Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Veïnat de Campoflorido 1712-1717

En l’apartat de població vos hem anat parlant dels diferents censos, i ritmes de població que va sofrint Xàtiva al llarg del segle XVIII (cens d’Aranda, i de Floridablanca). Però ens agradaria concloure amb unes dates interessants sobre el primer cens del segle XVIII, i el que passa si el comparem amb altres censos, com el de 1692. Hem de tindre en compte que el cens de Campoflorido ha tingut diverses crítiques com ara explicarem.

censo_campoflorido1

Veïnat de la Provincia d’Extremadura

El primer cens del segle XVIII, es fa res més acabada la Guerra de Successió, i havent accedit al tron Felip V, va voler fer un recompte de la població. La motivació va ser sobre tot per un objectiu fiscal, tenint en compte que s’havien de reparar els desperfectes de la guerra. Aquest recompte establiria els veïns útils, és a dir, aquells que tenien el deure de contribuir en els impostos. S’havia de distribuir de forma equivalent el pagament dels impostos. Per eixe motiu es va incloure a la noblesa, que no apareixia en alguns censos anteriors. No es va contar el clergat, els pobres de  solemnitat, i els militars. El veí útil, era una família, mentre que les vídues es consideraven com a mig veí. En 1712 el bisbe de Gironda ordena la seua elaboració.

La majoria de les dates es van recabar al 1712, però no es va finalitzar fins al 1717. El seu nom es deu al Marqués de Campoflorido, president de la Reial Hisenda, qui ordena als superintendents que se li remitisquen les relacions de veinats de tots els pobles de la seua jurisdicció. Part del mèrit és per ser el primer intent d’un cens que amb les mateixes instruccions reunira la part de Castella i la d’Aragó. Malgrat que en el propi segle XVIII, Jerónimo de Ustáriz, va intentar corregir les cifres, augmentant-les considerablement.Va considerar que l’ocultació aproximada era del 25%, i que es devien aplicar a més el coeficient 5 per a la conversió de les cifres de veïns en habitants.

 El cens de Campoflorido de 1712 ens dóna unes dates per a Xàtiva (2a columna), i les seues pedanies, mentre que en la primera columna veiem les dates d’un cens fet a l’any 1692:

Xàtiva 3280 327
Annauir 15 15
Sorio 12 10
La Torre d’En Lloris 22 15
Total Xàtiva 3329 367

Hem elaborat un gràfic, que ens dóna una idea de les pèrdues poblacionals, atenent a les dates d’aquests dos censos:

CENSO

 

http://www.seppv.uji.es/est_historiques/censos/1692.html

http://www.seppv.uji.es/est_historiques/censos/campoflo.html

Una societat ja castellanitzada al XVIII

Contràriament al que s’ha pensat des de diferents sectors, la castellanització no es va produir al segle XVIII. Aquest progrés del castellà a les terres valencianes comença al segle XVI, fomentat sobre tot  a finals del XV arran del matrimoni dels Reis Catòlics. Però anem a començar pel principi a fi d’entendre aquest procés.

Al segle XV, el llatí era la llengua de la cultura, i el valencià tenia un gran desenvolupament en aquest àmbit. De fet els llibres escrits en castellà eren molt escassos, al final del segle sols un 5% dels llibres estaven en castellà. Però al segle XVI, tot canvia, els llibres en castellà passen a ser el 41%. Mentre que les publicacions en valencià passen del 47,5 al 26%, i en llatí del 47,5 al 33%. El canvi lingüístic era ja un fet abans de les Germanies.

A principi del segle XVI ens trobàvem amb un panorama lingüístic plural, l’aragonès havia patit un gran retrocés,  i el mateix li passava al valencià. Hem d’entendre que amb el matrimoni dels RRCC, el castellà es posa de moda en les altes esferes del poder. Amb la consolidació de la monarquia hispànica, el castellà, la llengua dels Trascamara, i ara dels Austries, es va imposar com a llengua de la cort, del Estat, i com a la llengua política. Per tant s’havia de parlar, i escriure, per a poder comunicar-se amb els òrgans del Estat, i amb la classe social que els sustentava. Així sorgeix el bilingüisme de l’aristocràcia autòctona.

Es considera com un signe d’elegància i de refinament. Un impuls pel prestigi, i com a forma de distinció social, per la seua condició de llengua cortesana, arribant a ser considerat com un signe d’educació, i de “civilització”. El que fa que es comence a utilitzar per poetes,  dramaturgs, historiadors, etc. Es produeix un primer bilingüisme que esdevindrà en una castellanització. En aquest procés també va tindre importància l’afluència de predicadors castellans, universitaris i mestres de parla castellana.

Joan de Timoneda

Joan de Timoneda

Els llibres en valencià passen a ser un 14%, eren bàsicament de dret. A més, a més, els llibres en castellà es podien exportar a les Indies. Trobem per tant escritors valencians que escriuen en castellà com:

  • Gaspar Gil Polo
  • Luis Milá
  • Joan de Timoneda

Si anem fins al segle XVII, el llatí continua sent la llengua científica, el castellà segueix extenent-se en la literatura, i en moltes altres publicacions. El valencià va quedant per a la llengua de l’administració, i la d’ús col·loquial. En aquest moment trobem les descripcions dels estrets de Magallanes i Sant Vicent, fetes pel xativí Diego Rodríguez de Arellano, un dels millors cosmògrafs de l’època.

Trobem també la castellanització en el teatre, on es va introduint les idees centralistes en castellà. Molts dels artistes marxen a la pròpia cort de Carles II, com el cas d’Antoni Folch, Manuel Vidal, i Salvador Arboreda. Contràriament a això, trobem l’esforç d’alguns buròcrates per enriquir el valencià com a llengua administrativa.

I què passa al segle XVIII?

Hi ha un gran retrocés cultural, trobem l’expulsió dels jesuïtes, la marxa dels intel·lectuals a la cort. Destaquem als germans Villanueva, xativins dels que ja parlarem en una altra entrada dedicada a ells, i que també produeixen en castellà. A més, en aquest segle es produeix la Guerra de Successió, i els posteriors decrets de Nova Planta, on la llengua de la administració passa a ser el castellà, també arriben molts castellans a exercir el poder en els governs valencians. Inclòs en la pròpia Xàtiva, part dels corregidors havien participat en la pròpia Guerra de Successió de la part dels borbònics. Alguns literats són censurats i acusats d’austriacistes. Les ordenances de 1750 per a Xàtiva, com vos hem mostrat, ja eren fetes en castellà.

Així al segle XVIII el valencià es veu definitivament relegat. Però no hem d’oblidar que aquest procés arranca de molt abans.

I en l’actualitat?

DSCN1971Hem de dir que s’ha convertit en un tema molt polititzat. Si més no, al País Valencià, la llengua valenciana ha quedat com a cooficial junt amb el castellà, per tant a les administracions han de parlar ambdues llengües, i els col·legis deuen oferir ambdues. En el cas de Xàtiva també hi ha manifestacios de certes personalitats front a l’ús correcte del valencià, per unes declaracions on acusaven a professors de “rojos” per utilitzar paraules com gairebé, i aleshores. Jo mateixa vaig ser testimoni de les reivindicacions que ferem al institut sobre la importància de fer un ús correcte del valencià, el que no implica la ideologia que una persona puga tindre. Si més no,  a la Universitat d’Alacant, en la llicenciatura d’història, sols ens han donat la possibilitat de tindre una assignatura en valencià per any. Ara amb el nou pla d’estudis, ja són més carreres les que conten amb línea en valencià, incloent el grau en història però sols al primer any de carrera.

Però hem de ser positius, i pensar que el valencià es manté malgrat totes les adversitats que ha passat. Ara falta veure com seguirà aquest procés en el futur, en un lloc com al País Valencià, on es va tancar l’emissió de la TV3, on Canal 9 medi molt polititzat, s’ha vist forçada a tancar. Per tant no tenim cap mitjà de comunicació en català, i potser el que hauriem de fer es crear-ne un de veritat, que parlés la nostra llengua correctament, on es feren debats de totes les opcions políques, sense que una fos preponderant a les demés. També un lloc d’oci,i recreació, de dibuixos per als xiquets que volen veure’ls en valència, i hem de tindre clar que ninguna llengua és millor que una altra, i que és important aprendre a parlar-les bé, i a utilitzar-les correctament, tant com si ens referim al valencià, com al castellà, o inclòs l’anglès. L’autèntic signe de cultura, educació, és saber expresar-se correctament.

 

Palau Alarcón

alarconSi hi ha un edifici construit al segle XVIII conegut a la ciutat, i dins del casc històric, eixe és el Palau de Alarcón. Alguns han remuntant la seua existència al segle XVII. Aquest palau fou la residència de la familia Cabanilles, els condes del Casal.

Té una gran porta  en la que es pot veure un arc de mig punt, sobre el qual està el blasó dels Ruiz Alarcón. Es pensa que aquest fou afegit al 1788, quan Carles III li otorga als Ruiz Alarcón el privilegi de noblesa. Però el que més destaca a nivell formal és la seua planta que s’adapta a la posició que ocupa l’edifici amb una forma trapezoidal. A més, té un pati claustral privat, i amb una ornamentació feta de materials com la ceràmica, amb unes curioses baldoses, en altres entrades, i també amb forja i fusta el que ens remiteix al barroc valencià de la primera meitat del XVIII. De fet al interior es troba una escala barroca. Això fa pensar que fou construit després de la Guerra de Successió.

I per què és diu Alarcón?

En 1759 la familia Ruiz de Alarcón compra aquest palau. Però lo realment important és totes les funcions que ha anat tinguent: Seu del Govern Civil de la Provincia de Xàtiva, col·legi, sindicat, fàbrica, magatzem, etc.

Fets curiosos

El Palau fou residència de la reina Isabel II, quan aquesta va visitar la ciutat.

I en l’actualitat?

En 1981 es trobava en ruines, de fet quasi fou derrocat. Va pasar a ser propietat municipal. En l’actualitat serveix com a seu de l’administració de la Justícia. 

La gran quantitat de patrimoni que té la ciutat de Xàtiva han fet que en l’any 1982 fou declarada Conjunto històric-artístic. De fet està declarat B.I.C, bé d’interés cultural.

La gastronomia en la societat d’època moderna a Xàtiva

Una part important de la societat són els seus hàbis alimentaris. A la Comarca de la Costera trobem una série de plats típics que es venen cuinant des d’època moderna, on l’ingredient fonamental és l’arròs. Si hem de parlar d’un plat estrella en les taules del territori valencià tots pensariem en la paella. Efectivament la paella va nàixer com una forma de solemnitzar els gran aconteciments santorals al segle XVIII. El doctor Gregorio Marañón (1887-1960) escriu:

” En todas las tierras valencianas reina, con rutilante y variada gloria, la paella. Maravillosa es la valenciana. Nadie puede poner reparos a su calidad, que se mantiene sin desmayos a través de los siglos: desde los días en que un embajador de Luis XIV (1638-1715), sabio en todas las artes culinarias, moría, empero, a los tres días de desembarcar, ahíto de paella valenciana, hasta nuestros horas de hoy, en que uno de los grandes cirujanos de América me confió que por una paella como la que acababa de degustar en Valencia cambiaría todo el Museo del Prado.”

Arròs al forn

Arròs al forn

Hem de tenir present que s’ha de fer una distinció entre la cuina de la burguesia i gent més rica, i la de la població més pobra, ja que no podien contar amb els mateixos ingredients. En este cas es dependia també de les terres properes que tenien, i que podien cultivar. Per exemple en la zona de la Font de la Figuera se solien cuinar olles i matances, perque tenien més ganaderia. Mentre que en Xàtiva o en La Llosa de Ranes, predominava l’ús de l’arròs, i les verdures. Les terres de la comarca de la Costera presenten diferents variacions, però malgrat això, el producte més utilitzat era l’arròs. Entre els diferents tipus d’arròs destacava la “cassola” d’arròs al forn. També hauriem de parlar del arròs caldós, arròs en fesols i naps. Era un producte molt econòmic i que permitia moltes possibilitats en la gent més humil, de fet gràcies a la gran afluència d’arròs durant el segle XVIII, podem veure varietats, com les que hem mencionat. Possiblement és aquí quan l’arròs al forn es començaria a fer tal i com el coneguem.

Aquests plats segueixen sent dels més populars en les cases xativines. A ells hauriem d’afegir alguns dolços dels que ja se tenen noticia al segle XV, ja que foren descrits per Robert de Nola (mestre cuiner del segle XV). En l’actualitat es segueixen realitzant en aquesta localitat. Primerament mencionarem les taronges de Xàtiva, de les quals Robert de Nola ens diu:

“Tomarás queso fresco y los triturarás en un mortero con huevos. Le añadirás harina.

taronges de Xàtiva

taronges de Xàtiva

Cuando todo esté bien mezclado, cogerás una cazuela que este limpia y le pondrás una buena cantidad de grasa de cerdo o aceite que sea muy fino. Cuando la cazuela hierva haz de la mezcla pelotitas redondas y ves poniéndolas de manera que las pelotas puedan nadar, y cuando tengan color de oro las sacarás. Cuando ya esté todo hecho lo colocarás en platos y por encima pondrás miel, azúcar y canela molida.”

arnadí

arnadí

En quant a l’Arnadí, és d’origen islàmic, se pot fer de boniato, o de carabassa. És originari de Xàtiva, encara que ara ha traspassat les fronteres i el podem trobar en altres llocs i fet de formes diferents. Se solia fer en Setmana Santa, el Dijous Sant. Un fet curiós és que ara se celebra el concurs nacional d’Arnadí, que ha popularitzat Llanera de Ranes.

Per a finalitzar hauriem de parlar d’un altre dolç islàmic, l’almoixàvena, se sol fer els dijousos, per això en els cartells dels forns podem llegir dijous: monxàvenes. Se fa en farina, ous, llard de porc, sucre, oli i aigua.

Les missions jesuïtes a Sant Felip (II)

El segon informe remès pel pare Javier Gamir, datat a València el 17 de maig de 1712, té un caràcter més “polític” i reservat, a més d’un major interès per a la Història de la Ciutat, on el jesuïta mostra una espècie de programa d’actuacions, que comunica al pare Robinet perquè l’hi faci arribar al rei.

El preàmbul comença amb la negativa visió del pare Gamir de Sant Felipe:

“La Colonia de San Felipe puede dar la culpa de las calamidades todas y contratiempos pasados a su antigua Xativa, pues era esta ciudad la más viciosa y escandalosa de este Reyno como era fama constante y la ocupación de virreyes y ministros assi eclesiásticos, como seculares.”

Cosa que no semblava així, ja que posseïa Església Col·legial, tres parròquies, nou comunitats de frares i dos de monges, nombroses confraries i pràctiques piadoses. Així i tot, tots els mals de la colònia eren a ulls del pare Gamir, la falta d’educació.

El pare Gamir, passa a continuació a plantejar “algunes reflexions per al total remei del País”;

Sant Ignacio de Loyola instruint a un grup de xiquets

Sant Ignacio de Loyola instruint a un grup de xiquets

En quant al problema fiscal, parla del decret real per a la nova població, datada el 27 de novembre de 1707:

“[…] en las ruinas de la dicha ciudad de Xativa se edifique una nueva población con el nombre de la Ciudad de San Felipe y en lugar de los pobladores rebeldes que antes tenía se ponga una fidelísima y nueva Colonia de nuevos pobladores dignos y beneméritos de tan singular honra […].”

Però per a ell els problemes devenien d’un clergat poc preparat per educar a la joventut, el que suposava la clau dels problemes. Junt a això, el clergat que havia repoblat la nova “colònia” era escàs i suscitava poca confiança.

Les últimes línies es dediquen a reafirmar la política de Felipe V respecte a la nova colònia “que las ideas de malévolos le han procurado extinguir“.

El Museu de l’Almodí

façana del museu

façana del museu

 

quadrePer acabar el nostre recorregut cultural hem decidit dedicar-li una secció al Museu de l’Almodí. Però primerament voliem dir que el segle XVIII, i l’edat moderna en general han suposat una “imprompta” en la societat actual. Una de les mostres és que són coneguts com “socarrats”. Però no sols això, sinó que és segueix celebrant la fira des del privilegi de Jaume I, es fan representacions dels Borgia tant en el castell, com en la ciutat, on no debades amb motiu de la fira s’ha representat el recorregut dels Borgia pels carrers. També en el cas dels maulets i botiflers s’han fet escenificacions que ja comentarem en un altre apartat del blog, així com representacions de presos, com el comte d’Urgell en el castell. Al Betlem de nadal es representen les muralles i una figura de Felip V del revés

image

Doncs bé, aquesta forma de veure la història del XVIII en el present, també s’ha fet eco en l’Almodí, amb motiu de la seua reforma es van fer unes jornades de teatralització dins del mateix edifici. Algú que no conega Xàtiva, es preguntarà i per què es diu Almodí. Doncs bé, és un edifici que ocupa dos anteriors: l’antiga llotja de contractació del blat construïda entre 1545 i 1548 per acord dels jurats, i l’antic Pes Reial, que fou reformat en 1838 per a instal·lar la Duana de Mercaderies, i en 1928 per convertir-lo en seu del Banc d´Espanya. Té dues façanes, una lateral gòtica i altra casticista.  Esta llotja estava situada on s’emmagtzamava i media el blat en època islàmica, ja que el nom d’Almodí deriva de la paraula àrab, almud, unitat de mesura de grans.

  • Com és per dins?

