, la del canceller Adenauer, molts no sabien res d’Auschwitz, no n’havien sentit parlar. La dignitat, la lluita, les frustracions i els èxits d’un grup d’homes bons per fer que es fera justícia és el que tracta Im Labyrinth des Schweigens (La conspiración del silencio). És la història del judici de Frankfurt (1963), us recomane la pel·lícula.

Impressiona el moment en què comencen les detencions i el fiscal recorda crims abominables a uns personatges, ja de certa edat en alguns casos, amb vides i aparences d’humils ciutadans: un mestre, un forner, un mecànic, un empleat de banca… Això, empleat de banca, és el que era Karl Höcker, l’oficial de les SS que apareix al centre de la imatge amb què acabe esta entrada.

Höcker, condemnat a set anys de presó en el judici de Frankfurt, va documentar la seua vida a Auschwitz amb un munt de fotos. La vida rutinària, però també sovint alegre, dels treballadors del major engranatge de mort que ha vist la història. Jovenetes que riuen i corren cap a l’objectiu, l’acordionista canta amb la gorra torta; si no fóra pels uniformes, si no fóra pel que sabem, la imatge ens faria gràcia. Eren persones normals duent a terme accions monstruoses. Això deu ser la banalitat del mal.

Karl_Hoecker_riu_a_Auschwitz

Tags: , ,

Isabel

estrelladedavidTal dia com hui, més o menys, però de 1469, tenia lloc una boda que faria història, que marcaria el destí del món: Isabel de Castella i Ferran d’Aragó es donaven, com diu ara la premsa rosa, el “sí que vull” a Valladolid. El casament en qüestió i tot el que s’esdevindria amb la feliç parella és per al nacionalisme espanyol una fita, ço és, un mojón. Unió de corones (no de regnes), conquesta de Granada, expulsió dels jueus, descobriment d’Amèrica… És innegable que tenen les seues raons per a estar-ne desvanits. “De Isabel y Fernando, el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera…”.

Però no vull parlar d’història, sinó d’espectacle, d’entreteniment, de cultura de masses. La tele, les sèries de la tele ens han fet creure que la transició va ser una cosa més familiar i amable que complicada i dolorosa, gràcies a Cuéntame. I el franquisme? El franquisme, el va passar mitja Espanya en el bar El Asturiano. Podeu contradir-me, dec haver vist tres o quatre episodis d’Amar en tiempos revueltos i cap de Cuéntame. No és només perquè Imanol Arias m’embafe més que un cocotet de massapà, és que no m’agraden les sèries. Ho confesse: no sé de què va Juego de tronos.

Però hi ha coses que m’encenen. Passe que les sèries, com els historiadors en general, dibuixen el passat com més s’adequa a la seua visió del present, d’acord. El que no puc encaixar és que l’actriu que encarna a Isabel la Catòlica semble eixida d’un anunci d’Intimissimi i el rei consort tinga més cara d’Hugo Boss que de Ferran el Catòlic. Però, ai, las!, les mosques, la brutícia, la caspa, la foscor… són les grans oblidades de les recreacions historicotelevisives.

En fi, sempre ens quedarà el teatre. Fa tres anys vaig vore a Alcoi, capital valenciana de les arts escèniques i de tantes arts més, Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel, de la companyia catalana La Calòrica. Ací va la sinopsi del muntatge:

Pobra Castella… Després d’una vida de triomfs que l’han dut a convertir-se en la sobirana més temuda i poderosa de la cristiandat, la reina Isabel I viu els últims dies sense saber qui la succeirà en el tron i donarà continuïtat al seu gran projecte. Molts dels seus fills han mort, d’altres pateixen el tracte injuriós dels seus esposos. Tan sols queda un cap a la terra on es pugui cenyir la corona de Castella, el cap pertorbat de la princesa Joana. Una explosió grotesca sobre l’home i les passions que porta dintre. Una tragicomèdia sobre el poder i la vergonya, sobre la ridícula brevetat de la vida i l’evidència insuportable de la mort.

Un dels punts que et sobta a penes s’ha alçat el teló és que el paper d’Isabel la Catòlica és interpretat per Aitor Galisteo-Rocher. Sí, un home. Això conferix al muntatge molta conya i molta veracitat, perquè per a la nostra correcció política és inconcebible que una dona traïsca la família, sostinga la guerra i desnone a uns quants milers només per no menjar porc i tallar-se el prepuci. No, això només ho pot fer un tio. Bé, recomane als directors, programadors i supergestors culturals que em lligen que incloguen esta obra com a substanciós aliment de la ferotge platea. I, com diuen els de la faràndula, “molta merda”… a tots i totes.

