Home » Posts tagged 'país' (Page 2)
Tag Archives: país
Gens de Kant i molt de Goebbels
Cadascú tria les paraules que vol o que pot. “Pensem i sentim en la mesura que ens ho permet la nostra llengua”, va dir Joan Fuster. Si això val per a tots els dies, és més cert encara en campanya electoral, quan el significat primer, el figurat i les diverses connotacions donen o lleven vots. Que Ciudadanos haja fet una falla per a criticar, principalment, polítics de Compromís és molt valencià, que els ninots siguen cuques resulta simpàtic, que Toni Cantó diga que Oltra, Ribó, Puig, Grezzi i Marzà són “una plaga de insectos” no té gens de gràcia.
No hauríem comentat res si Cantó fora un milhòmens de rot i rebentat. Desgraciadament per al país i per al seu partit, Don Antonio Cantó García del Moral vol ser president de la Generalitat Valenciana. No ens mereixem un president que es permeta eixes llicències. M’acusareu de caure en la llei de Godwin, sí, però és que això de referir-se als adversaris com una plaga és molt nazi. Vegeu, si no, les escenes finals del documental Der Ewige Jude (1940) i digueu-me que no passa res, que els de les concentracions de Nuremberg també estaven en campanya. La de França, per a ser exactes.
La crispació, la falsedat i l’exabrupte no poden ser motor de la política ni argument electoral. Rivera va quedar molt malament quan, després d’elogiar a Kant, no sabia citar-ne ni una sola obra. Si fem memòria de les mentires que han escampat impunement, convindrem que l’alemany de referència en Ciudadanos no és Immanuel Kant sinó Joseph Goebbels, el sinistre ministre nazi de Propaganda.
A ell s’atribuïx aquella frase segons la qual “Una mentira repetida mil vegades es convertix en una veritat”. En això estan Cantó, Rivera, Arrimadas, Girauta, Martín i tota una Panzerdivision de liberals de pa sucat amb oli. Poden dir que Compromís ens vol vendre a Puigdemont, que el castellà està en perill al País Valencià, que ens preparen una Anschluss catalana, que als nostres fills se’ls adoctrina en l’odi a Espanya. Poden dir-ho i repetir-ho mil vegades; no els eixirà bé, no els està eixint bé.
Fem entre tots que, en el que queda de campanya electoral, les propostes reals i positives s’imposen a les fal·làcies i que el 28 d’abril esta terra nostra siga com el Front Oriental: el lloc on els roïns van començar a perdre definitivament la guerra.
Fuma’t el Pacte
Hi ha una escena de Michael Collins que recorde bastant bé. Després del fracàs de la Revolta de Pasqua (1916), en què es van enfrontar d’igual a igual als britànics, els irlandesos optaven per atacar i amagar-se, pels atemptats, pel terrorisme propi contra el terrorisme de l’estat. Doncs bé, en la pel·lícula Liam Neeson, que és qui interpreta al líder irlandés, dicta una carta adreçada als agents de les forces d’ocupació britàniques, en què els advertix que si no abandonen Irlanda es convertiran en objectiu de l’IRA. Un dels personatges que participa en l’escena li recorda que això de la carta i l’amenaça planteja un problema. “Quin problema?”, pregunta Collins. La resposta era òbvia: “Que haurem de fer-ho”.
La lliçó d’este record, com la de la faula del gat, els ratolins i el cascavell, és que sovint hi ha una gran dificultat a l’hora de materialitzar allò que fàcilment es desitja i, sobretot, que en política cal ser seriosos, honestos i complidors. I ara deixem el cine, Irlanda i les faules per a tornar al País Valencià del segle XXI. El passat mes de setembre es presentava el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere i Masclista, amb què “les institucions valencianes, els partits polítics, les universitats, els mitjans de comunicació, els cossos de justícia i seguretat pública, entitats i organitzacions de la societat civil i la ciutadania ens comprometem a lluitar contra tot tipus de violència cap a les dones, en tots els vessants”.