33718618Destaca un pati d’estil renaixentista, amb unes columnes jòniques, i arcs de mig punt. Els mobles antics foren recollits en la Casa de la Ciutat fonamentalment, i d’altres edificis. També hi ha objectes arqueològics que estaven en aquesta Casa de la Ciutat. Carlos Sarthou, el segon encarregat, va ser el qui més va anar enriquint les col·leccions. En 1986 es va haver de reformar, tal i com està passant ara enl’actualitat. Les col·leccions han anat augmentant amb donatius, adquisicions, i amb la creació del servei d’Arqueologia.

  • Les col·leccions

Abasten totes les etapes de la història de Xàtiva, des de restes prehistòriques, fins a pintures com la d’Antoni Miró. Té ceràmica pintada, escultura, fotografies, el mobiliari, cartells, tèxtils, ceràmica islàmica, orfebreria, quadres, retaules, capitells, peces romanes, etc. Tot això permet construir un petit recorregut visual per la història de la nostra ciutat. La Saiti ibèrica, va acunnyar moneda com ja sabem, i també té un cap masculí ibèric del segle IV a.C. Així com conta amb peces de l’antiga catedral de Sant Feliu, de la que ja parlarem. Encara que ens eixim de cronologia no podem evitar no mencionar el seu patrimoni islàmic, ricissim, amb una coneguda pica funeraria del segle XI amb unes decaracions molt particulars, arcs d’un Bany Àrab, arcs del palau almohade, i sobre tot els joguets en forma d’animalets alguns, fets en ceràmica.

San Onofre, Ribera

San Onofre, Ribera

En l’època que més ens interesa, la moderna, el museu conta amb pintures com la Transfiguració i la taula de Sant Nicolau i Sant Dionís, del segle XVI. No podem oblidar-nos en aquest apartat del conegut Josep Ribera, qui representa el barroc en Xàtiva, i del qual s’expossen algunes obres al museu, ja que era xativí. També té una tela de la Magdalena de Vicente Vitòria, també té pintura italiana, francesa i flamenca, com Luca Giordano, Carducho, Orrente, Palomino i Mazo, així com obres del taller de Rubens, Teniers, Brueghel, Murillo, Velázquez i Carreño.

El retrat de Felip V del que ja dedicarem una entrada, així com els esbossos pintats per Josep Vergara per a les petxines de la cúpula de la col·legiata. També trobem el retrat de Ferran VII, fet per Vicente López. Hi ha obres de Benlliure, Russinyol, Pérez Contel i altres arteistes com Vneto, Hernández Quero, Manuel Boix, Enric Solbes, Antoni Miró, i Adrià Pina.

DSC02849Pel que fa al mobilirari, és d’estil barroc, rococó i ferrandí, exemples són el Llit de les Àguiles, les safates de les Reials proclamacions, la Mare de Déu de l’assumpció, aixó com orfrebreria, brodats, plafons ceràmics, teixits,del segle XVIII. TÉ una imatge jacent de l’Assumpta de 1769, rococó, amb un bordat.DSC02957

Per tant si esteu interessants en el segle XVIII vos el recomanem, pel seu mobiliari, la ceràmica, algunes pintures, ceràmica, etc. Però de segur que si entreu al edifici vos passa com a mi, i no podeu evitar vore’l tot. Vos hem ficat algunes imatges del museu a la nostra pàgina del facebook.

Uns goigs a Sant Feliu

Sant Feliu

Sant Feliu

Una altra fita en el paisatge es l’església de Sant Feliu, es troba just al centre de l’antiga Saetabis, com ja va apuntar al segle XVIII l’erudit Fèlix Joaquim Martínez, la ciutat romana es trobava al que anomenem la costa del castell, i les muralles l’envoltaven per Monsant, el portal de l’Atmetla, i Sant Josep. S’han trobat diverses inscripcions llatines per aquesta zona.

La importància d’aquesta església també és que fou seu bisbal, les llistes d’assitents als concilis de Toledo durant l’època visigoda ens informen de bisbes xativins, que tenien Sant Feliu com a església principal. Però l’edifici d’aquesta església en l’actualitat data del segle XIII en el context de la conquesta de Jaume I. En aquest cas hem de destacar a un il·lustre xativí Villanueva, a qui analitzarem en l’apartat de societat, ell cita els documents en referència a l’actual edifici de Sant Feliu, el primer del 20 de gener de 1268.

RetauleVa existir una controvèrsia per a determinar l’autèntic patró de Xàtiva, Sant Feliu de Girona, diaca i il·lustre màrtir de Diocleciano, es coneix com “el cabut”. Va començar a sorgir la devoció a un altre Sant Feliu prevere enviat des de Lió per Ireneo, per a evangelitzar el poble. Malgrat els resultats favorables a Sant Feliu de Girona, Sant Feliu de Lió apareix en el retaule de l’església, i en aquests goigs se l’anomena erròniament el patró de la ciutat.

una vegada establert el context, volíem mostrar la notícia d’uns goigs de Sant Feliu que foren publicats al segle XVII o XVIII. Estan dedicats al sant Feliu de Lió, i per tant haurien de ser posteriors a 1643, que es la data en la que es col·loca aquesta imatge junt a Sant Feliu de Girona. El full on són impresos data del segle XVIII, ja que apareixen castellanismes com “magullar”, i grafies errònies.

Goigs Sant Feliu de Lió

Goigs Sant Feliu de Lió

La narració del martiri i la predicació es basa en els falsos cronicons que va recollir Beuter, en la seua crònica del regne de València (1546), i per Escolano, que publica les seues Décadas en 1611. Algunes foren rebutjades pel propi Nicolàs Antonio, en la seua Censura de las historias fabulosas, 1742.

Segons Escolano:

“Entre la ciudad y el castillo nos ha quedado una cueva con el nombre de San Felix, a quien dieron aquel nombre por haber servido en tiempo de gentiles, de abrigo y posada secreta a los santos clérigos y mártires San Félix y sus dos compañeros Fortunato y Aquíloco. Como llegassen a Xàtiva, y escondidos en una cueva del monte, a cuya falda está recostada la ciudad, baxaban de so capa a hazer presa en las almas de aquellos paganos. Descubriose luego el resplandor de su luz; y acusados ante el presidente Cornelio fueron llevados presos a Valencia, en el tiempo que tenía el imperio de Roma Septimio Severo… Metieronlos en duras cárcerles, açotaronlos incessablemente, y los echaron sobre las ruedas de molino que andaban en su arrebatado movimiento, hasta quebrantarles las piernas, y el presidente mandó degollarlos a 23 de abril de 204.”

Els goigs estan basats en aquestes descripcions, per tant no poden ser anteriors al 1611. Si més no el paper pareix senyalar al segle XVIII, així com els castellanismes. Alguns llatinismes i cultismes fan pensar que l’autor era clergue. Sobre el text, un gravat representa el sant amb una casulla, símbol de la dignitat de prevere, enfront de sant Feliu de Girona que era diaca, una palma de martiri i un llibre, símbol de l’evangelització de la ciutat.

La poesia religiosa catalana va tindre un paper en un moment on el castellà estava en auge al territori valencià, en el camp de la literatura.

Com a curiositat hi ha uns goigs moderns dedicats a Sant Feliu de Girona, escrits per Dolors Conejero Hinojosa, en castellà.

L’ermita de Sant Josep

L'ermita de Sant Josep

L’ermita de Sant Josep (Antonio Alba)

El segle XVIII en Xàtiva com hem dit és un moment de reforma i renovació en tots els sentits. A nivell cultural i de patrimoni, trobem reformes en edificis tan emblemàtics com l’ermita de Sant Josep. L’església té una situació privilegiada, just enmig de la medina i la ciutat cristiana, i junt al primer cinturó de la muralla. A més, a més esta situada en el mirador de El Bellveret, des del qual es divisa tota Xàtiva.

Des del segle XV existia una ermita dedicada a Santa Bárbara, la patrona del gremi d’obrers de Xàtiva, i Sant Josep dels fusters. Les escultures d’aquests que presidien l’altar foren cremades junt amb l’orgue durant la Guerra Civil Espanyola, dataven del segle XVI.

D’aquella sols ens queda els arcs ogivals del vestíbul, el vestíbul, i el sostre de la vella torre, el cor alt on trobem unes voltes gòtiques de creueria amb florons i mènsules angulars que recolzen les nervadures.

Però l’església tal i com la coneguem respon sobre tot als segles XVIII i XIX. Al segle XVIII s’encarrega la construcció al arquitecte xativí Fra Vicent Cuenca i Pardo (1765-1845). És tracta d’un edifici ample, espaiós, i d’estil clàssic.

La seva planta és de creu llatina, amb una torre campanar,cúpula, i creuer, una extensa sacristia, i una casa d’ermintany. Mantenint les estructures anteriors, del segle XVI fonamentalment com hem dit.

Sant Josep i Santa Bàrbara

Sant Josep i Santa Bàrbara

El retaule major es d’estil Corinti, es composa de dos columnes i dues pilastres amb bases de marbre de Buixcarró. En el centre te una fornícula on està la imatge de Sant Josep. Totes les voltes, cúpula, cornises, segueixen el mateix estil amb gira-sols, estrelles en la cúpula, petites ratlles, dibuixos simètrics. El color que destaca és un verd clar, elegant, junt amb el color blanc símbol de la puresa.

En el creuer trobem dos retaules més, dedicats a la Sagrada família, i a Sant Antoni Abad. És important dir que compta amb una col·lecció epigràfica amb inscripcions funeràries i commemoratives, que incloïen les parets i el sol de l’ermita, totes elles de Buixcarró.

En la façana destaca la decoració de les portes de fusta, treballades pels membres del gremi de fusters, amb motius com son la destral,  la serra, el compàs, que es reparteixen per les dependències de l’Ermita. Junt amb eixos motius, trobem els atributs dels sants, la vara florida amb un lliri (Sant Josep, símbol de castedat i puresa) i la torre (Santa Bárbara, qui va ser tancada en una torre pel seu pare abans de sofrir el martiri).

La porta de l’Algema:

Porta de l'Algema

Porta de l’Algema

En la part de l’església primitiva hi ha una porta, per on la llegenda diu que va entrar el propi Jaume I en la conquesta. Però és més probable que entrés pel portal de l’Atmetla. Aquesta porta, la de l’Algema donava a un palau que actualment està ocupat per l’Hotel de Montsant. El Palau de l’Algema era l’àntic ajuntament de la ciutat àrab, que en el llibre del Repartiment se li dóna a Jacques Sanç:

“Jachesio Sancii: in diebus suis DOMOS NOSTRAS, quae sunt in Alegfna Xativae, quae fuerunt de Abenhalaza ita quas teneat condirectas. IV nonas Madii.”

/A Jacques Sanç, durant la seua vida, les cases nostres, que estàn en l’Algefna de Xàtiva, que eren de Abenhalaza (Abu-l-hasan), de tal manera que tinga l’usdefruit, 4 de maig de 1248./

Aquest edifici és clarament una fita en el paisatge, és tracta d’un dels edificis més representatius de Xàtiva, junt amb els castells, la col·legiata, o la pròpia església de Sant Feliu, entre molts altres destacables. De fet molts pintors xativins l’han utilitzat com a model en els seus quadres. També té més elements, com la creu que presideix l’entrada, i data del segle XVI.

Sant Feliu vista des de la Seu

Sant Josep vista des de la Seu

Les imatges d’aquesta entrada són de la pàgina: http://seudexativa.org/    La informació prové d’aquesta pàgina i del llibre d’Agustí Ventura i Conejero, El Castell de Xàtiva.

Les missions populars dels jesuïtes a la Nova Colònia de Sant Felip

image_thumb10En 1712, quatre anys després dels inicis de les feines de reconstrucció de la ciutat de Xàtiva, ara el nom de la Nova Colònia de San Felip, del col·legi Sant Pau en València, de aquí eixirà  dos jesuïtes per a predicar les seues missions populars. En aquestes missions populars van ser un dels principals ministeris de l’orde.

En aquestes missions, es busquen remoure la consciència dels creients crèduls i ingenus i temorosos del càstig diví,  tractant més de atemorir que de convèncer, els jesuïtes havien sigut molt ben entrenat per a ell. Un d’aquestos jesuïtes, el pare de León ens aporta un xicotet apèndix manuscrit del que es vivia en aquell moment:

Havia dones de vint anys que, com no havien vist donar veus en l’església, quan alçàvem el to predicant, s´ amagaven i es tapaven les cares, perquè els pareixia que les voliem castigar.

També existeixen informes d’aquella època, dos d’ells que anem a recollir serà el del pare José Gamir sobre aquesta missió en Sant Felip, que recull amb precisió els successos. El primer d’ells està datat en València el 9 d’abril de 1712 i es emitit al pare Robinet, confessor reial, per a donar a conèixer els resultats de la seua missió en San Felip.

En ell ens narra, en primer lloc, les gestions preparatòries degut a la por de la població a un nou terratrèmol i la fama de ciutat impia.

A un any en que es venia premeditant aquesta missió sense el desig i instancia d´alguns de San Felip, a causa del horror que els donaren els successius terratrèmols que va patir la ciutat un poc abans de l´enfrontament amb Almansa.

També existeixen informes d’aquella època, dos d´ells que anem a recollir serà el del pare José Gamir sobre aquesta missió en Sant Felip, que recull amb precisió els successos. El primer d’ells està datat en València el 9 d’abril de 1712 i es emitit al pare Robinet, confessor reial, per a donar a conèixer els resultats de la seua missió en Sant Felip.

En ell ens narra, en primer lloc, les gestions preparatòries degut a la por de la població a un nou terratrèmol i la fama de ciutat impia.

A un any en que es venia premeditant aquesta missió sense el desig i instancia d´alguns de San Felip, a causa del horror que els donaren els successius terratrèmols que va patir la ciutat un poc abans de l’enfrontament amb Almansa.

“…i encara que el present amb veus que s´havien escampat de que aquell lloc era altra Ginebra o Poble bàrbar, i que encontra 61 es demanven el la Cort informes, havia alguns motius que pogueren perturvar la missió… el dir-se missioners anaven a ocupar els convents i les vendes de algunes comunitats per a fundar un Col·legi en aquella ciutat.”

JESUITA_SALA_VIPLa principal finalitat de la missió era guanyar-se a la població, posant una destacà importància en l’educació dels nens, construint cases de catecisme per als nens i per a ensenyar-se les tasques de la casa per a les xiquetes, en les que s’ensenyava gratis i s’avisava a pares i cap per a que els deixaren anar.

 En la resta del informe detalla cadascuna de les cerimònies de les tres semanes que va durar la missió, exercicis espirituals, processions de disciplinats, confessions generals, etc. Una de les anècdotes que més sobreixen es va donar en el Novenari dedicat a San Francesc Javier, va ser una processió de barrejar el deliri que alternava penitencia amb espectàcle de adoració, on el sant es va alçar  “altar fixo y perpetuo” hui perdut, però del que uns del llenç en el Museu de la Col·legiata. El pare Gamir ens conta:

“En pocs dies vaig recollir l’almoina suficient per a fer el quadre i quatre pintures, sent el principal de 9 en alt, i 5 en amplitud, el qual ja s’està treballant per a colocar-se en un lloc visible de l’església.”

Al Novenari va  seguir una processió de penitències “sense exteriors extravagàncies ni altres mortificacions” a les que assitiaren més de 4.000 ànimes. Aquest nombre de població ens permet intuir que, ja en 1712, després de quatre anys de començar la repoblació, la afluència de gent havia arribat quasi al terç de la població de Xàtiva abans de la seua destrucció.

 

La cerámica pintada al segle XVIII

retaule de la Seu

retaule de la Seu

Pels carrers i edificis de Xàtiva ens podem trobar amb una gran quantitat de panells de ceràmica pintada amb diversos motius, solen predominar els devocionals, referits a temes religiosos. Aquests se van fer molt populars en el segle XIX amb la mà de Josep Sanchis i Cambra qui naix a l’any 1772 al que hi hauriem d’afegir Joan Bru, a cavall del segle XVIII i XIX. Joan Bru estava format en la tradició del rococó, però fou un dels iniciadors en l’estil neoclàsic, i pictoricista en la pintura de la ceràmica valenciana.  La cerámica pintada valenciana va ser per tant un aspecte molt important en la decoració dels edificis durant el segles XVIII i XIX.

En un dels monuments on trobem aquesta coneguda ceràmica pintada del segle XVIII és en la sacristia de la Seu. Així mateix també podem trobar molta ceràmica d’aquest periode en el Museu de l’Almodí, i en altres edificis de la localitat.

En aquesta entrada ens voliem centrar en un retaule que és molt afamat a Xàtiva, és tracta d’un retaule fet al segle XVIII per iniciativa popular, en homenatge als personatgesretauleartigues2 il·lustres de la ciutat, on apareixen entre d’altres els dos papes del  llinatge dels Borgia. Aquest retaule es coneix com el Retaule de la Casa de Artigues, com hem dit abans se seguia un estil rococó, amb una mida aproximada de 2,8m d’ample per 5.6 m d’alt, està compost per uns 288 taulellets de 0’2×0’2cm.  En el mateix podem llegir:

“Tu pila es Jordán fecundo,
cuyos hijos con verdad
son timbres de esta ciudad,
gloria, y esplendor del mundo.”
També podem llegir que va ser fet:
“A expensas del barrio”
Al quadre podem identificar unes 15 persones, però no se sap amb certesa totes, sols es coneixen algunes.
  • Un franciscà, Fray Miguel Agulló
  •  Sor Margarita Agulló “Venerable Agullona”
  •  Un religiós dominic, Sant Jacint Castañeda.

Després als costats veiem a:

  • Santa Basilia i Anastasia

Baix veiem a Calixte III i Alexandre VI, que porten les corones papals. I als seus costats hi han dos cardenals, un dels quals podria ser Pedro Serra.

