llibres

You are currently browsing articles tagged llibres.

jnc_1997La imatge que encapçala esta entrada em va arribar l’estiu passat. Qui la va enviar al grup comentava alguna cosa com “Ibarra i Rajoy units per una estelada”. A mi, la foto en qüestió em va fer somriure, recordar. I és que jo estava allà, segona o tercera filera, a l’esquerra de l’actual president espanyol.

L’acte tenia lloc a Planoles l’any 1997, organitzat per la Joventut Nacionalista de Catalunya. Com que CiU donava suport al primer govern d’Aznar, Rajoy va estar molt moderat. Ibarra s’emportà la palma, la sala es va encendre d’indignació quan l’extremeny amollà que “Cataluña nunca ha sido una nación”.

20 anys han passat d’allò i cap dels dos ha canviat massa: l’un fent-se el moderat i l’altre fent de piròman. Catalunya sí que ha canviat, ara és més plural, més cívica i més sobirana. I crec que prompte renunciarà a la senyera estelada justament perquè haurà aconseguit el que reivindica eixa bandera: la independència.

Espanya també ha canviat, ara és més plural i igual de sobirana. Però, si exceptuem l’ambigüitat de Podemos, respecte d’ella mateixa i de Catalunya com a nacions està com fa vint anys o quaranta o cent. Diu Carlos Taibo que

llibre_taibo_dir“En la visión común de lo que aquí entendemos que es el nacionalismo español lo que se nos dice es que hay que rechazar que éste, ontológicamente, pueda existir, toda vez que el nacionalismo es por definición un hecho negativo y uno no suele tener una mala imagen de sí mismo. Los nacionalistas son siempre, en otras palabras, los otros, y su condición aparece contrapuesta a la de quienes dicen o creen defender valores saludables, a menudo autorrepresentados como “demócratas” o como “constitucionalistas”.

143 págines després és Xacobe Bastida qui rebla:

“Habida cuenta de la base plurinacional que existe en el Estado español —y éste es un dato que no se puede discutir salvo impúdica desvergüenza—, sólo podríamos considerar a España nación cívica si existiese el reconocimiento del derecho de autodeterminación. La razón es muy sencilla. Si la nación cívica —volvamos de nuevo al redil de Renan— precisa del “deseo claramente expresado de continuar la vida en común”, ha de existir la posibilidad de canalizar esa voluntad precisamente para que pueda ser “claramente expresada”. El resto es carnaza. La nación de naciones y los patriotismos constitucionales bien son señuelos sólo aptos para malas conciencias poco exigentes, bien —digámoslo con Castelao— artimañas de imperialistas fracasados”.

Recomane, per tant, el llibre Nacionalismo español. Esencias, memoria e instituciones i dedique este últim paràgraf a Pere Esteve i Abad (1942-2005), convergent primer, republicà després, catalanista sempre. Va ser un honor saludar-lo en aquella ocasió i votar-lo, dos anys després, en les eleccions al Parlament Europeu. Per cert, Planoles donava instantànies molt més simpàtiques. Ací estem amb Miquel Calçada, Mikimoto, i les seues filles, que ja deuen ser molt grans.

planoles_mikimoto

Tags: , ,

La_condicio_valenciana“Caminava per les muntanyes del Penyagolosa, pel camí que va del Pla de la Creu cap al mas de Sanaüja, passant pel mas de Benagues, ja saben vostés on vull dir: un dels boscos més gloriosament bells del nostre país. A banda i banda de la pista, el caminant, sol o acompanyat de la dona de la seua vida, pot submergir-se per les faldes i fondals sota un sostre de pins altíssims i plens de majestat, travessar clapes de falagueres tendres, trepitjar paviments tous de pinassa, molsa verdíssima, una vegetació densa i variada que la meua ignorància botànica desconeix però que em reconforta.

Als llocs més humits i ombrívols, o d’humus més favorable, creixien bolets de tota forma i color, grossos i menuts, rojos lluents, pigats de blanc, carabassa, color de castanya, de safrà, de xocolate, d’herba madura, de terra. Però entre les moltes activitats per a les quals el Nostre Senyor m’ha fet del tot inútil, a més de la política activa i de l’aspiració a càrrecs públics, hi ha la de trobar bolets útils, no decoratius.