I perquè així siga “les signants i els signants ens comprometem a complir, fer complir i promoure aquest pacte i invitem tota la ciutadania, organitzada o a títol personal, a adherir-se i implicar-se en aquesta lluita”. Sí, la Generalitat ens diu “Suma’t al Pacte”; totes i tots podem signar-lo i proclamar, públicament i rotunda, que ho hem fet. Ara bé, això de complir-lo i fer que es complisca ja són figues d’un altre paner. Ho dic perquè la mesura 8, de l’objectiu 5, de la línia estratègica 2 és:
“Incloure clàusules socials per desestimar la contractació de l’Administració amb empreses i mitjans de comunicació que continguen publicitat de caràcter sexista, masclista i foment de la prostitució”.
I la mesura 17, de l’objectiu 3, de la línia estratègica 4 marca que:
“Les administracions públiques valencianes no contractaran i/o subvencionaran mitjans de comunicació que utilitzen la cossificació de les dones i la prostitució”.
Considere que són unes mesures del tot necessàries. Hi ha més masclisme, sexisme i cossificació de les dones en les últimes pàgines de molts periòdics que en totes les reials acadèmies, els consells d’administració i els col·legis professionals junts. Agafeu, si no, un número qualsevol del diari Información. Fa igual que siga del dilluns o del diumenge, tots els dies hi ha anuncis de famosos prostíbuls i anònimes prostitutes.
Si les institucions signants del Pacte, entre les quals estan el Consell de la Generalitat, les tres diputacions provincials i les cinc universitats públiques, foren honestes i conseqüents, no haurien posat, i pagat, cap anunci en el diari Información des de setembre. La imatge amb què acabe és de fa tres setmanes.
La mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat.
Ahir vaig llegir al diari que 2017 serà l’Any Miguel Hernández per a la Generalitat Valenciana i que Compromís ha demanat al govern espanyol que es sume a la commemoració. Aplaudisc la iniciativa, m’agrada la poesia de l’oriolà, la meua amiga Virginia Aceituno (andalusa de Jaén) pot contar-vos com m’emocione cantant Andaluces de Jaén, “Jaén, levántate brava sobre tus piedras lunares, no vayas a ser esclava con todos tus olivares”. Que gran també Paco Ibáñez.
L’any que ve farà 75 anys que Miguel Hernández Gilabert va morir a la presó d’Alacant. Diuen que, com a altres poetes i intel·lectuals, li havien oferit la llibertat a canvi d’escriure per al règim. Però es va mantindre ferm i fidel a allò que creia i això l’honora. Un altre que es va mantindre ferm i fidel a allò que creia —que devia ser ben poc, però bastant encertat— va ser Joan Fuster i Ortells. I, mira tu quina casualitat!, l’any que ve farà 25 anys que va morir a sa casa de Sueca.
“Dia de molt, vespra de res”, diu ma mare, o si ho preferiu en castellà: “Unos tanto y otros tan poco”. Per al pobre Fuster ni any, ni mes, ni dia, ni una, ni mitja, ni cap, ja no canta el capellà. És que ningú se’n recorda? Tenen vergonya? Tanta selfie i tant de vídeo postural els han fet oblidar el que tenen a la prestatgeria de casa? I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Tampoc pensa fer res? Però si ja no queden blaveros, tot està més civilitzat. Continua fent-los por el què diran? Quin silenci més trist.
“Una gota de pura valentía vale más que un océano cobarde”, va dir Miguel Hernández. Així és que jo, que vaig ser fusterià (pancatalanista), després postfusterià (valencianista) i ara ja no sé ben bé què som, declare unilateralment el 2017 com a Any Fuster. Algú s’hi apunta? Per cert, sí, l’aforisme del títol és de Joan Fuster.
L’escola que volem (i 2)
Cristina és una exalumna meua de la Facultat d’Educació. A més d’estudiar, treballa i, en companyia del seu home, puja dos fills. Avaluem igualment a tots, però reconec més mèrit en els resultats de gent com ella, aquells que tenen més obligacions.
