poesia

You are currently browsing articles tagged poesia.

Poesia

Amb més o menys causa i popularitat, el calendari està ple de dies per, dies de i dies contra. És com un santoral, però laic. Què diríeu que se celebra el 25 de maig? El Dia de l’Orgull Friki; poca broma, en tal data de l’any 1977 s’estrenà el quart episodi de Star Wars. Jo propose, a la nostra comunitat lingüística, que el 29 de febrer siga el Dia del Per i el Per a; així només en parlaríem una vegada cada quatre anys. El passat 21 de març celebràvem el Dia de la Poesia, glòria eterna a la musa Cal·líope!

Hi ha discursos que semblen poemes, com aquell “I have a dream…” de Martin Luther King, i poemes que entren en els discursos, com l’Ítaca de Kavafis en el parlament d’Artur Mas. Ítaca, el somni, King, Mas… des del catre curtet que li ha tocat en la pensió —o presó— de pobles que és Espanya, Convergència no ha deixat mai de somiar la independència i ara ha despertat. La poesia està en les portes dels lavabos, en les taules de les biblioteques, en l’efímera pols del vidre d’un cotxe, en el teu correu, en un conte en què Bradbury cita a Sara Teasdale:

There will come soft rains and the smell of the ground

And swallows circling with their shimmering sound

[…]

And not one will know of the war, not one

Will care at last when it is done

[…]

And Spring herself when she woke at dawn

Would scarcely know that we were gone

I en el renou i el descans de l’amic Eduard Ramírez:

l’equipatge excessiu, l’arrupiment en el dubte

i les promeses desordenades;

un vertigen inabastable davant els ulls

m’amolla un temor de llistes i recomptes.

amb quina incertesa subtil però

em cal forçar l’estima

entre tant destí de ports

La poesia és arreu i al calendari, el 21 de març i també el 28, dia en què morí Miguel Hernández, però només en part perquè diu que…

Retoñarán aladas de savia sin otoño

reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.

Porque soy como el árbol talado, que retoño:

porque aún tengo la vida.

Tags: ,

Més versos

Pas als maseros, sort als maseros en l’alferesia cristiana de 2012. Espere de tot cor que no conegueu la conjuntura infortunada que fa cinc dies vam patir els cids en general i particularment els companys de l’esquadra especial. Volem una investigació, exigim que es depuren responsabilitats, mereixem una reparació moral i festera.

Havia de dir-ho. I ara, com que ja estic més tranquil, torne als maseros. Sempre ixen davant de nosaltres, coincidim a la plaça, escolte els seus dolçainers, toquen El cant dels maulets i l’entrada cristiana sembla una manifestació valenciana. Bé, d’alguna manera sí que ho és, no?

Una altra tradició masera és llançar al vent i al públic versos vius i veraços. No és que els vagen declamant —són maseros, no rapsodes—, te’ls donen en al·leluies, fulls volants, flyers en diuen els que van molt de moderns.

En vaig arreplegar dos que no eren nous del tot. Són d’Armando Santacreu (1926-2009), prolífic faedor de sainets, més preocupat per la sorna que per la norma. Deuen tindre prop de vint anys, però els vaig trobar actualíssims. Ací van, del Partidor a on tu estigues:

EL PARO I EL CAMP

Dos millons hi han de parats

entre la industria i servicis,

lo que imposa sacrificis

i restriccions a grapats.

Tots viuen assacanats

cobràn del Paro en cadena,

lo que em dona molta pena

perque yo en el mas llaurant,

fent marges i entrecavant

no m’acabe la faena.

MASERO ESTADÍSTIC

La collita de melons

enguany la tenim pobreta,

perque no plou ni miqueta

ni fluixet ni en chaparrons.

En canvit tenim nocions

estadistiques i “datos”

que han aplegat a nosatros,

que en tot el camp valencià

tant en l’horta com secà,

abunden els moniatos.

Tags: ,

Ahir van acabar les festes i jo vaig fer anys. Cansat i vell, com hui em trobe, necessite els versos d’un poeta vigorós, nascut al nou món per a un món nou:

M’enaltisc i em cante,

I del que em faré meu te’n faràs teu,

Puix cada àtom que, a mi, em pertany per igual, a tu, et pertany.