En la part més inferior tenim:
  • dos bisbes
  • José de Ribera “El Españoleto”
  • Fray Pedro Balaguer.
  • Fray Tomás Maluenda
  • El cosmògraf i marí Diego Ramírez de Arellano

A sota els personatges es troba majestuosa la ciutat, amb les seues muralles, el castell i la bandera.

No sempre ha estat visible:
El tauler va ser desmontat durant la Guerra Civil, i es va tornar a muntar al acabar aquesta, de fet va estar en casa de la senyora Artigues. En 1986 el van restaurar i en 1989 li van tornar a posar la imatge de la verge de la Seu.
*La primera imatge és d’aquesta pàgina: http://seudexativa.org/index.php/patrimonioartistico/guiaseo?showall=1&limitstart= Per a la casa d’Artigues vam la imatge d’aquí: https://novabitacora.wordpress.com/2012/09/30/los-borja-en-xativa/#more-1004

L’oligarquia urbana, els Cebrián, i els Cerdá

carrer Corretgeria

carrer Corretgeria

La informació sobre les personalitats que conformaven l’oligarquia xativina, és més bé escassa. Si més no, podem dir que la majoria eren hisendats que podien viure de les rentes. La situació a principi del XVIII de bancarrota impedia inclòs pagar els salaris.

Aquesta gent que hem anat veient en els apartats de l’administració, provenia de les classes acomodades, tenien una bona distribució dels seus negocis, en propietats rústiques, urbanes, censos, ramats, industries, i els seus bens mobles. Hi han alguns que abandonen el comerç, per a invertir les guanys en la terra i en les propietats, o en els censos. Són rendistes i hisendats. Si fem un anàlisi de la família de José Cebrián, podem conèixer com eren. Alguns com els Cebrián, Peris, Ruíz de Alarcón, Cerdá, Ximeno, Alonso o Ferris. A partir del XVIII qualsevol operació d’arrendar o cedir en emfiteusis devia comptar amb l’autorització regia, que també es podia aconseguir amb cèdules.

Els Cebrián eren una de les famílies acomodades de la ciutat, diversos familiars ocuparen càrrecs institucionals, com ja varem dir en l’administració. En aquesta família contaven amb els requisits per accedir al poder: noblesa, privilegis, i posició econòmica.

les seues propietats rústiques ascendien a 140 fanecades de terres, d’horta i de secà, distribuïdes en diferents partides, també tenien en la ciutat de València. Els seus bens immobles eren una casa amb jardí on vivia la família, en la casa del buen ayre, abans Perpiñá, i abans a una casa mitjana de la mateixa casa. Després de la guerra sumaren un solar de casa en el mateix carrer.

En quant als censos, un total de 3.000 lliures sobre el comú de la ciutat. Els Cebrián tenien el major part de bens vinculats, alguns eren de lliure disposició, que gastaven per a diversificar els ingressos.

Posesión del Consejo de S. Miguel de S. Felipe (1814) Vicente López

Posesión del Consejo de S. Miguel de S. Felipe (1814) Vicente López

En la dècada dels 70 fins als 90, Francisco Cebrián, junt amb el càrrec d’alferes major, mantenia el mateix nucli bàsic del patrimoni. Havia si més no, afegit la fonda del Sol, el principal dels seus ingressos. El ingressos nets de les rentes, deduïts ells càrrecs en concepte de pagaments per censos, cartes de gracia, al Reial Patrimoni, etc. li reportaven unes 572 lliures. Vivia en el carrer Corretgeria, amb una gran reputació i posició central en la ciutat.

Els Cebrián es van valdre del Hereu per a sostenir un patrimoni sòlid i cohesionat. En 1732, a Francisco Cebrián y Roca se li va concedir l’autorització per a fundar Hereu (mayorazgo) sobre els seus bens. En 1774, Francisco Cebrián y Berenguer de Morales, sol·licita al monarca per a poder prendre un cens redimible sobre els seus bens de Hereu, va fer una subrogació. El monarca va accedir-hi.

Un altre cas són els Cerdá. Luís Cerdá y Rotlá, tenia el seus ingressos molt diversificats, terres, la majoria arrendades i dedicades al arròs, secà, i hortes. Vivia en el carrer de Roca, i tenia tres cases en el Portal dels Banys, altres dos e n San Agustín, i una en el raval de San Joan. A més, era un dels creditors censalistes del ajuntament, i d’altres censos que li devia algun membre de la col·legiata. Els seus ingressos provenien del Molí que tenia en la partida de la Almunia, cedit en arrendament, era titular del senyoriu de l’Almunia, que estava prop a Sant Felip. Solament estes rentes ja li produïen 800 lliures.

La majoria del seu patrimoni era vinculat, també tenia de lliure disposició. Havia heretat de Gaspar Portadora, amb els que feia negocis.  A finals dels 40, va vendre censos, i propietats rústiques, així com terres en les partides de l’Almunia, lo que li va suposar més de 1.000 lliures.

Per a finalitzar aquest apartat hem de dir que no tots els regidors eren igual de rics i acomodats, algunes passaven dificultats alhora de mantindre el ritme de vida, que moltes vegades sobrepassava les seues possibilitats. Està clar que aquestes penúries no se poden comparar amb el que passava un jornaler. Estem davant d’una economia desigual. Un d’aquests fou D. José Ferrer, que era advocat, i els seus ingressos és reduïen a la seua professió, i malgrat això tractava d’emular el tren de vida dels anteriors que hem vist. Disposava de 60 fanecades, però no tenia propietats, de fet sa casa li l’havien donat pels bens confiscats als austriacistes. Ell la va reformar, tot i estar arruïnat, i el seu anterior propietari la va tractar de recuperar, ja que era descendent d’una família d’advocats. Però el cas el va guanyar Ferrer. Tot i això havia de pagar 1 lliura i 7 sous com a pensió al Reial Patrimoni, i tenia l’obligació de pagar 11 lliures a un projecte d’Hospital, que al final no es va fer.

Hi havien casos molt diversos de regidors, alguns curiosos, com el que no pertanyien a la petita noblesa, sinó que eren llauradors enriquits, com era Tomás Sancho (regidor de gràcia), i en la columna de no nobles figurava junt amb un advocat i dos comerciants. Es va convertir en un hisendat terratinent, podent emular la vida dels nobles. 

Xàtiva, la ciutat de les mil fonts

Xàtiva sempre ha sigut coneguda com la ciutat de les mil fonts. Durant tota la seua història s’han anat construint aquestes fonts, les quals s’han convertit en un emblema del patrimoni cultural de Xàtiva. Durant el segle XVIII, com no podia ser menys, també es van dur a terme una sèrie de construccions, entre elles, noves fonts. Aquesta cultura de l’aigua ja havia sigut destaca durant l’ocupació islàmica, i en el posterior periode cristià, en el que destaca la font de la trinitat.

Font de la Trinitat

Font de la Trinitat

En aquest apartat ens centrem en les que es van construir durant el segle XVIII. Comencem el nostre recorregut amb la font reial de Sant Francesc, la qual va ser reconstruida en 1764 seguint un estil barroc. L’encarregat de la seua construcció fou Marcos Piqueres. Mescla la seua funcionalitat amb una decoració religiosa, on podem veure la imatge de Sant Francesc, reconstruida, ja que la imatge original d’aquest sant va desaparèixer al segle XIX. També hem de destacar els dos escuts de la ciutat que apareixen en la copa de la font.

La font de la trinitat és la més antiga de la ciutat, construida en 1403, però la seua informació va desaparèixer en l’incendi. Si més no, va ser restaurada en el segle XVIII. Està en un punt estratègic en el camí Reial, ja que aquí es trobava el palau del Alarcón, (jutjats actuals), i el convent de la Trinitat (Arxiu de la ciutat), i a més deriva al carrer Moncada on estava tots els palauets.

Font Reial d'Aldomar

Font Reial d’Aldomar

La font reial de Aldomar, es troba en la plaça Alexandre VI, a la mateixa porta de la casa natal d’Alexandre VI, data de la primera meitat del segle XVIII, està feta amb marbre de Buixcarró. Les dimensions de la bassa fan pensar que també va fer la funció d’ abeurador, ja que l’altura també permet l’accés als animals.

La font dels 25 “xorros” dolls. Aquesta font és la més afamada de Xàtiva, crida molt l’atenció el fet de que tinga 25 dolls. Va ser construïda entre el 1788 i el 1804, és d’estil neoclàssic. En aquest cas es fan servir els materials de l’antic portal de Cocentaina. La funció d’aquesta font era substituir l’abeurador, que era una antiga pica islàmica que avui podem veure en l’Almodí. De la font destaca el rostre que veiem entremig dels dolls, per la boca del qual s’orgeix l’aigua. Així mateix podem veure una placa que diu:

“La sed apagó al labrador sediento.

Con mis cristales Sétabis florece

Crece el comercio, la labranza crece.

Población y cosechas acreciento”.

Font dels 25 dolls

Font dels 25 dolls

 

Font dels peixos

Font dels peixos

Font dels peixos de l’Alameda, d’aquesta font s’hauria de destacar que en la crema li van robar totes les pedres, i en 1717 es va decidir refer-la. En el 1858 la van restaurar, i li van donar un estil més neoclàssic. Aquesta font era veinal, és a dir, la mantenien els veïns i servia per al consum humà.

La font reial del Lleó, és un dels punts d’encontre de tota la gent jove de la ciutat. Això és perqué es troba en un lloc molt cèntric, i a més al seu costat hi han bancs de marbres junts a la font que permiteixen esperar a la gent. Aquest punt de referència data del segle XVIII. En 1788 es construeix el Portal del Lleó, i aquesta font que com podem veure du un lleonet al damunt. Però a aquesta font no sols la visitem en l’actualitat la gent jove, sobre tot a la fira d’Agost, sinó que va ser testimoni de molts aconteciments, ja que al seu voltant es feien recepcions oficials de visites principesques i personatges il·lustres i representatius. Eixint-nos un poc del segle XVIII, s’hauria de fer referència a la placa commemorativa a Ferran VII que podem veure d’alt, feta de marbre negre.

La Font del Lleó

La Font del Lleó

Per acabar voldria ficar un dels poemes que podem veure al castell de Xàtiva, fet per un poeta musulmà, ja que al castell també podem veure fonts d’època islàmica de gran bellesa:

23022013062

Presos al Castell, la Guerra de Successió

Presó Castell major, Xàtiva

Presó Castell major, Xàtiva

Degut a la batalla que s’estava lliurant dins de la ciutat, la societat es trobava dividida entre borbònics i austriacistes. Aquesta situació va provocar que hi hagueren presos al castell, i en la pròpia presó de la ciutat. El propi Macanaz, del que ja hem parlat en altres entrades ens conta en el Memorial, quan parla sobre la reconstrucció de la ciutat (1708) el següent:

“Y en dia 14 del mismo mes (Desembre de 1705), D. Juan Tàrrega y otros Hombres conocidos ayudados de toda la plebe de Xàtiva, sublevaron aquel pueblo contra su Majestad, faltando al juramento de fidelidad que habían hecho en la diputación de aquel Reino, y después los diputados de él, en esta corte.
Prendieron al gobernador, D. Francisco Rocafull, y a los pocos que le siguieron, les saquearon sus casas y ocuparon sus bienes raíces, y presos los llevaron a Valencia, dejando algunos en el Castillo y ofreciéndolos por despojos a Basset, le dieron la onbediencia.”

A més a més, si recordem la seua pertinència al partit botifler, podem comprovar com més avall diu:

“Por el mes de abril del año 1706, las armas de si ,majestat, mandada por el general conde de las Torres, pasaron a poner sitio a aquella Ciudad, y antes de executarlo, le pareció prudente advertència escribir a la Ciudad, y a D. Juan Tárrega, ofreciéndoles el perdón de parte de su Majestad, si reconocidos de su delito viniesen a dar la obediència. Negaronse a darla ahorcando al que llevó las cartes a Pedro Mollà i a Joseph Soler, jurados que estuvieron de parte de la justícia de su majestat les dieron garrote, teniendo los cadáveres tres dies en el lugar del suplicio para terror de los Buenos vasallos”

En quan al tercer pres botifler no se sap amb seguretat si era Joaquim Peris, com ens indica Agustí Ventura, seguint la cita de Carlos Sarthou. Però hem de tindre present que quan els botiflers apressaren la ciutat, ja que a més a més la cremarem com ja hem dit diverses vegades. Els principals maulets que foren apressats foren el justícia Jaume Llinars, i el jurat Josep Aparici, i del destí dels quals no se sap massa. Una cosa similar passa amb el coronel de cavalleria Joan Tàrrega, aquest personatge tenia un palau al carrer Moncada, davant el monestir de Santa Clara, i també hi ha un molí en el camí de Santa Anna, que porta el seu nom, Molí de Tàrrega, encara que està en ruïnes. Alguns pensen que va fugir a Barcelona, lluitant allí contra el Borbó, i finalment trobaria la mort al castell de Pamplona. Kamen, la guerra de Successió, 1974, pàg. 331:

“Tras la reconquista de Xàtiva por los realistes, Tàrrega nombrada marqués de l’Almúnia por el Archiduque, fue encarcelado en el Castillo de la Ciudad, y trasladado en 1718 a la Ciudad de Pamplona”.

El castell va albergar altres presoners, però no hi ha moltes més notícies al respecte. D’aquest tema també parlarem quan contàvem la batalla i pèrdua de la ciutat en l’apartat de política. Ja des de temps medievals hi havia hagut presoners de renom al castell, com el comte d’Urgell.

El retrat de Felip V

xativa

Josep Amorós

Una imatge que ens ve al cap quan pensem en la Xàtiva del segle XVIII, la Colonia Nueva de San Felipe, és aquest quadre, el qual ha passat de ser un retrat a ser un símbol de la voluntat d’autogovern dels valencians. De fet és molta la gent que visita el museu per veure aquest quadre, hem localitzat una foto on surt el propi Joan Fuster en 1960 junt al quadre.

  • Però quina es la història del quadre? Qui el va pintar, qué imatge va prendre, i qui el posa cap per avall?
Joan Fuster i Santiago Albertí

Joan Fuster i Santiago Albertí

Va ser a finals del segle XVII quan Xàtiva va obtenir el tractament de senyoria i el privilegi de tenir el retrat del monarca a la Sala de la Casa de la Ciutat. Després de l’incendi, els regidors es reunien en la casa del governador per estar destruït l’edifici municipal. Fins l’any 1719  els regidors no van encomanar els tres retrats, més una representació al·legòrica de la Vinguda de l’Esperit Sant per a la capella de l’edifici. L’artista el van triar entre els actius en la ciutat, Josep Amorós, que va adquirir cert prestigi entre l’oligarquia local.

Josep Amorós no sabia com era Felip V i la seua família. Era molt freqüent en l’època l’ús de gravats. El cas va ser que es va fer un embolic, perquè per al retrat de la reina, que  ja era Isabel de Farnesio, segona esposa de Felip V, va agafar un gravat que representava a Gabriela de Saboya, primera muller, que havia mort cinc anys abans. De fet al rètol que figura a la part esquerra va escriure Maria Luisa Gabriela de Saboya, princesa de Asturias, títol que mai va ostentar, i que posteriorment va ser tapat per altra capa de pintura per posar a sobre, «Reina de España».

hereuse

Nicolás Langlois

Però el retrat que amb el temps arribaria a fer-se famós va ser el de Felip V. Aquest personatge apareix representat dret, en un posat cortesà,  es destaca sobre un fons on s’escenifica la Batalla d’Almansa. La gent durant molt de temps no sabia d’on provenia la imatge, i perque tenia el braç estirat. En la Biblioteca Nacional de Madrid es troba una reproducció d’un gravat publicat en una obra de Margarita i Béatrice Torrione, l’original es troba a la Biblioteca Nacional de França en París i es titolava Hereusse naissance du prince des Asturies, de Nicolás Langlois. El gravat pertanyia a un almanac per a l’any 1708 i en ell es representava el naixement del Príncep d’Astúries. Felip V, apareixia dret en mig del dormitori reial, mostra a la cort al seu primogènit assenyalant amb la mà cap el xiquet que du al braç la governanta del príncep.  Amorós va aïllar la imatge del rei d’aquella escena que contava amb molts personatges. La mà dreta, estesa en l’original per dirigir l’atenció cap a l’hereu, queda en el quadre amb una postura forçada, al faltar la referència que la justificava.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Antoni Miró

El 1919, es va traslladar al museu que acabava de fundar-se per formar part de les seues col·leccions. Seria molts anys després, a finals de dels cinquanta, quan un capellà i uns pocs estudiants van convèncer al conservador del museu, el que ha hem nomenat moltes vegades, Carlos Sarthou, per capgirar el retrat. Així figura en una obra de Fuster del 1962. El Museu de l’Almodí va adquirir el 1989 la visió pintada per Antoni Miró, amb un Felip V que ocupa la part inferior d’una carta que en la part superior, es representa un amenaçador felí. D’aquest quadre s’han fet moltes versions, literaries, i il·lustrades. Fa qüestió d’unes setmanes a la població xativina es van veure pancartes amb Fabra col·locat al revés, utilitzant aquest símbol. També l’han utilitzat grups musicals xativins com amansalva, el seu icon es una guitarra on la part del cos es el cap de Felip V del revés.

 

xativins demanant la dimissió de Fabra utilitzant el símbol del quadre.

xativins demanant la dimissió de Fabra utilitzant el símbol del quadre.

