religió

You are currently browsing articles tagged religió.

Dia del Negre

Entre les responsabilitats sobrevingudes a un company hi ha la d’escriure per a la persona que el dirigix. Això, segons crec, li genera certa tensió; al company, no a la persona que el dirigix, és clar. Quants records, xe! Jo també he sigut negre i he de reconéixer que, obviant la condició gregrària de l’activitat, tenia el seu punt. Ha de paréixer que el text és del dignatari signatari, però no deixe’s de ser tu qui està davant el teclat. Saludes, correus, convocatòries, presentacions, articles, una conferència, discursos in memoriam… de quasi tot he fet i sempre amb molt d’amor al treball.

Vivim temps de memòria, de desgreuge, de reivindicació. Celebrem l’orgull, la visibilitat, el medi, les llengües maternes, la poesia, els titelles, els vols espacials tripulats, el disseny gràfic, els museus, els cagadors… Quant a commemoracions, la dita valenciana és del tot certa: “Hi ha més dies que llonganisses”. Per això, vull fer una humil proposta a universitats i altres institucions compromeses: instaurar la celebració del Dia del Negre. Tant de treball amagat mereix un reconeixement públic, no?

Martí de PorresNo parle foradat, no, que he pensat ja en la data. Quan? El 3 de novembre. Per què? Perquè eixe dia és la festivitat de Martí de Porres, el primer sant negre de l’Església. No s’ho val el dominic peruà només per l’epidermis, la biografia hi compta molt més. El pobre les va passar ben magres tota la vida: bord, rebutjat, menystingut en el propi orde, maltractat fins i tot segons alguns hagiògrafs… Però, malgrat tantes penalitats i les mortificacions que s’infligia, no va perdre mai l’alegria de viure, de treballar en el que calguera, d’ajudar el proïsme més necessitat.

Si, definitivament Fray Escoba ha de ser —és ja per a mi— el sant patró dels negres, de la gent que escriu per a altri, dels que mai rebran l’aplaudiment que generen. Com més tardem a establir esta celebració més gran fem la iniquitat. Se m’acut fins i tot un himne per als actes solemnes: El negro no puede. L’únic inconvenient és que Georgie Dann sí que és l’autor de les seues cançons.

Tags: , ,

Non possumus

martyrsEl llibre de Llatí de segon de BUP incloïa en cada tema una llatinada: la cèlebre sentència d’un cèlebre clàssic, una dita popular arribada als nostres dies o la píndola literària treta del flascó romà. Més de vint-i-cinc anys després, no he oblidat Luz Divina Samper, una de les millors professores que he tingut mai, ni una d’aquelles frases històriques: “Non possumus”. Davall hi havia la traducció al castellà (“No podemos”) i el seu context. “Non possumus” és el que els cristians d’Abitínia van respondre en ser acusats, durant la pesecució de Dioclecià, de celebrar el diumenge (“Sine dominico non possumus”).

Els màrtirs repetien el que els sants Pere i Joan van dir al Sanedrí quan els van prohibir proclamar o ensenyar absolutament res en nom de Jesús: “Decidiu vosaltres mateixos si és just davant de Déu que us obeïm a vosaltres més que a ell. Nosaltres no podem deixar d’anunciar el que hem vist i sentit” (Ac 4,19-20). Doncs bé, la determinació d’aquells sants i apòstols em ronda el cap des de fa dies: “No Podemos”.

La majúscula no és un error de picatge, ja sabeu per on vaig. Des que la televisiva i reeixida formació de Pablo Iglesias aconseguí cinc eurodiputats, tota prospecció política s’ha centrat a saber què faran o deixaran de fer els xics i xiques dels círculos. De moment, el PP fa palmes, el PSOE de Sálvame els acusa de populistes, Esquerra Unida continua en estat de xoc i nosaltres (Compromís) envidem i els demanem matrimoni.