Cap a Xodos baixaven després ciutadans molt feliços, homes, dones i criatures, amb cistelles plenes de rovellons i la certesa de tornar-les a omplir un altre dia. Jo en vaig trobar un de sol en tota una vesprada. O més ben dit, el va trobar la senyora que m’acompanyava. Sospite que el meu futur no està gens clar, en termes de recompenses a l’esforç, siguen recompenses civils o naturals. Què hi farem”

El text en negreta és de Joan Francesc Mira. El trobareu dins l’article “Rovelló” en La condició valenciana, que l’any passat publicava l’editorial Bromera. Amb la història del rovelló d’en Mira —que deu ser com la magdalena de Proust— van seixanta-nou articles més. Tots són de magnífica factura, saludable lectura i necessària reflexió. Pel que fa al cas concret, no m’estranya gens el magre èxit boletaire. Si vas a fer esclata-sangs, vas a fer esclata-sangs; el professor devia camejar per la serra evocant rondalles, repassant noms linneans i llurs etimologies i, com que era 9 d’Octubre, pensant el País Valencià i l’article que escriuria. Massa faena i distracció.

BoletsPerò no patisca, senyor Mira, en el paisatge editorial valencià, a l’ombra fresca d’una soca del bosc on treballe, ha pujat esponerós el fong que necessita. Bolets del País Valencià és el primer volum de la col·lecció L’ordit, una bona idea del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant. Li’l recomane: 127 pàgines que el rescabalaran de la sapiència micològica que Déu li ha negat. Moltíssimes fotografies a tot color, descripcions detallades, usos culinaris, els noms nostrats, els científics, els anglesos i els castellans, legislació, clima, medi, què fer si te’n menges un de tòxic, bibliografia, webs… El llibre no té voluntat de guia o catàleg, però això han de considerar-ho els lectors. Ens diu en presentar-se que “és una invitació a conèixer més la natura i a gaudir dels fantàstics espais naturals que té el país. Hem de prendre consciència del patrimoni immaterial i sociocultural que tenim i conservar-lo perquè el dia de demà altres generacions també en puguen gaudir”.

Supose que els agradarà, a la seua dona, a vosté i a milers de valencians més.

Tags: , ,

dones_romanesEl cor de Publi Clodi Pulcre bategava accelerat per Pompeia, esposa de Juli Cèsar. Com que les festes de la Bona Deessa estaven vetades als homes, l’amor, que tant enlluerna com espenta, el féu disfressar-se de sonadora de lira per a poder, així, estar a prop de la seua estimada. El van descobrir, jutjar i condemnar. L’enuig de Cèsar, però, va anar més enllà del pretendent, acabaria reprenent Pompeia. En sorprendre’s la innocent pel cesari bonegó, el marit va argumentar: “Que la dona del cèsar siga honesta no és suficient; també ho ha de paréixer”.

Sense saber del cert què és el que ha passat, a Alcoi, en l’afer Zamorano, la moguda de contractacions municipals al bufet de la regidora de Règim Jurídic m’ha recordat la feta romana. Potser tot cau dins de la legalitat, però està lleig encarregar una faena pública a l’empresa privada on treballes, perquè els representants de la ciutadania, com la dona del cèsar, no només han de ser honrats, també ho han de paréixer.

En Liquidación por derribo. Cómo se gestó la que está cayendo, Lucía Etxebarria exposa els que, segons ella, són els pilars de la sistèmica corrupció espanyola: l’herència nord-africana (per allò del regateig i els intermediaris), la moral catòlica (tot queda redimit al confessionari) i el pes de la pròpia comunitat (pensa primer en els teus, els altres ho fan). En contraposició, l’escriptora defensa la moral protestant (sense sagrament, els pecats romanen). Afirma que als països on impera esta conducta, un empresari mai s’alegrarà, com a professional, de vore un amic convertit en alcalde o ministre. Sap que, encara que presente l’oferta més econòmica, l’amic alcalde o ministre no comptarà mai amb els serveis de la seua empresa. Per què? Perquè no només ha de ser honest, també ha de paréixer-ho.

Malgrat el meu catolicisme poc militant, crec que ens aniria bé un poc d’eixa moral protestant. Recomane el llibre d’Etxebarria. Fa memòria de totes les corrupteles, corruptes i corruptors, inclosos els de sang blava. Per tant i desgraciadament, el País Valencià hi és una referència constant. També parla de mi. Diu que sóc “un cuarentón muy salao”, però no busqueu este judici de fet en el vostre exemplar. És la dedicatòria que em signa l’autora. Gràcies, Virgínia, de nou, pel regal que em vas fer.

etxebarria

Tags: , , ,

No passaran!