M’hi ajec i invite l’ànima,

Relaxadament jec i m’entretinc contemplant una fulla d’herba.

La meua llengua, cada àtom de la meua sang, trets d’aquesta terra, aquest aire,

Nascut ací, de pares nascuts ací, com els pares dels seus pares,

Jo, ara, a l’edat de trenta-set anys amb perfecta salut comence,

Esperant no aturar-me fins a la mort.

[…]

Tags:

Mors in vita

El passat 5 de juny la mort esperava una dona a la platja de les Mil Palmeres. L’encontre no fou tan líric i solitari com el que representen Max von Sydow i Bengt Ekerot en el Seté segell de Bergman, ni hi hagué pròrroga a canvi d’una partida d’escacs. La Guàrdia Civil arribava abans que l’ambulància, però ni els de verd pogueren detindre el quart genet, ni els de blanc tornar l’anònima banyista a la vida.

L’endemà el seu decés ocupava la portada d’un diari. En la foto, el cadàver tapat per un llençol i una impúdica veïna observant-lo sense que això li restara apetit. L’hora banal del bocata embolcallat en alumini no respectava l’hora suprema d’un cos i el seu sudari. La imatge em va fer vindre al cap el quadre que veieu: Mors in vita.

No sé quantes hores he passat davant d’este llenç; sumades fan dies i els dies, setmanes. És cert que l’he mirat moltes vegades per buscar-li els detalls, però més cert és que la major part del temps era ell qui em mirava a mi. Mors in vita és el més gran dels quadres que hi ha a la Biblioteca Central d’Alcoi. En aquell magnífic edifici, seu del Banc d’Espanya abans que en tinguera Alacant, l’impressionisme de Cabrera Cantó presidix una sala de lectura.

Quan la vista descansava dels apunts, solia anar a parar a l’escena en què una llum forta i festiva d’ametlers florits i joves ballant en rogle s’aquietava en penombra per a entrar a la morgue. Sobre la taula de marbre reposa el cos d’una dona, també era jove, devia ser bella. El pintor li ha deixat el cap orientat a la finestra, com si els seus ulls clucs tingueren un últim esguard per a acomiadar-se de la vida. Ara el quadre m’ha dut a uns versos d’Estellés:

Hi ha l’hoste que s’ha mort i no se n’ha adonat,
i això que aquella mort, la seua, és personal
i, més, intransferible, segons els documents,
i que el trauen del llit i el duen al Dipòsit,
i no se n’assabenta, i el despullen i el deixen
damunt el marbre blanc, i el renten, i li fan
certes coses, aquells tràmits que s’han de fer,
i no se n’assabenta, de digne, de digníssim
que és encara el seu cos, i el forense es detura
un moment, el contempla i mira els practicants
i es pessiga una aixella i lentament pregunta:
“Senyors, esteu segurs que tractem amb un mort?”

Tags: , , , ,

A l’hora del record seràs, València,
una ardent mida d’obres i raó.
Trobarem que si ens queda una cançó,
en ella et sorprendrà nostra insistència.

Potser també la més tibant ciència,
aquella d’acomplir-te amb passió,
vindrà a nosaltres, regne de saó,
per aclamar ta dolça transcendència.

O sentirem per fi que ni la mort
no aturarà les nostres mans antigues,
avesades a esforç, a presentalles.

Llavors! Quan vença l’hora del conhort!
Quina prova de pes en les espigues
i quin amor segur hi haurà a les dalles!

Així cantà Joan Fuster a València, sembrant els solcs dels versos amb necessitats de l’esperit: obres, raó, ciència, passió, transcendència, amor… El poema em dóna peu a contar que, ara fa una setmana, jo mateix estava a València. Hi vaig anar a l’encalç d’una saviesa diversa, congriada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Al Palau de la Música la trobí i me’n vaig amerar a lloure. El Simposi Internacional “Situació i Perspectives del Plurilingüisme a Europa” aplegà sociòlegs, lingüistes, politòlegs, acadèmics, experts en dret, dinamitzadors, tècnics, voluntaris, professors, alumnes… fins i tot estava la Capella dels Ministrers per a interpretar la música de Jaume I.