Parla un valencià molt bo, nivell mitjà de la Junta. I en això també hem d’apreciar dos circumstàncies: és valenciana nouvinguda i ha aprés la nostra llengua a Alacant. El 30 d’abril de l’any passat va assistir, com la resta d’alumnes del grup, a la conferència “L’escola que volem”. Ací us deixe, amb el seu permís, una part de la redacció que va fer:
[…] en la meua opinió la proposta feta està perfecta. Però s’aconseguirà implantar algun dia? Jo crec que encara no estem preparats per a això. I en donaré un exemple: el model del plurilingüisme està aprovat fa ja uns dos o tres anys per a ser aplicat en les escoles. Però no s’aplica. Per què? Per falta de formació del professorat. No hi ha bastant professors que puguen donar classes en valencià i tampoc en anglès tal com requereix aquest model.
No ho entenc. Per què s’aprova un model si no tenim recursos? Per a quedar bé? Per a dir que a la Comunitat Valenciana l’ensenyança es plurilingüe? Ho és, però solament en els papers, no en la realitat. I com es pot resoldre aquesta situació? Jo pense que es podria començar des de la universitat, que està patint el mateix problema. Per què s’ofereix solament en dos grups l’ensenyament en valencià? Perquè no hi ha tants professors que parlen valencià. I què passarà? Que del total de 400 alumnes que serem futurs mestres, solament uns pocs seran capaços d’impartir classes en valencià en el futur.
Per tant, el problema es mantindrà fins que les coses canvien en la universitat. Jo proposaria que tots els alumnes, de totes les carreres de la universitat, per a finalitzar els estudis, hagen de tenir un nivell superior tant de valencià com d’anglès. A mi em sembla coherent. Que això siga un requisit obligatori. I que els alumnes deixen tant de queixar-se que la carrera és molt difícil i que estudien més.
I també una altra cosa que no té sentit: els alumnes que han cursat primària en una línia valenciana van després a un institut i què passa amb el valencià? Es queda solament en una assignatura? No seria normal que en els instituts els professors de qualsevol assignatura parlen valencià i que aquests alumnes pogueren continuar els seus estudis en valencià? Jo crec que seria raonable. Hauria d’haver-hi una continuació fins a la universitat. Per tant, em sembla molt important que qualsevol carrera exigisca el valencià i l’anglès.
Com posarem en pràctica aquest model d’escola si tenim encara tants impediments? Com ho farem amb un govern que no s’implica, que solament es preocupa per la seua reelecció, que té preocupacions molt allunyades de les necessitats del poble valencià? Com ho farem amb uns futurs mestres que solament tenen la preocupació d’aprovar les assignatures i la carrera, sense implicar-se i sense donar importància a les coses que envolten l’educació? I com ho farem amb un sistema que no és eficient, que no és estable, que es canvia cada 4 anys amb el canvi del govern?
L’escola que volem (1)
El 30 d’abril de l’any passat, vaig dur els alumnes a una conferència. Havia d’impartir-la Vicent Pascual, mestre, lexicògraf, pedagog, escriptor, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, però no va poder vindre a la Universitat. El substituí Jaume Fullana. Per al cas, el canvi de conferenciant no hauria de ser excessivament important, ja que la xarrada consistia a presentar el document L’escola que volem. Una escola per al segle XXI, que havia elaborat Escola Valenciana, entitat a la qual tant Pascual com Fullana pertanyen.
Tot i això, va ser un atzar afortunat perquè Fullana, que en aquell últim dia d’abril estava acabat de jubilar, és ara director general de Política Educativa de la Generalitat Valenciana. Així doncs, podem concloure que el document que ens presentava ha passat de mer desideràtum a programa de govern. L’escola que volem i esperem serà, segons el text, plurilingüe i intercultural, valenciana, única, pública, gratuïta i laica, inclusiva, democràtica, oberta i participativa, crítica, creativa i innovadora, compromesa amb l’entorn global i local, coeducadora i humana.
Endavant, estic d’acord amb tot. Però, com que jo també sóc crític, participatiu, únic, compromés i no sé quantes coses més, vaig alçar la mà en el torn de preguntes. La qüestió era si Escola Valenciana, que ja havia sumat moltes adhesions al document, l’havia fet arribar a l’escola concertada. El senyor Fullana em va dir que sí i que els representants de l’escola concertada el subscrivien. Això em va xocar perquè em costa imaginar-me els maristes, les paüles, els jesuïtes, les adoratrius, els lasalians, les carmelites… en comunió amb Escola Valenciana. Llavors vaig repreguntar i em van dir que no, que amb les escoles concertades religioses no havien parlat.