La societat xativina front al terratrèmol de 1748

En aquest període no va ser possible prevenir el que anava a passar, això provocà una gran sorpresa en tota la població. Al contrari que el que passa amb una epidèmia, o una inundació, són coses que s’esperen, i es prevenen. Per tant la gent sentia un pànic generalitzat, que provocava el desig de fugir al camp, i això provocava una paralització de la vida econòmica urbana.

Les autoritats van tindre un paper important, no sols a nivell de detectar els desperfectes, sinó alhora de tranquilitzar a la gent. Es proposaven vies per a la reconstrucció, i tractaren que fos de la forma més ràpida possible.

Però el gran sisme del segle es va produir a Lisboa el 1755. Apart de tots els danys, això va  generar tota una literatura sobre el tema, on es mesclava contingut científic, en una religiositat apocalíptica, combinat en els sermons dels predicadors o dels pàrrocs de cada poble. Per a frenar el que tot això suposava en la psicologia d’aquesta gent s’utilitzaven, imatges sagrades, processons, rogatives, o inclòs vocacions a sants com Felip Neri.

En el cas de la vila de Sant Felip, el cronista Perales ens diu que per a març, els habitants ja consideraven que havia passat el perill, i de fet van tornar a les seues cases. Però en els moments de més pànic, la ciutat havia quedat deserta.

“Los habitantes de Xàtiva huyeron de la ciudad porque pensaban que la tierra no estaba fija en su centro.” J.B. Perales.

Processó de gràcies a nostra senyora de San Lorenzo, per la salut de la reina Margarita d'Austria

Processó de gràcies a nostra senyora de San Lorenzo, per la salut de la reina Margarita d’Austria

Aquest tipus de comportaments, encara que l’entenem dins del pànic del moment, és difícil d’entendre si pensen en que ja hi ha un cert nivell científic. A més, si llegim el testimoni d’algunes ciutats, accepten aquest “mal” com el menys mal, per exemple el cas de que en alguns llocs al desplomar-se edificis es salvaren persones, o figures de sants, ho interpretaren com una acció divina. En llocs com Alcoi, on es va sentir el terratrèmol amb poca intensitat també ho vincularen amb la divina providència.

Aquestes actituds seguien estant present dins de les classes populars, així com l’ús d’imatges i rogatives per aplacar la ira de Déu. De fet a Xàtiva trobem un text de Pedro Valdés al duc de Caylús.

verge de la Seu

verge de la Seu

“Se refuerza la piedad en continuas rogativas: está expuesto el Santísimo en todas las iglesias y especialmente noche día en la colegial. Ayer se hizo una general rogativa, habiendo sacado a esta soberana y milagrosa imagen  de Nuestra Señora de la Seo, al san Cristo de la iglesia del Carmen, y crea VE que es misericordia especialísima de Dios, según lo que he visto y se ve, no haberse arruinado la ciudad, lo que nos hace confiar que nos libertará del todo de este infortunio.”

Les rogatives es van prolongar fins al 2 d’abril, però nous tremolors provocaren la ruina total del convent de les Clarisses. Es van traslladar les monges a València, i no tornaren fins a novembre quan ja havien reedificat el convent.

Un dels grans problemes de fons era el desconeixement des del punt de vista científic dels fenòmens tel·lúrics. Continuava en la consciència popular la tesi aristotèlica, de que hi havien vents que habitaven dins la terra, i al intentar eixir, la sacudien. Durant l’edat mitjana es va utilitzar l’argument de que Déu com a guardià del món podia utilitzar el seu poder per a mostrar el seu descontent. En la segona meitat del XVII dins de les teories organicistes on el foc era un element de l’estructura de la terra, que s’interpretava com un organisme viu com el ser humà. Estes idees penetraren en Espanya, i seguien vigents en el segle XVIII quan va passar el terratrèmol, com es pot comprovar en un tractat de Torres Villaroel que va escriure just després d’aquest terratrèmol seguint estes teories. Això explica les dificultats científiques per a explicar aquests esdeveniments, el que provoca també les actituds populars, que optaren per encomanar-se a Déu i als Sants, tenint també present la influència de l’Església en el segle XVIII.

Els projectes de reforma per a la futura Catedral

Projecte de façana de Jaume Pérez

Projecte de façana de Jaume Pérez

La Seu com ja hem dit diverses vegades és un dels edificis, sinó el més junt al castell, més emblemàtic de la ciutat. Va estar a punt de ser catedral al segle XVIII. Aquest edifici que s’alça sobre una mesquita, sofreix diferents transformacions al llarg de tota l’època moderna, nosaltres degut al nostre espai cronològic ens centrarem en mostrar algunes aspectes del segle XVIII. Deguem posar sobre avís que la profunda informació ens fa seleccionar alguns aspectes, és impossible comentar en una sola entrada totes les innovacions.

Durant els anys 1685-1705 l’autor de la fàbrica de la Seu és mossèn Juan Blay Aparisi i Polop, algunes fonts diuen que era professor de matemàtiques i regent de l’obra. És en aquest moment quan s’engrossien els pilars en la intersecció de la capçalera amb el creuer, per a sostenir una gran cúpula sobre tambor o cos de llums sobre un creuer d’allargats braços. Esta cúpula degué de ser la que després afloraria dissenyada en el projecte de Fra Alberto Pina en 1760, i en el de Jaume Pérez per a la façana del any 1778, realitzat a partir d’un altre de Ortiz, quan encara no estava construïda la cúpula.

Un altre element interessant és la culminació del parament de la sala capitular i la sagristia en l’any 1700, on Aparisi va proposar un  artifici, utilitzant els seus coneixements geomètrics, amb una traça obliqua obliga a una cantonada i artificial visió ortogonal des dels peus de la façana.

Si avancem una mica en el temps immediatament pensem en el context de la guerra. Però contràriament al que es puga pensar, aquest edifici no va sofrir quasi el incendi. Però les obres no es varen reprendre fins al 1728, quan es va caure part del sostre. Això provoca un compendi de qüestions estructurals, compositives, i constructives de procedir arquitectònics. Que no és més que un procés pel que estan passant moltes altres obres de l’època.

El nou encarregat seria el prevere Mossèn Casimiro Medina Urios, xativí. Per a les reparacions es va acudir als obrers religiosos de sant Onofre. Després entre 1730-1732 es reprenen els mecanismes burocràtics per aconseguir finançament i poder continuar l’obra. No sabien si tancar el ja fet, el presbiteri, i el creuer, o si prosseguir en les naus. Es va acudir a un expert, el novator Juan Bautista Corachán, qui va intervenir en les decisions sobre la reconstrucció de la ciutat, junt amb el matemàtic Tomás Vicente Tosca.

Les obres que va indicar Corachán, foren dutes a terme pel mestre major de les Reals obres de Sa Majestat, José Sierra. Ordenà el tancament del presbiteri. en el 1734 se li va encarregar la part del cor i dos atris.

Fou en aquest moment quan es va fer la decoració barroca del casc de la volta del presbiteri, el propi José Sierra ens diu:

“En el estado de luzir y adornar la capilla mayor y su claustro”

Perfil del projecte d'Alberto Pina 1760

Perfil del projecte d’Alberto Pina 1760

En 1745 es va encarregar pintar les petxines a José Vergara. Malgrat que la cúpula encara no s’havia tancat. Un any més tard es feia notar la necessitat d’actuar en les naus, per asegurar lo recent construït, sobre tot en la part en la que colinda la nau central en el creuer.

El següent arquitecte que anem a nombrar és Fra José Alberto Pina (1693-1772). A ell se li van encarregar totes les obres civils, militars, religioses, o públiques, en els anys centrals del segle XVIII a Xàtiva. Però el seu prestigi el va aconseguir en la seua intervenció en la Seu, de la que es duia fent càrrec des del 1738 seguint el dissenyat per Corachán. Van ser uns anys clau, per què és en 1760 quan demana la catedralitat. Va fer un esquema de tres naus, amb capelles laterals.

Planta de Fra Alberto Pina, 1760

Planta de Fra Alberto Pina, 1760

A ell se li deuen part dels exteriors arcbotants que contraresten l’empenta de la volta de la nau. Per algunes capelles va utilitzar voltes vaídes artesonades de secció rectangular, tornant a les maneres del set-cents, ja que era un moment on totes les construccions es feien en els revestiments decorats en guix.

Després del terratrèmol de 1748 Pina va fer diversos informes on explica els danys dels diferents edificis. Pina ja enunciava el cas de la col·legiata, la qual s’havia construit en alguns moments amb una fàbrica ràpida. Explicava la presència d’esquerdes en els pilars, arcs, voltes del creuer, petxines, i en les voltes del transepte, des d’abans del terratrèmol.  Deia com la col·locació del guix era difícil, ja que causava inflaments grans i desplomaments i esquerdes.

El terratrèmol per la seua banda va fer caure dos de les creus en la façana nord  sud, ocasionant ruptures en el sostre, i va acréixer les esquerdes.

Pina va continuar després del terratrèmol, i en 1750 va dissenyar el retaule major, que continua amb certes modificacions, ja que va ser parcialment destruït en la Guerra Civil.

A ell li va tocar presentar un projecte complet amb la planta i perfil, per a fer de Xàtiva el cap visible de la nova diòcesis. En els informes es deia:

“La fabrica de la iglesia nueva es magnífica, toda de piedra labrada al estilo dórico, yy sus dimensiones exceden a las de la catedral de Valencia.”

Altar major, Seu

Altar major, Seu

Els germans Villanueva y Astengo

Joaquín Lorenzo Villanueva

Joaquín Lorenzo Villanueva

Si hem de parlar d’un personatge xativí, il·lustre, al segle XVIII, és sens dubte Joaquín Lorenzo Villanueva y Astengo. I qui és aquest? Bé va nàixer en agost del 1757, per tant viu en els dos segles, XVIII i XIX. Quan va accedir a la Universitat de València va entrar en contacte amb Juan Bautista Muñoz, qui el va introduir en la nova filosofia, el amor al erasmisme cristià, i el rebuig a l’escolàstica. També va accedir al cercle de la cort, on va trobar el recolzament de Felipe Beltrán, entrant també en el grup de jansenistes i regalistes.

De totes formes tampoc podem oblidar-nos del seu germà,books Jaume Villanueva, qui des del convent dels Doménec a València va fer una gran llaor literaria. La seua obra, Viatge literari de les esglésies d’Espanyaescrita en 24 volúmens ha passat a ser considerada una de les obres més importants de la historiografia il·lustrada espanyola.

Tornant a Joaquín L. Villanueva, qui tot i ser amic de Jovellanos, no va sofrir la persecució, per les seues relacions amb el Sant Ofici. Si que va sofrir denúncies per la seua actitud regalista i antijesuita.

Però l’etapa que ens interessa es la de la seua estància en la cort, 1780-1808, quan realitza una gran llaor literària. Els temes que tracta són religiosos, i de teologia política; seguint els paràmetres dels religiosos il·lustrats. En aquesta part si hem de destacar alguna de les seues obres, seria el Catecisme de l’Estat en 1793. D’una altra banda en el 1798 contesta al bisbe Gregorie que havia escrit una condemna contra la monarquia absoluta i la inquisició.

Hem d’entendre a aquest personatge com una persona al servei del poder, ja que defensava les prerrogatives reials, i les institucions de l’Antic Règim. Paral·lelament va practicar una religió molt profunda, rigorista.

Després del 2 de maig de 1808, fuig a Madrid on el nombren per la Junta Central, membre de la comissió que devia estudiar els assumptes eclesiàstics en les Corts que es reunirien en Cadis a partir del 1810. En aquestes Corts resulta escollit el mateix any, 1810, com a Diputat per València. Aquí comença el seu període polític més actiu, i la seua carrera com a lliberal. Per tant es produeix un canvi en la seua mentalitat que alguns han associat amb la seua faceta religiosa, i a la seua moral.

El retrat que presentem es va publicar en el Seminario Pintoresco Español, l’any  1848. És l’única imatge que es conserva. Alguns pensen que està basat en un retrat al oli, que dataria de les Corts de Cadis. Enric Jardí el descriu:

“Se’l representa només de mig cos en amunt, vestit d’eclesiàstic, i exhibeix dues condecoracions, difícilment identificables. El seu rostre es arrodonit, amb uns llavis molsuts i encerclat ‘una cabellera blanca que clareja el cim de la testa, que deixa un ample front al descobert. Els ulls són foscos, de mirada viva, sota unes celles negres que li completen una expressió lleugerament ferrenya.” (PUIGBLANCH, Antoni. Els precedents de la Renaixença, Barcelona, Aedos, 1960.)

No hi ha que oblidar, que com hem dit a altres entrades, el propi Villanueva participa en la recuperació del nom de Xàtiva per a la ciutat el  28 de setembre de 1820.

Està enterrat en Irlanda, on va morir en 1837, a l’edat de 79 anys.  El seu epitafi va ser escrit per ell, abans de morir i diu així:

“DEO OPTIMO MAXIMO
Expectant in hoc tumulo
novissima tubae clangorem
mortales exuoiae
Joachinus Laurentius Villanueva
Hispani, prebisteri,
Religionis et Patriae vindicis
canonica libertatis assertoris
de Ibernia optime meriti
 
Precibus cum piis
Defunctum prosequere,
lector optime,
mortem ut sibi
vitae felicioris januam inveniat
Requiescat In Pace
Al Déu molt bo i molt gran
esperant en aquest túmul
el so de les novíssimes trompetes
lliuradores dels mortals,
Joaquim Lorenzo Villanueva,
sacerdot espanyol,
vindicador de la Religió i la Patria,
defensor de la llibertat canònica,
al millor servici d’Irlanda.
Acompanya amb pies plegaries, lector,
al difunt a fi de que trobe per a sí
en la mort el camí d’una vida més feliç
Descansa en Pau!

Societat al segle XVIII

Societat camperola

Societat camperola

A finals de l’Edat Moderna, al País Valencià hi ha una  persistència de la dicotomia entre senyors propietaris de la terra i amb amplis poders jurisdiccionals, i els vassalls llauradors que la cultivaven. En aquest  moment apareix un grup intermedi de propietaris i rendistes, reclutats de la baixa noblesa, la oligarquia ciutadana i la classe alta dels llauradors.

A finals del XVIII el  86% de los nuclis urbans i més del 60% dels habitants del país s´encontraven baix la jurisdicció dels senyors. Parlem d´un mapa sense apanes modificacions des de finals de l´ Edat Mitja, a excepció de les donacions fetes per Felip V com a premi per l´ implicació de militars i nobles en la Guerra de Successió.

Hi haurà diferents tipus de senyorius:

–          Els laics, eren un 69% de població del país,  casi la meitat de la població.

–           Eclesiàstics i d’ordes militars, 17% dels llocs i tenien una població de 12,5%.

–          Per últim el reialenc suposava un 14% de los nuclis urbans i el 40% de la població.

Després de diferents lligams matrimonials, molts dels títols valencians i les seues possessions pesaren a mans de la noblesa castellana i andalusa.

 Els llauradors sofreixen una estratificació generalitzada pel procés de acumulació i concentració de la propietat. Per una part, tenim llauradors acomodados, propietaris o que tenen emfiteusi de grans explotacions, i dotats de animals de feina, graners per a emmagatzemar la collita i un ampli equipament agrícola. Per altre costat, els jornalers, desproveïts de terres pròpies i forçats a vendre diàriament la seua força de treball. Entre ambdós, els xicotets emfitèutics, els arrendataris i els que recorrien contínuament al treball assalariat.

En el cens de Floridablanca (1786) podem veure que els llauradors formen el 70% de la població activa (160.000 de 230.000), m’entres que els jornalers el 35% de la població activa (80.000).  En les comarques del sud, la proporció de jornalers era de 2/3.

 Es consoliden una capa de propietaris i emfiteutes acomodats enriquits pel comerç de productes agraris, el arrendament de rendes, el monopoli senyorial i  inclòs el préstec usurari.  D´ella eixirà bona part de la nova burgesia agrària i comercial, així com els càrrecs del govern municipal. Aquestos comporten un bloc unitari, a pesar de les grans diferencies internes. Estan liderats pels més rics i conscienciats.

Antecedents; el segle XVII

expulsion

expulsió dels moriscs

El segle XVII es caracteritza per sofrir un gran retrocés en el arc Mediterrani, sent especialment dur en el País Valencià, que va sofrir un destacat perdua de població per l’expulsió dels morisc, el que suposa la transformació de les estructures socials i econòmiques.

L´ expulsió morisca va ser una decisió fundamentalment política, a pesar dels factors econòmics, culturals i ideològics. L´orde es va donar el 4 d´abril de 1609, començant pel Regne de València perquè la noblesa valenciana era la més dòcil a la Corona. En total en el cas del País Valencià va ser al voltant de 125.000 i 13.000 les baixes (sumant els morts i fugits als 117.464 embarcats). Parlem d´una eliminació un terç de la població del regne (estimada abans en 400.000 habitants), provocant conseqüències immediates ja que la societat morisca estava formada per artesans, dominaven l´aigua i les arts, el que va significar el empobriment de moltes zones del regne. A més la societat morisca intel·lectual també va ser expulsada, per tant, tot el focus cultural va abandonar el territori. Aquest fet es perquè estem parlant d´un grup social sempre vist amb recel; es dubtava de la seua carència cristiana. Per tant, l´ expulsió és un factor de pes en la recessió del segle XVII.

Altre grup social eren els nobles, aquestos tenen dificultats en la primera meitat del segle XVII, ja que es veuen afectats per l´expulsió perdent una part substanciosa de les seues rendes, per el que tenen que disposar de censals. El censal  va ser el principal mitjà de  vida de rendes de la població urbana, ja que el model de vida aristocràtic del segle XVII suposava un elevat nivell de vida, per el que es necessitava molts diners en efectiu, venent-se a partir del regnat de Felip IV abundants títols nobiliaris. En aquest moment sols hi ha dos Grans de Espanya: els ducs de Gandia i Segorbe. L’estabilitat econòmica no arribarà  fins a final de segle.