Des de les planes de Levante, l’amic Enric Morera diu hui que “el canvi no està assegurat; no podem deixar que es perda cap vot perquè si no la dreta seguirà”. És el mateix raonament que, l’any 2007, propicià el pacte entre EUPV i el Bloc. Potser aleshores no es va perdre cap vot, potser sí, però el que és segur és que la dreta continuà manant, i en 2011 també.

Durant anys el nacionalisme valencià ha sigut el xic intel·ligent, amable i rematadament lleig de la classe. Sabia molt, ajudava a tothom, era simpàtic, però ni eixia en les fotos ni es menjava un torrat en els nocturns. Gràcies a la Coalició Compromís això ha canviat, som d’allò més sexy i se’ns veu des del poble fins a Estrasburg. Per què hauríem de canviar ara que, al meu parer, hem encertat la fórmula?

Més encara. “L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià” o “la defensa dels interessos valencians i la plena normalització cultural i lingüística”, que el Bloc reclama en els seus estatuts, ¿on quedaran si es pacta amb Podemos, Esquerra Unida i vés a saber qui més? El pal de paller convertit en encenalls per a la quadra. No m’apanya, no. Si voleu ho dic en llatí: Non possumus.

Tags: , , , ,

Llit de canonge

Segons el Diccionari, un llit de canonge és “aquell on cap còmodament una persona i, fins i tot, dos”. Sí, un llit de cos i mig, però ¿per què en diem de canonge? Ací va l’explicació que em van fer. En teoria, el vot de castedat impedia al canonge tenir solaç carnal; la pràctica eren ─i són─ figues d’un altre paner. Un llit de matrimoni a casa del canonge resultaria indecorós de cara a la feligresia, però de cul el clergue podia necessitar al jaç sis pams d’amplada, que eixes són les mides que l’altre diccionari atorga al catre en qüestió.

Amb tot, el llit de canonge deu resultar estret. 26 dones enamorades han demanat al papa Francesc que revise això del celibat, que el faça voluntari. Afirmen que “cadascuna de nosaltres manté, ha mantingut o voldria mantindre una relació sentimental amb un sacerdot”, des del convenciment que “el servei a Jesús i a la comunitat seria exercit amb més força per un sacerdot que conjuga el sacerdoci amb la vida conjugal”. Estic amb elles, tant de bo este sant pare, jesuïta educat als salesians, acabe amb un anacronisme castrant i innecessari.

Però ara tornem al lèxic i a una desigualtat. Si la nostra llengua, al canonge, li relaxa el celibat i el deixa dormir més ample i, si cal, acompanyat, no s’esdevé així amb la monja. Només té lloc per a ella i gens per a la passió. Si no em creieu, ací us deixe la vera definició:

llit de monja (o d’un cos) Llit de quatre o cinc pams d’amplada, apte per a dormir-hi una sola persona.

canonge

Tags: ,

Mesquinesa

YodaLuxúria, golafreria, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia són els set pecats capitals. A l’altre costat de la balança hi ha les set virtuts: castedat, temprança, caritat, diligència, paciència, benevolència i humilitat. Els uns i les altres no són esmentats en la Bíblia, són cosa del primer cristianisme. El papa Gregori el Gran en va fixar el nombre i des d’aleshores i abans pugnen per governar l’esperit i les obres d’homes i dones. És el mal (els pecats) més fort que el bé (les virtuts)? No, més fort no; més ràpid, més fàcil, més seductor. Açò últim tampoc ho diu la Bíblia, ho diu concretament Yoda, que per a alguns amics meus —tan ateus com cinèfils— és una espècie de sant pare del cel·luloide. Té raó el mestre jedi, en són molts els que seduïts pel costat fosc proven d’arribar ràpidament i fàcil al lloc que en secret anhelen.