Tags: , , ,

Abraham va carregar la llenya de l’holocaust a les espatlles del seu fill Isaac, i ell portava les brases per al foc i el ganivet. Mentre tots dos caminaven, l’un al costat de l’altre, Isaac digué al seu pare: “Escolta, pare, tenim el foc i la llenya per a l’holocaust; però, i l’anyell, on és? Abraham va respondre: “Déu mateix es proveirà de l’anyell per a l’holocaust, fill meu”. (Gn 22,6-8)

Ja sabeu com va acabar la història. A falta de xai, a punt va estar Abraham de degollar el xaval, però un àngel clamà, més o menys, des de l’altura: “Xe, no mates el xic, xe!, que Déu només volia saber si eres o no de fiar”. És una llàstima que el Gènesi no reculla la reacció d’Isaac.

Com que els temps bíblics són difícils de datar, no sabem quan s’esdevingué allò de l’holocaust interromput; la tradició l’ha ubicat al mont Scopus. Doncs bé, allà, al mont Scopus, poc abans de l’Holocaust en majúscula, l’1 d’abril de 1925, Albert Einstein impartia la primera lliçó magistral de la Universitat Hebrea de Jerusalem.

Construir un país començant per les universitats em sembla una iniciativa lloable. Els sionistes ho tenien clar des de finals del XIX i allà continua la Universitat, quasi cent anys després i entre les cent millors del món. A més de les aules, les biblioteques, les cafeteries i els laboratoris, al campus d’Scopus hi ha una sinagoga amb una particularitat.

“El faristol des d’on es llig la Torà no està al centre —vaig dir al guia—, llavors ell va descórrer una cortina que hi havia a la paret del fons i davant nostre va aparéixer la ciutat antiga de Jerusalem. En vore allò, em vaig emocionar tant que vaig plorar.”

El que va entre cometes no és meu, jo no he estat mai a Jerusalem. He intentat reproduir el que em va explicar Joan Francesc Mira quan anàvem camí de la Universitat d’Alacant. Espere que no li importe que haja compartit amb vosaltres aquell episodi seu. En contar-lo transmet un punt d’aquella intensitat de pedres, espiritualitat, història i paisatge que el va corprendre. Hi ha, a més, la tendresa d’imaginar un senyor tan intel·ligent, culte i racional vençut per l’emoció.

Després va parlar per a més d’un centenar d’alumnes. “Divines traduccions: els Evangelis, l’Odissea i Dante segons Joan Francesc Mira” era el títol de la conferència. No decep este home, ni a la meua generació, ni a la del meu director —que s’enderià a fer-lo vindre—, ni a la dels aspirants a traductors, filòlegs, mestres i gent de profit que l’escoltaven. “Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura, che’ la diritta via era smarrita”, així va començar una hora llarga —que ens va semblar molt curta— per a comentar l’esforç, les dificultats, el mètode, les alegries i moltes anècdotes del seu treball. Gràcies per acceptar la invitació, professor.

Per cert, hui és 14 de maig, fa exactament seixanta-cinc anys de la proclamació d’independència de l’estat d’Israel. Mazel tov, khaverim!

Tags: , ,

La resolució del conflicte araboisraelià es veu tan distant que els que volem una pau real i duradora, i un estat palestí viable, ens aferrem al menor símptoma d’entesa entre els dos pobles, qualsevol bona notícia ens sosté les esperances.

I, sí, de sosteniments va la cosa. La setmana passada sabíem que les policies israeliana i palestina han col·laborat estretament per a detindre un lladre de sostenidors. La roba interior sostreta prové de la ciutat jueva d’Hadera (Haifa), era recol·locada a la palestina Nablus (Cisjordània), el pispa és israelià i viu a Gerizim, històric enclavament dels samaritans, que són els únics que tenen doble nacionalitat israeliana i palestina. Quanta transversalitat en una sola història.

No hauria de resultar-nos estranya esta cooperació policial. En un àmbit tan marcat per la religió com Orient Mitjà, podrem trobar la resposta en els textos sagrats de jueus i musulmans. En el Càntic dels Càntics, Salomó fa dir a ella: “El meu estimat és per a mi un saquet de mirra, s’adorm entre els meus pits” (Ct 1,13). Més endavant és l’estimat qui dirà: “Eres esvelta com una palmera, els teus pits en són els raïms. Jo m’he dit: em vull enfilar a la palmera, n’agafaré els ramells” (Ct 7,8-9).

