LGTB

You are currently browsing articles tagged LGTB.

nosgustasCom que la Festa ja està molt polititzada i això és cosa antiga i coneguda, ara s’ha fet un pas més enllà: la sexualització de la Festa. I no estic referint-me a sensuals amazones muntades a cavall, a l’impúdic peplum panxut d’algunes esquadres de negres, ni al melic mostrat per la moreta que fa sospirar al cristià. No. Una ventada homoeròtica ha entrat en les filaes, ha fet diana, ha sigut un tro. La web Nosgustas.com ha publicat fotos d’un cid i un palomino besant-se com només ho fan els enamorats. Com que en la meua filà som gent liberal, oberta i tolerant, la instantània ha caigut en general bé. Molt bé fins i tot, perquè ens dóna importància i singularitat i això, en un any sense càrrecs i quan encara en falten tants, deixa bon cos en qualsevol família festera. N’hi ha inclús que s’han animat a fer la seua pròpia versió de la famosa foto i, malgrat l’heterosexualitat, estan disposats a besar-se barbuts en la boca si el públic ho demana massiu.

A mi, particularment, la foto m’ha resultat indignant. Repetisc: indignant. M’explicaré de seguida. Em pareix genial la provocació, la reflexió, tot el meu suport a la causa LGTB, però, per més justa que siga una causa, hi ha coses que no es poden tocar, línies roges que no s’han de travessar. Al gra, ¿què fa el tio eixe vestit de cid sense el cuir i el metall de la caputxa, sense punys i amb unes malles que pareixen de lycra? És intolerable. Ací, si u vol lluitar pel castell, l’aparició o la visibilització s’ha d’anar amb el disseny complet. Un poc de respecte a la filà, per favor. Els cids de fulla acabarem anant a pixar amb capa i casc i ve el xicot este a besar-se alegrement sense el trage com toca. No pot ser.

Deixem-ho estar. Hui ja és 3 de maig, però pareix que siga 22 d’abril. Bones festes a totes i tots. Passeu-ho bé, toqueu-vos, beseu-vos i estimeu-vos tant com siga possible, amb fe mora i contenció cristiana. Visca Alcoi! Visca sant Jordi! Visca València lliure!

Tags: , ,

Sororitat

L’últim 8 de Març em va aportar un terme per al diccionari particular: sororitat. Segons l’antropòloga mexicana Marcela Lagarde, la sororitat és “l’amistat entre dones diferents i iguals, còmplices que es proposen treballar, crear i convéncer, que es troben i reconeixen en el feminisme per a viure la vida amb un sentit profundament llibertari”. Benvingudes siguen, per tant, la sororitat i totes les legítimes aspiracions que l’acompanyen. Apunteu, amigues i amics: SORORITAT.

Lamentablement el 8 de març passat també ens va deixar una mostra de com les causes més justes poden patir els partidaris més estults. A Màlaga, la Hermandad del Coño Insumiso va traure en processó la imatge del Santo Chumino Rebelde. Tot un homenatge a la memòria de les 146 treballadores mortes el 25 de març de 1911 a Nova York, en l’incendi de la fàbrica on les explotaven. Moltes d’elles eren d’origen italià; catòliques, per tant. No crec que el seu record meresca tant d’improperi i grosseria. Se m’acut un neologisme per a definir el conjunt: VULVARITAT.

De vegades sembla que no sabem exercir la crítica i la reivindicació sense caure en l’insult i l’escarni a l’oponent. I això val tant per als pro vida que comparen l’avortament amb ETA com per als qui, en 2006, quan Benet XVI visità València, vestien aquella camiseta que deia “RITA, ¿EL PAPA SABE LO TUYO?” ¿Es pot comparar l’angoixa d’una dona a l’hora de prendre, potser, la decisió més dolorosa de la seua vida amb la freda crueltat del terrorista? ¿És que si la lesbiana és de dretes podem atacar-la per la seua orientació sexual? ¿Això no és homofòbia? Les formes diuen molt del fons; cuidem-les, per favor.