El model de vida aristocràtic estava en creixença.  Aquest grup social es diferenciava per certs elements exclusius com algunes festes públiques o les corregudes de bous. Tenien els seus propis espectacles elitistes, com les comèdies. Els nobles adoptaren el castellà, deixant el valencià per a llegua del poble, era una forma  de diferenciar el seu estatus públic. A més, els actes socials es donen envolts en rigorosa etiqueta, s´ assignen diferents espais a totes les persones, donant-se freqüents conflictes per temes de protocol entre les autoritats del regne (jurats, virrei, governador, justícies).

Per altra banda, hi ha un ideal social del honor: qualsevol greuge podia donar lloc a un enfrontament de clans, sobretot, si havia també per mig interessos econòmics i polítics.

Al mateix temps, l´opinió pública comença a cobrar força. Es creen tertúlies de saló o en les places de mercats i esglésies o expressada en cartells, encara que estaven prohibits. També hi han freqüents crítiques anònimes, inclòs  encontra el rei.

Respecte l’Església, els púlpits continuaren sent un mitjà de difusió ideològica. Buscaven l´impacte sensitiu en els fidels més que aportar explicacions sobre el més enllà. Per València s´impregna una onada de corrents il·luministes o quietistes (Antonio Sobrino i Miguel de Molinos), és una onada de misticisme, sobretot femení, hi ha nombroses beates. Apareixen també, ciutats eclesials com València, Xàtiva i Oriola. Per últim, els actes de fe de la Inquisició tenen molta repercussió, tracten d´ instruir al poble , de senyalar els límits al quals poden apropar-se. Tenen un caràcter “pedagògic” per a la població.

Finalment,  es donen diferents disturbis populars puntuals (1663,1672,1689) a causa de la fam i la pressió fiscal que tenien que suportar.  El punt màxim serà la Segona Germania

Evolució des de 1707 fins a l’actualitat

En la actualitat Xàtiva conta amb una població de quasi 30.000 habitants. A més, a més, aquesta ciutat valenciana és la capital de la comarca la Costera. A continuació vos mostrem un gràfic de barres, de l’evolució d’aquesta ciutat des de l’any 1707, l’hem elaborat amb les dates d’una taula passant-les al excel. D’aquesta manera podem veure com ha anat evolucionant la població al municipi, i la clara caiguda que va tindre en l’any 1708, degut a la Guerra de Succesió.

GRÁFICO

Ací adjunte un enllaç d´un vídeo dels principals racons més bonics i emblemàtics de la ciutat de Xàtiva en  l’actualitat: 

Segons l´Institut Nacional d’Estadística l´any 2012 contava amb una població 29.196 habitants. Els habitants es coneixen com setabenses (en valencià xativins); un 0,9 % de ells és de nacionalitat estrangera.

p1030221p

autor de la foto (http://www.losviajeros.com/Blogs.php?e=16827)

 Actualment, exposa orgullosa la transcendència del seu passat, amb el seu abundant patrimoni històric i artístic, junt a la seua llarga llista  de personatges il·lustres de totes les èpoques, entre els que s’encontren els sants, bisbes, cardenals i papes de la família Borja com Calixte III i Alexandre VI, artistes como José Ribera “El Españoleto”, erudits, literats, descobridors i inventors com Francisco de Paula Martí, inventor de la taquigrafia i la ploma estilogràfica, així com el historiador, escritor i poeta del segle XVIII J. L. Villanueva. De fet un dels seus instituts, el més antic, du el nom de I.E.S. José Ribera. També en els carrers i places, com la plaça del “Españoleto”, podem veure el reconeixement que tenen aquestes personalitats en la ciutat. De fet a dia d’avui, és celebra cada  15 d’Agost la seva fira, seguint el seu privilegi, i en la qual podem veure actuacions de personatges que recreen als Borja, entre d’altres. En la Nostra Senyora de la Seu podem veure les estatues dels dos papes, de fet si ens fixem en l’escut de Xàtiva apareixen les dues corones papals, i els dos castells:

00057159

Escut de Xàtiva

Sant Felipe vs. Ontinyent

Panoràmica d'Ontinyent

Panoràmica d’Ontinyent (Jose Antonio Bernat Bacete, 2011)

El territori d’Ontinyent no va veure assignat ni territori, ni jurisdicció, la qual feia San Felip segons lo estipulat en el Reial Decret de Ferran VI, 28 de novembre de 1752. A més a més, ja el 5 d’octubre del mateix any s’havia suprimit el governament d’alcaldes ordinaris i s’havia establert un corregidor lletrat.

Avançant fins a l’any 1765 ens trobem amb un memorial que demanava la segregació, per raons econòmiques i geogràfiques:

“Que V.M. ha dignado poner en ella un Corregidor de Letras por ser una de las más populosas del Reyno de Valencia y hallándose a la inmediación de una legua y menos los lugares de Ayelo de Malferit, Bocairente, Alfafara, Agullent, Alfort, Albaida, Adzaneta, Lugar del Palomar, Ollería, Otos, Alfarrasí, Belgida, Beniajar, Bufali, Carricola, Montaverner, Fuente la Higuera, todo del corregimiento de San Felipe, Agres y Bañeras de Alcoy, que por su distancia estos experimentan graves prejuicios.”

En realitat es tractava d’una tercera part del seu corregiment, i aquest cas comportava no sols la pèrdua del territori, sinó conseqüències polítiques i econòmiques. Allò va provocar la pròpia intervenció del corregidor de San Felip.

Aquest cas ens mostra fins on arribava la influència de cadascuna de les parts. El corregidor xativí Antonio José Subiela y Mendoza, que al seu càrrec polític hauríem d’afegir el militar. Si bé Xàtiva ja no era una plaça d’armes, seguia estant governada per militars. Precisament utilitzà l’argument militar, ja que Ontinyent al ser un corregiment de lletres no contava amb aquesta opció, i que era el pas abrupte cap a Ontinyent el que feia difícil el transit de tropes. Per al corregidor xativí, Ontinyent no contava amb la suficient experiència com per a fer front a la logística, allotjament de tropes, compra d’avituallament, repartiment de palla, etc. El corregidor militar residia en San Felip, i des d’allí se despatxaven les tropes, lo que no podia fer-se des d’Ontinyent ja que això contradeia les ordenances.  També explica com les viles que suposadament estarien millor sota Ontinyent, pareixien contentes d’estar “suaument” subordinades als corregidors militars xativins.

Aquest intent va ser finalment desestimat. Però la vila d’Ontinyent va continuar en el seu empeny, i en 1787 ho intenta des d’una via més indirecta, el boicot a San Felipe. El 7 de gener de 1787 trobem un informe del successor de Subiela, el ja conegut per altres entrades, Gaspar Pasqual Bonanza (corregidor). Se queixava de totes les irregularitats que estava cometent el corregidor d’Ontinyent, no remetia les relacions de morts d’escrivans, així com la prohibició de rifes i jocs, segons les ordenances reials. Li faltava el respecte al corregidor de San Felipe, al que no tractava en virtut de la seua graduació. A més a més volia remetir directament a la Intendència el Pla de “Vezindario General”, sense passar primerament per San Felipe.  Sol·licitava que respectés la jerarquia, i complís les ordres.

“Se sirva mandar que dicho corregidor de la Villa de Onteniente guarde la costumbre y sujeción de partido, como hasta de ahora, executando con primptitud el contexto de quantas órdenes […] se le comuniquen […]y le dirija el tratamiento que le corresponde […]”

La vila d’Ontinyent en un memorial del 5 de febrer de 1787, va posar el focus d’atenció en un raonament administratiu, acusant la negligència de l’actuació administrativa de San Felip, deia que les ordres destinades a Ontinyent les rebia tard, i les que esta remetia a San Felip per a la seua gestió també es retardaven:

“sucediendo frecuentemente que las muchas órdenes que se le comunican para el apronto de vagages, y otras cosas a el pertenecientes, en que ordinariamente se la encomiendan treinta y dos lugares como de Privativo Partido, como antes pasan a la citada Gobernación de San Felipe, para que esta lo execute, llegan tan tarde, que se retarda indispensablemente la execución de las mismas, con notable, perjuicio de dicho Real Servicio.”

El fiscal del Reial Acord ho va desestimar, entre d’altres coses considerava que crearien confusió i un augment de treball burocràtic. De totes formes malgrat les paraules que se emetien des de San Felipe sobre la posició dels pobles, la veritat és que hi havia una divisió entre els que recolzaven a Ontinyent, i els que volien seguir amb San Felipe. També a aquesta qüestió hi ha que afegir el factor econòmic, ja que el Corregiment d’Ontinyent tenia una dotació de 6.023 reials de velló, mentre que el de San Felipe tenia 16.564 reials de velló, la mateixa quantitat que Castelló de la Plana, Morella i Oriola.

Un altre factor és el del prestigi, Ontinyent sense un territori que governar, i amb l’obligació de complimentar informes  i contes, així com rebre ordres d’un altre corregiment. Molts buscaven ràpidament una altra plaça com el corregidor Francisco Álvaro. De fet sentien una subordinació front a algú que consideraven un igual, com ja em dit els faltaven al tractament. Per al de San Felip, el d’Ontinyent sempre seria de menor nivell:

  • No tenia territori
  • Era un corregiment de lletres
  • Tenia menys dotació econòmica

Hem de recordar que el control sobre altres poblacions suposava també recaptar impostos, obtindre ingressos , i per què no, un major prestigi. En la base es una confrontació entre famílies d’un mateix status social, amb similars ingressos, que fan del control del govern, i del control políticel seu factor distintiu.  Aquests intents de segregació no eren tampoc una cosa nova, ja en el XVI-XVII ho aconseguiren Castelló de la Ribera, L’Olleria i Benigànim, si més no, Castelló com ja hem comentat com encara guardava alguna supeditació, encara que estigués segregada.  Per tant el cas d’Ontinyent, és un corregiment que no té territori que administrar,  i està subjecte política i econòmicament al de San Felipe. Malgrat tot va seguir supeditat a San Felipe.

Castelló de la Ribera i Canals vs San Felipe (Xàtiva)

Al  finalitzar el conflicte successori, Castelló junt amb la resta de viles reials segregades de l’antiga Xàtiva,  va decidir abandonar les seues obligacions impositives amb la nova San Felipe. Però, la Concòrdia de 1728 la va obligar a seguir abonant la quantitat estipulada, més els retards. San Felip tracta de mantenir la seva tutela en els diferents pobles del seu corregiment, en el cas de Castelló de la Ribera utilitza la via econòmica. D’una altra banda hem de tenir present, que Castelló també estava vivint una reforma administrativa,  i el seu suport al candidat austriacista també li havia dut a obtenir el nom de Castelló de San Felipe. El problema és que entre els seus integrants no trobem nobles, ni gentilhomes, però el suposat igualitarisme no existia com ho mostra la gent que ostentava els càrrecs més alts, on trobem una successió de documents amb els mateixos llinatges. A més, a més, havia perdut el títol de vila.

esglesia

Església de Canals, s.XVII (Marathón Cartagena)

El cas de la baronia de Canals  ens mostra la seua relació amb Xàtiva. Hem de tindre present que Canals era una població de senyoriu, una Reial Resolució de 1723 responsabilitzà als propietaris dels senyorius del nomenament dels oficials. Però, immediatament de la supressió dels furs en la Nova Planta, i fins al 1723, era l’Ajuntament de San Felipe  qui nombrava els oficials de Canals, amb la supervisió de Macanaz. En la sessió de 22 d’abril de 1709, nomenaren a Jaime Reixach com alcalde ordinari de Canals. Des de Canals es feia una llista que es remetia al secretari del Ajuntament de San Felip, qui ho passava al regidor comissari del mes.

Hi havia molts desacords, de fet hi ha un voluminós expedient al Arxiu xativí, que dóna conte del que solia passar. La pugna es va aguditzar entre el 1782 i el 1799. A més, a més es succeïen en el govern membres amb llaços de parentesc, incomplint l’Acte Acordat en 1748, allò també passava en Castelló de la Ribera.

En 1784 l’Ajuntament de San Felipe,  desestimà l’opció d’Antonio Sancho, major per incompatibilitat, ja que era qui  controlava el pes de les carns. Una cosa similar passà amb Jose Saurina de Luis, qui optava a regidor segon, per ser cosí de Miguel Saurina. Es queixaren del regidor segon escollit, que era cunyat del síndic procurador general. Però no sempre era fàcil fer complir l’Acte Acordat. I si observem  una llista de càrrecs és fàcil veure quina família dominava en el poder. No hi havia molt on escollir, i moltes vegades, des de San Felip es rebutjava tota la llista:

Ramón Martínez Alcalde ordinari en 1789. Regidor primer en 1786. Entra en les ternes de regidor en 1784 i 1785, i en la de síndic procurador en 173.
Pascual Martínez Alcalde ordinari en 1792, entra en les ternes d’alcalde en 1785 i 1797, i de síndic procurador en 1783
Esteban Martínez Regidor segon en 1784. Entra en les ternes de síndic en 1787.
Miguel Martínez y Sancho Regidor primer en 1789, i alcalde de la Hermandad* en 1787. Entra en la terna d’alcalde de la hermandad en 1787
Francisco Martínez de Manuel Entra en la terna per alcalde ordinari en 1789, i de regidor primer en 1786 i 1789.
Francisco Martínez Bonillo Regidor primer en 1792. Entra en la terna de síndic procurador en 1795.
Ignacio Martínez Entra en la terna de Regidor segon en 1797

 

Fernando Saurina Regidor segon en 1783. Entro en la terna de síndic procurador en 1786
José Saurina de Luis Regidor segon en 1785. Entro en la terna d’alcalde en 1789; de regidor primer en 1790 i de regidor segon en 1784
Miguel Saurina de Francisco Regidor primer en 1789. Síndic procurador en 1785. Entra en les ternes de regidor primer en 1787 i de síndic procurador general en 1799.
Antonio Saurina Regidor segon en 1788
Bernardo Saurina Entra en la terna d’alcalde de la Hermandad en 1788

Els regidors de San Felipe eren molt gelosos de la seua autoritat sobre Canals, de fet el seu control arribava fins i tot a qüestions protocol·làries. Hi hagueren pleits que arribaren a la Audiència. Els propis regidors de San Felip posaven de manifest la seva opinió, tant si era favorable com hostil cap als candidats, tal com expressa Gaspar Pelegero, regidor comissionat en 1794:

“Que el referido Micó tiene el gravísimo reparo para no elegirse por tal alcalde el ser tío carnal del interino escrivano de los juzgados y ayuntamientos de dicha varonía, Francisco Joseph Micó, mayomente en n peblo qye la mayo pate de vezes no saven n aún escribir los gobernantes, y el  escrivano les rige y govierna como a legos.”

Els escrivans podien influir en el govern i traure profit d’una situació davantejada, però no tenien el suficient bagatge polític i cultural, com per a portar les responsabilitats del govern. Però altres persones amb eixe bagatge, manifestaven el seu alineament cap al bàndol que millor defenia els seus interessos en la baronia.  El grup partidari de la ciutat de San Felip era la facció Llopis. En aquest grup trobem noms de gent que ocupa càrrecs en el govern: Llopis, Martínez, Alventosa, Juan, etc. També era gent acomodada. Aquests rebatien a la facció Climent, que inclòs alguns tenien familiars en l’altra facció. Els Climent posseïen forns per a cuinar el pa, controlaven part de l’aigua, eren llauradors acomodats.

Els 18 integrants de la facció Climent se’ls acusava des de 1782, però no aclariren que sols van participar un parell de cops. L’ajuntament negava tindre ningun grup de pressió en la ciutat:

“ Celosa la ciudad de la paz y unión entre sus vasallos de Canals, no estando en su mano, ni siendo absoluta en cortar las parcialidades que entresí tengan, procura en quanto le es dable,el que los gobernantes le sean indiferentes, sin fomentar por sí los partidos y demás, que tan libremente se dize.[…] Si por enemigos de su Patria e indignos de gobernarla por hazer quanto a la ciudad de San Felipe le apetece y les sugiere, quiere (Guzmán) se tengan a los de la parcialidad de Llopis, y que estos lo serían, los que ocupan los empleos de gobierno menos los de alcalde; ¿Qué actos nos particulariza en apoyo de su alegre pensar , y quales son los rectores de su confesada parcialidad de Climent, que merezcan premio?”

Cap Climent havia exercit d’alcalde. La ciutat de San Felipe va aconseguir el control d’aquesta població, i va impedir la segregació. Mantindre la flama del conflicte i de les parcialitats, era per a uns i altres, la garantia del seu poder, real o desitjat.

*La imatge correspon a Marathon Cartagena http://www.panoramio.com/photo/30652239

Els regidors, els seus símbols de poder

interior col·legiata

interior col·legiata

Ara que ja hem analitzat l’estructura administrativa i política, i els problemes entre els dirigents del poder, ens agradaria tancar aquesta secció del blog parlant-vos de com aquesta gent es feia servir de tota una sèrie de símbols per al seu prestigi.  Aquí sols farem una breu introducció sobre el que respecta sobre tot als regidors, ja en l’apartat de societat veurem de forma més extensa en que consistien les classes i com es manifestaven socialment.

Un dels signes més buscat pels regidors era el patronatge eclesiàstic, o l’enterrament en alguna capella de l’església col·legial o d’alguna església important. Aquesta pràctica que era habitual entre les classes nobles, també era adoptada pels regidors, o pels qui compraven el títol de gentilhome. La seva finalitat era assimilar-se al status dels nobles.

