pintura

You are currently browsing articles tagged pintura.

No sé si tinc, com diuen, la fe del convers, però com que en alguna ocasió he acabat defensant allò que abans perseguia, sant Pau és un personatge que em desperta simpatia. De Nietzsche a Ratzinger, de l’atac a la lloança, alemanys i resta del món l’han reconegut com a vertader constructor de l’Església, bàsicament perquè va entendre que la nova religió no podia circumscriure’s als de la circumcisió i començà a evangelitzar a tort i a dret. L’any 51 va anar a Atenes i anuncià la bona nova a jueus, epicuris, estoics i idòlatres en general. Segons sant Lluc, no hi va tindre molt d’èxit: “Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure […] Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l’Areopagita, una dona que es deia Dàmaris i uns quants més”.

1.841 anys després d’aquells fets, l’alcoià Francesc Laporta pintava una tela de grans dimensions (395 x 590 cm) anomenada Sant Pau predicant a l’Areòpag. Davant el consell que jutjava els assumptes religiosos, l’apòstol dels gentils assenyala amb una mà el temple del déu de la guerra i amb l’altra el cel, el Déu que “no habita en temples construïts per mans d’home”. Mentre examine el quadre, Daniel Climent —filòsof en tant que amant de la saviesa— m’il·lumina l’etimologia (“Areòpag: la muntanya d’Ares”) i el sentit de l’obra (“S’enfronta al déu pagà en el seu propi terreny”) i després m’envia la imatge adjunta. Gràcies de nou i per tot, mestre.

Bé, amb tot este rotllo vull animar-vos a aprofitar els darrers dies. No és que s’acabe el món, és que el diumenge 25 tancarà “Camins d’Art”, on hi ha inclosa esta obra. Val la pena pujar a Alcoi; també per a vore l’exposició, és clar. I tu, Luis, germà meu en Crist i en el llibre de família, fes l’esforç, home, que ho tens al costat de casa.

Tags: , ,

Art degenerat

Contemplar l’autoretrat que anomenem Van Gogh en flames inquietava fins a l’estremiment el general Tanz (Peter O’Toole), cap de la divisió cuirassada Nibelungen de les Waffen-SS, en The Night of the Generals. És una pel·li més policíaca que bèl·lica, però la podem recomanar tant als amants d’un gènere com als de l’altre. Jo només l’he vista una vegada i d’això ja fa molts anys. Si la recorde és perquè el personatge turmentat i cruel que interpreta O’Toole flaqueja en les seues conviccions nazis quan el quadre de Van Gogh l’emociona. Per al nazisme, tot allò que s’allunyara dels patrons clàssics, l’art modern que havia vist i creat Alemanya i tot Europa (impressionisme, expressionisme, cubisme, surrealisme…) no era més que degeneració i per això el van retirar dels museus. L’art havia de ser heroic, racialment pur, pensat per a lloar la grandesa ària. Amb la música van fer el mateix, el jazz i el swing foren prohibits perquè eren ritmes d’arrel negra i Mendelssohn, Mahler i molts altres per ser jueus. El resultat, molt de Wagner, el Carmina Burana de Karl Orff a tota hora i una producció escultòrica que recorda a la que va haver de fer Juan de Ávalos a Espanya per a netejar el seu passat republicà. Ara han trobat, en unes excavacions davant de l’Ajuntament de Berlín, tretze d’aquelles obres prohibides i s’ha tornat a parlar de la paranoia nacionalsocialista i de l’exposició Entartete Kunst, que va recórrer el mapa del III Reich. És curiós, menyspreaven aquell art, ridiculitzaven els autors, cremaren moltes obres, però en van fer una mostra i la van passejar amunt i avall. Els dictadors tenen manies així, els nazis ajuntaren i espoliaren tant d’art degenerat com van poder, Stalin detestava el mode de vida americà, però passava hores i hores veient westerns que no entenia i Franco, amb tot el que va robar als maçons, es va fer construir una lògia davall de casa. Les inconfessables frustracions que els van fer ser sanguinaris havien d’eixir per algun lloc, no?