Tags: , ,

Les biografies d’Antoni Llidó Mengual (1939-1974?) i de Juan Antonio Reig Pla (1947) presenten coincidències importants i diferències palmàries. Podem considerar-los cara i creu d’una mateixa moneda. Tant Llidó com Reig van nàixer valencians, l’un a Xàbia i l’altre a Cocentaina; parafrasejant l’oda d’Aribau, “en llemosí sonà el seu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevien. En llemosí al Senyor pregaven cada dia i càntics llemosins somiaven cada nit”. Els dos també van decidir consagrar la seua vida a Déu, ser sacerdots.

A partir d’ací, em sembla que Reig és la cara. La cara grossa que s’ha de tindre per a jugar en borsa amb els diners de la Diòcesi de Sogorb-Castelló i perdre cinc milions d’euros, la cara de pasqua que degué fer en dir una missa presidida per la bandera franquista i la cara de pomes agres que se’ns quedà a més d’un en escoltar el sermó que va fer el passat Divendres Sant. Ja sabeu, va sentenciar que les dones que avorten “no pueden dormir porque el pecado lleva siempre la destrucción de la persona” i que els homosexuals “encuentran el infierno”. L’han denunciat.

Llidó és la creu, la creu de Crist com a metàfora del sacrifici pels altres. Rector a Balones i Quatretondeta, dos poblius, s’implica en l’educació i el progrés dels més joves, organitza un curs de batxillerat nocturn i radiat perquè ni treball ni distàncies impedisquen l’estudi. Més tard marxarà a Xile, on continuarà el seu compromís amb els més necessitats. Quan en 1974 un grup de bisbes intercedí per ell davant Pinochet, el dictador va respondre: “No es cura, es un marxista. A los marxistas hay que torturarlos porque de otra manera no cantan”. Continua desaparegut. Descansa en pau, pare Tonyo.

Hui és 17 de maig: sant Pasqual Bailón i Dia contra l’Homofòbia.

 

Tags: , ,

Juden raus!

Falten poques hores perquè una multitud festiva i legitimada recórrega els carrers principals de la capital espanyola, és la celebració del Dia de l’Orgull Gai. Enhorabona a totes i tots! Hi haurà matrimonis, pares, mares, fills, filles, famílies senceres, gent discreta i no tant, però demà als mitjans vorem sobretot óssos, leather i mariboges a punt de rebentar el tanga, perquè en un parell de legislatures es pot assumir la diversitat, però fan falta generacions per a renunciar a un estereotip. Com que hi ha molts gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals i la seua és una causa justa, a la mani no estaran tots els qui ho són, ni ho seran tots els qui hi vagen. Enguany, però, n’hi ha uns quants que volien anar a fer-se visibles i hauran de quedar-se a casa. Deuen ser gent poc creient, heterodoxos i laics tots, perquè s’havien apuntat a una festa que es fa en dissabte, el sàbat del seu país. Així és, un grup de gais i lesbianes israelians havia de participar en la parada, però l’organització els ha retirat del programa. Per què? Perquè no els podien garantir la seguretat. Malament va el col·lectiu LGTB si sospita que poden acabar a galtades en el seu dia gran. Evidentment, en l’origen de l’exclusió hi ha l’atac de l’exèrcit israelià a l’anomenada flota de la llibertat, una incomprensible acció de pirateria que condemne sense pal·liatius. Però si allò fou un error i nou crims, per què convertir en víctimes col·laterals uns xicots i xicotes que molt probablement també estan en contra de l’atac? Entre els símbols de la comunitat gai està el triangle rosa amb què els nazis identificaven els presoners homosexuals als camps de concentració. Paradoxalment, i no tracte en cap cas d’establir una comparació, la marxa de demà ha aplicat una de les consignes més sinistres i difoses del III Reich: Juden raus!