Destacaré la ponència de la doctora Pirkko Nuolijärvi sobre el tractament exquisit i integrador que fa Finlàndia del plurilingüisme finés-suec-sami, l’exposició de Xavier Vila sobre el bilingüisme territorial a Bèlgica, el trencaclosques polític i lingüístic de l’Europa de l’Est que dibuixà Albert Branchadell, el gueto bascòfon que, segons l’Oficina Europea de Llengües Minoritàries, han muntat els governs de Navarra, la dissecció del nacionalisme lingüístic espanyol que va fer Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de l’Autònoma de Madrid; el discurs abrandat de Vicent Pitarch i l’anàlisi esmolada dels amics Josep Ochoa, Rafa Castelló, Brauli Montoya i Manolo Alcaraz i la seua circumstància, que era un còlic nefrític acabat de superar.

Entre sessió i sessió, hi hagué temps per a la bona taula i el tema recurrent: el país, els personatges que el governen, els que aspiren a governar-lo i els qui, derrota rere derrota, ens aproximem inexorablement a la victòria final. Sense cites per a la vesprada de dijous, vaig revisitar la Llotja de València. Allà, després de travessar la majestuosa sala de contractació, vaig seure al pati dels tarongers. Amb el fred crepuscular i la magnificència del gòtic civil, m’envaí un sentiment malenconiós, la meua insignificança humana desitjà plorar davant de tanta bellesa. Algú dirà que això és la síndrome de Stendhal, però jo crec que el café, la copa i els puros de la nit anterior i el consegüent dèficit de son hi tenien més a vore. A punt ja de defallir, m’arribà un ànim semblant al que Joan Valls descriví en el seu poemari “La rosa quotidiana”:

[…] Malgrat l’ombra
que constantment m’assetja aixeque el mot
d’intimitat, la minsa bonhomia
d’un parèntesi llarg que encara bruny paraules
per la sembradura més propícia
que, potser, fructifique i agermane
al fons d’una fermesa que perdura,
a l’aire de l’enyor llarg i benigne…

Salvífica màgia, calia canviar de lloc. Abans de tornar al millor hotel de Russafa, vaig fer cap al carrer Cavallers i allà em vaig fer… un vi. A la millor de les saluts possibles.

1

Tags: , ,

Els meus morts

Ara que la tardor ja exercix, en estos dies que a poc a poc són sobretot nit, pobles antics com els celtes veren el moment de l’any en què els morts tornaven al món dels vius. D’ells arranca allò que anomenem Halloween, una festa nascuda pagana a Irlanda i duta, ja cristianitzada, als Estats Units. Després, el cine i l’hegemonia ianqui l’han feta arribar a discoteques, parcs d’atraccions i escoles. Esperem que, en fer-se grans, els xiquets no vulguen tindre també el dia d’acció de gràcies, amb oració, bandera i titot trinxat. Si finalment això ocorre, potser l’alcaldessa que tindrà Alcoi dirà que nosaltres ho celebràvem abans que s’inventara el màrqueting i que el quadre d’Antoni Gisbert, Desembarcament dels puritans a Nord-amèrica, ho prova. No s’hi valdrà, sabem que va ser l’encàrrec d’un potentat cubà al pintor.

Les tradicions ací són unes altres: dolços, visita als cementeris o la representació del primer acte d’El Tenorio que fa la filà Gusmans. Sembla que se’ls resistix un passatge en què s’ordena “¡Bebamos!” i no fan més que repetir-lo. Molts hem sentit parlar als avis —sobretot a les àvies— de les animetes i això, per a un micorro, resultava inquietant, però al mateix temps màgic. El diminitiu les feia amables, com les animetes d’una rondalla d’Enric Valor, que filen, cusen i broden perquè Marieta es case amb el cavaller Muntalt. Pensar que les ànimes dels morts contribuïxen a la felicitat dels vius resulta simpàtic. L’estètica del Halloween, en canvi, és tètrica. Em poden fer gràcia els vestits de bruixa o esquelet; al cap i a la fi hi ha bruixes i bruixots als contes i pel carrer i esquelets en la processó del Corpus de València i, cada Dijous Sant, en la Dansa de la Mort de Verges. Les disfresses de zombie, les trobe repulsives.