No hauríem d’oblidar que estos col·legis també els paguem tots i que en són molts els pares que hi matriculen els fills. Per tant, qualsevol proposta educativa pensada per al conjunt del país hauria de tindre’ls en compte. A més, si obviem la laïcitat, no veig per què s’haurien de negar les diòcesis valencianes (Oriola-Alacant, València, Sogorb-Castelló i Tortosa) i els diversos ordes a fer seu l’esperit d’Escola Valenciana. Que algú m’explique per què, llevat d’honroses excepcions, no hi ha ensenyament en valencià en la concertada religiosa. Per què en la pública hi ha dos línies i en la concertada no? Sí, és cert que l’església valenciana no ha sigut mai valencianista (almenys des de la Nova Planta i sobretot en els escalafons més alts), però tampoc el valencianisme (almenys des de Joan Fuster) ha volgut valencianitzar esta porció de l’ensenyament.
I ara, per primera volta des de la Nova Planta i Joan Fuster, el valencianisme governa, especialment l’educació. Crec que perdríem l’oportunitat de demostrar que realment som diferents si no tractàrem d’acabar amb esta anomalia. Caldrà molta mà esquerra, sí, però eixa és la nostra. I, ja que parlem de llengua, ¿per què no hi ha línies en valencià a les comarques castellanoparlants? L’Estatut diu que tots tenim dret a rebre ensenyament en valencià. ¿Per què es conculca eixe dret als valencians de l’Alt Millars, la Vall de Cofrents o el Baix Segura? I, més encara, ¿fins quan es mantindrà la possibilitat de demanar exempció de l’ensenyament del valencià?
Hem passat anys fent, i fent-nos, estes preguntes. Ara tenim la possibilitat de respondre-les satisfactòriament, amb autèntica responsabilitat cap al patrimoni lingüístic de tots els valencians, amb ganes de fer-nos més cohesionats i orgullosos del que és nostre. Tenim la possibilitat. ¿Tindrem la valentia?
Sipais
La nova política té la seua part d’humor. D’humor negre, és clar, de cinisme somrient amb ulleres de pasta. Sempre la mateixa pasta, no hi ha res de nou. Som les bases, la militància, les que decidim; sempre que decidim el que prèviament ha decidit algú mentre es raspalla les dents o va amb tren cap a Madrid. El comité central dels vells partits comunistes era més participatiu que açò nostre. Però, no ens enganyem, el comité feia olor de cripta i cendrers a vessar i esta femta d’ara és inodora i te la servixen telemàticament.
Alguns no hem perdut el sentit de l’olfacte i vam votar amb una pinça al nas. Ho vam fer així perquè tocava, perquè tampoc hem perdut el sentit comú. Vaig votar Compromís-Podem i vaig demanar a la meua gent que ho fera. I, malgrat tot, la nit de les eleccions creia que havia encertat: el paradigma polític espanyol canviava per fi. Un dia i un altre, potser encara, el candidat de Podemos a la presidència repetix que només pactarà amb qui garantisca la celebració d’un referèndum a Catalunya. El xic és de Madrid, no deu fer-ho per ser nacionalista català. Crec que el mou un sentit conseqüent de la democràcia, cosa que em tranquil·litza com a votant i el diferencia del candidat del PSOE. Pedro Sánchez és vella política.
Però la tranquil·litat, fins i tot l’alegria, no podia durar-me molt. La més pregona i atiplada veu de Compromís ha dit que el referèndum català és negociable. No hi ha línies roges, l’única línia que val és la de rajoles grogues que la durà davant el mag d’Oz o vés a saber on. Primer sóc valencià, després nacionalista. Vull dir amb açò que sé en quin lloc visc; de moment, tinc prou amb una gestió eficient i honesta, una política social en favor dels qui més la necessiten i, sí, un impuls de l’autogovern que comporte major autoestima al poble valencià.
No espere que ningú proclame la independència valenciana des del palau de la Generalitat. Però tampoc puc pair que, en nom d’una coalició majoritàriament nacionalista, es posen pals a les rodes del sobiranisme català. Diu la dita que cada terra fa sa guerra; d’acord, però jo no vull ser sipai. Esta setmana m’han cobrat els 36 euros de la primera quota anual del Bloc Nacionalista Valencià. Em plantege què faria si me’ls estalviara.