Tags: ,

aparell_radioA partir de l’any que ve, no hi haurà anuncis en la televisió pública espanyola. Alguns han criticat el canvi perquè diuen que el govern vol desviar ingressos als canals privats i es pregunten com es finançaran la Primera i la 2. Doncs com la RENFE, supose. Em sembla una bona mesura, l’abús d’espots et fa avorrir la tele, la xica, el bo, el roín i la pel·lícula sencera. Si canviem de mitjà, esta fórmula lliure de publicitat és la que oferix, per exemple, Radio 5. Hi ha principalment notícies, però també entrevistes, reportatges, consells mèdics, assessorament legal, biografies, història, divulgació científica, informació sobre Internet… generalment en microespais de pocs minuts. Entre la programació de més durada, destaque la tertúlia política de 24 Horas, l’única per on passen representants de tots els partits que hi ha al Congrés; Espacio en blanco, el clàssic de por i misteri per a valents i caguerris, i Las aceras de enfrente, que conduïx Luis Antonio de Villena.

M’agrada l’estil d’eixe paio. És intel·ligent i elegant, sense caure en la pedanteria o l’afectació. Pel títol podeu imaginar que és un espai sobre el món LGTB i pel conductor que és, sobretot, un programa cultural. Cada dissabte a la nit, per a començar emissió no sonen The Village People o el Dragostea Din Tei, sinó unes notes antigues, potser de les Danses de Terpsichore, molt adequades a l’aire de noble republicà que té De Villena. Està molt preocupat l’home per l’anivellament intel·lectual del col·lectiu gai: l’arquetip d’homosexual culte s’està esvaint. Diu que és un símptoma de normalitat, perquè gais i lesbianes ja no necessiten trobar conhort en els textos de Safo, Wilde, Cernuda, Gil de Biedma o Kavafis, però lamenta que la carrossa substituïsca la cultura com a emblema del grup.Luis_Antonio_de_Villena

Per això, parla de llibres, cinema, educació, política, teatre, filosofia… El 21 de novembre, convidà un joveníssim i incipient rapsode que, al final del programa, tingué l’oportunitat de llegir un poema propi. Hi fa el xaval la descripció d’una experiència homoeròtica a tres bandes i l’acaba, més o menys, amb estes paraules:  “nos amamos mucho con la boca y con el culo”. Quanta sensibilitat, quin refinament! És una pena que no puga reproduir fidelment el fragment perquè, curiosament, este àudio és l’únic que no apareix en la llista de posdcasts del programa. Ara bé, el millor de tot va ser l’epíleg de Luis Antonio de Villena, me l’imagine arquejant les celles i pujant-se les ulleres amb l’índex abans de dir: “Un final muy catuliano”. Bé, recomane l’emissora, el programa i que feu clic ací, si voleu rescabalar-vos de la cruesa anatòmica anterior amb els versos enamorats d’un valencià imprescindible, cantats per un català inspirat. Tots dos del ram de l’aigua, que és com es diu en esta llengua “la acera de enfrente”.

Tags: ,

Com que enguany el dia de l’orgull gai cau diumenge, serà celebrat dissabte. Mira que són llestos els organitzadors; la vespra s’allargarà i alguns l’empalmaran amb la festa i tot el cap de setmana serà disbauxa i reivindicació. La coincidència graciosa és que estos dos dies de desenfrenament bàquic, sàfic i homotransbiqueer estan flanquejats en el calendari per hui, divendres 26 de juny, festivitat de sant Josemaria Escrivà, i el dilluns 29, dedicat als sants Pere i Pau, roca i espasa del cristianisme primigeni. Ja estic com sempre: els ministres de Déu, el poble de Déu i les diverses inclinacions que tenen els uns i els altres quan es tracta del cor i l’entrecuix. “Dels pecats del piu, el Nostre Senyor se’nbenet_xvi riu”, diu la dita, però això no lleva que reprovem l’actitud del Vaticà en oposar-se a la despenalització universal de l’homosexualitat i que no ens agrade que el sant pare iguale transsexualitat i autodestrucció.