NO_PASSARAN_1A contracor i en nom d’eixe ideal que que fa germans als amics, el jueu francés Max Fridman va tornar a Catalunya durant la tardor de 1938. Abans havia combatut en la guerra com a brigadista internacional. La desaparició de l’italià Guido Treves, també jueu i brigadista, va ser motiu del retorn. L’escenari era trist, desesperat. La República estava sola, els franquistes avançaven, a l’Ebre la legitimitat altiva plantava cara a una superioritat indigna i, enmig de tot, periodistes compromesos, descreguts o temeraris feien perquè el món sabera què hi estava passant. Com si el món no n’estiguera al corrent i callara confiant que la bèstia feixista s’acontentaria amb eixe pobre bocí anomenat Espanya.

NO_PASSARAN_2Fridman va haver de bregar amb comissaris polítics, russos, quintacolumnistes, espies, representants de la Creu Roja Internacional, aviadors, pontoners, irlandesos, rabins… per a finalment trobar el que va trobar. No us ho diré. Al cap i a la fi, tot és mentida. O potser no, Max Fridman només és real en les pàgines del còmic, novel·la gràfica, si voleu. Però és plausible que algú com ell i la seua aventura pertanyeren a la història i no a la ficció. Recomane, per tant, el llibre de Vittorio Giardino al públic en general i especialment a professors, estudiants i idealistes desenganyats.

No passaran! es titula. I, sí, també el teniu en castellà en l’editorial Norma. Ben documentat, ben prologat i amb la llista de bibliografia que ha consultat l’autor. Això s’agraïx. Cada capítol comença amb alguna dita real i significativa. Per al segon (“Riu de sang”), Giardino va escollir aquella d’Unamuno que, abreujada, tots coneixem. Degudament ampliada, la faig meua i us la deixe ací:

Venceréis, porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitaríais algo que os falta: razón y derecho en la lucha.

Tags: , ,

valencians-encaraLa setmana passada féiem les proves orals en les assignatures de valencià per a l’educació infantil i primària. Els alumnes s’hi presenten amb un article, el lligen i en parlem. Enguany la LOMCE, les retallades i la llei Gallardón s’han emportat la palma. Una alumna va vindre amb una columna sobre el bilingüisme i començà el comentari referint-se al columnista: “Vicent Sanchis té raó”. Feu clic ací per a accedir a l’opinió de Sanchis i vore si compartiu el judici de Tamara, que així és com es diu la xica.

A Sanchis, fa temps que el veig encertat. L’estiu passat ho vaig corroborar en llegir Valencians, encara, el treball amb què ha guanyat el XXXIII Premi Carles Rahola d’Assaig. Us el recomane: 253 pàgines, editades per Proa, que repassen la història pàtria des del segle XV fins al XXI. Els fets i els protagonistes són els que són; la tria i l’exegesi ens mostren la intenció d’un autor que, en el preàmbul, es declara “fusterià impenitent”, ço és, segons el diccionari, “que no es penedeix dels seus pecats”.

Extrac ara alguns bocins del llibre, per si voleu continuar l’exercici de donar o llevar raó al llarguerut periodista, activista i professor:

“El valencianisme abans dels anys trenta era una mera anècdota política o un entreteniment intel·lectual. El País Valencià era una pàtria excessivament perduda.”

“Joan Fuster és intel·ligència i provocació en estat pur.”

“El fusterianisme va resultar una doctrina excessiva per a una societat desnaturalitzada a còpia d’influències dominants hostils durant la major part de la seua història.”

“L’anticatalanisme, el blaverisme i tots els ismes corresponents són la constatació que un altre isme molt més sincer —l’espanyolisme— s’ha sentit amenaçat en els darrers anys en un domini que considerava pla i segur.”

“El projecte socialista valencià s’ha definit crònicament per la indefinició. Però en un conflicte nacional en què dos conceptes excloents pugnen al mateix territori, qui no pren partit per l’un en pren per l’altre.”