Tags: , ,

L’amic, el mestre, el patriota, l’il·lustrador sense parió Jordi Sempere comentava fa poc que Piero Manzoni enllaunà la seua femta i la va vendre a preu d’or; al preu que l’or tenia el dia que la va cagar: tants grams de merda = tants grams d’or. També es va dedicar a unflar globus i vendre’ls car perquè duien dins el seu aire. Signava sobre el cos d’algú i el declarava obra d’art vivent. La caricatura de l’art com a art, no està malament la idea. Si l’etiqueta del producte no enganya, les deposicions de Manzoni fa quasi cinquanta anys que estan en conserva. Mig segle en què la postmodernitat, les tendències, les avantguardes, l’art conceptual, la deconstrucció… han omplit els museus de grans obres, però també de grans fraus. D’una exposició a la Universitat, recorde una espècie de collage poc elaborat al qual l’artista havia afegit unes ungles ensangonades. Què ens volia transmetre amb allò? Que suspenia Plàstica quan feia l’EGB? Que era Jack l’Esbudellador en la penúltima reencarnació? Disculpeu-me, no tinc sensibilitat suficient per a esbrinar-ho. De visita al Georges Pompidu, vaig vore una mostra de videoart que em va deixar mal cos: un tio lligat a una cadira, bosses de sang per tot arreu… quina agonia! En una altra sala, un muntó de brossa a la qual els visitants havien afegit bitllets de metro, kleenex, paquets de tabac; bé, com a mínim era funcional. I en eixir em vaig trobar amb Pere Mayor i la seua família; eixe sí que és un artiste, xe! Digueu-me ignorant, però espere dels anomenats creadors un cert virtuosisme, qualsevol pot omplir bosses de sang i dedicar-se a rebentar-les mentre un col·legueta fa d’ostatge-estaquirot. El de la brossa, el de la sang i molts altres deuen haver destacat en el seu currículum que han exposat al Beaubourg, però això no és garantia de res. “Malgrat les represàlies de la policia, continuaré assaltant els carrers en la foscor. Dur el treball directament al carrer és part primordial de l’evolució de l’art”, va dir Blek le Rat. Jugar-se-la per un bon mural, fer somriure o fer pensar a qui va cap a la faena o vagareja per una ciutat qualsevol té molt de mèrit. Per això, acabe esta suite d’août amb Banksy, deutor de Le Rat i actual subcomandant Marcos del grafit. Visiteu el seu web, escriviu el seu nom en el cercador d’imatges de Google.

Tags:

L’advocació de la Mare de Déu com a Rosa mística apareix per primera vegada en les Lletanies lauretanes (s. XVI). El nom els ve del santuari de Loreto, construït al voltant de la casa on Maria rebé l’anunciació, per part de l’àngel Gabriel, de la concepció virginal de Jesucrist. Alguna cosa no lliga: la visita arcangèlica s’esdevenia a Natzaret i Loreto és Itàlia. Com pot estar l’actual santuari italià sobre l’antiga casa israelita? Fàcil, la nit del 9 al 10 de desembre de l’any 1294, la llar pairal de santa Maria volà des de Galilea fins a la província d’Ancona i allà es va quedar. Per això, la Mare de Déu de Loreto és patrona nostra quan viatgem amb avió. Per a la vespra de l’embarcament i la nona indesitjada d’una pèrdua d’equipatge, recomane els sants Job i Judes Tadeu respectivament. Però tornem a la Rosa mística que és el quadre de hui. Pintat en 1894 per Francesc Laporta Valor, el seu títol complet és Rosa mística, l’enamorada de Crist. Del llenç soprén l’expressió. Les imatges marianes a què ens han acostumat els grans i petits pintors religiosos solen ser pies, dolces, somrients, serenament adolorades, misericordioses. En este cas, el gest és diferent, torbat, inquietant. L’aurèola daurada i el blanc del vel porten la mirada just on hi ha la de la Mare de Déu. Li veig un punt molt pròxim a la terribilità, fins i tot fa un poc de por. Té les mans entrellaçades, però no del tot. El gest inconclús suggerix l’escàs moviment que cal per a orar devotament o l’oblit del cos perquè ja tot és ànima. L’autor ha situat la figura justament en el seu estat: el misticisme, “Experiència, veritable o suposada, d’unió directa de l’home amb la divinitat”. Quina cara faríem si veiérem Déu? Més o menys com la que traçà Laporta, no? Per a vore-la millor, haureu de buscar el catàleg Pintores de Alcoy. De Antonio Gisbert a Rigoberto Soler, l’original, el té un col·leccionista de Múrcia. Acabem amb un poc d’art provocador. Sabem que Jesús es va enutjar molt en trobar venedors i canvistes al temple. “No convertiu en mercat la casa del meu Pare!“, va dir. Heus ací l’ungit, un poc més divertit:

Tags: ,

Mors in vita

El passat 5 de juny la mort esperava una dona a la platja de les Mil Palmeres. L’encontre no fou tan líric i solitari com el que representen Max von Sydow i Bengt Ekerot en el Seté segell de Bergman, ni hi hagué pròrroga a canvi d’una partida d’escacs. La Guàrdia Civil arribava abans que l’ambulància, però ni els de verd pogueren detindre el quart genet, ni els de blanc tornar l’anònima banyista a la vida.

L’endemà el seu decés ocupava la portada d’un diari. En la foto, el cadàver tapat per un llençol i una impúdica veïna observant-lo sense que això li restara apetit. L’hora banal del bocata embolcallat en alumini no respectava l’hora suprema d’un cos i el seu sudari. La imatge em va fer vindre al cap el quadre que veieu: Mors in vita.

No sé quantes hores he passat davant d’este llenç; sumades fan dies i els dies, setmanes. És cert que l’he mirat moltes vegades per buscar-li els detalls, però més cert és que la major part del temps era ell qui em mirava a mi. Mors in vita és el més gran dels quadres que hi ha a la Biblioteca Central d’Alcoi. En aquell magnífic edifici, seu del Banc d’Espanya abans que en tinguera Alacant, l’impressionisme de Cabrera Cantó presidix una sala de lectura.

Quan la vista descansava dels apunts, solia anar a parar a l’escena en què una llum forta i festiva d’ametlers florits i joves ballant en rogle s’aquietava en penombra per a entrar a la morgue. Sobre la taula de marbre reposa el cos d’una dona, també era jove, devia ser bella. El pintor li ha deixat el cap orientat a la finestra, com si els seus ulls clucs tingueren un últim esguard per a acomiadar-se de la vida. Ara el quadre m’ha dut a uns versos d’Estellés:

Hi ha l’hoste que s’ha mort i no se n’ha adonat,
i això que aquella mort, la seua, és personal
i, més, intransferible, segons els documents,
i que el trauen del llit i el duen al Dipòsit,
i no se n’assabenta, i el despullen i el deixen
damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan
certes coses, aquells tràmits que s’han de fer,
i no se n’assabenta, de digne, de digníssim
que és encara el seu cos, i el forense es detura
un moment, el contempla i mira els practicants
i es pessiga una aixella i lentament pregunta:
“Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?”

