Holografia: art amb la llum

Salvador Dalí també va realitzar hologrames i va ser amic de Dennis Gabor, premi Nobel de física i inventor de l’holografia

Stephen Benton (1941-2003), un dels pioners de l’holografia, va dir en més d’una ocasió que «es la intersecció d’art, ciència i tecnologia el que fa tan interessant l’holografia». La veritat és que, juntament amb moltíssimes aplicacions científiques i tecnològiques en àmbits molt diversos, l’holografia és un dels pocs camps científics que ha proporcionat un mitjà per a l’art.

L’holografia permet produir imatges tridimensionals i consta de dues etapes: el registre i la reconstrucció. Els fonaments físics de l’holografia estan en la natura ondulatòria de la llum: el fenomen de les interferències en l’etapa de registre i el de la difracció en la de reconstrucció. En l’etapa de registre s’emmagatzema en un material de registre el diagrama interferencial d’una ona provinent d’un objecte, quan és il·luminat pel làser amb una ona de referència provinent del làser mateix. El mitjà de registre impressionat, i processat si cal, és el que constitueix l’holograma (en grec holos significa la totalitat). En l’etapa de reconstrucció s’il·lumina l’holograma amb un làser i s’obté una imatge virtual i una real de l’objecte. Així, mirant a través de l’holograma, veurem una imatge tridimensional.

Una diferència fonamental amb la fotografia és que, en comptes d’emmagatzemar la imatge bidimensional de l’objecte formada per una lent o un sistema de lents, s’emmagatzema informació suficient per a poder reconstruir l’ona de l’objecte mateix. Podem afirmar que l’holografia permet «congelar” l’ona procedent de l’objecte i, després, «posar-la una altra vegada en marxa”. Un holograma és certament una espècie de finestra amb memòria. Com a conseqüència d’això, no es perd el caràcter tridimensional dels objectes. L’observador pot moure el cap una mica i mirar al voltant per a poder veure darrere de l’objecte, de manera que els efectes de paral·laxi són evidents.

Fou l’enginyer hongarès establit a Anglaterra Dennis Gabor (1900-1979) qui, en 1947, inventà l’holografia, per la qual va rebre el premi Nobel de Física en 1971. No obstant això, la idea de Gabor no hauria passat de ser, com es diu en anglès, un white elephant, un objecte superflu i sense utilitat, si no hagueren aparegut dos personatges nous a l’escena: Yuri Denisyuk (1927-2006), a la Unió Soviètica, i, sobretot, Emmett Leith (1927-2005), als Estats Units d’Amèrica. Gràcies al làser, inventat en 1960 per Theodore Maiman (1927-2007), es disposava de llum amb la coherència necessària per a registrar hologrames de gran qualitat i s’obria la porta a nombroses aplicacions. Utilitzant un làser, Leith i Upatnieks van fer, en 1964, el primer holograma d’un objecte tridimensional (un petit tren de joguet), amb l’ajuda d’una nova tècnica que ells mateixos havien inventat: l’holograma fora d’eix. Combinant la llum del làser amb la tècnica fora d’eix, havien obert el món de l’holografia al món real dels objectes tridimensionals.

Al llarg de quasi dues dècades, de 1947 a 1964, l’holografia era un collage construït des de diferents perspectives. La visió excitant de l’holograma tridimensional de Leith i Upatnieks (1964) va reactivar de manera explosiva l’interès per l’holografia. Gràcies a aquell petit tren de joguet, centenars d’investigadors van començar a relacionar aquests tres treballs i, en els anys següents a la presentació de l’holograma del tren, es van publicar més de mil articles científics sobre el registre d’hologrames. La primera exposició d’holografia artística tindria lloc a Michigan en 1968 i la segona a Nova York en 1970. En 1971 es va fundar una escola d’holografia a San Francisco, on científics, enginyers i artistes podien aprendre la nova tècnica. Així, l’holografia es va convertir en un exemple inusual de camp científic, en el desenvolupament del quals participaven grups de procedències molt diferents.

Stephen Benton seria la peça clau en el desenvolupament de l’holografia moderna; no solament per la contribució científica, també per una destacada faceta artística. Benton sostenia que «la creativitat no pertany solament al domini de l’art, n’hi ha en totes les àrees de la nostra existència i un dels aspectes més interessants de l’holografia és la relació simbiòtica entre la ciència i l’art. En 1966 Leith i Upatnieks van fer un holograma, en col·laboració amb el fotògraf i artista Fritz Goro (1901-1968), per a la revista Life i, l’any 1968, es va publicar en la revista Leonardo l’article Holography: A New Scientific Technique of Possible Use to Artists, en què s’indicava la possibilitat d’utilitzar l’holografia com una nova forma d’art.