No votaré
Diu en Bernat Calatayud, valerosíssim croat riberenc, que “s’ha acabat això de votar més referèndums com prompte s’acabarà la meua vinculació política”. Compartisc la seua opinió, almenys en part. El Bloc ens convoca novament a un referèndum intern i esta vegada passe. Ja en són tres en pocs mesos. No vaig participar en el primer perquè la pregunta no estava gens clara. Els partidaris que Compromís anara a soles a les eleccions vam guanyar la segona consulta. Ara tornen a preguntar-nos perquè no els apanya el que triem. Per a què tanta democràcia interna si al final hem de fer el que vol Mónica Oltra?
Seré sincer, entenc els tripijocs de l’Executiva del Bloc amb la militància. Ens juguem molt més que la continuïtat de la Coalició Compromís, ens juguem la respectabilitat dels electors propis, dels possibles i dels que mai ens votaran. No es tracta només de ser honest i eficient, també s’ha de ser seriós. Trencar ara, ni que siga només per a la pròxima campanya, hauria sigut suïcida. Esta és l’espasa que Dàmocles ha prestat als companys d’IdPV i Els Verds. Han vençut, entre la paret i l’espasa hem quedat la majoria: Gent de Compromís i el Bloc. Algú ha dit que no practiquem la tirania de la majoria. Jo crec que la majoria és el factor decisiu en una democràcia i tirans són els que no la respecten.
Però miren-ne els costats positius, sumem, i la candidatura de la gran suma serà la més votada al País Valencià. En este orient d’Espanya, la nit del 20 de desembre naixerà entre la burra i el bou un grup parlamentari valencià, valencianista, d’esquerres, ecologista, catalanòfil, anticapitalista, petitburgés, laic, antitaurí (això entusiasmarà el bou), postmodern, inextricable, macrobiòtic i singularment plural… Almenys eixa nit, donarem una imatge d’unitat i d’èxit. Són tants anys perdent, empatant o quedant dels últims que vull estar en el camp quan el capità alce la copa. Potser els grans ens desfaran després l’equip, però no oblidarem el somriure de Baldo fent el senyal de la victòria.
En termes més prosaics i planers, frise perquè arribe l’acte central de campanya a Alcoi. Tant em fa qui parle o deixe de parlar, el que m’arravata és el sopar posterior. El Nadal* a les portes i a taula, per primera vegada i potser per última, els amics Jordi Vayà, d’Esquerra Republicana; Lluís Torró, d’Esquerra Unida; la meua neboda Naiara, de Podemos; jo mateix, representant-me a mi mateix, i més de cinc-cents ciutadans il·lusionats. Menjarem, beurem, brindarem, cantarem, baratarem paperetes (de loteria), tornarem a brindar… Quina festorra, amb un poc de sort s’hi apuntaran els de l’Associació Betlemista i la Penya Bon Humor.
(*) Els acèrrims de l’ateisme podeu llegir festes d’hivern.
País Valencià, Mónica Oltra.
Compromís és una coalició. La major part de la gent que ens vota creu que és un partit, però Mónica Oltra i els mitjans de comunicació s’encarreguen de recordar-nos que no. Segons es mire, som un trípode o estem a quatre potes, tant una imatge com l’altra —no cal dir-ho— donen lloc a molts acudits fàcils i barroers. Compromís és el Bloc, Iniciativa, Els Verds i Gent de Compromís. Jo sóc del Bloc, com Enric Morera; Mónica, no. Amb Enric he anat de trobades, de jornades, d’entrades, de diades, de dinades i de sopades. Tinc en l’agenda el telèfon d’Enric, el de Mónica, no.