Als pecats gregorians afig jo la desmemòria i la ingratitud clàssiques i el més modern postureo, la intenció indigna d’aparençar. Combinats els tres, donen lloc a la mesquinesa, que és, segons l’etimologia i el bon criteri, pobresa moral i de l’intel·lecte. El somriure conjuntural per on regalla la mala bava estructural, vistosos estampats per a tapar tristes grisors, parlar foradat, rictus incòmodes, posats de grans gestors de la cosa pública, ministrets d’un regne pudent d’harpies llepones i faunes estiracordetes.

Tags: , ,

Paquita la Rebentaplenaris va entrar a l’Olimp de la reacció valenciana per l’afició que li valgué l’àlies: rebentar a crits, insults i improperis els plens de l’Ajuntament de València i altres reunions obertes i democràtiques. Els qui la recorden i veneren li reconeixen mèrits com escridassar el president Lerma acusant-lo de “catalaniste”, la qual cosa, a més de la lògica violència verbal, constata una greu distorsió a l’hora d’interpretar la realitat. Les xiques de Femen, tan distants de la Rebentaplenaris en temps i pretensions, compartixen amb l’heroïna blavera les formes. Quan es tracta de violentar l’adversari tant fa llançar-li ous com ensenyar els pits pintats.

Dit açò, vull deixar clar que Rouco Varela em genera aversió. Per a mi, monsenyor és l’Església que no vull, la del xocolate amb pastes i beates i el nihil obstat al final de l’edició. Em sembla eixit directament d’una d’aquelles fotos on hi ha bisbes fent la salutació feixista. Tampoc m’agrada gens el projecte de llei amb què el PP vol retallar la llibertat de les dones per a avortar. Tot i això, no diria mai que l’avortament és sagrat, no perquè m’ofenga l’ús d’un adjectiu denotadament religiós, sinó perquè trobe certa frivolitat en la consigna. L’avortament és un dret, sí, però crec que totes les dones que l’han exercit haurien preferit no vore’s en situació de prendre una decisió tan dolorosa. Sagrades són la sesta, la cervesa del divendres, la paella del 9 d’Octubre, algunes postes de sol… però l’avortament no.

A més, vista la performance Femen del dia 2, convindrem que si l’alcalde de Valladolid és un porc per dir allò dels morrets de Leire Pajín, estes xiques també ho són. No està bé llançar bragues tacades de sang menstrual a ningú, això és una porcada. Veig més intel·ligent i correcta la inscripció que desenes de dones han fet del seu cos en alguns registres de la propietat. És més intel·ligent perquè la paradoxa mou al debat, a concloure que cadascú és amo o ama de la carn i els ossos amb què naix, creix i es reproduïx. És més correcta perquè no pretén ofendre ningú.

En fi, les causes justes compten amb defensores i defensors, però sovint també els toca patir-ne unes quantes, i uns quants.

sextremistes

Tags: , ,

La resolució del conflicte araboisraelià es veu tan distant que els que volem una pau real i duradora, i un estat palestí viable, ens aferrem al menor símptoma d’entesa entre els dos pobles, qualsevol bona notícia ens sosté les esperances.

I, sí, de sosteniments va la cosa. La setmana passada sabíem que les policies israeliana i palestina han col·laborat estretament per a detindre un lladre de sostenidors. La roba interior sostreta prové de la ciutat jueva d’Hadera (Haifa), era recol·locada a la palestina Nablus (Cisjordània), el pispa és israelià i viu a Gerizim, històric enclavament dels samaritans, que són els únics que tenen doble nacionalitat israeliana i palestina. Quanta transversalitat en una sola història.

No hauria de resultar-nos estranya esta cooperació policial. En un àmbit tan marcat per la religió com Orient Mitjà, podrem trobar la resposta en els textos sagrats de jueus i musulmans. En el Càntic dels Càntics, Salomó fa dir a ella: “El meu estimat és per a mi un saquet de mirra, s’adorm entre els meus pits” (Ct 1,13). Més endavant és l’estimat qui dirà: “Eres esvelta com una palmera, els teus pits en són els raïms. Jo m’he dit: em vull enfilar a la palmera, n’agafaré els ramells” (Ct 7,8-9).

Si anem a “La notícia profètica”, 78a sura de l’Alcorà, trobarem que, en l’aleia 33, el profeta promet als pietosos que al paradís tindran “dones amb pits turgents, que mai envelliran”. Queda clar l’assumpte. Enhorabona a les i els agents que, d’un costat i de l’altre, han tret pit perquè imperen la llei i la justícia i, de retruc, han encés una espelma tremolosa de reconciliació.

Tags: ,

Quan tossíem molt, l’avi Paco repetia “Sant Blai gloriós, emporta’t el xiquet i deixa-mos la tos”. Jo sé que volia justament el contrari i els néts no li tenim en compte l’erro en la deprecació perquè, per a un cenetista com ell, això d’encomanar-se a un sant ja era molt demanar. Potser és costum invocar el sant amb este joc d’oposats. Mireu, si no, en el goig de la dreta com els caçadors de Vallada li canten “emporta’t la dona i deixa’m el gos”.

Després del prec, venia el timó, que és antisèptic, pectoral i expectorant, o la infusió que tocara, que l’avi era aficionat a les plantes sanadores i el pastador de sa casa un herbolari assortit. Des de Saix fins a Borriana, del Ràfol a Bocairent, els valencians celebrem sant Blai, en llengua catalana i en l’altre vulgar que parlem.

Falten encara uns quants dies perquè ens arribe la festa, que és el 3 de febrer, però fa fred i el vent bufa (blasen diuen en tedesc) i potser teniu mal de gola, que és hivernal patiment. Encomaneu-vos a Blai i feu-vos un timonet, que entre una cosa i l’altra allunyaran el turment, la tos, el gos, la dona, l’home i el que meresca espavent.

Tags: ,

La Vila Joiosa

A Marta de Betània se la sol pintar afaenada amb el treball domèstic, mentre la seua germana Maria, plàcidament asseguda, escolta el que diu Jesucrist; l’una representa la vida activa i l’altra la contemplativa. A més del que diuen els evangelis, la Llegenda àuria sosté que, després de l’ascensió, Marta i els seus germans se n’anaren de Palestina a les Gàl·lies i que, en l’actual ciutat occitana de Tarascon, Marta fou requerida per a acabar amb la tarasca, un monstre horrible de sis potes que, com tots els monstres horribles, es dedicava principalment a devorar innocents. La santa s’encarà a la fera, l’arruixà amb aigua beneïda —el salpasser és un dels seus atributs— i la deixà més mansa que un moix. Per faenera, Marta és patrona de l’hostaleria i les mestresses i per haver domesticat la bèstia se la invoca contra marits infidels i difícils.

Santa Marta és també patrona de la Vila Joiosa, per haver impedit un atac otomà en 1538. Però, ben mirat, també podria ser patrona de vilers i vileres per la seua condició de bèsties, tarasques de dos potes impossibles d’adondar. Així és, la gent de la Vila, i en general de tota la Marina Baixa, té fama d’animalota, de festera, de joguera sense mida, d’absenta beguda a raig. Altea vol ser més fina i artista, blanca de llum i de calç, però no se’n salva pas; Benidorm és compte a banda: burrera internacional. Per això, m’encomaní a santa Marta quan fa tres anys vaig anar a vore el famós desembarc; a la Vila, en plena festa i a les cinc de la matinada, qualsevol barbaritat era possible. Però no, la gent estava bastant sencera i l’espectacle compensa l’esforç de matinejar. Serà demà, dissabte 28 de juliol, la gran naumàquia d’enguany; després l’ambaixada mora i, en acabant, a esmorzar.

Tags: , ,

Les biografies d’Antoni Llidó Mengual (1939-1974?) i de Juan Antonio Reig Pla (1947) presenten coincidències importants i diferències palmàries. Podem considerar-los cara i creu d’una mateixa moneda. Tant Llidó com Reig van nàixer valencians, l’un a Xàbia i l’altre a Cocentaina; parafrasejant l’oda d’Aribau, “en llemosí sonà el seu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevien. En llemosí al Senyor pregaven cada dia i càntics llemosins somiaven cada nit”. Els dos també van decidir consagrar la seua vida a Déu, ser sacerdots.

A partir d’ací, em sembla que Reig és la cara. La cara grossa que s’ha de tindre per a jugar en borsa amb els diners de la Diòcesi de Sogorb-Castelló i perdre cinc milions d’euros, la cara de pasqua que degué fer en dir una missa presidida per la bandera franquista i la cara de pomes agres que se’ns quedà a més d’un en escoltar el sermó que va fer el passat Divendres Sant. Ja sabeu, va sentenciar que les dones que avorten “no pueden dormir porque el pecado lleva siempre la destrucción de la persona” i que els homosexuals “encuentran el infierno”. L’han denunciat.

Llidó és la creu, la creu de Crist com a metàfora del sacrifici pels altres. Rector a Balones i Quatretondeta, dos poblius, s’implica en l’educació i el progrés dels més joves, organitza un curs de batxillerat nocturn i radiat perquè ni treball ni distàncies impedisquen l’estudi. Més tard marxarà a Xile, on continuarà el seu compromís amb els més necessitats. Quan en 1974 un grup de bisbes intercedí per ell davant Pinochet, el dictador va respondre: “No es cura, es un marxista. A los marxistas hay que torturarlos porque de otra manera no cantan”. Continua desaparegut. Descansa en pau, pare Tonyo.

Hui és 17 de maig: sant Pasqual Bailón i Dia contra l’Homofòbia.

 

Tags: , ,

No sé si tinc, com diuen, la fe del convers, però com que en alguna ocasió he acabat defensant allò que abans perseguia, sant Pau és un personatge que em desperta simpatia. De Nietzsche a Ratzinger, de l’atac a la lloança, alemanys i resta del món l’han reconegut com a vertader constructor de l’Església, bàsicament perquè va entendre que la nova religió no podia circumscriure’s als de la circumcisió i començà a evangelitzar a tort i a dret. L’any 51 va anar a Atenes i anuncià la bona nova a jueus, epicuris, estoics i idòlatres en general. Segons sant Lluc, no hi va tindre molt d’èxit: “Així que sentiren parlar de resurrecció dels morts, alguns es van posar a riure […] Tanmateix, alguns se li van ajuntar i es convertiren a la fe. Entre ells hi havia Dionisi l’Areopagita, una dona que es deia Dàmaris i uns quants més”.

1.841 anys després d’aquells fets, l’alcoià Francesc Laporta pintava una tela de grans dimensions (395 x 590 cm) anomenada Sant Pau predicant a l’Areòpag. Davant el consell que jutjava els assumptes religiosos, l’apòstol dels gentils assenyala amb una mà el temple del déu de la guerra i amb l’altra el cel, el Déu que “no habita en temples construïts per mans d’home”. Mentre examine el quadre, Daniel Climent —filòsof en tant que amant de la saviesa— m’il·lumina l’etimologia (“Areòpag: la muntanya d’Ares”) i el sentit de l’obra (“S’enfronta al déu pagà en el seu propi terreny”) i després m’envia la imatge adjunta. Gràcies de nou i per tot, mestre.

Bé, amb tot este rotllo vull animar-vos a aprofitar els darrers dies. No és que s’acabe el món, és que el diumenge 25 tancarà “Camins d’Art”, on hi ha inclosa esta obra. Val la pena pujar a Alcoi; també per a vore l’exposició, és clar. I tu, Luis, germà meu en Crist i en el llibre de família, fes l’esforç, home, que ho tens al costat de casa.

Tags: , ,

« Older entries