Tot seguit, alguns artistes s’endinsaven en l’aventura hologràfica. Una de les més importants fou l’artista britànica Margaret Benyon, que va començar en l’holografia aquell mateix any (1968). Alguns dels seus hologrames poden veure’s en la imatge. L’holografia presenta un innegable interès com a tècnica revolucionària de creació d’imatges tridimensionals; té una enorme capacitat d’atracció i fascinació. Enfront de l’espai estàtic i constant de la pintura o la fotografia, l’espai hologràfic implica el moviment de l’espectador i una variació de la imatge, amb els angles de visió diferents, en la percepció dinàmica de la imatge hologràfica.

L’artista japonès Hiro Yamagata va exposar, entre 2004 i 2005, l’obra Camp quàntic-X3 a l’exterior del Museu Guggenheim de Bilbao. Es tractava de dos cubs coberts de panells hologràfics, que canviaven de color en funció de la direcció i l’angle dels rajos de sol i de la posició de l’observador.

Projecte d’instal·lació de Camp quàntic-X3 al Museu Guggenheim de Bilbao d’Hiro Yamagata. Credit: pàgina web del Guggenheim.

Els hologrames també s’utilitzen als museus per a substituir objectes delicats i valuosos o peces originals durant exposicions itinerants. En 1984, per exemple, es van fer a la Universitat d’Alacant una sèrie d’hologrames de reflexió sobre el Tresor de Villena i hologrames d’aquest tipus s’han utilitzat en molts països per a conservar obres d’art considerades tresors arqueològics, a través d’un vast programa de col·laboració entre físics i museòlegs. La fidelitat en la reproducció de formes, colors i lluentors és tan espectacular que és difícil distingir si el que es veu és l’objecte darrere d’una finestra de vidre o una reproducció hologràfica.

Hologramas del tesoro de Villena realizados en la Universidad de Alicante en 1984.

Tots sabem qui és Salvador Dalí (1904-1989), surrealista i geni excèntric que, per cert, ha aparegut recreat en un dels últims capítols de la sèrie de televisió El Ministerio del Tiempo, quan els protagonistes viatgen a l’època daurada de la Residencia de Estudiantes de Madrid en els anys 20 del segle passat. Doncs bé, potser m’equivoque, però estic quasi segur que la gran majoria de no sap que Salvador Dalí també va fer una incursió en el món de l’holografia. Entre 1971 i 1976, Salvador Dalí i l’artista sud-africà Selwyn Lyssack van col·laborar en la realització de set hologrames titulats Brain of Alice Cooper, Crystal Grotto, Dalí Painting Gala, Holos! Holos! Velázquez! Gabor!, Submarine Fisherman, Polyhedron i Melting Clock. Van comptar amb l’ajuda de Conductron Engineers, per a produir hologrames amb làsers polsants, i de Multiplex Company, per a fer estereogrames hologràfics. Dalí mateix va fer una exposició a la galeria Knoedler de Nova York en 1972 i una altra en 1973 que incloïa hologrames, a la qual va assistir el Gabor. Al gener de 2014 la revista CSPIE Professional Magazine va publicar l’article de Selwyn Lissack Dali in holographic space: A collaboration of art and science, en el qual parla de la col·laboració amb Dalí. Un dels hologrames realitzats en 1973 es titula Brain of Alice Cooper i és un estereograma hologràfic d’Alice Cooper, cantant de hard rock i heavy nascut en 1948, autèntica icona del rock.

Holograma Brain of Alice Cooper realitzat per Salvador Dalí i Selwyn Lissack en 1973.

Un altre dels hologrames concebuts per Dalí en 1975 és Melting clock. No va ser, però, fins al 2003 que Selwyn Lyssack, a partir de l’esbós original de Dalí, el va realitzar. Tant l’esbós de Dalí com l’holograma van ser subhastats l’any passat a Sotheby’s. Volien vendre el lot per una quantitat entre 100.000 i 150.000 dòlars; el preu final va ser 269.000 dòlars.

Melting clock: esbós de Dalí de 1975 i holograma realitzat per Selwyn Lyssack en 2003 que van ser subhastats en 2014. Credit: Web de la Galeria Sotheby’s.

About Augusto Beléndez

Catedrático de Física Aplicada en el Departamento de Física, Ingeniería de Sistemas y Teoría de la Señal de la Universidad de Alicante. Miembro del Instituto Universitario de Física Aplicada a las Ciencias y las Tecnologías (IUFACyT) así como del Grupo de Investigación "Holografía y Procesado Óptico" (GHPO) y del Grupo de Innovación Tecnológica-Educativa "Física, Óptica y Telecomunicaciones" (GITE-FOT). Miembro de la RSEF y SEDOPTICA. Senior member de la OSA y Fellow member del SPIE. ---------- Full Professor of Applied Physics in the Department of Physics, Systems Engineering and Signal Theory at the University of Alicante (Spain). Member of the University Institute of Physics Applied to Sciences and Technologies (IUFACyT) as well as the Research Group "Holography and Optical Processing" (GHPO) and the Technological-Educational Innovation Group "Physics, Optics and Telecommunications" (GITE-FOT). Member of the RSEF and SEDOPTICA. OSA Senior member and SPIE Fellow.
This entry was posted in Año de la Luz-2015, Divulgación, Física en la pintura and tagged , . Bookmark the permalink.