Tags: , , , ,

Una filera solemne d’escultures saluda al visitant abans d’entrar al Museu d’Orsay. Recorde que alguna d’aquelles figures representa una dona de latituds més càlides que la de París; enyorança, potser, d’una dubtosa grandeur colonial i lladregota. Una vegada dins, sorprén l’espai ampli i lluminós, efectivament allò era abans una estació de tren. A les antigues andanes, noves sales ara, hi ha vells coneguts dels llibres d’art que estudiàvem a l’institut: Les portes de l’infern, de Rodin; La migdiada, de Van Gogh; El dinar campestre, de Manet; Arearea, de Gaugin; El ball del Moulin de la Galette, de Renoir; Jeanne Avril ballant, de Toulouse-Lautrec; El circ, de Seurat… Orsay és un museu imponent i còmode, disposa d’una terrassa per a recuperar l’alé entre tant i tant d’art i d’un restaurant perquè no només l’esperit té la necessitat de nodrir-se; eixes coses s’agraïxen. Un dels quadres que més crida l’atenció és el que he penjat com caplletra d’esta entrada: L’origen del món. Les làmines, postals, punts de llibre, etc. que la botiga del museu ven amb esta imatge proven la tirada del públic pel llenç que el milionari otomà Khalil Bey encarregà a Gustave Coubert en 1866. Després de les causes de l’enigmàtic somriure de Monna Lisa, la identificació d’este somriure vertical deu ser una de les qüestions que més ha excitat els historiadors de l’art. Alguns sostenen que el pubis més famós de la pintura realista pertany a la bella irlandesa Joanna Hiffernan. D’altres creuen que fou Jeanne de Tourbey qui posà perquè l’artista li immortalitzara l’entrecuix. Darrere d’un gran quadre hi ha sempre més que una gran paret; l’època, l’autor, el model, el motiu, el mecenes i les seues vides contades. Jo n’he trobat dos, la de Bey i la de Tourbey. Dediqueu uns minuts a escoltar-les, paga la pena:

Khalil Bey, voluptuós, diplomàtic, dilapidador, amant de l’art.

Jeanne de Tourbey, lumpenproletària, meretriu, intel·ligent, comtessa.

Tags: ,

Al treball hem traduït i revisat textos per a una exposició de Toni Miró, “enèrgic i perceptiu artista” per al filòleg Coromines; Ausiàs March reviscut, per a Vicent Andrés Estellés; “solitari far a migjorn del nostre país rar”, segons Salvador Espriu; el millor pintor del món, en paraules d’Isabel-Clara Simó; “Tu has percaçat la llàgrima perduda dels que pereixen sense cap d’ajuda […] Jo et lloe la propícia valentia del teu art contra tanta tirania”, li escriví Joan Valls… En fi, d’altres vindran i altres coses en diran. Estem preparant també una mostra commemorativa dels 35 anys d’Al Tall. “Com més curt ens lliguen, més perill tindran. Passeu-me la bóta i seguiu tocant”. Regalarem un DVD sobre el grup als qui vagen a la sala Aifos el dia de la inauguració; si no hi podeu vindre, vegeu-lo ara mateix fent clic ací. Com heu comprovat, en l’assignatura Docència en Valencià esta universitat no raspa l’aprovat, però en Art i Gràcies del País tenim matrícula d’honor. Mireu si és així que un dels pròxims honoris causa serà Ramon Pelegero Sanchis, Raimon. “Jo vinc d’un silenci que la gent romprà, jo vinc d’una lluita que és sorda i constant”. Però tornem a Miró. L’exposició inclou una sèrie de pintures de l’alcoià assentades en obres, personatges i drames de la història que el públic coneix sobradament: La rendició de Breda, Che Guevara, Gaza, les guerres d’Iraq i Vietnam, la Shoah… Un pintor i la història entre setmana, històries de pintors en els dominicals d’alguns diaris. La primera m’arriba amb XLSemanal, que publica Vocento: Davide con la testa di Golia és un doble autoretrat de Caravaggio, va ser el seu últim quadre. Amb la perspectiva que atorguen els anys, l’autor es dolia del seu caràcter irat, d’una vida plena d’excessos, batusses i fugides per a salvar la pell. Per això, el jove Caravaggino David no sosté victoriós el cap adult de Caravaggio Goliat, sinó més aïna contristat, compassiu; el present que vivia el mestre no era el futur que un dia somià l’aprenent. L’altra història ens la serví Andrés Trapiello en el Magazine de La Vanguardia (25/07/10). Sota el títol “La vida sin pedigrí”, el lleonés ens infomava que un dels quadres del Museu d’Art de San Diego (EUA), que fins ara no tenia autor conegut, podria ser de Velázquez. A partir de la troballa, tot l’article és una reflexió sobre l’immens valor que, en moltes ocasions, atorguem a la signatura per damunt de l’obra mateix: “Nadie se ha pronunciado sobre si el cuadro es o no una buena pintura […] lo cierto es que de no haberlo pintado quien ahora dicen que lo pintó, es probable que jamás hubiese visto la luz […] La importancia de la autoría es relativamente reciente, una exigencia diríamos del Romanticismo. A lo largo de muchos siglos, las cosas valían por lo que eran, no por la estirpe. Con el tiempo, la estirpe se impuso a la esencia, la cultura se impuso a la naturaleza, el pedigrí al valor intrínseco”. Ahí ho teniu, ara me’n vaig a contemplar un nu que tinc dalt. El quadre és magnífic, l’autor genial i el model… el model sóc jo.