Si anem a “La notícia profètica”, 78a sura de l’Alcorà, trobarem que, en l’aleia 33, el profeta promet als pietosos que al paradís tindran “dones amb pits turgents, que mai envelliran”. Queda clar l’assumpte. Enhorabona a les i els agents que, d’un costat i de l’altre, han tret pit perquè imperen la llei i la justícia i, de retruc, han encés una espelma tremolosa de reconciliació.

Tags: ,

Gaza

La Franja de Gaza és un dels territoris més densament poblats del món. Si fóra possible mesurar-ho, Palestina i Israel apareixerien com un dels llocs amb més odi, por i esperança del planeta. El periodista nord-americà Joe Sacco ens oferix una magnífica crònica de la vida allà en el còmic Palestine. Segons Edward Said (1935-2003), el treball de Sacco presenta “un contingut polític i estètic extraordinàriament original, molt diferent de la resta de debats, sovint pesats i indefectiblement retorçuts, que ocupen palestins, israelians i els simpatitzants respectius”. L’autor pren part pels palestins, però no en defuig les ombres; tampoc les moltes, moltíssimes, d’Israel, que és, no ho oblidem, “l’única demòcràcia de l’Orient Mitjà”. En 285 pàgines hi ha el repàs a la història recent, el sionisme, el moviment Peace Now, els ultranacionalistes que els acusen de traïdors, els ferits de la intifada, els colons paramilitars i els militars que els fan costat, el te de l’hospitalitat, les manifestacions, les càrregues policials, les pedres, les morts, la tragèdia, el somriure dels xiquets, molts xiquets palestins, les paraules de Golda Meir (“No puc dormir pensant en la quantitat de nens àrabs que naixeran esta nit”), les presons d’Ansar, les tortures del Shin Bet, al-Fatah, Hamàs, col·laboracionistes assassinats, el fenimisme palestí, l’hijab, pedres a una cristiana, fang, fred, oliveres arrancades, més te, una boda, dos xiques de Tel-Aviv, les religions, les escoles, els controls, el toc de queda, la pregunta d’un jove pacifista: “¿Què hi haurà de bo en dos estats racistes o en un estat racista que domine a l’altre? La qüestió és si els dos pobles poden conviure com a iguals”.

Tags: , ,

Juden raus!

Falten poques hores perquè una multitud festiva i legitimada recórrega els carrers principals de la capital espanyola, és la celebració del Dia de l’Orgull Gai. Enhorabona a totes i tots! Hi haurà matrimonis, pares, mares, fills, filles, famílies senceres, gent discreta i no tant, però demà als mitjans vorem sobretot óssos, leather i mariboges a punt de rebentar el tanga, perquè en un parell de legislatures es pot assumir la diversitat, però fan falta generacions per a renunciar a un estereotip. Com que hi ha molts gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i la seua és una causa justa, a la mani no estaran tots els qui ho són, ni ho seran tots els qui hi vagen. Enguany, però, n’hi ha uns quants que volien anar a fer-se visibles i hauran de quedar-se a casa. Deuen ser gent poc creient, heterodoxos i laics tots, perquè s’havien apuntat a una festa que es fa en dissabte, el sàbat del seu país. Així és, un grup de gais i lesbianes israelians havia de participar en la parada, però l’organització els ha retirat del programa. Per què? Perquè no els podien garantir la seguretat. Malament va el col·lectiu LGTB si sospita que poden acabar a galtades en el seu dia gran. Evidentment, en l’origen de l’exclusió hi ha l’atac de l’exèrcit israelià a l’anomenada flota de la llibertat, una incomprensible acció de pirateria que condemne sense pal·liatius. Però si allò fou un error i nou crims, per què convertir en víctimes col·laterals uns xicots i xicotes que molt probablement també estan en contra de l’atac? Entre els símbols de la comunitat gai està el triangle rosa amb què els nazis identificaven els presoners homosexuals als camps de concentració. Paradoxalment, i no tracte en cap cas d’establir una comparació, la marxa de demà ha aplicat una de les consignes més sinistres i difoses del III Reich: Juden raus!

Tags: ,

estat_jueusAlguna virtut havia de tindre Benjamin Netanyahu i és que ha aconseguit unir els palestins nacionalistes d’al-Fatah i els islamistes de Hamàs. No és un pas molt gran, perquè s’han unit en el no a les condicions que el primer ministre israelià demana a un futur estat palestí lliure, però tota pedra fa paret en aquella terra de murs i intifades. Que el govern israelià estiga integrat bàsicament per falcons i ultraconservadors pot ser paradoxalment bo; ahí està la independència d’Algèria, aconseguida sent De Gaulle president de França.