“El Partit Popular, com les classes dirigents valencianes des del segle XVI ençà, ha triat amb fervor la dissolució. La seua Comunitat Valenciana és una regió alegrement dissolta en el conjunt espanyol. Decididament sucursalitzada.”

“Hi ha al País Valencià actual velles i noves actituds que persisteixen en la liquidació, que la fan més efectiva, però ara conviuen amb una nova —i ferma, tot i que no majoritària— vocació de pervivència.”

Jo, com la meua alumna, crec que “Vicent Sanchis té raó”. Així, sense l’article determinat que comportaria donar-li-la tota; en té en algunes afirmacions i en d’altres, al meu parer, no. Ara bé, en la dedicatòria que féu en l’exemplar que tinc a casa diu: “Haver-te conegut ha estat un plaer. Escriure el llibret este —de falla— ha valgut la pena perquè hi haja valencians encara, com tu. I ho aconseguirem!”

En això estic plenament amb Vicent: ho aconseguirem.

Tags: , ,

Imaginem l’escena. Ell i ella són parella, potser s’estimen, però hui no són feliços, no mengen anissos, discutixen, són coses que passen. En un moment de la discussió ell perd els nervis, o no, s’enfila irat cap a ella i… es tira un pet. Sí, prrrrrrrrrrrrrrrrrrrr!, un pet, un pet sonor, potser pudent, indecent. I, mentre la ventositat retruny i s’escampa, se’n va de casa. Hi queda la xica, amb el verb a la boca i el tuf al nas, però no acaba així la cosa, no ho cregueu pas. Ella reacciona al fètid fet i, contra el pet, posa un plet. L’orba justícia mai no s’arrufa, multa d’un mes al de la llufa; no és una trufa, és veritat.

És 25 de novembre, Dia contra la Violència de Gènere. Fins al dia de hui, 6 dones han sigut assassinades enguany, al nostre país, per les seues parelles o exparelles. No hi ha opció: totes i tots contra la violència masclista, totes i tots contra totes les violències. La qüestió és si s’està encertant en la praxi. Em referisc ara a la Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de mesures de protecció integral contra la violència de gènere. Recomane al personal crític i feminista, esquerrà o dretà, la lectura de Las mujeres que no amaban a los hombres. Ací en teniu unes cites, ja em direu el que penseu:

“Resulta paradójico que sea el feminismo, que tanto luchó a favor de los derechos fundamentales, quien promueva ahora su vulneración.”

“Todo es delito de maltrato si el sujeto activo es varón. Todo o incluso nada porque invierte la carga de la prueba, y se presupone la culpabilidad masculina.”

“Las dos principales asociaciones de jueces, la progresista Jueces para la Democracia y la conservadora Asociación Profesional de la Magistratura, también coincidieron en dudar de que la Ley Integral contra la Violencia de Género respete la Constitución.”

“Las acusaciones por malos tratos planean sobre la mayoría de los procesos de separación y muchos profesionales de la abogacía se han especializado en introducirlos como elemento de presión.”

“Si en la sociedad patriarcal lo legítimo es la diferenciación entre los sexos, en las sociedades occidentales lo legítimo es, o debe ser, la igualdad.”

“Aunque en 2007 10.902 hombres denunciaran ser víctimas de violencia por parte de sus parejas o exparejas, la propia conformación de la Ley enmascara el verdadero maltrato sobre los varones. Porque basta una contradenuncia de su pareja, para que él tenga que responder por delitos y ella por simples faltas, lo que sin duda inhibe que muchos casos sean denunciados.”

“La presunción de veracidad otorgada ideológicamente al sexo femenino en su relación con el varón esconde tanto la sobreprotección machista al «sexo débil», como la nueva prepotencia de género que confiere a la mujer una superioridad «moral» y, derivada de ésta, una superioridad jurídica.”