A pesar d’això, quan el debat era quin dels dos (Enric o Mónica) havia de ser cap de llista de la coalició, vaig optar per Oltra i no per Morera. Per què ho vaig fer, Enric? Perquè, per a la conjuntura en què estàvem, veia més ganxo en la de Neuss (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), que en tu, que eres d’Oliva (Safor, País Valencià). No m’allargaré. Mai sabrem quants escons hauríem guanyat o perdut amb Enric com a candidat a presidir la Generalitat, els resultats van ser boníssims. Haver igualat el que Joan Ribó i el seu equip han aconseguit en l’Ajuntament de València (ser la segona força política, superar al PSOE) hauria sigut magnífic, però no tot pot ser de moment.
L’altra dada important de la nit és que l’autonomia on pitjor quedava Podemos era el País Valencià (per darrere de Compromís i Ciudadanos). Això al maig, ara el partit d’Iglesias es desinfla i inexplicablement Mónica Oltra corre a deixar-li un bombí. Tant fa la voluntat democràtica de la major part de la militància de Compromís, tant fan els mals resultats d’Iniciativa per Catalunya (el seu partit homòleg al nord del Sénia) amb Podemos, tant fa el treball de Joan Baldoví a soles al Congrés espanyol (si Uralde hi haguera entrat, a penes hauríem vist al de Sueca), tant fa tot. Oltra s’ha encabotat. Alguns diuen, en castellà, que s’ha “endiosado”. Espere que no siga així.
Crec que el curt termini li pot fer perdre l’oportunitat de liderar no la coalició que ara és Compromís, sinó el partit que podríem arribar a ser i que el país necessita. Ai, el país! En tota la campanya electoral autonòmica, no vaig esoltar a Mónica Oltra referir-se a esta terra pel seu nom: País Valencià. Molt abans sí que va afirmar que ella no era nacionalista. Fa uns dies, ves per on, deia i repetia País Valencià i apel·lava al patriotisme per a justificar un pacte que ens diluïx en el ja diluït projecte de Podemos; un míssil o un globus sonda llançat al cel del Bloc Nacionalista Valencià.
La majoria de nosaltres vam prioritzar la voluntat de canvi polític i les perspectives de Compromís, per davant de la pròpia sigla i del nom del nostre secretari general. Amb idèntica responsabilitat i altesa de mires, tots i totes hauríem de posar el País Valencià per davant de qualsevol altre nom.
Veu pròpia
Recorde perfectament el dia —la nit, per a ser exactes— que em vaig afiliar a la Unitat del Poble Valencià. Era l’any 1996, hi havia eleccions al parlament espanyol i en plena campanya estàvem, a Sant Joan d’Alacant, Josep Miquel García, Joanra Gomis, jo mateix i 3.000 persones més. És difícil oblidar una vivència així. Un petit detall: les 3.000 persones més no estaven presents, com se sol dir, en carn mortal, però teníem els seus noms i adreces impresos en sengles etiquetes adhesives.
Quin soparot aquell! Llomello de porc comú amb deconstrucció de formatge de barra, estacat en pa corretjós i emplatat en paper d’alumini. Sàviament, el sommelier va maridar l’àpat amb cervesa modalitat Pilsen, reserva de vint duros el pot. Alguns ja deveu imaginar l’alta política del quadre: agafa la papereta, doblega-la, clava-la en el sobre i després, en l’altre sobre, claves la carteta i el sobre electoral, tanques i poses l’adhesiu. Una, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, huit, nou, deu, onze, dotze, mil, dos mil… Se’ns van fer les tres de la matinada i per a què?
En aquella campanya la UPV almenys va guanyar un militant. El cap de llista per Alacant era Vicent Chorro, regidor a Xàbia. A més de la predisposició tenia un gran mèrit: repetia, l’any anterior havia encapçalat la llista autonòmica i podíem utilitzar els cartells que ens havien sobrat. Allò era, ara que ho valore, la lluita de David contra Goliat, però sense pedra, sense fona, amb el braç faixat i una revencillada al turmell.