Tags: ,

De la Sénia a les Alberes, de les Medes al Segre, Catalunya és una gran destinació turística. Els arrossars del Delta, la Tortosa renaixentista, les restes romanes de Tàrraco, la Barcelona medieval i modernista, de Rajoy i de Carod, el call de Girona, Perpinyà la catalana… Si de tots els volts que he fet arreu de la nació veïna i germana n’haguera de recomanar un, seria el de les comarques de l’Empordà: Peratallada, Begur, Palafrugell, El Port de la Selva, Castelló d’Empúries… Aneu, si podeu, a l’estiu i dediqueu un matí al bany, una vesprada a Sant Pere de Rodes i una nit a Dalí. A eixes hores, evitareu cues llarguíssimes per a accedir al Museu i podreu gaudir-ne sense excés de tràfec ni transpiració. Aquella visita va ser, en el meu cas, el compliment més cultural i artístic de la parèmia que recomana el dinar reposat i el sopar passejat. No totes les nits fas la digestió veient l’obra d’un pintor universal. En una terrassa que hi ha mitjan recorregut, et servien copes de cava i vídeos de Dalí. En un d’ells l’artista confessa, fatxenda i desvergonyit, que “el problema del surrealismo es Avida_Dollarsque me estoy volviendo ligeramente mul-ti-mi-llo-na-rio!” Recorde també un petit dibuix del mestre: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir. No trobeu, de veritat, que era un geni? A mi, simple i llec com sóc, em resultaria impossible no sols dibuixar com Dalí, tampoc done per a idear un títol així: Buròcrata encefalofàl·lic amb maquina de cosir.

Ja han començat els cursos de valencià del SPV. L’interés del personal de la UA per aprendre valencià o millorar el que tenen creix i això sempre és una bona notícia. En els nivells oral i elemental el castellà interferix més marcadament en el valencià, és normal. Algunes errades, a força de repetir-se, acaben resultant-te familiars, entranyables. Així, havent assimilat la pèrdua de l’última vocal en algun mots, hi ha qui diu xocolat, exam, planet o enxuf. També es pren adjectiu per verb i, per tant, “Jo viu en un pis grand”. Ara lligaré este paràgraf amb l’anterior. Corregia un exam —perdó, examen— el curs passat quan m’atrapà de nou l’expressió abassegadora i ressuscitada de Dalí. En una redacció sobre Internet aparegué clar i valencià un… HOME CAVALL AMB EL CAP DAMUNT DEL PIC. Impressionant, aquelles paraules tenien la força del buròcrata de més amunt. Què volia dir l’examinand? La confusió em durà dies de dormir poc i cavil·lar moltíssim, n’havia de traure l’entrellat. Finalment arribí a la conclusió que en la lògica de l’aprenent hi havia un “hombre cabal con la cabeza sobre los hombros”, que, a falta de muscles, tenia el pit convertit en pic. Tema resolt, sí, però l’home cavall amb el cap damunt del pic no podia quedar-se dormint el son dels títols. Vaig demanar a l’amic Jordi Sempere, el pintor, l’il·lustrador universal de l’univers alcoià, que interpretara aquell sintagma surrealista, que li donara forma. Gràcies, Jordi, l’art, el valencià, el món sencer, l’home cavall i jo mateix no sabrem mai com pagar-t’ho:

Home_cavall_amb_el_cap_damunt_del_pic

Tags: , , ,