En 1729 el futur regidor, Juan Bautista Llácer, per augmentar el seu prestigi i mèrits, va establir la fundació d’una dobla a la col·legiata. En 1753 el seu fill va aconseguir una capella en aquesta.  L’establiment de capelles va ser acceptat pel cabilde degut a les multituds sol·licituds, no sols de regidors, sinó també a persones adinerades, llauradors, comerciants,  o mercaders.

Una de les famílies més importants, els Cebrian van aconseguir una ratificació per a d.Antonio i D. Gaspar Cebrian, del cabilde en maig del 1753:

“la segunda capilla entrando por la puerta del Mercado, a mano derecha, con la condición que ha de construir retablo decente a sus costas para colocar a nuestra Señora de la Concepción.”

També ho sol·licitava gent de fóra, com Francisco Noguera de Carcaixent, a qui també se li va concedir. També ho demanaren canonges, amb idèntic resultat. Un altre llinatge important que ho sol·licità, foren els Pelegero, de fet aquesta família tenia des del segle XVII la seva capella en el Puig, però van demanar capelles en la Col·legiata.

Tot açò s’emmarca en un moment en el que s’està ampliant la col·legiata, que percep fons públics, des del Ajuntament, qui està invertint en obres civils i segons les ordenances de 1750 també ho podia fer en les religioses, però també des de privats, s’invertien fons per a assegurar-se el seu lloc. El que explica aquesta situació.

Els regidors també feien altres mostres en vida del seu prestigi, com per exemple era tot un prestigi ser portador del Penó Reial. Així mateix existia tot un protocol de comportament en determinades cerimònies que feien gala d’aquell boato, com per exemple la lectura d’una carta reial. Però totes aquestes qüestions referents a la noblesa i al seu aparell de prestigi s’analitzaran al apartat de societat, ja que ens serviran de mostra de com de diferents eren les classes altes de les baixes, i com els no nobles, volien assimilar-se a aquells.

El cas Aucejo, 1752

1452445_10203096115582870_451149208_n

vista des de Col·legiata Major, Xàtiva

D. Francisco Aucejo y Jover , el primer amb nomenament en el Despatx de Gràcia en 1750, junt amb alguns regidors de l’anterior pesquisa, 1743-1750. De nou tenim en escena l’actuació desmesurada  excessiva d’un alcalde major. Aquest que venia a substituir a l’alcalde anterior, designat per la càmera de Castella.

El 3 de gener de 1752, el maqués de Campo Villar va dirigir una queixa a D. Pedro Valdés, jutge visitador d ela ciutat, i aquest li va demanar que ho fera amb cura i per la via reservada. Aquest marqués va aconseguir el testimoni del dean, qui a més a més va demostrar com Aucejo volia cobrar per ser alcalde i corregidor, ja que mentre no es designés al nou corregidor, ell exercia com a corregidor interí. Això sempre s’havia denegat a tots els qui ho sol·licitaren. El dean de la col·legiata va aportar tota una bateria d’acusacions, en els que entrava en el seu comportament poc apropiat per al seu rang.

“ Des de que vino al empleo, se ha manejado poco reflexivo, codicioso, y no para guardar, sino para expender. Los personajes con los que se relaciona son de la peor catadura moral, su inclinación a la adulación lo llevan a actuaciones poco aceptables […] Y no diese como dio lugar a amistades que lo han conducido a cosas que son contra las bligaciones de él y la debida integridad de la adminsitración de justicia.”

Alguns l’adulaven per aconseguir benefici propi, com l’alferes Tomás Cebrián. Al alcalde també se li recriminava el seu estil de vida, les seues despeses desproporcionades, el seu caràcter ostentós. Això emmarcat amb una gent que no vivia una situació molt bona econòmicament. De fet se li acusava de voler casar-se en una dona d’una família destacada, no s’especifica quina, però que si més no li havia fet infinituds de regals. Segons el dean, el salari no donava per a tant. L’acusació era de corrupció, arreglant causes, judicis, i expedients per a beneficiar-se econòmicament. El dean també veia perillar l’equilibri polític i econòmic que beneficiava a la col·legiata.  Curiosament els que nombrava el dean, com a regidors que cooperaven en les activitats il·legals del alcalde, eren els involucrats en l’altra pesquisa.

Aucejo també va contar amb el recolzament d’altres institucions, com eren les comunitats religioses en la seua majoria, trinitaris, caputxinos, mercedaris, agustins i franciscans. Els que no l’ajudaren foren la col·legiata i els dominics. Hem d’interpretar aquestes causes dins del joc de fidelitats, interessos, lleialtats, etc. Això ens mostra com fins a avançada la primera meitat del 700, l’ajuntament va viure en una inestabilitat, política i econòmica, derivada dels conflictes que mantenien els seus màxims dirigents. Açò posava de manifest el seu lloc de superioritat en la societat on vivien, on cada personatge, cada grup aliat, o enfrontat, buscava el seu lloc baix lo polític i econòmic, així com la seua porció de poder en el municipi. Estem davant d’una societat molt rígida i jerarquitzada, que impedia molts cops la intervenció de gent més humil que es veia afectada per les decisions d’aquestes elits. Haurem d’esperar fins a la caiguda del Antic Règim, per a que les classes mitjanes puguen intervindre i tindre la seua dosi de protagonisme.

Si més no aquí acaba el nostre repàs per la senda política i administrativa. Per a concloure vos convidem a llegir l’ultima entrada dedicada als àmbits i símbols del poder i prestigi d’aquestes elits que ostentaren el poder. Esperem que aquest breu recorregut vos haja sigut d’interés.

*La imatge està extreta de: https://novabitacora.wordpress.com/2012/09/30/los-borja-en-xativa/#more-1004

Els regidors

 

Duc de Berwick.

Duc de Berwick.

Si be en la figura del corregidor parlarem de persones vinculades al àmbit militar i polític, mentre que l’alcalde major ho era del àmbit del dret. No obstant això, l’element de major pes eren els regidors, un cos que sobre estar supeditats, tingueren amplies facultats executives. De fet si es suspenia al corregidor o a l’alcalde major, el substituïa el regidor degà.

Començar de forma ex novo, partint d’una ciutat destrossada, i un caos organitzatiu, administratiu i econòmic. Fins avançada la centúria no va haver una distinció entre els regidors cavallers o nobles i ciutadans. San Felipe suposava un camp d’experimentació, de fet va ser aquí on es va instaurar per primera vegada el alferes major en 1740.

Ara la pregunta seria, qui era l’oligarquia urbana que ostentava el poder en San Felipe?

Primerament al decidir tornar alçar la ciutat sota el nom Nova Colònia de San Felipe, es posaren en els càrrecs més destacats als fidels borbònics. Destaca el fet que el monarca donara quatre regidories a perpetuïtat a nobles titulars, vinculats directament en la guerra, el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo. Aquest quatre, com ens dius María Carmen Irles, integraren la nòmina de noblesa titulada que accedia als oficis de regidors en València, després de València, San Felip fou el municipi amb més nobles titulats, cinc ducs, quatre marquesos, i un varo. Això confirma la política aristocratitzant. De fet a Macanaz se li encarrega l’elecció de la primera noblesa per al govern. Aquests ostentaren els càrrecs a través de tendents de regidor

Regidors Tendents
Duc de Berwick(títol perpetu de 1714): – D. Blas Jover (1720-172?)-D. Juan de Rivera de Albarracín (1731-1734)

-D. Joaquin Jiménez (1740-1744)

-D. Patricio Lacy (1748-1768)

-D. Tomás Jacinto Aliaga y Blesa (1768-1786)

-D. Raymundo Ferrer (1789-1795)

D. Tobías del Burgo(títol perpetu de 1714): -D. José Jiménez (1719-1749)-D. Francisco Egea (1750-1756)

-D. Carlos Ruiz de Alarcón (1756-1787)

-D. Carlos Fernando Ruiz de Alarcón (1787-?)

D. José Grimaldo, marqués de Grimaldo(títol perpetu de 1714): -D. Manuel Jordán y Sierra (1715-1751)-D. Pedro Jordán de Pujasons (1751-1760)

-D. Pedro Jimeno y Puig (1760-1776)

-D. Vicente Olcina (1776-1804)

-D. Esteban Chaix (1805-?)

-D. Mariano Magraner (1816-?)

D. Patricio Laules(títol perpetu de 1714): -D. Gregorio Pérez (1714-1725)-D. Enrique Menor (1726-?)

-D. Jaime Pelegero y Burguera (1756-1760)

-D. Pascual María Alonso y Pelegero (1796-?)

 

Però a partir de l’any 1730, per les necessitats econòmiques de la monarquia, s’inicia un procés d’oligarquització de la classe dirigent:

  • Continuïtat de les nissagues familiars (terratinents i financers amb censals, professions: metges, advocats…)
  • Personatges de rang inferior que compren regidories, provenien del comerç i d’oficis mecànics que s’havien anat ennoblint.

Tot això comporta a la consolidació d’una oligarquia urbana, que se configura com a classe dirigent, reforçada per l’endogàmia i els llaços de parentesc, se solien traspassar els oficis de pares a fills. De fet si hi havia una ombra de dubte de fidelitat, se’l suprimia com va ser el cas de  Antonio Llinás, per poder tenir avantpassat austriacistes.

La poca quantitat de regidors en San Felip respon als pocs individus disponibles en funció de lleialtat al monarca. A partir del 1714-1716 va començar a normalitzar-se la cosa. El problema es que les disputes per ocupar les places en la classe de cavallers foren constants. A més a més a l’antiga noblesa, se li va anar afegint una nova, més els gentilhomes, que pledejaven per ocupar el seu ofici en classe de nobles.

En el informe de l’any 1757, el corregidor sol·licità al regidor Pedro Jordán, fill del que també fora regidor, Manuel Jordán, respecte de diversos pretendents al reconeixement d’igualtat entre regidors cavallers, i ciutadans, entre els que estava el regidor Francisco Egea, que ho era en qualitat de tendent de Tobías Burgo. En el informe, s’oposava a que els pretendents a ser considerats en classe de nobles, tenint eixe títol de tal, però exercint una regidoria en la de ciutadans, s’equiparaven a ells.

Per a concloure aquesta part voliem remarcar que a aquests problemes s’ajunten altres com la venta de càrrecs, disputes per les places, el cas de les classes nobles i de cavallers com hem anomenat abans. Així com l’endogamia, entre d’altres. Però com sols podem donar unes pincellades en aquest breu espai que comporta un blog, vos animem a llegir l’obra de Isaïes Blesa, del qual hem pogut extraure tots aquests detalls, les llistes de regidors que ens mostra estan extretes dels diversos arxius, de la ciutat, del regne de València, i inclós algunes del arxiu nacional.

El Cens de Floridablanca (1787) a Xàtiva

Comte de Floridablanca, per Goya

Comte de Floridablanca, per Goya

El Cens de Aranda  -1768,1769- va ser el primer que va englobar tot el territori espanyol, utilitzant les diverses divisions administratives eclesiàstiques.  El recompte es va fer a nivell d´individus i no de cases, el que va resultar ser una novetat, amb una espesificació de certes caracteristiques demogràfiques: sexe, edat i estat.

El Cens de Floridablanca, vint anys posterior, oferix un notable progrès respecte al anterior en tots els conceptes. Els resultats nacionals i regionals van ser publicats oficialment, i mijançant aquest publicació podem coneixer el mecanisme de realització del Cens.

Actualitzar el Cens de Aranda era, una necessitat. La administració de Carlos III precisava evaluar els resultats humans de la seua notable obra de modernització. El desig de veracitat en la confecció del cens apareix en la “Advertència” ,que és anterior a la presentació dels resultats i explica les causes que originaren que l´Administració Il.lustrada a elaborar el nou recompte de la població espanyola.

El resultat va ser ,en general, satisfactori per a les autoritats. En el cas de la ciutat de Xàtiva els resultats van ser els següents:

Fadrins Casats Viudus TOTAL DE EDATS
Grup d´edats V. H. V. H. V. H.
Menys de 7  990 944  –  –  –  –  1.934
De 7 a 16  928  1.091  – 1 2.020
De 16 a 25  603 659 110  291  2  11  1.676
De 25 a 40  337  213  981  1.117  33  149  2.830
De 40 a 50  208  65  541  524  39  147  1.524
Més de 50  415  91  685  413  163  342  2.109
Total  3.481  3.063  2.317 2.346  237  649  12.093
TOTAL  6.544  4.663  886
TOTAL GENERAL  12.093

Població en comunitats: 562

Població Real: 12.655

 

Llauradors:617

Jornalers: 555

Artesans:763

Fabricants: 1

Critats: 917

Advocats: 18

Escrivans: 13

Comerciants: 98

Capellà: 2

Beneficiats (del capellà): 51

Tinents de capellà: 3

Sagristans: 5

Acòlits: 3

Ordentats a tit. patr: 1

Ordenats de menors: 2

Empleats amb sou del rei: 12

Amb fur militar: 712

Depend. de Inquisició: 13

Demandants: 3

Gentilhomes: 48

Estudiants:46

Síndics de religiosos: 2

Depenents de la Creuada: 1

 

Parròquia de Santa Maria

Fadrins Casats Viudus TOTAL DE EDATS
Grup d´edats V. H. V. H. V. H.
Menys de 7  360 307  –  –  –  –  667
De 7 a 16  334  491  – 1 826
De 16 a 25  258 348 34  96  1  5  742
De 25 a 40  211  143  346  441  16  59  1.216
De 40 a 50  169  146  223  229  14  60  741
Més de 50  1.696  1.394  305  165  81  153  1.127
Total  1.696  1.394  908 932  112  649  5.319
TOTAL  3.090  1.840  886
TOTAL GENERAL  5.319

Llauradors: 94

Jornalers: 85

Artesans: 371

Fabricants: 1

Critats: 602

Advocats: 18

Escrivans: 12

Comerciants: 88

Capellà: 1

Beneficiats (del capellà): 39

Tinents de capellà: 1

Sagristans: 1

Acòlits: 2

Ordentats a tit. patr: 1

Ordenats de menors: 1

Empleats amb sou del rei: 8

Amb fur militar: 607

Depend. de Inquisició: 7

Gentlhomes: 45

Estudiants: 39

Síndics de religiosos: 2

Depenents de la Creuada: 1

 

Parròquia de Sant Pedro

 

Fadrins Casats Viudus TOTAL DE EDATS
Grup d´edats V. H. V. H. V. H.
Menys de 7  283 263  –  –  –  –  546
De 7 a 16  224  249  –  – 493
De 16 a 25  121 144 41  105  1  6  418
De 25 a 40  47  38  276  300  4  31  696
De 40 a 50  11  11  150  121  11  45  349
Més de 50  24  26  154  100  28  86  418
Total  730  731  621 626  44  168  2.920
TOTAL  1.461  1.247  212
TOTAL GENERAL  2.920

 

Llauradors: 218

Jornalers: 265

Artesans: 119

Critats: 123

Escrivans: 1

Comerciants: 7

Beneficiats (del capellà): 8

Tinents de capellà: 1

Acòlits: 1

Ordenats de menors: 1

Empleats amb sou del rei: 1

Amb fur militar: 13

Depend. de Inquisició: 3

Demandants: 3

Gentilhomes: 3

Estudiants: 3

 

Parròquia de Santa Tecla i San Juan

Fadrins Casats Viudus TOTAL DE EDATS
Grup d´edats V. H. V. H. V. H.
Menys de 7  347 374  –  –  –  –  721
De 7 a 16  350  351  –  – 701
De 16 a 25  224 167 35  90  –  –  516
De 25 a 40  79  32  359  376  13  59  918
De 40 a 50  28  8  168  174  14  42  434
Més de 50  27  6  226  148  54  103  564
Total  1.055  938  788 788  81  204  3.854
TOTAL  1.461  1.576  285
TOTAL GENERAL  3.854

Llauradors: 305

Jornalers: 205

Artesans: 273

Critats: 192

Comerciants: 3

Capellà: 1

Beneficiats (del capellà): 1

Tendents de capellà: 1

Sacristanes: 1

Ordenats a tit. patr: 1

Empleats amb sou del rei: 3

Amb fur militar: 92

Depend. de Inquisició: 3

Estudiants: 4

PEDANIES DE XÀTIVA:

ANAUIR

 

Fadrins Casats Viudus TOTAL DE EDATS
Grup d´edats V. H. V. H. V. H.
Menys de 7  8 11  –  –  –  –  19
De 7 a 16  15  9  –  – 24
De 16 a 25  7 4 2 1  –  –  14
De 25 a 40  1  1  6  8  –  3  19
De 40 a 50  –  –  3  3  –  1  7
Més de 50  –  –  10  9  2  1  22
Total  31  25  21 21  2  5  105
TOTAL  56  42  7
TOTAL GENERAL  105

Llauradors: 39

Jornalers: 1

 

SURIÓ

 

Fadrins Casats Viudus TOTAL DE EDATS
Grup d´edats V. H. V. H. V. H.
Menys de 7  7 6  –  –  –  –  13
De 7 a 16  2  10  –  – 12
De 16 a 25  4 1 2 4  –  –  11
De 25 a 40  1  –  7  5  –  –  13
De 40 a 50  –  –  1  1  –  –  2
Més de 50  –  –  1  2  2  3  8
Total  14  17  11 12  2  3  59
TOTAL  31  23  5
TOTAL GENERAL  59

Llauradors: 10

Jornalers: 2

Empleats amb sou real: 1

 

LA TORRE DE LLORIS

 

Fadrins Casats Viudus TOTAL DE EDATS
Grup d´edats V. H. V. H. V. H.
Menys de 7  5 8  –  –  –  –  13
De 7 a 16  12  6  –  – 18
De 16 a 25  3 3  1  –  –  7
De 25 a 40  2  –  16  14  –  1  33
De 40 a 50  –  –  3  3  –  2  8
Més de 50  –  –  –  –  2  –  2
Total 22  17  19 18  2  3  81
TOTAL  39  37  5
TOTAL GENERAL  81

Llauradors: 10

Jornalers: 8

Artesans: 1

Fabricants: 1

Criats: 4

Capellà: 1

Els alcaldes majors

Aquest ofici s’introdueix amb l’estructura del nou ajuntament, junt amb el corregidor i els regidors. Al principi era designat pel corregidor, el que va dur a problemes derivats del acte de subornaments i cofets. En 1715 el marqués de Andía va proposar que la Càmera de Castella consultés la provisió de les places d’alcaldes majors, però Felip V va decidir deixar-ho com estava. Els corregidors sempre contaren amb una persona fidel com a alcalde, fins que en 1749 la Instrucció relativa als intendents-corregidors, on Ferran VI disposa que cada un dels intendents hauria de disposar d’un o dos alcaldes, però la càmera de Castella li proposaria tres candidats del que havia d’escollir un. El incompliment d’això, feu que a finals del 1749 un decret disposa que el mateix procediment se estendria a tots els alcaldes que anaren buidant les places, per finalitzar el període trienal, o be per mort, o altres causes. Però eixa norma no afectava als alcaldes dels territoris de les ordres militars.

derecho-civilEl primer alcalde major de San Felipe designat per aquest procés fou D. Francisco Aucejo y Jover, en maig de 1750. Mentre que el primer alcalde major en 1709 fou un antic membre del Consell, Manuel Menor, doctor en drets, qui havia estat tancat a la presó del castell per borbònic. No obstant, fou substituït el mateix any per Juan Suárez de Carvajal, qui va estar fins al 1715, el qual no sabem si fou per designació reial. Se té constància que el seu successor, Gabriel Pérez, fou designat pel corregidor Rocafull en novembre de 1715.