Precisament estos dies he acabat L’Estat del jueus, un llibre “ben sovint més citat que no llegit”, tal com afirma Gustau Muñoz, traductor al valencià de l’original alemany de Theodor Herzl (1860-1904), pare del sionisme moderm. Herzl hi analitza la situació de la comunitat jueva arreu del món (“Els pobles entre els quals viuen els jueus són tots, sense excepció, antisemites vergonyants o desvergonyits”) i planteja un estat propi, que ubica a Palestina o Argentina, com a única solució a la qüestió jueva. theodor_herzl

Els plantejaments poden semblar una mica utòpics de tan benintencionats com són, però sorprén que no es parle de cap poble elegit (“No som pas diferents als altres humans”), de designis divins (“La teoria de la fundació divina […] no s’ajusta a la concepció moderna”) o d’exigències religioses (“Al nou país cada u trobarà la salut espiritual a la seua manera, amb total llibertat”) i sí de política social (jornada de treball de set hores, jubilació, subsidis, formació…).

En un passatge Herzl m’ha recordat a Fuster. Diu el de Budapest: “Aquest escrit té com a objectiu encetar la discussió general de sobre la qüestió jueva. Amics i enemics hi participaran, i confie que no ho faran en la forma que ha pres fins ara, amb defenses sentimentals i insults desgavellats”. Respecte de Nosaltres, els valencians, el de Sueca va escriure: “El llibre ha provocat discrepàncies rabioses i adhesions absolutes: les unes i les altres, i les actituds intermèdies, són coincidents, en substància. D’una manera explícita convergien a reconèixer amb mi el caràcter “dramàtic” de l’actual situació valenciana”.

De Netanyahu a Fuster, de la Terra Promesa a la Terra… Mítica i sense solució de continuïtat; jo sí que no dec tindre solució. Alegrem-nos, en tot cas, per la possible reconciliació palestina. Alegrem-nos, que en hebreu es diu, més o menys, “Hava nagila, hava nagila, hava nagila ve nis’mecha…”.

Tags: ,

L’octubre passat, Ana Sempere comentava: “A mi me gustaría saber lo que piensas sobre la Avenida JOSE JORNET NAVARRO que han dedicado a un rojo Alicantino. Besets mil”. Respondré en pla consultori sentimental d’Elena Francis: “Querida Ana, me parece maravilloso que le hayan dedicado una avenida a un rojo alicantino, no tanto por lo que tenía de alicantino, sino por lo que tuvo de rojo, que es el color del amor, la pasión y un mérito poco considerado a la hora de que te dediquen algo en Alicante”.

A Ana Sempere, a qui no conec personalment, li envie l’agraïment per descobrir-me l’avinguda i tot el meu suport, ara que es recupera d’una operació. Anem al tema. José Jornet Navarro (Alacant, 1916-2007) va ser un dels molts republicans que lluità contra el feixisme a esta banda dels Pirineus i fou esclavitzat pel nazisme a l’altra. Sobrevisqué a Mauthausen i només per eixa sort, pel posterior testimoniatge i sobretot en nom i record de tots els qui perderen la vida en aquell infern, José Jornet Navarro mereix una avinguda.

Situat al cor mateix del Reich, al nord d’Àustria, el camp de Mauthausen fou alliberat el 5 de maig de 1945, pocs dies abans de les capitulacions alemanyes davant nord-americans, britànics i soviètics. Per tants com n’hi havia, alguns l’anomenaven “el camp dels espanyols”. Per a la història ha quedat el moment en què hi arribaren els aliats, encara hui emociona llegir aquella enorme pancarta que els donava la benvinguda. Cliqueu en la imatge si la voleu vore sencera, amb rostres somrients i molts punys tancats.

Mesos abans, el 27 de gener del 1945, havia sigut alliberat un altre camp: el d’Auschwitz. Tal com va dir el Nobel de literatura Imre Kertész, supervivent també d’aquell horror, “Des d’Auschwitz no ha ocorregut res que haja abolit Auschwitz”. Des de la memòria de l’holocaust i hui que celebrem, especialment a les escoles, el Dia de la Pau, apel·le a una altra Anna i a Alfonso, tots dos companys de treball, perquè mediten la rapidesa amb què sovint parlem de genocidi, tot i que ens referim a crims execrables. També m’agradaria que repensaren la inconsciència de demanar el trencament de relacions diplomàtiques amb Israel.