Tags: , ,

Gaza

La Franja de Gaza és un dels territoris més densament poblats del món. Si fóra possible mesurar-ho, Palestina i Israel apareixerien com un dels llocs amb més odi, por i esperança del planeta. El periodista nord-americà Joe Sacco ens oferix una magnífica crònica de la vida allà en el còmic Palestine. Segons Edward Said (1935-2003), el treball de Sacco presenta “un contingut polític i estètic extraordinàriament original, molt diferent de la resta de debats, sovint pesats i indefectiblement retorçuts, que ocupen palestins, israelians i els simpatitzants respectius”. L’autor pren part pels palestins, però no en defuig les ombres; tampoc les moltes, moltíssimes, d’Israel, que és, no ho oblidem, “l’única demòcràcia de l’Orient Mitjà”. En 285 pàgines hi ha el repàs a la història recent, el sionisme, el moviment Peace Now, els ultranacionalistes que els acusen de traïdors, els ferits de la intifada, els colons paramilitars i els militars que els fan costat, el te de l’hospitalitat, les manifestacions, les càrregues policials, les pedres, les morts, la tragèdia, el somriure dels xiquets, molts xiquets palestins, les paraules de Golda Meir (“No puc dormir pensant en la quantitat de nens àrabs que naixeran esta nit”), les presons d’Ansar, les tortures del Shin Bet, al-Fatah, Hamàs, col·laboracionistes assassinats, el fenimisme palestí, l’hijab, pedres a una cristiana, fang, fred, oliveres arrancades, més te, una boda, dos xiques de Tel-Aviv, les religions, les escoles, els controls, el toc de queda, la pregunta d’un jove pacifista: “¿Què hi haurà de bo en dos estats racistes o en un estat racista que domine a l’altre? La qüestió és si els dos pobles poden conviure com a iguals”.

Tags: , ,

Maulets

Tenim les platges plenes de gent del país, d’anglesos, de francesos, d’holandesos, de castellans… Tots baden de bar en bar i la passen passejant, al balcó pengen la tovallola com si fóra un estendard. Lluïxen la pell morena, roja, blanca o d’anyil. Era agost, tal com és ara, però de 1705 i ni anglesos, ni francesos, ni castellans, ni del país se’n venien a la costa per a poder-se embrunir. Arribà l’estol de Carles i on estiga l’arxiduc que s’aparte el de París. Quina desgràcia de guerra i de mal que féu venir: el d’Almansa, la derrota, la conquesta, el cruel castic.

Ara els espanyols volen que Europa els traga de l’embolic, que els rescate la banca, que els tape el gran forat. I qui ens tornarà a nosaltres l’anhelada llibertat? Llegiu el llibre que apunte, un clàssic de Tres i Quatre, el recomane sincer. A més del profund estudi, hi ha un munt de testimoniances que són de l’època mateix. L’11 de desembre de 1705, l’arquebisbe de València Antoni Folch, que fou primerament borbònic i després austriacista, descrivia així l’estat d’ànim col·lectiu:

“Aquí no sólo lidiamos con los enemigos, sino con el desconsuelo de los amigos, y de los mexores, y más fieles vasallos del Reyno, que están todos lastimados y quexosos porque se consideran desatendidos y despreciados.”

Cinc dies després el Consell de València decidia que:

“Considerat el estat ab què es trova la present ciutat, devia sens dilació proclamar lo Real nom del Señor Don Carlos Tercer (que Déu guarde) y que se havien acordat diferents capitulacions pera la conservació dels furs y privilegis de la present Ciutat y Regne y conveniència dels vehins de aquella y demés del Regne.”

L’inquisidor Diego Muñoz fugí a Requena, des d’allà relatava al Borbó els fets esdevinguts a la “infidelíssima Valencia”:

“De los valencianos ay que fiar poco pues aun de los mismos ministros del Santo Oficio, á quienes e tratado, solo confio de pocos porque en dicha Ciudad y Reyno se ajustan muchos a lo de viva quien venze.”

I en véncer Felip V no va trobar cap de ¡Viva!, ni lloances, res de res; fra Minyana se’n dolia tot i ser un botifler:

“Fue hollada la antigua libertad valenciana y abolidos sus fueros (que le hacían semejante a una región independiente), y fueron en adelante los valencianos regidos por las leyes de Castilla, siendo inútiles sus clamores y reclamaciones.”

I Planes, de nom Isidre, molt borbònic ell també, signava el que ara ve:

“Nos echáis las leyes castellanas en todo destructivas de las convenyencias de los paysanos deste Reyno […] ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar otro fin que el de hacer doblones.”

Ara ha canviat molt la cosa, bastant, un poc, no gens.

