Universitat

You are currently browsing articles tagged Universitat.

Hi ha una multitud de situacions informals en què les persones es troben i parlen, sense sotmetre’s a especificacions idiomàtiques explícites. I així, cadascú parla com li plau en aquell moment, o —per a començar a ser precisos— cadascú parla tal com ha aprés que s’ha de fer en situacions com aquella.

La realitat que ens trobem és que moltes de les persones que tenen el català com a primera llengua han aprés —a través de diversos mecanismes— que convé abandonar el català quan algun dels interlocutors no s’expressa en aquesta llengua.

És perfectament comprensible que facen allò que fan, que és aplicar la Norma de Convergència a la Llengua Dominant, és a dir, abandonar la seua llengua en el moment en què interactuen amb un dels parlants d’aquesta llengua dominant.

Parlarem de tot això: de com ens comportem amb la nostra llengua, és a dir, de com i quan l’abandonem, l’amaguem o la mantenim […] perquè sabem que, qualsevol que siga la política lingüística que les autoritats competents en cada territori porten endavant, finalment hi ha un darrer filtre, que és el que determina l’autèntic nivell d’ús d’una llengua. I aquest filtre és el parlant.

Els parlants d’una llengua minorada experimenten un estrés afegit en les situacions comunicatives, per comparació amb els parlants d’una llengua normalitzada. Aquesta dosi extra d’estrés deriva de la percepció més elevada d’incertesa respecte al curs que seguirà la interacció comunicativa (impredictibilitat), del fet que la responsabilitat (el control) recau fonamentalment sobre ells, i de la sensació que —en última instància— hi tenim les de perdre (amenaça).

Els textos en cursiva i negreta són dels professors Suay i Sanginés. Els he tret de Sortir de l’armari lingüístic. Una guia de conducta per a viure en català, un llibre que vos recomane. Per als alumnes no ha sigut una recomanació, havien de llegir-lo, o fer com si l’hagueren llegit, i parlar-ne amb gràcia i correcció. Els ha agradat. Bé, això és el que han dit, i escrit, en la major part dels casos (també n’hi ha que els ha semblat un tostó psicolingüístic, gràcies per la vostra sinceritat).

Acabant-se el quadrimestre i sense saber-ho ella, Alícia va entrar a l’aula. Guapa com un sol març, amb un adreç elegantíssim i eixa naturalitat fresca i amable que atribuïm al paisanatge valencià. Amb a penes deu minuts de vídeo, és com si la conegueres de tota la vida i t’entren ganes d’anar a la seua falla de Carcaixent a felicitar-li l’actitud normal i digníssima i brindar amb cassalla per ella i per tots.

Alícia, per si no ho sabíeu, va parlar valencià amb un valencià de Gandia, que parlava castellà però perfectament l’entenia. M’ha caigut en vers i tot, xe! La conversa va tindre lloc en un programa televisiu d’ámbito nacional. Tot i que la productora va subtitular el diàleg, la reacció casernària, tavernària i nacional va esclatar ipso facto: “Una vergüenza la fallera ridícula esa hablando en valenciano, la culpa la tiene el programa por permitirlo”, “Le daba por to la boca”, “Que hables en castellano, gilipollas”, “Hablar en valenciano en un programa nacional. Vergüenza ajena”, “Esta tía es gilipollas? No sabe que debe hablar castellano en un programa español?”, “Qué maleducada”…

Tota una lliçó dels prejudicis, els odis i el supremacisme lingüístic de l’Espanya brutal. Els mitjans ho van van destacar especialment. Per això m’alegra que, a classe, les i els alumnes valoraren sobretot l’actitud d’Alícia: no canviar de llengua si l’interlocutor t’entén. Si tots els valencianoparlants férem com ella, l’ús social del valencià creixeria exponencialment. A més de ser fàcil, un comportament així resulta didàctic: ajuda a aprendre als que en volen saber.

Acabe ja. Alícia mereix un premi. Espere que alguna de les moltes associacions que, de Guardamar a Salses i de Fraga a Maó, defenen la llengua valenciana li’l concedisca. I faig una altra recomanació. Un dels bròfecs que va insultar a la nostra Alícia acabava l’atac dient-li “Vete a Canal Nou” (no deu estar molt al corrent, no). Seria fantàstic que la fitxàrem, si és que algun dia tornen a obrir la tele valenciana.

Tags: , ,

Dia del Negre

Entre les responsabilitats sobrevingudes a un company hi ha la d’escriure per a la persona que el dirigix. Això, segons crec, li genera certa tensió; al company, no a la persona que el dirigix, és clar. Quants records, xe! Jo també he sigut negre i he de reconéixer que, obviant la condició gregrària de l’activitat, tenia el seu punt. Ha de paréixer que el text és del dignatari signatari, però no deixe’s de ser tu qui està davant el teclat. Saludes, correus, convocatòries, presentacions, articles, una conferència, discursos in memoriam… de quasi tot he fet i sempre amb molt d’amor al treball.

Vivim temps de memòria, de desgreuge, de reivindicació. Celebrem l’orgull, la visibilitat, el medi, les llengües maternes, la poesia, els titelles, els vols espacials tripulats, el disseny gràfic, els museus, els cagadors… Quant a commemoracions, la dita valenciana és del tot certa: “Hi ha més dies que llonganisses”. Per això, vull fer una humil proposta a universitats i altres institucions compromeses: instaurar la celebració del Dia del Negre. Tant de treball amagat mereix un reconeixement públic, no?

Martí de PorresNo parle foradat, no, que he pensat ja en la data. Quan? El 3 de novembre. Per què? Perquè eixe dia és la festivitat de Martí de Porres, el primer sant negre de l’Església. No s’ho val el dominic peruà només per l’epidermis, la biografia hi compta molt més. El pobre les va passar ben magres tota la vida: bord, rebutjat, menystingut en el propi orde, maltractat fins i tot segons alguns hagiògrafs… Però, malgrat tantes penalitats i les mortificacions que s’infligia, no va perdre mai l’alegria de viure, de treballar en el que calguera, d’ajudar el proïsme més necessitat.

Si, definitivament Fray Escoba ha de ser —és ja per a mi— el sant patró dels negres, de la gent que escriu per a altri, dels que mai rebran l’aplaudiment que generen. Com més tardem a establir esta celebració més gran fem la iniquitat. Se m’acut fins i tot un himne per als actes solemnes: El negro no puede. L’únic inconvenient és que Georgie Dann sí que és l’autor de les seues cançons.

Tags: , ,

Cristina és una exalumna meua de la Facultat d’Educació. A més d’estudiar, treballa i, en companyia del seu home, puja dos fills. Avaluem igualment a tots, però reconec més mèrit en els resultats de gent com ella, aquells que tenen més obligacions.

Parla un valencià molt bo, nivell mitjà de la Junta. I en això també hem d’apreciar dos circumstàncies: és valenciana nouvinguda i ha aprés la nostra llengua a Alacant. El 30 d’abril de l’any passat va assistir, com la resta d’alumnes del grup, a la conferència “L’escola que volem”. Ací us deixe, amb el seu permís, una part de la redacció que va fer:

[…] en la meua opinió la proposta feta està perfecta. Però s’aconseguirà implantar algun dia? Jo crec que encara no estem preparats per a això. I en donaré un exemple: el model del plurilingüisme està aprovat fa ja uns dos o tres anys per a ser aplicat en les escoles. Però no s’aplica. Per què? Per falta de formació del professorat. No hi ha bastant professors que puguen donar classes en valencià i tampoc en anglès tal com requereix aquest model.

No ho entenc. Per què s’aprova un model si no tenim recursos? Per a quedar bé? Per a dir que a la Comunitat Valenciana l’ensenyança es plurilingüe? Ho és, però solament en els papers, no en la realitat. I com es pot resoldre aquesta situació? Jo pense que es podria començar des de la universitat, que està patint el mateix problema. Per què s’ofereix solament en dos grups l’ensenyament en valencià? Perquè no hi ha tants professors que parlen valencià. I què passarà? Que del total de 400 alumnes que serem futurs mestres, solament uns pocs seran capaços d’impartir classes en valencià en el futur.

Per tant, el problema es mantindrà fins que les coses canvien en la universitat. Jo proposaria que tots els alumnes, de totes les carreres de la universitat, per a finalitzar els estudis, hagen de tenir un nivell superior tant de valencià com d’anglès. A mi em sembla coherent. Que això siga un requisit obligatori. I que els alumnes deixen tant de queixar-se que la carrera és molt difícil i que estudien més.

I també una altra cosa que no té sentit: els alumnes que han cursat primària en una línia valenciana van després a un institut i què passa amb el valencià? Es queda solament en una assignatura? No seria normal que en els instituts els professors de qualsevol assignatura parlen valencià i que aquests alumnes pogueren continuar els seus estudis en valencià? Jo crec que seria raonable. Hauria d’haver-hi una continuació fins a la universitat. Per tant, em sembla molt important que qualsevol carrera exigisca el valencià i l’anglès.

Com posarem en pràctica aquest model d’escola si tenim encara tants impediments? Com ho farem amb un govern que no s’implica, que solament es preocupa per la seua reelecció, que té preocupacions molt allunyades de les necessitats del poble valencià? Com ho farem amb uns futurs mestres que solament tenen la preocupació d’aprovar les assignatures i la carrera, sense implicar-se i sense donar importància a les coses que envolten l’educació? I com ho farem amb un sistema que no és eficient, que no és estable, que es canvia cada 4 anys amb el canvi del govern?

babis

Tags: , ,

si-al-valenciaEl 30 d’abril de l’any passat, vaig dur els alumnes a una conferència. Havia d’impartir-la Vicent Pascual, mestre, lexicògraf, pedagog, escriptor, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, però no va poder vindre a la Universitat. El substituí Jaume Fullana. Per al cas, el canvi de conferenciant no hauria de ser excessivament important, ja que la xarrada consistia a presentar el document L’escola que volem. Una escola per al segle XXI, que havia elaborat Escola Valenciana, entitat a la qual tant Pascual com Fullana pertanyen.

Tot i això, va ser un atzar afortunat perquè Fullana, que en aquell últim dia d’abril estava acabat de jubilar, és ara director general de Política Educativa de la Generalitat Valenciana. Així doncs, podem concloure que el document que ens presentava ha passat de mer desideràtum a programa de govern. L’escola que volem i esperem serà, segons el text, plurilingüe i intercultural, valenciana, única, pública, gratuïta i laica, inclusiva, democràtica, oberta i participativa, crítica, creativa i innovadora, compromesa amb l’entorn global i local, coeducadora i humana.

Endavant, estic d’acord amb tot. Però, com que jo també sóc crític, participatiu, únic, compromés i no sé quantes coses més, vaig alçar la mà en el torn de preguntes. La qüestió era si Escola Valenciana, que ja havia sumat moltes adhesions al document, l’havia fet arribar a l’escola concertada. El senyor Fullana em va dir que sí i que els representants de l’escola concertada el subscrivien. Això em va xocar perquè em costa imaginar-me els maristes, les paüles, els jesuïtes, les adoratrius, els lasalians, les carmelites… en comunió amb Escola Valenciana. Llavors vaig repreguntar i em van dir que no, que amb les escoles concertades religioses no havien parlat.

No hauríem d’oblidar que estos col·legis també els paguem tots i que en són molts els pares que hi matriculen els fills. Per tant, qualsevol proposta educativa pensada per al conjunt del país hauria de tindre’ls en compte. A més, si obviem la laïcitat, no veig per què s’haurien de negar les diòcesis valencianes (Oriola-Alacant, València, Sogorb-Castelló i Tortosa) i els diversos ordes a fer seu l’esperit d’Escola Valenciana. Que algú m’explique per què, llevat d’honroses excepcions, no hi ha ensenyament en valencià en la concertada religiosa. Per què en la pública hi ha dos línies i en la concertada no? Sí, és cert que l’església valenciana no ha sigut mai valencianista (almenys des de la Nova Planta i sobretot en els escalafons més alts), però tampoc el valencianisme (almenys des de Joan Fuster) ha volgut valencianitzar esta porció de l’ensenyament.

I ara, per primera volta des de la Nova Planta i Joan Fuster, el valencianisme governa, especialment l’educació. Crec que perdríem l’oportunitat de demostrar que realment som diferents si no tractàrem d’acabar amb esta anomalia. Caldrà molta mà esquerra, sí, però eixa és la nostra. I, ja que parlem de llengua, ¿per què no hi ha línies en valencià a les comarques castellanoparlants? L’Estatut diu que tots tenim dret a rebre ensenyament en valencià. ¿Per què es conculca eixe dret als valencians de l’Alt Millars, la Vall de Cofrents o el Baix Segura? I, més encara, ¿fins quan es mantindrà la possibilitat de demanar exempció de l’ensenyament del valencià?

Hem passat anys fent, i fent-nos, estes preguntes. Ara tenim la possibilitat de respondre-les satisfactòriament, amb autèntica responsabilitat cap al patrimoni lingüístic de tots els valencians, amb ganes de fer-nos més cohesionats i orgullosos del que és nostre. Tenim la possibilitat. ¿Tindrem la valentia?

Tags: , , ,

La_condicio_valenciana“Caminava per les muntanyes del Penyagolosa, pel camí que va del Pla de la Creu cap al mas de Sanaüja, passant pel mas de Benagues, ja saben vostés on vull dir: un dels boscos més gloriosament bells del nostre país. A banda i banda de la pista, el caminant, sol o acompanyat de la dona de la seua vida, pot submergir-se per les faldes i fondals sota un sostre de pins altíssims i plens de majestat, travessar clapes de falagueres tendres, trepitjar paviments tous de pinassa, molsa verdíssima, una vegetació densa i variada que la meua ignorància botànica desconeix però que em reconforta.

Als llocs més humits i ombrívols, o d’humus més favorable, creixien bolets de tota forma i color, grossos i menuts, rojos lluents, pigats de blanc, carabassa, color de castanya, de safrà, de xocolate, d’herba madura, de terra. Però entre les moltes activitats per a les quals el Nostre Senyor m’ha fet del tot inútil, a més de la política activa i de l’aspiració a càrrecs públics, hi ha la de trobar bolets útils, no decoratius.

Cap a Xodos baixaven després ciutadans molt feliços, homes, dones i criatures, amb cistelles plenes de rovellons i la certesa de tornar-les a omplir un altre dia. Jo en vaig trobar un de sol en tota una vesprada. O més ben dit, el va trobar la senyora que m’acompanyava. Sospite que el meu futur no està gens clar, en termes de recompenses a l’esforç, siguen recompenses civils o naturals. Què hi farem”

El text en negreta és de Joan Francesc Mira. El trobareu dins l’article “Rovelló” en La condició valenciana, que l’any passat publicava l’editorial Bromera. Amb la història del rovelló d’en Mira —que deu ser com la magdalena de Proust— van seixanta-nou articles més. Tots són de magnífica factura, saludable lectura i necessària reflexió. Pel que fa al cas concret, no m’estranya gens el magre èxit boletaire. Si vas a fer esclata-sangs, vas a fer esclata-sangs; el professor devia camejar per la serra evocant rondalles, repassant noms linneans i llurs etimologies i, com que era 9 d’Octubre, pensant el País Valencià i l’article que escriuria. Massa faena i distracció.

BoletsPerò no patisca, senyor Mira, en el paisatge editorial valencià, a l’ombra fresca d’una soca del bosc on treballe, ha pujat esponerós el fong que necessita. Bolets del País Valencià és el primer volum de la col·lecció L’ordit, una bona idea del Servei de Publicacions de la Universitat d’Alacant. Li’l recomane: 127 pàgines que el rescabalaran de la sapiència micològica que Déu li ha negat. Moltíssimes fotografies a tot color, descripcions detallades, usos culinaris, els noms nostrats, els científics, els anglesos i els castellans, legislació, clima, medi, què fer si te’n menges un de tòxic, bibliografia, webs… El llibre no té voluntat de guia o catàleg, però això han de considerar-ho els lectors. Ens diu en presentar-se que “és una invitació a conèixer més la natura i a gaudir dels fantàstics espais naturals que té el país. Hem de prendre consciència del patrimoni immaterial i sociocultural que tenim i conservar-lo perquè el dia de demà altres generacions també en puguen gaudir”.

Supose que els agradarà, a la seua dona, a vosté i a milers de valencians més.

Tags: , ,

L’Organització Mundial de la Salut definix la síndrome d’Asperger com un “trastorn generalitzat del desenvolupament, de caràcter crònic i sever, que es caracteritza per desviacions o anormalitats en les capacitats de relació i comportament social”. Fa uns mesos entrà Valentí al despatx i ens va dir “Dilluns vindrà de pràctiques un xic amb Asperger”. “I això què és?”, pregunte jo. Robert em donà la resposta, millor que la de l’OMS i molt concisa. “Caguentot! Com si no estiguérem bastant trastornats en este servei últimament.” Açò últim només ho pensava o potser ho vaig dir, no ho recorde.

I arribà Juan Antonio, un xic seriós, faener, responsable i de Petrer. Sí, també té Asperger, però sobretot és faener, responsable i de Petrer. Tan seriós, tan seriós al cap d’un parell de setmanes no estava. M’havien dit que no li fera broma, que “si, a una persona amb Asperger, li dius «si t’agarre et mate» pensarà que el vols matar de veritat i arrancarà a córrer”. Res d’això, almenys en este cas. Un dia es presenta allà una de les treballadores d’Aspali per a saber com li va i diu el tio: “Muy bien aquí, la verdad, estupendo; me toca sufrir la tiranía de Jordi, pero muy bien”. “Seràs bord, si t’agarre et mate!” replique jo. No arrancà a córrer, arrancàrem a riure i prou.

Tots els del despatx 3 ─o és el 2? No ho recorde─ celebrem haver conegut Juan Antonio, haver treballat amb ell i saber de primera mà què és això de l’Asperger. També el trobem a faltar. Amb tant de practicant, becari i col·laborador que va i ve, però no es deté, no guanyem per a comiats, lamentacions i abraçades. Sóc molt sensible, què voleu? No se’m fa el cor dur.

Acabe ja. Un aplaudiment a la Universitat pel conveni amb Aspali, molt d’ànim i reconeixement a Aspali pel treball que fan i molta sort a tu, Juan Antonio. Eres gran, xe!

amb_Juan_Antonio

Tags: ,

amb_sanchisNo és pajarita, ni pardaleta, ni paixareta; en bon valencià cal dir-ne corbata de llacet. El lector amant del país deu haver identificat l’home que, en la imatge adjunta, vist aital complement. Sí, és el filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner. Ell, Fuster i Estellés van conformar el que alguns anomenaren la santíssima trinitat del valencianisme que reviscolava. D’acord, considerem ara el jove que l’acompanya. Té un look bastant habitual en l’època, mescla de xirucaire, intrèpid periodista i xic formal educat en les escoles pies de Castelló. La barba, les ulleres, el blanc i negre de la foto i el compromís que perdura li atorguen una retirança a Gerry Adams, que també és un bon xic, intrèpid, formal i del col·legi Santa Maria de Belfast.

De 1991 ençà, en són vint-i-tres els anys de coneixença mútua; quinze dels quals com a director meu. Açò últim té un mèrit especial, perquè dirigir-me deu ser més complicat i entretingut que lo dels acords de Stormont. Jo, que també sóc un xic formal, educat en els salesians del centre, sempre l’he tractat amb respecte: amo, nostramo, capità, Herr Direktor, camarada director… denominacions totes estes amb una bona acollida entre la tripulació. En l’historial de serveis a esta pàtria difícil té el treball en Acció Cultural, els cursos de llengua Carles Salvador, les campanyes en favor de l’ensenyament en valencià, l’arribada de TV3 al nostre migjorn i tots els anys al capdavant de la normalització lingüística en la Universitat. I, com que no només amb la cultura es fa el país, sempre ha estat amb la UPV, amb el Bloc, amb Compromís.

Que em disculpen els rectors, els gerents, els agents i els malcontents, però este home no ha necessitat plans estratègics per a saber que entre els valors de la UA estan la igualtat, la participació, el pensament crític, la tolerància i la transparència. Una bufada roïna i una onada de ponent l’han arrancat de la borda, com se’n dol el mariner!, la nau giravolta perduda, ben poc importa ja el vent. Per a este pobre grumet, hi ha un gran honor en el teu comandament. Moltes gràcies, capità, camarada Forcadell.

forcadell_speech

Tags: , , , ,

La gana em va dur, fa una setmana, a dinar al restaurant de la Politècnica i l’atzar va fer que allà coincidira amb quatre prohoms migjornals: Ferran Robles (Universitat de València), Brauli Montoya (Institut d’Estudis Catalans), Joan Borja (Institut Juan Gil-Albert) i Jordi Colomina (Acadèmia Valenciana de la Llengua). Tots quatre estaven al campus per a presentar l’obra El dialecte d’Alacant. Contribució al coneixement del valencià. Atés el disbarat que convertix els lingüistes en herois, la broma era obligada. Assenyale l’alcoià amb eixe gest perdonavides que es fa amb l’índex i el cor després d’apropar-te’ls als ulls i dic: “Jordi, el Consell Jurídic Consultiu i jo t’estem vigilant”. Borja m’acaba la gràcia: “Entre el Consell Jurídic i Jordi Davó, és millor tindre d’enemic al Consell Jurídic”.

Jo no sóc enemic de ningú, però sé amb qui cal estar i, des que començà a gestar-se, he fet costat a l’AVL. Ara els volen pelar per dir que el cel blau i que el valencià és català i viceversa. Podrien buscar les definicions de lladre, corrupte, prevaricador i botifler i, per a contextualitzar els termes, mirar-se a l’espill. Quina visió més tètrica. Este país necessita imatges positives, il·lusionants. Precisament com la que ens han regalat, amb motiu de la publicació del Diccionari Normatiu Valencià, els acadèmics Colomina i Ahuir.

Ací els teniu abraçats. Ni Klimt, ni Genovés, ni Maroto i Espartero havien aconseguit, sobre el llenç o els camps de batalla, una representació tan vívida i veraç de la reconciliació, la unitat i l’amor. Mireu-los i guardeu este moment als vostres cors com una revelació. Fa vint anys potser no es coneixien i de segur es menyspreaven, però ara la llengua els ha unit i els abraça com unix i abraça a tots els que l’estimem de veritat, la defenem onsevulga i la usem diàriament. Abracem-nos doncs, valencians de bé; ells tenen imputats, nosaltres tenim futur i ja tenim Diccionari.

es_amor

Tags: , ,

uroborEl pròxim dissabte començarà Festitíteres, el festival de titelles que organitza l’Ajuntament d’Alacant. Apunteu la funció del dimarts 3 de desembre, a les sis de la vesprada, a Les Cigarreres (5 euros): Macianet del Canyot. Entre els 15 espectacles d’enguany és l’únic que, pel que podem deduir del programa, serà en valencià. Això de no programar obres en valencià o programar-ne poquíssimes és un costum bastant trist al sud de la Carrasqueta. I no crec que siga per falta de públic o de companyies, deu ser per inèrcia, perquè sí, sempre el peix que es mossega la cua, l’urobor maleït que va descriure Plató.

De clàssics va la cosa. La Universitat d’Alacant, juntament amb l’Ajuntament d’Elx, ha organitzat per al mes de maig un certamen de teatre grecollatí, que tindrà lloc al jaciment de l’Alcúdia i pel qual s’espera que passen prop de 20.000 persones. Enhorabona als impulsors. I, de les 11 obres de l’actual programa, quantes es representaran en valencià? Una? No, cap. Sabíem que, en la seua agenda, l’alcaldessa Mercedes Alonso (PP) ha apuntat la promoció del valencià ad kalendas graecas, però que la Universitat bega l’aigua del Leteu en este aspecte em dol més encara.

En saber-ho, m’he sentit acoltellat com aquell tirà i he pensat “Tu també, fill meu!”. Bé, estem acabant novembre, d’ací als idus de maig hi ha temps per rectificar, al cap i a la fi errare humanum est.

Tags: , , ,

La reina mora

Reina_moraDevia ser bella com n’hi ha poques, com les reines mores són. Quan la host del malvat Jaume el Barceloní arribà als seus dominis, ai las!, s’enamorà d’un cavaller cristià i ell d’ella. El cor o la fe, l’amor o la sobirania, és una aspra disjuntiva. Incapaç de resoldre, la reina es llançà des d’una finestra del seu castell. El salt va ser tan gran com el seu turment, anà a caure uns quilòmetres més enllà. L’impacte reial no fou en va: féu brollar una font que encara raja abundosa i clara. Tot això s’esdevingué, és cosa certa, a Benifairó de la Valldigna. Prova de tot el que dic és que, si hi aneu, trobareu com a altiu testimoni el castell de la Reina Mora.

I els moros serien mudèjars i després moriscos. Els havien batejat, però continuaven creient en el profeta. Conta un inquisidor que en una remota parròquia, on tota la feligresia era morisca, les mares pessigaven els nadons quan el rector alçava el pa transsubstanciat ja en cos de Crist. Així els xiquets ploraven i tot el temple era befa de la nostra fe catòlica, l’única vertadera. Açò també és ben cert.

Arribat el moment, en l’hora terrible de l’expulsió, alguns moriscos es rebel·laren. No els sostenia només la ràbia, creien fermament que un guerrer muntat sobre un cavall verd, que és el color de l’islam, vindria a combatre al seu costat i que cap exèrcit cristià els podria véncer. Era una mena de sant Jordi en versió morisca. Si voleu vore el Cavall Verd, aneu de la Vall de Laguar a Benigembla, que allà és on els avalotats es feren forts.

Potser aquell guerrer que els salvaria havia de ser al-Azraq retornat a la vida. El cabdill moro mort a Alcoi va ser un maldecap constant per al rei Jaume i per als cristians acabats d’empeltar en esta terra. Entre les marines i les valls d’Alcoi i d’Albaida va fer la seua vida i va senyorejar moltes places. Justament en estes comarques del nostre migjorn, fins fa ben poc les mares encara feien por als xiquets dient-los que se’ls emportaria el Drac. Vet ací l’al-Azraq històric convertit en el Drac llegendari.

La història és brutal a voltes, la llegenda l’endolcix. Tot açò i encara més és el que misser Labrado ens contà a més de cent. Moltes gràcies, amic Víctor, per tota la gràcia que tens.

03_oct_13_conf_VGLabrado

Tags: , ,

« Older entries