I per a acabar, les notes antigues i alegres d’una cançó en jiddisch, una llengua que perdé molts usuaris i no precisament per deserció de la seua comunitat de parlants.

1

Tags: , , ,

Masadà

Juntament amb la mítica V, The A Team i Los Cuentos del Mono de Oro, Masada va ser una de les sèries que més em van enganxar. Una invasió alienígena, uns justiciers perseguits per la justícia, les aventures d’un aviador nord-americà en el Japó de la Segona Gran Guerra o una de romans garantien l’entreteniment televisiu, quan a penes hi havia TVE i el segon canal no era “la 2” sinó, com deia el botó, “la UHF”.

El topònim Masadà deriva de l’hebreu metzuda (מצדה), que significa fortalesa. Masadà fou, per tant, una fortalesa molt concreta on es refugiaren els zelotes, després d’una revolta fracassada contra els romans. Havent resistit el setge imperial durant anys, quan estaven a punt de ser vençuts, els zelotes, que eren de fe rigorista i actitud bel·licosa, preferiren suïcidar-se a retre el bastió i ser fets presoners o morir a mans de l’enemic.

La mateixa història d’Arse, abans de dir-se Saguntum, i de Numància, amb la diferència que la religió dels ibers no devia condemnar el suïcidi i el judaisme sí que ho fa. Els assetjats de Masadà designaren un grup que donà mort a la resta per a evitar el pecat. Eixa decisió, entre heroica i desesperada, presa per uns jueus al segle I ha situat Masadà en l’altar patriòtic de l’Israel actual. De fet, les últimes imatges de la sèrie eren les d’un grup de soldats israelians fent un jurament a Masadà.

Soldats com aquells de la seqüència final estan convertint ara mateix Gaza en un altre Masadà. Dos mil anys després, la supèrbia romana i l’orgull zelota han sigut substituïts pel fonamentalisme de Hamàs i un despietat electoralisme per part de Barak, Livni i Netanyahu. Tampoc hem avançat tant: al final paguen els de sempre, gent com tu i com jo. No hi ha ponderació possible. Israel actua amb desmesura i brutalitat; simpatitzar amb el petit i justificat estat jueu se’ns està fent costera amunt. Quasi tant com la consecució d’un estat palestí i la pau definitiva a aquell racó del món.

Però no tot ha de ser mort. Mentre això passa a la terra de Salomó, en este país nostre i justament en el dia que el santoral dedica al rei David, ha nascut novament la reina de Sabà. La de la Bíblia no sabem com es deia, però la d’ara té un nom preciós i tel·lúric: Aitana. És la meua filla i ací la teniu saludant el món i somiant causes justes. És bonica, veritat?

1

Tags: , ,

Despús-demà, dijous 22 de maig, a les 20.30 h, el Teatre Principal d’Alacant acollirà la representació de l’obra Abraham i Samuel. Els alumnes de la Universitat d’Alacant podran obtindre fins a un 50% de descompte, per a gaudir d’esta història en què, de manera còmica, s’exposen qüestions de fe i raons de classe.

Que no m’esperen en la representació, ja la vaig vore el passat febrer a Alcoi. Els espectacles, ja se sap, van primer a les grans urbs i després a les ciutats mitjanes. No hi aniré, però us la recomane. M’agraden estes obres en què només dos personatges omplen l’escena durant quasi hora i mitja; són com la genial pel·li de Mankiewicz Sleuth, amb Laurence Olivier i Michael Caine. En este cas, a més, el transvestisme d’Abraham recorda la disfressa amb què Milo Tindle es venja d’Andrew Wyke.

Amb esta obra en la programació del Principal, potser els seus responsables han volgut celebrar el 60é aniversari de l’estat d’Israel. Vés a saber, com en una dita que m’ensenyà el meu avi, “Tot pot ser, va dir Caliu”. Tot pot ser, sí, però tal com programa el Principal d’Alacant, més que celebrar la gesta de Ben Gurion, l’efecte és recordar-nos que això de viure en valencià a Alacant és, de vegades, com estar en un gueto cultural.

Quina vergonya! Abraham i Samuel és l’única producció en valencià que pujarà a l’escenari del Principal. I això després d’haver mogut queixes, recollit signatures, enviat cartes al periòdic… Ja cansa tant d’esforç per a aconseguir un mínim no de normalitat, sinó de respecte. “Pon algo en valenciano y si quieren más que se vayan al Arniches” deu haver dit algú. Caiguen sobre ell tots els tàvecs de la quarta plaga i vosaltres estigueu tranquils, anem pel bon camí en esta travessia del desert.

Tags: , ,

« Older entries