Procure pensar en els que se n’han anat com ho fan aquells versos que diuen

“Quan el vent es parla en la solitud
dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra”.

Són de Salvador Espriu i Raimon els canta magníficament.

1

Tags: , ,

Supose que em vaig apuntar als scouts del meu col·legi poc després de deixar de jugar amb els clicks de Playmobil. Entre reunions setmanals, acampades i campaments, als scouts vaig conéixer millor les muntanyes de la meua comarca i vaig aprendre a fer nucs estranys i a cantar cançons estranyes. Algunes m’han servit de molt en esta vida: Darrer Diumenge d’Octubre, L’estaca, La gallineta, Al vent, Ítaca, Si arribeu

I és que teníem uns monitors molt nacionalistes, el grup se’n va eixir de Scouts de España i tot. Qui necessita el ceptre dels Borbó quan compta amb el bàcul de sant Pere? Ho dic perquè el meu col·legi era religiós. Sempre hi havia en la comunitat algun cura rojo que, indefectiblement, acabava vinculant-se al grup escolta. La cabra tira al monte, encara que estiga tonsurada. Així, podies estar cantant Alabaré a mi Señor i tot seguit Versos Sencillos; que encertat allò de:

Yo sé de un pesar profundo
entre las penas sin nombres:
¡La esclavitud de los hombres
es la gran pena del mundo!

Era previsible que aprenguera també un tema titulat Hasta siempre, comandante. Jo a penes sabia que el comandant està per damunt del tinent i el capità i per davall del coronel i el general, perquè el joc d’aquella època era el Stratego i el contrincant habitual el meu germà, qui, malgrat els anys, continua guanyant-me quasi totes les batalles. És que ell és més intel·ligent, ho diu fins i tot ma mare!

El comandant a qui alguns cantàvem sense saber qui era hauria complit 80 anys el dissabte passat, si no l’hagueren mort a Bolívia el 9 d’octubre de 1967. “No imagino un Che de 80 años”, diu un dels artistes que l’han homenatjat. Amb una mort en combat, naix el mite del jove idealista i revolucionari. L’última foto del Che, mort sobre una llitera però amb els ulls oberts, evoca la víctima gloriosa d’un imperi assassí i em recorda —no puc evitar-ho— a Jesucrist.

No era un sant el xic. Del Che, també se n’han dit coses molt lletges, però la seua imatge heroica creix i servix a les més diverses causes justes. Com a icona d’este món modern o postmodern, també ha patit la persecució d’un altre imperi: el de la vacuïtat i el marxandatge, posats en comptes de conviccions. Per això, crec que serà millor que siga el Che mateix qui acabe esta entrada. Si voleu escoltar la veu d’aquell argentí i cubà, feu clic en el click:

Tags: , ,

Un amic em demanà, el passat 20 d’octubre, que escriguera sobre Joan Ignasi Pla. A vore què dius que no s’haja dit ja; em va vindre al cap Lope de Vega escrivint “Un soneto me manda hacer Violante, que en mi vida me he visto en tanto aprieto”. Com que, a diferència del poeta, prosista i dramaturg castellà, u no és ni fènix ni gafarró dels enginys, ampraré la reflexió magistral que Josep Vicent Boira va fer ahir en La Vanguardia. Supose que agraireu que tinga un calat més profund que el de l’afer Pla. Feu clic en la imatge:

boira_pspv.jpg

Una anàlisi encertada, veritat? I ja que el cos d’esta entrada l’he pres de Boira, el peu li’l furtaré a Lope. En el cant primer de l’obra Fiestas de Denia —on Pla deu haver-ne fet unes quantes, perquè hi passa els estius— podem llegir estos versos:

“Madrid lloró vuestra fatal partida
a quien también debéis vuestra crianza;
fue el llanto general, faltó su vida,
faltó su luz, su gloria y su esperanza”

Qualsevol paregut amb l’exsecretari general del PSPV és pura coincidència.

Tags: , ,