Alcaldes majors de San Felipe Anys de servici
D. Manuel Menor 1709
D. Juan Suárez de Carvajal 1709-1715
D. Gabriel Pérez 1715-1723
D. Ambrosio Alvarez de Toledo y Ponce, se’l va suspendre en 1726 1724-1726
D. Antonio Custodio Ortiz 1726-1728
D. Juan Ruiz de Castellblanqui 1728-1737
D. José Alegret, se’l va suspendre junt amb el corregidor Vandoorent en 1745, pesquisa* 1737-1745
D. Francisco Vicente Baldoví 1745-1746
D. Vicente Povo (substitueix a Baldoví, qui va dimitir) 1746-1748
D. José Alegret, restituït. 1748-1750

 

A partir del 1750 hi ha com hem vist una interdependència entre el corregidor i l’alcalde major, front als regidors, normalment mantingueren un suport en moments d’enfrontaments. Però també hi hagueren forts enfrontaments. A més a més, sols hi havia un alcalde major en San Felip, mentre que en altres ciutats hi havia un per als casos civils i altre per als criminals. El principal problema es que sols estaven 3 anys, junt amb la promoció i ascens a places superiors, el que provocava una excessiva mobilitat dels alcaldes majors.

D. Francisco Aucejo y Jover 1750-1752
D. José Povo 1752-1760
D. Pedro Moscoso Figueroa 1760-1764
D. Juan García Ávila 1764-1768
D. Pedro Santonja 1768-1772
D. Andrés Vicente Carpintero y Esgueva 1772-1775
D. Joaquín Ussé 1775-1776
D. José Cartula 1776-1779
D. Antonio Alcaide 1779-1784

 

 En el decret de 29 de març de 1783, provocà una nova planta de corregiments i alcaldies majors, tant de Castella com d’Aragó, que volia introduir unes pautes de racionalitat i correcció. Es va establir una estructura de corregiments de lletres i alcaldies major de primera, segona i tercera classe, on San Felipe quedà en la categoria de Segona Classe.

D. Gaspar Jovés y Terés 1784-1788
D. Antonio Miguel de Aguilar y Mendívil 1789-1793
D. Bernardo Cebasco 1793-1800
D. José Prat y Quadra 1800-1806
  • D’on era aquesta gent?

Eren en la seua majoria gent que havia fet la carrera de lleis, en col·legis majors, institucions universitàries o religioses. És a dir, professionals del dret amb una base jurídica, molts d’ells havien estat advocats, i altres havien exercit càrrecs en l’administració senyorial.

La reforma municipal de 1766

Interior del convent Sant Onofre, el Nou.

Interior del convent Sant Onofre, el Nou.

El municipi de San Felip ja no era aquella ciutat arruïnada d’abans, com un au fènix s’havia aixecat entre les seues cendres. Si més no contava amb una administració, intervinguda, però eficient, i una economia en alça, com ho demostra els nous edificis que es construeixen, com la casa de l’Ensenyança a instancia del arquebisbe majoral i destinada a les xiquetes pobres. A més a més es va continuar amb la construcció de la col·legiata, i es construeix el convent de San Onofre el Nou. Des de la pròpia administració es va haver de reformar la Casa de la ciutat, per les feines burocràtiques que obligaven a disposar d’un edifici en condicions.

Així mateix la reparació de camins, sèquies, i demés infraestructures repercutiren en l’aspecte econòmic i demogràfic, com hem vist en els seus apartats respectius; hi ha una gran expansió agrícola i industrial.

Si més no, l’any 1766 destaca en Espanya pels motins que es produeixen en Madrid, però no afecten en Xàtiva, però les hem de tenir present com a marc jurídic en el procés de control de les administracions locals per part de la monarquia. Aquests motins s’originaren a partir d’una Pragmàtica que liberalitzava el preu del gra. El temor a que es generalitzés aquest fenomen va fer baixar els preus del gra en Xàtiva, encara que després es tornaren a pujar segons el acte acordat del 5 de maig 1766:

“y habiéndose examinado esta materia con la reflexión que pide el caso y teniendo presente lo expuesto sobre ella por los señores fiscales, y la necesidad de desengañar a la plebe, para que no cayga en excesos sediciosos, fiada en indultos y perdones, que nada le aprovechan: declararon por nulas é invalidas las baxas hechas, o que se hicieron por los magistrados y ayuntamientos de los pueblos compelidos por fuerza y violencia, por carecer de potestad para permitir que los abastos se vendan a menos precio, que el de su coste y costas.”

Els nous càrrecs que es creen com els de diputats del comú, i síndic personero, si es creen en teoria per acurtar les actuacions dels regidores, això resultava aconseguir un major suport en les administracions locals. La Corona es dota de nous elements de control cap a les oligarquies locals, que a la seua vegada dominaven les administracions locals. Lo que en aparença era una obertura per a nous sectors diferents de les elits, en la realitat era reforçar l’intervencionisme.

El acte acordat es va completar amb altres disposicions, com la Instrucció de Diputats i Personeros, del 25 de Juny de 1766, configurant el marc jurídic per als nous oficis. Això junt amb les ordenances de 1750 deixaven configurat en Xàtiva el nou organigrama administratiu que no se veuria trastocat fins a la crisis de l’antic Règim.

  • Què establia l’acte acordat?

La creació de diputats del comú en numero de quatre per a les poblacions de més de 2000 veïns, “los cuales diputados tengan voto y entrada y asiento en el Ayuntamiento después de los regidores, para tratar y conferir en punto de abastos; examinar los pliegos, o propuestas que se hicieran, y establecer las demás reglas tocantes a estos puntos que pide el bien del común.”

  • Què regulava la instrucció?

Establia el procediment electiu, que es farien per sufragi de segon grau, els veïns organitzats per parròquies o barris, escollien a 24 compromissaris, i aquest elegien als diputats del comú i el síndic personero. Aquest major accés venia a limitar als sectors majoritaris que concorrien como escollibles i com escollidors. també es varen reglamentar altres qüestions, com el protocol, el tractament dels regidors numeraris, tema que en Xàtiva va provocar una polèmica entre els nous i vells oficis.

el 28 de Juliol de 1766 varen resultar escollits:

taula

La Corona realitza una intel·ligent llaor, aprofità la conjuntura, va satisfer als que volien accedir al govern local. El que aconseguia era incrementar el seu control sobre les oligarquies tradicional, mitjançant els nous oficis, als que necessitava per a eixe fi. però va anar amb compte de que això no trastoqués massa el domini d’eixes oligarquies a les que també necessitava. Amplia la seua base de recolzaments, i conserva el dels vells sectors. Les similars fortunes i professions igualaren els grups.

L’informe del marqués de Malespina al Marqués de Ensenada, 1748

Marqués de Ensenada.

Marqués de Ensenada.

El terratrèmol de 1748 va provocar una ràpida resposta des de l’administració. tant la Capitania General, com la Intendència actuaren per a esbrinar el total de danys, i com reparar-los. La intendència que tenia, com a funcions principals:

  • Procurar l’abastiment del exèrcit.
  • Fomentar l’economia de la seua àrea d’influència.

Les seues funcions entroncaven amb les dels regidors, de fet foren suprimides en  els llocs on no hi havien tropes, 1721-1749, però les ordenances les varen restablir donant-los prerrogatives en hisenda, justícia, policia, així com en el abastiment de tropes. En les capitals de províncies, exerciren el càrrec de corregidor.

Els detalls dels danys ocasionats pel terratrèmol en les governacions de Montesa, San Felipe, Alzira i Cofrents, els coneguem, pel informe que va fer el intendent valencià don Francisco Driguet, el marqués de Malespina, qui ocupava la intendència valenciana des del 1741, i va seguir en ella fins al 1754, sent també corregidor; en compliment d’una reial ordre que data del 18 d’Abril. En aquesta li sol·licitaren una avaluació de les ruïnes ocasionades en les poblacions afectades, se li demanava una radiografia socioeconòmica de les mateixes. Tot allò serviria per a poder reparar les desgràcies d’aquelles ciutats.

Entre el 4 de maig i el 7 de juny, els funcionaris de la Intendència feren els interrogatoris pertinents, els quals permeteren elaborar un corpus documentat dirigit al marqués de la Ensenada, per donar-li coneixement de la situació, i aconseguir l’aprovació reial per a les propostes que en ell ficaren.

  • Què contenia aquest corpus?

Els actes amb els esbrinaments aconseguits en la pesquisa de 1747, i el Parèixer Reservat del Intendent, on feia constar la seva opinió sobre com rescabalar econòmicament les pèrdues als pobles.

podem extraure, que els danys ascendiren a 116.377’5 lliures, però no s’inclou el valor de la reconstrucció de poblacions completament destrossades. com Montesa, o Sellent. En el següent quadre veiem els danys d’algunes poblacions, junt alb els titulars de cada una, el nombre de veïns: clergues i seglars, i la quantitat anual que havien de reparar per  Equivalent.

pob

Però no tot havia de ser reposat per les instancies oficials, sinó com va indicar en un altre document en el qual reduïa la quantitat que per a reparar les ruïnes descontava la Reial Hisenda de la contribució del equivalent durant uns anys. No obstant quedaren al marge de tota ajuda els titulars dels senyorius, així com molts edificis eclesiàstics, l’Intendent entenia que era als titulars a qui corresponia assumir la despesa.

Entre Enguera, San Felipe, Montesa i Vallada absorbiren el 50% de les ajudes assignades, o dit d’una altra forma van veure reduït l’equivalent durant uns anys, algunes fins al 1752.

poblacio

 Per tant podem concloure que aquestes respostes donades des de l’administració, mitjançant els informes, i la participació dels organismes mencionats, tingueren també les seues repercusions econòmiques, de les quals podem veure més informació en l’entrada del blog situada en eixa categoria referida al terratrèmol. També tingue conseqüències a nivell de població, el gran nombre de morts en les diferents ciutats, com podem veure a l’entrada de població que ens adjunta el quadre demogràfic. Així mateix va causar un gran temor en la població, que com en el cas de Sellent es trobaven “atemorizados y aflixidos” com podem observar en les actes que hem comentat. El duc de Caylús li va manar una missiva al marqués de la Ensenada, quatre dies després del primer terratrèmol fent-li saber que continuaven els tremolors, però amb menys força. Així ho va der saber Pedro Valdés León, ministre de la hisenda valenciana, des de San Felipe el dia 26 març. 

Expulsió dels jesuïtes

Espulsió Jesuïtes

Espulsió Jesuïtes

La Colònia de Sant Felip, va ser per a un grup de jesuïtes del Col·legi de San Pau de València, el escenari perfecte per a desenvolupar la seua missió, canviant les costums dels seus habitants ja que “Xátiva era la ciudad más viciosa y escandalosa de este Reyno como era fama constante“.

Quan van arribar l´ Esglèsia Col·legial no tenia ningún confesor ni predicador; després de comprovar aquesta difícil situació espiritual van començar a atuar, ja que aquestos desitjaven que tots els xativins conegueren la seua presència dirigint-se cap als Arravals de Xàtiva. Per altra banda, els jesuïtes manifestaren un clar intrès d´esnsenyament del Catecisme entre els xiquets xativins, ja que aquesta era molt precaria. Així mateix era encara més precaria la educació de les xiquetes com va assenyalar el Pare Calatayud:

«Es notable en varios Pueblos la mala educación, y poca crianza de las niñas: muchas de ellas en llegando a los diez y ocho y veinte años, se hallan desembueltas, de genio abierto, altivas y desobedientes a sus Padres, porque se torcieron desde los principios, y con ellos crecían sus apetitos, y pasiones: otras deseosas de la virtud, y trato de oración o de consagrarse a Dios, no saben leer, ni habilidad alguna: y por falta de mugeres Maestras que las críen en santo temor de Dios y las enseñen a leer, escrivir, hacer encajes, bordar… salen mal criadas. En varias Repúblicas se encuentran algunas mugeres que las enseñan algo, mas su instrucción suele ser defectuosa (…) convendrá fundar una Escuela pública para niñas».

Per tant, el seu objectiu va ser fomentar les pràctiques espirituals escrites per Sant Ignaci de Loyola.

Els jesuïtes que havien tingut un destacat paper en Xàtiva, i en altres zones d´Espanya, van sofrir una greu crisis durant la segona meitat del segle XVIII.  Concretament el diumenge de Rams de 1766 , esclata a Madrid la revolta; més de 5.000 persones es dirigeixen a pedrades cap a la casa del Ministre d’Hisenda, Esquilaxe , per a després continuar cap a la Casa Real. Encara que el detonant de la revolta és va ser un decret del ministre en que s’ordenava als homes a retallar les clàssiques capes i barrets, en el transfons del assumpte estava la fam del poble, el augment del preus, el malestar per la presencia de estrangers en el govern i les permanents intrigues de les forces menys permeables a la reforma. De aqui que la revolta es va propagar a milers de ciutats. El dia següent serà el dia més important esclatant la guerra  contra la guarida valona. La revolta es donarà fins al Dimarts Sant, després del compromís real de accedir a les peticions dels exaltats.

El rei abandona la Casa Reial en direcció a Aranjuez; però açò no queda impune, ja que el rei obliga a Campomanes a fer una exhaustiva investigació sobre la revolta. Les investigacions apunten directament als jesuïtes com incitadors del motí. Un any després el rei decreta la expulsió tant d´Espanya com de totes les colònies de tots els membres de la congregació de Sant Ignasi de Loyola, fet que també es va produir uns anys abans a França  i Portugal. Aquest decret suposa l´expulsió de més de 5.000 jesuïtes abandonen Espanya i les colònies americanes amb destí a Roma. La mesura real no es para aqui, ja que si una cosa vol demostrar Carles III és que el rei és el únic en el orde temporal i que l´obediència cega a Roma és incompatible amb el seu sentit de la monarquia. Per això, sis anys més tard, i gràcies als bons oficis de José Monyino en el Vaticà, aconsegueix del Papà Clement XIV la supressió de la Companyia de Jesús, fet que li valdria a Monyino el títol de Compte de Florida Blanca.

Les conseqüències per a la cultura i per a l’ensenyança que estaven pràcticament en mans de la Companyia van a ser nefastes, sobre tot en Amèrica Llatina, on els jesuïtes portaven una esplèndida tasca.

En qualsevol cas, la confrontació amb l´Església serà una constant sobre tot amb les continues tensions amb la Inquisició.

El terratrèmol de 1748

Gravat alemà s. XVIII, sobre un terratrèmol del 1755.

La ciutat de San Felip, la vella Xàtiva,  arrasada a causa del conflicte sucessori per la seua resitència al exèrcit borbònic, va quedar pràcticament destruïda pels terratrèmols de finals de març.  Habitada per més de 1.4000 veïns, acollia igualment als 100 religiosos del capítol de la seua col·legiata i als membres de nou comunitats religioses, dos d´elles de monges. En tots els informes de que disposem els responsables es mostren preocupats per la ciutat i els habitants, sent des del primer moment molt alarmants les noticies que arribaven de la ciutat tot i que en tots els casos no es contabilitzaven les víctimes. Així, les “relaciones de los estragos causados por los terremotos”, escrites immediatament després de la catàstrofe, fan referència al lamentable estat dels edificis i temples, i ens diuen que nou cases van ser demolides, vint-i-cinc estaven en reparació, vint-i-quatre estaven derivades en part, en quaranta-u era necessari efectuar algun tipus d’obra, i cent trenta-cinc ; tot allò justificava que un gran nombre de veïns hagueren optat per abandonar la ciutat i acampar al voltant d´aquesta. Conforme passaven els dies les noticies les noticies anaven concretan-se,gràcies al ministre de l´Audiència Valenciana, Pedro Valdés León. Aquest ministre instava al Capità General amb urgència personal expert per a iniciar les tasques de sanejament de la ciutat. El 3 d´abril després de que es donarà un segon terratrèmol, el duc de Cayús, mostrava la seua preocupació al marqués de la Ensenada per el que haguera pogut passar a la ciutat.