El míting central de campanya seria al teatre Escalante de València. Vam omplir, de veritat. Parlaments de Chorro, Hervàs (cap de llista per València) i Tàrrega (Castelló). Com pràcticament sempre, l’últim a parlar va ser Pere Mayor. Any 1996, no ho oblideu, Zaplana governa amb Unió Valenciana, el PP està en plena operació Barbarroja i el PSOE de González equiparava els populars als dòberman…
Enmig d’eixa polarització, sense recursos, amb més de 200 regidors i cap diputat, el meu partit, la Unitat del Poble Valencià, es va presentar a les eleccions generals. Per a què? Per a mantenir la dignitat d’un país de quatre, però capaç d’articular opcions polítiques per a més de quatre milions. Les coses han canviat, però no ha passat tant de temps. No sóc tan major i no vull rendir-me en un present de conselleries i direccions generals. M’encantaria que Espanya fóra una república federal governada per l’esquerra plural, però eixa no era la meua lluita aquella nit resistent de 1996, ni ho és este dia lluminós de 2015.
Ha costat molt entrar a les Corts Valencianes, al parlament espanyol, a Estrasburg, a l’Ajuntament d’Alacant, a l’alcaldia de València, al govern valencià. Els militants i votants de Compromís no som de Podemos i, per tant, Compromís no ha de coalitzar-se amb Podemos. Som una veu pròpia i volem tindre veu pròpia.
Bolets del País Valencià
“Caminava per les muntanyes del Penyagolosa, pel camí que va del Pla de la Creu cap al mas de Sanaüja, passant pel mas de Benagues, ja saben vostés on vull dir: un dels boscos més gloriosament bells del nostre país. A banda i banda de la pista, el caminant, sol o acompanyat de la dona de la seua vida, pot submergir-se per les faldes i fondals sota un sostre de pins altíssims i plens de majestat, travessar clapes de falagueres tendres, trepitjar paviments tous de pinassa, molsa verdíssima, una vegetació densa i variada que la meua ignorància botànica desconeix però que em reconforta.
Als llocs més humits i ombrívols, o d’humus més favorable, creixien bolets de tota forma i color, grossos i menuts, rojos lluents, pigats de blanc, carabassa, color de castanya, de safrà, de xocolate, d’herba madura, de terra. Però entre les moltes activitats per a les quals el Nostre Senyor m’ha fet del tot inútil, a més de la política activa i de l’aspiració a càrrecs públics, hi ha la de trobar bolets útils, no decoratius.
Cap a Xodos baixaven després ciutadans molt feliços, homes, dones i criatures, amb cistelles plenes de rovellons i la certesa de tornar-les a omplir un altre dia. Jo en vaig trobar un de sol en tota una vesprada. O més ben dit, el va trobar la senyora que m’acompanyava. Sospite que el meu futur no està gens clar, en termes de recompenses a l’esforç, siguen recompenses civils o naturals. Què hi farem”
El text en negreta és de Joan Francesc Mira. El trobareu dins l’article “Rovelló” en La condició valenciana, que l’any passat publicava l’editorial Bromera. Amb la història del rovelló d’en Mira —que deu ser com la magdalena de Proust— van seixanta-nou articles més. Tots són de magnífica factura, saludable lectura i necessària reflexió. Pel que fa al cas concret, no m’estranya gens el magre èxit boletaire. Si vas a fer esclata-sangs, vas a fer esclata-sangs; el professor devia camejar per la serra evocant rondalles, repassant noms linneans i llurs etimologies i, com que era 9 d’Octubre, pensant el País Valencià i l’article que escriuria. Massa faena i distracció.
Però no patisca, senyor Mira, en el paisatge editorial valencià, a l’ombra fresca d’una soca del bosc on treballe, ha pujat esponerós el fong que necessita. Bolets del País Valencià és el primer volum de la col·lecció L’ordit, una bona idea del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant. Li’l recomane: 127 pàgines que el rescabalaran de la sapiència micològica que Déu li ha negat. Moltíssimes fotografies a tot color, descripcions detallades, usos culinaris, els noms nostrats, els científics, els anglesos i els castellans, legislació, clima, medi, què fer si te’n menges un de tòxic, bibliografia, webs… El llibre no té voluntat de guia o catàleg, però això han de considerar-ho els lectors. Ens diu en presentar-se que “és una invitació a conèixer més la natura i a gaudir dels fantàstics espais naturals que té el país. Hem de prendre consciència del patrimoni immaterial i sociocultural que tenim i conservar-lo perquè el dia de demà altres generacions també en puguen gaudir”.
Supose que els agradarà, a la seua dona, a vosté i a milers de valencians més.
Comentaris recents