Però, malgrat això, cal buscar espais de diàleg, punts en comú, llocs on la fe i la pluralitat d’opcions sexuals puguen conviure amb relativa harmonia. Jo n’he trobat un: Múrcia. Concretament la pedania del Llano de las Brujas. Allà, cada segona octava del Diumenge de Resurrecció, la Virgen del Contrapasmo, que compta segons la premsa seriosa “con muchos seguidores entre la comunidad homosexual”, ix en alegre comitiva a recórrer l’horta, acompanyada pels fidels i una banda de música que, a més de passos processonals, interpreta entranyables peces com Paquito el Chocolatero o España Cañí i d’altres més del gust d’alguns romeus com ¿A quién le importa?, sí, la d’Alaska, o Sobreviviré de Mónica Naranjo. Marededeusenyor!, mai millor dit. Si voleu riure un poc, no us perdeu la crònica que en fa Planeta Murciano, impagable:

planeta_murciano

Tags: ,

El 22 de juny de 1969, moria a Londres Frances Ethel Gumm, qui, com a actriu i cantant d’anomenada mundial, ha passat a la posteritat amb el seu nom
artístic: Judy Garland. L’èxit, i fins i tot un Oscar especial a la millor actriu juvenil, li arribà quan l’escolliren per al paper principal del musical The Wizard of Oz. Entre les peces del film destaca Over the Rainbow. Dorothy, la xiqueta del conte, diu en una de les estrofes de la cançó que “En algun lloc, més enllà de l’arc iris, els cels són blaus i els somnis que t’atrevixes a somiar es fan realitat”. Eixa promesa d’una realitat millor, més enllà de l’arc del cel, convertí la peça i Garland mateix en referents de l’homosexualitat. Supose que per això els colors de l’arc de sant Martí són els que enarboren gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals.

Doncs bé, la mort de Garland fou molt sentida entre la comunitat homosexual i sis dies després, la matinada del 28 de juny, alguns dels seus membres s’aplegaren al bar Stonewall de Nova York per plorar-la. Potser entonaven Over the rainbow quan arribà al pub la policia que, si haguera estat compost, hauria irromput al so de Puto. El tema de Molotov, per als qui no el coneguen, repetix constantment “Matarile al maricón”. Llavors s’esdevingué el que cal esperar de tota col·lectivitat oprimida: la revolta. La porra policial no trobà uns marietes acovardits, sinó uns espartans disposats a morir matant. Crec que esta metàfora tan de pel·li peplum molarà, no?

Des d’aleshores, el 28 de juny és arreu del món el Dia de l’Orgull Gai. A la Universitat d’Alacant n’hi hagué un de previ el passat mes de maig; la universitat, ja sabeu, va sempre per davant de la societat o no. El que realment se celebrava era el dia —una setmana sencera al campus, tenim més festes per a tot— contra l’homofòbia. Molt bé, però, ves per on, un dels actes del programa era un “Advenimiento de la Virgen Puta”. Ja estem, sempre atacant a l’Església. Si reivindiques, tracta de fer-ho sense insultar ningú; reforça la teua legitimitat.

Hi ha molts cristians homosexuals que proclamen obertament el seu binomi eroticoespiritual. El discurs de les diverses esglésies ha de canviar quant al tema gai, d’acord, però tampoc s’hi ajuda molt amb uns tals advenimientos. A més, sant Sebastià i santa Joana d’Arc són hui en dia icones habituals de l’ambient. La Donzella d’Orleans en menor mesura, és cert; la invisibilitat arriba fins i tot a les altures. Que tots dos intercedisquen per l’evolució de la jerarquia eclesial i l’adveniment del respecte mutu.

I per no acabar el sermó amb el càrrec de no haver contribuït a una lluita necessària, us deixe una consigna. Els que estan en primer terme som el meu company, de faena, Rafa i jo després de vore Brokeback Mountain.

 

Tags: