Home » Posts tagged 'vides' (Page 2)
Tag Archives: vides
Xelo Moltó
Hui fa un any que va morir Consuelo Moltó Esteve, la tia Xelo. Segons alguns psicòlegs, hem passat la mitat del dol; altres diran que, per les característiques de la malaltia, el vam tindre anticipat. Jo tinc ganes de dir que si no m’haguera parit ma mare, m’hauria parit ma tia. I estic segur que els altres cinc nebots que tenia subscriuran esta afirmació.
Va nàixer en 1934. No arribava als tres anys quan, en companyia dels seus germans, li van fer la foto que hi ha a l’esquerra. Una foto que viatjà al front de Terol on havien enviat l’avi. Hi falta ma mare, que arribaria després de la guerra. Un mestre d’aquells que anava pels masos els ensenyà a llegir, escriure i fer números. I ben prompte a fer faena: primer al camp, després al tèxtil.
Tenia l’orgull de treballar per a una gran empresa: Ferrándiz. El col·legi estava al costat de la fàbrica i moltes voltes passava a vore-la en acabar les classes. Segona planta, confecció; la recorde al fons de la gran sala, darrere d’una taula plena de teles, patrons, metres, fils, tisores. Era l’encarregada. “Manava de moltes persones i en trenta anys mai vaig tindre cap problema”, em va confessar un dia. I sense màsters en recursos humans, n’hi havia prou amb la responsabilitat, la decència i això que ara diem empatia.
Com que no es va casar (“És millor quedar-se per a vestir sants que per a despullar borratxos”, sentenciava), va córrer mig Europa: França, Itàlia, Alemanya, Àustria, Suïssa… fins i tot va estar a Rússia quan Franco encara no havia mort. D’allà em va dur una matrioixca que, molt desgastada pel temps i tant de joc, encara conserve. Del Vaticà, ens portaria la benedicció apostòlica del sant pare Pau VI. Era una dona de fe crítica: “M’agraden els catòlics, no els beatos”.
Només en un aspecte va ser fèrria, taxativa, contundent: l’amor pel seu poble, Alcoi. Tot lo nostre era, incontestablement, lo millor: la indústria, el paisatge, els moros i cristians, els dolços, els mercats, els carrers… Alcoi era mesura quantitativa i qualitativa de totes les coses. “Barcelona? Com 20 voltes Alcoi”, “Montserrat és per als catalans com la Font Roja per a mosatros”. El rei negre és Gaspar, la resta del món s’equivoca perquè nostra és la primera cavalcada. No em pregunteu què pensava sobre la integració de la dona en la festa.
El meu germà i jo vam descobrir que tenia una aptitud desconeguda: l’anàlisi i consultoria política. No és broma, no. Un dia, dinant a casa, li vam preguntar per l’alcalde d’aquell moment: “Tia, tu com veus a Sedano?” Uns segons de silenci precediren el succint vaticini: “Sedano acabarà mal”. En efecte, un any després perdia la majoria absoluta i era defenestrat pel PP. Llàstima que no estiga ara per a predir-nos la nova etapa del vell alcalde. També entrava en temes internacionals. “Tu com arreglaries lo d’Israel i Palestina, tia?” “Jo, els ajuntaria tots, els uns a un costat i els altres a l’altre, i els diria «au, pegueu-vos una abraçà i en pau»”. Vist l’estat de la qüestió, no sé jo si serà finalment l’única proposta viable.
Era una persona senzilla i humana, una bona persona. Hui fa un any que va deixar este món que tant li agradava per a anar a l’altre en què tant creia. Una de les últimes coses que em va assegurar és que des del cel em miraria a mi i a la meua família. Que així siga o, com diuen en hebreu, amén.
Juan Antonio el d’Aspali
L’Organització Mundial de la Salut definix la síndrome d’Asperger com un “trastorn generalitzat del desenvolupament, de caràcter crònic i sever, que es caracteritza per desviacions o anormalitats en les capacitats de relació i comportament social”. Fa uns mesos entrà Valentí al despatx i ens va dir “Dilluns vindrà de pràctiques un xic amb Asperger”. “I això què és?”, pregunte jo. Robert em donà la resposta, millor que la de l’OMS i molt concisa. “Caguentot! Com si no estiguérem bastant trastornats en este servei últimament.” Açò últim només ho pensava o potser ho vaig dir, no ho recorde.
I arribà Juan Antonio, un xic seriós, faener, responsable i de Petrer. Sí, també té Asperger, però sobretot és faener, responsable i de Petrer. Tan seriós, tan seriós al cap d’un parell de setmanes no estava. M’havien dit que no li fera broma, que “si, a una persona amb Asperger, li dius «si t’agarre et mate» pensarà que el vols matar de veritat i arrancarà a córrer”. Res d’això, almenys en este cas. Un dia es presenta allà una de les treballadores d’Aspali per a saber com li va i diu el tio: “Muy bien aquí, la verdad, estupendo; me toca sufrir la tiranía de Jordi, pero muy bien”. “Seràs bord, si t’agarre et mate!” replique jo. No arrancà a córrer, arrancàrem a riure i prou.
Tots els del despatx 3 ─o és el 2? No ho recorde─ celebrem haver conegut Juan Antonio, haver treballat amb ell i saber de primera mà què és això de l’Asperger. També el trobem a faltar. Amb tant de practicant, becari i col·laborador que va i ve, però no es deté, no guanyem per a comiats, lamentacions i abraçades. Sóc molt sensible, què voleu? No se’m fa el cor dur.
Acabe ja. Un aplaudiment a la Universitat pel conveni amb Aspali, molt d’ànim i reconeixement a Aspali pel treball que fan i molta sort a tu, Juan Antonio. Eres gran, xe!
Tattoos
Doncs sí, quan vaig a la platja m’identifique amb la gent gran i menuda. Ancians i xiquets són els únics que no van tatuats. Encarem el tema. Quan jo era xicotet només es tatuaven dos classes d’hòmens: els legionaris i els presos. Allò devia ser obra de gent poc professional i equipada perquè el resultat era verdós i poc definit. Els missatges més repetits, segons el cas, eren “Soy el novio de la muerte” i “Amor de madre”. Quant a les imatges, hi havia sobretot cristos semblants a Camarón, sinistres calaveres, àncores, pergamins…
El temps passà i els i les punks s’uniren al grup de tatuats, amb la qual cosa s’aconseguia una certa igualtat de gènere tatuat i es consolidava la creença que per a tatuar-se u havia de ser un poc contestatari, antisocial, malote… A l’anàrquica A dins del cercle, s’uniria poc més endavant l’Oi! dels skins i, segons amb quin peu colpejaren, símbols nazis o antifeixistes. L’esperit outsider de tatutats i tatuades continuava vigent.
Ara ja no. Ara es tatuen gatets i gossets, no cal ser de cap tribu urbana. Per cert, en queden? I amb la universalització del tatuatge va nàixer una nova veta de mercat (algun efecte positiu havia de tindre la cosa, ara hi ha qui s’hi guanya la vida) i arribà la infinitud icònica: dracs, motos, sirenes, donyets, flors, mandales, mapes, papallones, alfabets estranys… “Què és això que dus a la cama?”, pregunte a l’alumne, “És Vicent en èlfic”, respon el xicot. Quasi em cague garró avall. No podem imaginar, ni Tolkien ni jo, un elf anomenat Vicent. Quins poders tindria? Fer paella amb pa de lembas? Encendre una mascletà sobre el foc de Mordor?
Bé, llevat del turisme anglés que ens visita (allà el tattoo és una tradició secular), l’edat mitjana dels tatuats i tatuades locals és relativament curta. Són joves i això fa que el colibrí a la regata o la inscripció japonesa al turmell no els paren del tot malament. Però, ¿què passarà d’ací a quaranta o cinquanta anys, quan la fada guerrera i l’intrèpid samurai vagen a fer-se una mamografia o revisar-se les varius? Potser la moda haurà passat. Pot ser, també, que el metge o la metja siguen gent de la broma i, en vore aquelles figures arrugades, diguen al pacient: “Què? Com està el vell Long John Silver? Salude de la meua part eixe coix maleït!”.
Falten pocs dies perquè em visite el pirata Cantó, amo del dragó amb què tanque l’entrada. Quan me’l trobe a la porta de casa, què hauria de fer? Li servisc un rom o li done directament la taca negra?
Camarada director
No és pajarita, ni pardaleta, ni paixareta; en bon valencià cal dir-ne corbata de llacet. El lector amant del país deu haver identificat l’home que, en la imatge adjunta, vist aital complement. Sí, és el filòleg i historiador Manuel Sanchis Guarner. Ell, Fuster i Estellés van conformar el que alguns anomenaren la santíssima trinitat del valencianisme que reviscolava. D’acord, considerem ara el jove que l’acompanya. Té un look bastant habitual en l’època, mescla de xirucaire, intrèpid periodista i xic formal educat en les escoles pies de Castelló. La barba, les ulleres, el blanc i negre de la foto i el compromís que perdura li atorguen una retirança a Gerry Adams, que també és un bon xic, intrèpid, formal i del col·legi Santa Maria de Belfast.
De 1991 ençà, en són vint-i-tres els anys de coneixença mútua; quinze dels quals com a director meu. Açò últim té un mèrit especial, perquè dirigir-me deu ser més complicat i entretingut que lo dels acords de Stormont. Jo, que també sóc un xic formal, educat en els salesians del centre, sempre l’he tractat amb respecte: amo, nostramo, capità, Herr Direktor, camarada director… denominacions totes estes amb una bona acollida entre la tripulació. En l’historial de serveis a esta pàtria difícil té el treball en Acció Cultural, els cursos de llengua Carles Salvador, les campanyes en favor de l’ensenyament en valencià, l’arribada de TV3 al nostre migjorn i tots els anys al capdavant de la normalització lingüística en la Universitat. I, com que no només amb la cultura es fa el país, sempre ha estat amb la UPV, amb el Bloc, amb Compromís.
Que em disculpen els rectors, els gerents, els agents i els malcontents, però este home no ha necessitat plans estratègics per a saber que entre els valors de la UA estan la igualtat, la participació, el pensament crític, la tolerància i la transparència. Una bufada roïna i una onada de ponent l’han arrancat de la borda, com se’n dol el mariner!, la nau giravolta perduda, ben poc importa ja el vent. Per a este pobre grumet, hi ha un gran honor en el teu comandament. Moltes gràcies, capità, camarada Forcadell.
Elia Pérez
Comentava fa pocs dies, amb una companya de treball, que “la infància és l’única pàtria a la qual tots voldríem tornar”. No déiem res de nou —la frase és, més o menys, de Rainer M. Rilke—, però sí de ben cert. En el regne enyorat i perdut de la meua infància els pares eren els reis, sí, però també hi havia una reina mare i eixa era Elia Pérez Arques, la meua àvia paterna. Tot el que us puga contar serà poc per a glossar-la.
Per l’època en què va haver de créixer i criar va ser, com totes, valenta i treballadora. Ella i el seu Paco van pujar dos fills en temps esperançats, convulsos i difícils: la República, la guerra, la presó, un any de desterrament a Tortosa que féu nàixer català a mon pare, la dictadura… Però, malgrat les penalitats, mai degué perdre el somriure amb què la vaig conéixer i la recorde. Pels fills es van desviure i als dos van donar estudis superiors; Paquito i Luis van fer un peritatge en l’Escola Industrial. Als néts, ens van malcriar, especialment ella.
Però és que malcriar els néts està en la genètica dels avis. Elia era romancera, cantadora, encantadora, compradora de joguets i faedora també, sanadora de mals, teixidora de bufandes, ordidora d’endevinalles i contadora de contes on no faltaven mumerots, homes del sac i dones que furtaven xiquets. Ara fer por a les criatures no està ben vist ni de moda, però jo crec que acomplia la funció de recordar-nos que el perill plana pel món.
L’àvia també era rebel i solidària. Ho comprovareu amb una anècdota. Estàvem a la caseta passant un diumenge d’estiu, el pare havia fet paella, però, per excés d’aperitiu o de joguera, el meu germà i jo no en volíem menjar, reclamàvem canvi de menú. Ni parlar-ne, “O mengeu arròs o se n’aneu fora sense dinar”. L’assumpte semblava sentenciat, però, a mon pare, li va replicar sa mare: “Veges tu si es quedaran els xiquets sense dinar”. “I tant que no dinaran i tu, si no estàs d’acord, també te’n vas fora”. I així ens vam quedar els tres, al carrer i sense menjar de calent; castigats l’auela i els néts. Quin exemple de camaraderia intergeneracional! Que gran qüestionament del patriarcat per part de l’aviarcat!
Si conte tot açò ara és perquè el passat 3 de gener es van complir 30 anys de la segona mort de l’àvia Elia. Sí, de la segona mort. Segons contava, quan tenia catorze anys va morir i es va vore ella mateixa travessant un túnel llarg, al final del qual l’esperava una gran llum… però, afortunadament per als seus descendents, va tornar arrere. Després d’aquella experiència, el més enllà li semblava un lloc conegut, una cosa vista. I sempre estava amb les animetes amunt i avall i fent broma. Deia que des de l’altre món ens vigilaria i que, si no li apanyava alguna cosa que férem, ens pegaria dos colpets al muscle. Jo, de moment, no he notat res. Deu ser que m’estic portant bé.
Tomàs Perelló
Si no haguera nascut a Alcoi, crec que m’hauria agradat nàixer a Dénia. Aquella ciutat oberta a la mar nostra és petita, agradable de passejar, carregada d’història. Té una bona i àmplia oferta de restauració, recomane el Miguel Juan, taverna degana de la població, per als arrossos i les tapes tradicionals, i el Baret de Miquel, per als amants de la cuina d’avantguarda. Per a menjar i beure vora mar teniu la plaça del Raset, on tots els portals han sigut ocupats per botigues, pubs i restaurants. Tots? No. Com en els còmics d’Astèrix, el número 17 del Raset resistix l’embat de l’oci fet negoci, és una casa normal i corrent. Allà vivia Tomàs Perelló, periodista, dolçainer, agitador cultural, president de falla, militant del nacionalisme polític i un dels millors tios que he conegut mai.
Puc assegurar, perquè jo l’acompanyava, que Tomàs va ser el primer valencià a entrar al parlament d’Estrasburg enrotllat en una manta morellana; poderosa imatge del que volem: ser escoltats i reconeguts al món, sense renunciar a la tradició que ens abriga. Amb el Dacsa i la resta de la seua colla deniera, va innovar el món de la festa impulsant la Penya Fallera Foc a la Barraca, una espècie de comissió alternativa i descreguda (tolerada per l’autoritat competent), en què casal i monument eren un tot. Fent honor literal al seu nom, la nit del 19 de març cremaven la barraca on s’havien ajuntat els dies previs. També devem a Tomàs l’Aplec de la Marina, l’homenatge que Dénia fa als seus defensors durant la guerra de Successió.
L’Aplec mereix un paràgraf a part. En dos o tres ocasions vaig participar en la recreació històrica de la rendició de la ciutat. Impressionant. Anàvem a vestir-nos a la torre de la Pólvora i, per a maulets i botiflers, Tomàs havia parat taula: coques de pèsols i ceba, de tomaca i pebrera, pastissos, mistela, cava i whisky. Això per a esmorzar un diumenge de matí. Després de la representació, venien els parlaments. La foto que hi ha al peu d’esta entrada, potser una de les últimes que li feren, està presa just en el moment en què Sebastià Garcia, aleshores diputat provincial del Bloc, agraïa a Tomàs tot el seu treball i els assistents l’aplaudíem.
Tomaset per a alguns, Tomasot per a altres, Miquelet també li deien per ser Miquel el seu segon cognom. Lo de Tomàs va ser una gran pèrdua, xe! I ja han passat més de deu anys. Poc després de la seua mort, els dolçainers estrenaven una marxa que porta el seu nom. A la plaça del Consell no cabia ningú més; el poble se l’estimava, no exagere quan dic que s’hi mereix un carrer.
De moment i si podeu, aneu este diumenge a Dénia i assistiu al seu Aplec.
Noves aberracions
Este xaval va per nota. Gonzalo Bautista, president de les Noves Generacions del PP a Castelló, ha impulsat la campanya “Me quieren adoctrinar #QueNoTeLien”. Es tracta de possibilitar que els alumnes denuncien de manera anònima “la imposición de ideas e ideologías” i els casos en què “se hace un uso indebido de la libertad de cátedra”.
Com que no puc beneficiar-me d’esta eina perquè no sóc de la “provincia de Castellón” i molts dels meus mestres estan feliçment jubilats o ja tenen plaça fixa al secanet, confessaré la meua experiència: a mi, també em van adoctrinar, moltíssim. Per al cas, tant fa que el col·legi fóra concertat i religiós, l’adoctrinament subtil que vaig patir l’aplicava —i l’aplica encara— l’escola pública. Ho sé perquè el canvi de l’EGB (salesians) al BUP (IES Andreu Sempere) no comportava la fi de l’ensinistrament.
Van ser dotze cursos d’arec incessant. Dels sis als díhuit anys, amb cada treball, cada redacció, cada examen… aquells pèrfids mestres m’obligaven sistemàticament a escriure el meu nom. Semblava una cosa innòcua, però era la tortura de la gota malaia exercida sobre ànimes càndides. Que malparits!, van aconseguir el que volien. A força de repetir nom i cognoms u acaba interioritzant la importància de l’autoria, de la responsabilitat personal.
Com envege els estudiants de Castelló! Gràcies als jovençols populars, aprenents del Sant Ofici, poden denunciar el seus professors i, si els ve de gust, difamar-los i mentir tant com vulguen perquè la insídia els eixirà debades, com que és anònima. En pla Frente de Juventudes (o Jove Guàrdia Roja de Mao, si voleu), els NNGG afirmen que traslladaran les queixes a “los organismos competentes”, d’on se suposa que eixirà el correctiu que mereixen els mestres adoctrinadors.
Vet ací l’ostentació del poder, la fatxenderia, la confusió deliberada del partit que governa amb l’administració, la covardia de tirar la pedra i amagar la mà. I tot és iniciativa d’uns xiquets que diuen estar inspirats en valors com “la Libertad, la Democracia y la Tolerancia”. Espere que no arriben mai a manar i, sobretot, que no es dediquen a l’ensenyament.
Jordi Davó i Moltó
Sant Blai gloriós
Quan tossíem molt, l’avi Paco repetia “Sant Blai gloriós, emporta’t el xiquet i deixa-mos la tos”. Jo sé que volia justament el contrari i els néts no li tenim en compte l’erro en la deprecació perquè, per a un cenetista com ell, això d’encomanar-se a un sant ja era molt demanar. Potser és costum invocar el sant amb este joc d’oposats. Mireu, si no, en el goig de la dreta com els caçadors de Vallada li canten “emporta’t la dona i deixa’m el gos”.
Després del prec, venia el timó, que és antisèptic, pectoral i expectorant, o la infusió que tocara, que l’avi era aficionat a les plantes sanadores i el pastador de sa casa un herbolari assortit. Des de Saix fins a Borriana, del Ràfol a Bocairent, els valencians celebrem sant Blai, en llengua catalana i en l’altre vulgar que parlem.
Falten encara uns quants dies perquè ens arribe la festa, que és el 3 de febrer, però fa fred i el vent bufa (blasen diuen en tedesc) i potser teniu mal de gola, que és hivernal patiment. Encomaneu-vos a Blai i feu-vos un timonet, que entre una cosa i l’altra allunyaran el turment, la tos, el gos, la dona, l’home i el que meresca espavent.
Llidó, Reig, la cara, la creu.
Les biografies d’Antoni Llidó Mengual (1939-1974?) i de Juan Antonio Reig Pla (1947) presenten coincidències importants i diferències palmàries. Podem considerar-los cara i creu d’una mateixa moneda. Tant Llidó com Reig van nàixer valencians, l’un a Xàbia i l’altre a Cocentaina; parafrasejant l’oda d’Aribau, “en llemosí sonà el seu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevien. En llemosí al Senyor pregaven cada dia i càntics llemosins somiaven cada nit”. Els dos també van decidir consagrar la seua vida a Déu, ser sacerdots.
A partir d’ací, em sembla que Reig és la cara. La cara grossa que s’ha de tindre per a jugar en borsa amb els diners de la Diòcesi de Sogorb-Castelló i perdre cinc milions d’euros, la cara de pasqua que degué fer en dir una missa presidida per la bandera franquista i la cara de pomes agres que se’ns quedà a més d’un en escoltar el sermó que va fer el passat Divendres Sant. Ja sabeu, va sentenciar que les dones que avorten “no pueden dormir porque el pecado lleva siempre la destrucción de la persona” i que els homosexuals “encuentran el infierno”. L’han denunciat.
Llidó és la creu, la creu de Crist com a metàfora del sacrifici pels altres. Rector a Balones i Quatretondeta, dos poblius, s’implica en l’educació i el progrés dels més joves, organitza un curs de batxillerat nocturn i radiat perquè ni treball ni distàncies impedisquen l’estudi. Més tard marxarà a Xile, on continuarà el seu compromís amb els més necessitats. Quan en 1974 un grup de bisbes intercedí per ell davant Pinochet, el dictador va respondre: “No es cura, es un marxista. A los marxistas hay que torturarlos porque de otra manera no cantan”. Continua desaparegut. Descansa en pau, pare Tonyo.
Hui és 17 de maig: sant Pasqual Bailón i Dia contra l’Homofòbia.
Martorell, Calpe, Alemany i altres ànecs de l’estany
Si ajuntàrem en una mateixa persona Darth Vader i el papa Alexandre VI, el resultat seria molt paregut a l’actual Rafael Alemany; cosa que sostinc des del més profund respecte i admiració per estes tres figures de la ciència-ficció, la política i la filologia. Alemany és una eminència i un tio sardònic que em cau molt bé. L’última volta que vam coincidir al campus li vaig comentar que Àngel Calpe, un dels seus col·legues d’Acadèmia, em va reptar per dir, a un centenar llarg de persones, que el Tirant és l’obra cimera de la literatura catalana. I això que després vaig citar el fragment de la dedicatòria en què Martorell reivindica que escriu en llengua “vulgar valenciana, per ço que la nació d’on jo só natural se’n puixa alegrar”.
El bonegó va ser doble: d’ell i de Xavier Marí, metges que no són pediatres per a un pobre enfant terrible. Dos per a un en camp clos no és combat de justícia. Tot i això vam fer les paus, ens preocupa l’ús de la llengua més que el nom allà o ací. També demana Alemany més ús i menys discussions. Afirma que la nostra llengua es llig ara més que mai, que d’autors n’hi ha a mansalva, però que on de veritat se la juga és “en els mercats, en els clubs de jóvens, en els clubs esportius, en els puticlubs…”. No us perdeu l’entrevista, és curta i el jedi enraona a gust. Este text és voluntari, però també un manament. “Escriu d’açò en el teu bloc”, va dir-me des de la distància quan érem en temps d’advent. Ara ja estem en quaresma, trànsit de llarga pregària i de pia restricció. Ací teniu esta entrada, espere que us agrade; potser sí o potser…
Comentaris recents