Tags: , ,

Amb a penes vint anys, Shigeru Mura (Sakaiminato, 1922) va ser enviat a Nova Bretanya, per a defendre el nom i els interessos de l’emperador del Japó. Segons les seues pròpies paraules, “En la jerarquia militar estaven primer els oficials, després els suboficials, després els cavalls i, finalment, els soldats.” L’illa era un paradís on prop de cinc-cents joves vivien un infern de disciplina humiliant. Malgrat els colps, els insults i les ordres sense sentit els soldadets reien, cantaven, enyoraven la casa i el pa i tenien por de morir, especialment de morir verges. Quasi tots perderen la vida en arribar els nord-americans, l’arma que els abatria va ser sobretot un codi d’honor gens honorable. En vore’s inferior en forces, el comandant Tadokoro, que només tenia 27 anys, ordenaria el gyokusai, l’operació mort. Tots havien de morir en una ofensiva estúpida, l’objectiu no era un turó o una platja, l’objectiu era un lloc al cel dels guerrers. Sobreviure, ni que fóra accidentalment, es considerava traïció: consell de guerra i harakiri per als oficials, nou atac suïcida per a la tropa. Ben pocs pogueren contar-ho. Mura, amb el nom de Shigeru Mizuki i el sobreesforç de dibuixar havent perdut un braç, ens dóna constància de l’horror que va viure en Soin Gyokusai Seyo. Des de fa dos anys podem llegir-lo gràcies a l’edició d’Astiberri. Aneu amb compte, el text està en castellà però es llig a la japonesa, començant pel que ens sembla l’última pàgina i de dreta a esquerra.

Tags: ,

Sona a promotora immobiliària (Construccions Tolón & Oliveres) o despatx d’advocats (Tolón & Oliveres Lawyers), però ni una cosa ni l’altra. La feliç associació de cognoms es deu a un regal que em va fer l’amic José Luis Tolón. El bon home trobà el llibre d’Arcadi Oliveres i, per a fomentar la lectura en valencià i el bon rotllo entre nosaltres, en va comprar dos: un per a ell i l’altre per a mi. Gràcies de nou, company, com van les vacances? La universitat sense tu és com la Venècia que canta Aznavour: més freda i més gris. Quina paradoxa al mes d’agost, no? Ah, sí, el llibre! Molt bo, Oliveres és un altermundialista que sap explicar-se. Val la pena escoltar-lo i llegir-lo encara més. Ací va un tast de Diguem prou!:

“Amb els diners donats als bancs durant aquests tres anys i mig, hauríem pogut reduir la fam fins a la nul·litat 92 vegades”

“Per cada persona que dorm al carrer a Catalunya hi ha uns cent pisos buits”

“Des del 1986 fins ara, allò que els humans han gastat o destruït del planeta en un any ja no es recupera l’any següent”

“Ja sabem la màxima que apliquen les empreses i que han aprés bé els governs: els guanys es privatitzen; les pèrdues se socialitzen”

“L’euro i el seu procés de convergència són un error. L’euro no ha reportat cap avantatge, excepte per als grans finacers i els grans especuladors”

“No és que s’hagi de canviar el govern, sinó més aviat s’ha de canviar el sistema: perquè aquest ha estat un sistema que ha dut a la perversió econòmica més absoluta”

“Que el Ministeri de Defensa gasti 54 milions d’euros diaris i que després ens diguin que no hi ha diners per a sanitat o per a educació és aberrant”

“Considero que de moment votar és dels pocs mecanismes que encara tenim en aquesta democràcia maquillada”

“Cal arribar a un represtigi de la política […] La política no ha fet el procés necessari per a arribar més a la gent i, sobretot, per a demostrar que les coses es poden fer d’altres maneres”

“Els bancs endeutats han de caure tots i, posteriorment, detenir i processar els banquers”

“Hem abusat de valors com la possessió de béns o la competitivitat. I hem arribat a crear una societat en què la velocitat es menja el temps per a pensar. Hi ha més acció que reflexió”.

134 paginetes de bones raons i moltes dades, cosa que s’agraïx entre tanta consigna fàcil de “M’agrada” i “Comparteix”. No hi falten tampoc els noms propis: Emilio Botín, Amancio Ortega, la reina Sofia, Rodrigo Rato, Carme Chacón, Mario Monti, Luis de Guindos, Milton Friedman, Artur Mas, Susana Morales… No, Susana Morales no. Ella no apareix en el llibre, no és culpable de la crisi actual, només és culpable de casar-se amb José Luis. Una abraçada als dos.

Tags: , ,

« Older entries