Al mateix temps, don Miguel Vandorent, governador de San Felipe havia reconegut els danys produït els primers danys al castell i portes de la ciutat.  L´estat general era lamentables ja que totes les defenses havien quedat destruïdes o molt perjudicades.

Les despeses resultaren molt elevades, sobrepassant les 17.000 lliures. Les esglésies i els convents de la ciutat van ser els edificis més afectats de la ciutat sent necessari 10.189 lliures per a la seua reparació a les que s´ha de sumar 1.309 lliures per a refer les cases de les diferents comunitats eclesiàstiques de la població. La principal porta d’accés al casc urbà necessitava una immediata reparació de 300 lliures. L’ajuntament, llotja, almodí i altres edificis del comú necessitaven 650 lliures per a ser reparades. Per últim les cases dels veïns s´havien vist notablement afectades, sobretot les del més pobres sent necessari 2.700 lliures per a la seua reparació.

De les 17.040,5 lliures en que es valoren les despeses que suposaria reconstruir els edificis de la ciutat el l´intendent va recomanar únicament assumir el pagament de 2.026. més de la meitat d´aquesta quantitat es va dedicar a subvencionar als veïns pobres, a més s’arbitraren almoines per a reconstruir els convents de la Mercè (400 lliures), dels capuxinos (73lliures) i de les monges de la Consolació (197 lliures). També recomanava l´intendent l’assumpció de les 330 lliures que es calculava del cost de la demolició i la posterior reparació de la Torre de San Francesc i l’amacen de la Palla.

Les manufactures a Xàtiva, segle XVIII

Gravat  d'un taller de seda

Gravat d’un taller de seda

La manufacura també s´havia donat un grau de desenvolupament durant el segle XVIII, y accentuant-se en el segle XIX, gràcies al creixement del comerç i dels transports a nivell mundial i els canvis interns en les estuctures productives i socials. La gran industria manufacturera era la seda, destacant-se centres como València, Gandia i Oriola. No obstant, la seda valenciana va tenir un esplendor efímer, ja que a partir dels anys 90, té una caiguda molt important.

El sector hegemònic del segle XVIII  són els panys, que ocupaven més de 16000 operaris en casi 7000 telers.  Esta industria no era homogènia. Els panys a Morella començaven a mostrar signes visibles d’estancament; era una producció que no anava més enllà dels mercats locals, era un sector de molt baixa productivitat. Per el contrari, al voltant d’Alcoi i Ontinyent, que tenia una llarga tradició manufacturera, té una gran desenvolupament, sent la principal proveïdora del exèrcit. L´extenció dels draps, es tractava d´un treball a domicili en nuclis pròxims a Alcoi, com Ibi, Cocentaina o Muro.  Aquesta ret de municipis s´amplia en el segle XIX, des de La Vall d´Albaida i La Marina.

Aquesta industria va suposar un desenvolupament d´altres sectors com el paper, ja que era necessari per a embolicar els panys. Al final del segle XVIII es construeix la primera fàbrica de paper.

La industrialització hauria d´esperar encara fins al segle XX, entorpida per el acaparador sector agrari i la inexistència d´una burgesia dinàmica i emprenedora. Aquest endarreriment es deu sobre tot a causa de la duresa del règim senyorial valencià, enfortit amb la refeudalització posterior a l´expulsió dels moriscos.

En 1795 es registra un ofici on se li diu al Corregidor Gaspar Pascual de Bonança, que per acord del Capità General s’havien donat les ordres per a les companyies havien d’acompanyar al Santíssim Sagrament.

Els gremis, constituïts a Xàtiva des del segle XIV, desfilaven en el XVIII en la processó, precedits dels seus estendards i amb les escultures dels seus sants titulars.  Lluïen les carrosses, danses i músiques, competint per destacar; així hi havien els sabaters amb les imatges dels seus patrons Sant Crispín i Sant Crispiniano; el dels sastres amb la bandera de damasco vermell i galons d’or processionant a les Santes Anastasia i Basilisa; els ferrers amb Sant Eloy; els moliners amb la Verge dels Desemparats; els forners i els estudiants amb Sant Tomás d’Aquino. Continuaven els carros triomfals o Roques sobre els quals representaven actuacions sacramentals conegudes com a Misteris, que posteriorment deixen de ser escenificats per persones i passen a ser-ho amb figures dels personatges que intervenien.

Població de les parròquies de Xàtiva, 1769

Comte d'Aranda, per José María Galván

Comte d’Aranda, per José María Galván

El cens d’Aranda ens permet conèixer la població a la ciutat de Xàtiva, primerament fa un anàlisi de la població en les parròquies, tot allò data del 1768-1769. De fet es considerat el primer cens ja que abasteix tot el territori nacional, i conta persones, no veïns. Tot apunta a que el posterior cens de Floridablanca,1775-1787,  serà més fiable. Hem de tindre present que la importància d’Aranda en San Felipe no serà sols pel cens, com veurem en posteriors entrades, l’expulsió dels Jesuites en la ciutat de San Felipe. Un procés que s’estaria produint a nivell nacional, motivat per este comte d’Aranda, i pel motí d’Esquilache.

Parròquia de L´Assumpció de Nostra Senyora

Fadrins/Vidus Casats Total TOTAL
Grup d´edats Homes Dones Homes Dones Homes Dones
Menys de 7  752 753  0  0  752  753  1.505
De 7 a 16  807  781  0  1  807  782  1.589
De 16 a 25  622  672  123  228  745  900  1.645
De 25 a 40  290  268  793  946  1.083  1.214  2.297
De 40 a 50  432  176  553  427  985  603  1.588
Més de 50  123  389  470  346  593  735  1.328
Total  3.026  3.039  1.939  1.948  4.965  4.987
TOTAL   6.065  3.887  9.952
TOTAL GENERAL  10.390

 

Parròquia de Sants Joans, Baptista i Evangelista

Fadrins/Vidus Casats Total TOTAL
Grup d´edats Homes Dones Homes Dones Homes Dones
Menys de 7  38  34  0 0  38 34  72
De 7 a 16  41  43  0 0  41  43  84
De 16 a 25  15  14  2  7  17 21  38
De 25 a 40  2  6  41  48  43 54  97
De 40 a 50  0  2  24  20  24 22  46
Més de 50  8  15  20  15  28  30  58
Total  104  114  87  90  191  204
TOTAL  218  177  395
TOTAL GENERAL  395

 

Parròquia de Nostra Senyora dels Àngels

Fadrins/Vidus Casats Total TOTAL
Grup d´edats Homes Dones Homes Dones Homes Dones
Menys de 7  8 18 0 0 8 18 26
De 7 a 16  10 9 0 0 10 9  19
De 16 a 25  7  4  0  0  7 4  11
De 25 a 40  1  4  11 13  12 17  29
De 40 a 50  2  2  7 8  9 10  19
Més de 50  0  5  4 2  4 7  11
Total  28  42  22 23  50 65
TOTAL  70  45  115
TOTAL GENERAL  115

 

Parròquia de Nostra Senyora de la Nativitat

Fadrins/Vidus Casats Total TOTAL
Grup d´edats Homes Dones Homes Dones Homes Dones
Menys de 7  3 3  0 0 3 3 6
De 7 a 16  3  8 0 0  3  8  11
De 16 a 25  8  1  0  0  8  1  9
De 25 a 40  1  1  3  3  4  4  8
De 40 a 50  3  1  4  3  7  4  11
Més de 50  3  2  2  1  5  3  8
Total  21  16  9  7  30  23
TOTAL  37  16  53
TOTAL GENERAL  53

 

Parròquia de Nostra Senyora del Rosari

Fadrins/Vidus Casats Total TOTAL
Grup d´edats Homes Dones Homes Dones Homes Dones
Menys de 7  10  9  0  0  10  9  19
De 7 a 16  10  11  0  0  10  11  21
De 16 a 25  6  5  1  5  7  10  17
De 25 a 40  0  1  13  12  13  13  26
De 40 a 50  2  1  6  6  8  7  15
Més de 50  0  0  4  2  4  2  6
Total  28  27  24  25  52  52
TOTAL  55  49  104
TOTAL GENERAL  106

 

Total del municipi de XÀTIVA

Finalment ens mostra la població de tot el municipi, és curiós pel fet que ens divideix la població en diverses categories, i entre sexes. Això permet fer estudis sobre l’esperança de vida, la quantitat de xiquets, o la quantitat d’homes o dones depenent de la seva edat. Un nombre d’estadístiques que ens poden ajudar a fer un estudi social partint d’aquestes dades poblacionals.

Fadrins/Vidus Casats Total TOTAL
Grup d´edats Homes Dones Homes Dones Homes Dones
Menys de 7  811 817 0  0  811  817  1.628
De 7 a 16  871  852 0 1 871  853  1.724
De 16 a 25  658  696 126 240 784 936  1.720
De 25 a 40  294  280 861 1.022 1.155 1.302 2.457
De 40 a 50  439  182  594 464 1.033 646 1.679
Més de 50  134  411  500  366  634  777  1.411
Total  3.207  3.238  2.081  2.093  5.288  5.331
TOTAL  6.445  4.174  10.619
TOTAL GENERAL  11.058

Del feudalisme al capitalisme

Baile-MinueEl pas del feudalisme al capitalisme ha estat un nuclear en la histografia valenciana.  El pas al capitalisme no era un procés gradual sinó que es dona al llarg del últims segles medievals i moderns.  L’expansió  a altres territoris va facilitar el desenvolupament d´una economia mercantil, la penetració urbana en el món rural, la descomposició de la comunitat camperola, l’extensió de les relacions contracturals i del treball assalariat, l´arrancada de les manufactures i molts altres canvis que preludiaren i acompanyaren la transició al capitalisme.

La transició a aquest procés va ser necessari una revolució política i institucional per accelerar el procés de transició, però no el crea ni tampoc el culmina, ja que aquest es prolongaria durant tota la resta del segle XIX i fins i tot bona part del segle XX.

Per altra banda, aquesta revolució dona lloc a un canvi social, ja que hi ha un canvi en l’hegemonia dominant, el senyor son substituïts pels  comerciants i els propietaris agraris s’havien enriquit gràcies a una legislació revolucionària que, en concebre l’emfiteusi com una cessió temporal del domini útil d´un immoble, a canvi del pagament anual de un cànon.

La noblesa va ser el grup social  més perjudicat per aquesta mesura, ja que en alguns casos tenien totes les seues terres en emfiteusi i en altres basaven les seues rendes en drets jurisdiccionals, també abolits per la revolució. Però no beneficià els petits camperols, els arrendataris i jornalers que treballaven les terres que no eren seues i que continuaren igualment desposseïts després de la revolució. Per tant, sols van ser beneficiats els emfiteusis rics, un grup molt heterogeni, des de altres capes del camperolat a la mateixa noblesa, passant per comerciants, advocats, polítics militars i una llarga nòmina de propietaris agraris.

Les transformacions econòmiques

El País Valencià durant el segle XIX es un país rural i endarrerit, un país de propietaris agraris i de camperols, dominant per l’agricultura tradicional de base cerealícola, que només a partir del anys setanta i vuitanta hauria iniciat el camí de la seua modernització, orientat la seua producció agrícola cap a l’explotació i introduint noves tècniques i nous cultius, més rendibles i especialitzats.

Els principals avanços els vorem en els marjals pròxims a la costa. En comarques como la Safor, la Ribera i l´Horta,les marjals anaven unides a l´extensió dels arrossars . Les terrasses van permetre guanyar més de 3300 hectàrees al agua. El excés colonitzador que s´extenia des de el marjal de Torreblanca al de Xeraco, siguent notable en les comarques del sud. Municipis com Benissa van veure com les seues terres s’extenien  per al cultiu. En el cas de les terres d´Aitana econtrem terres a més de 100 metres d’altitud.

Altre punt a destacar en el creixement agrari del litoral ve acompanyat per la intensificació del regadiu i de amplies zones de secà, junt a una agricultura extensiva. Es donen obres de millora i perfeccionament d´infrastructures com pous, sèquies, etc. que suposen una major producció de la terra.

Sobre els principals cultius, tenim arròs, que era el principal cultiu comercial. La producció es concentra en La Ribera, la Costera i els voltants de l´Albufera. La seua producció té uns altíssims rendiments. El seu principal destí són els mercats europeus.

La morera, s’encontrà sobretot en la Ribera Alta.

En les zones de secà, destaca la vit, que s’encontrava present en quasi totes les comarques del país. Eren vins de gran qualitat, però també es feia aiguardent i passes.

Junt amb l’olivera, també es completava amb les agarrofes, per a l´alimentació dels animals. El cultiu de les barrelles, per a l´obtenciño de la sosa càustica, o el cànem en la zona de Castelló.

La introducció del corregidor

Jorge Juan, oncle d'un corregido xativí

Jorge Juan, oncle d’un corregidor xativí

 

El corregidor es considerat per molts estudiosos como un dels aspectes que més revolucionaren l’administració, ja que apropava els municipis al poder reial, podent actuar sense que instancies menors como l’alcalde major o els regidors, el detingueren. Solien ser figures militars, però ja a partir del 1719 eixa pràctica va truncant-se. De fet els costos de tants corregiments, feren que anaren reduïnt-se fins arribar a la reforma de 1721, on fins i tot es va regular el salari. Tractaven d’organitzar de forma més racional l’espai, per exemple Alcoi va passar a San Felipe que figurava com a corregiment militar. Es proposava que Alcoi quede com a corregiment de lletres, dista de Xàtiva un bon tros, però es va ajornar fins a 1747. Aquesta reforma portava la disminució dels militars en la administració. A partir de l’adopció del nou model es va produir una desnaturalització en els càrrecs, si abans era gent de la ciutat, ara seran persones estrangeres, no sols en la de corregidor i alcalde major, sinó en ocasions en els propis regidors.

Si retrocedim al moment immediatament posterior i tractem d’esbrinar com va anar canviant l’administració xativina, més enllà de les ja nombrades ordenances. Hem de tindre present varies coses que hem anat comentant:

  • Crema
  • Saqueig
  • Destrucció

Això comporta una gran disminució en la població com varem veure al gràfic de l’entrada corresponent. Les principals famílies varen fugir, i es varen dispersar. Això creava un gran buit, que a més a més, no convidava a repoblar de forma voluntaria. Degut a la inexistència de les persones de mèrit, i pel desig d’ennoblir una ciutat que duia el propi nom del monarca, feren que Macanaz en 1707 designés com a regidors a algunes de les figures més rellevants de l’exèrcit d’ocupació, i de la política del moment, el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo. Felip V deia al respecte uns anys en davant:

“Para la población de esta nueva distinguida colonia fue uno de los más principales requisitos elegir la primera nobleza, así para la población como para el gobierno en ella, a fin de ilustrarla y perpeturar la memoria de su población.”

Es sabut que tant Tobias de Burgo, com José Grimaldo obtingueren diferents pensions i rentes sobre els bens confiscats en territori xativí. Inclòs tenim dates de les quantitats que foren assignades a la mare de Grimaldo, 12.000 ducats de plata doble, 16500 lliures sobre terres, bens, i hisendes confiscades en el terme de San Felip. Macanaz, jutge de les confiscacions, sabent que aquells agraïts i fidels, segons ells mereixien les regidories, tant per la recompensa, com per a donar prestigi a la ciutat. Els nomenaments foren honorífics, pel que s’hagueren de buscar persones que es feren càrrec del govern. En 1708 es va constituir el consistori de San Felip, els capitulars foren escollits per Macanaz i D’Asfeld.

El primer ajuntament el conformaren: Francisco Rocafull, el alcalde major Manuel Menor, el Dr. Pedro Belloch, Onofre José Soler, Gregori Fuster i Lluís Cerdà. Tots ells borbònics, seguidors de Felip V. Van pendre possessió del càrrec el 29 de novembre 1709, fins a 1714, quan mor Pedro Belloc. Aquest any es designa a el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo com a capitulares a caràcter perpetu per heretat. Subrogaren les seues funcions en els tendents.

A Francisco Rocafull el va substituir D. Pedro Ruipérez, un militar professional i amb un perfil definit, va arribar a brigadier, i al final de la seua vida és quan assumeix el càrrec de corregidor. Un cas similar és el coronel Guillermo José Blayron, amb una vida també militar. Això ens evidencia la militarització que sofreix el nou govern de la ciutat. De fet el corregidor D. Antonio José Subiela, també fou militar, lo que ja canvia quan en 1783 ix com a corregidor Gaspar Pasqual Bonanza, però si tenia una gran influència. De fet Gaspar Pasqual de Bonanza era nebot de Jorge Juan, un marí i científic de gran prestigi de l’Armada espanyola, i ambaixador en Marroc. El seu germà José fou capità de fragata de la reial Armada, i major general del departament de Cartagena.

Diversos corregidors de la ciutat de San Felipe foren cavallers d’Ordres Militars, com D. Alberto Francisco de Bie, que era cavaller de la Ordre de Calatrava. O Antonio José Subiela, que era cavaller de Santiago, lo que se li concedeix el mateix any que el corregiment. La pertenència a la noblesa o la possessió d’un títol d’ordre militar era fundamental, aquest grup social s’articulaba en nissages familiars i administratives, i els seus integrants tenien càrrecs en l’exèrcit i l’administració. Eren nobles recients, no de sang.

La pèrdua definitiva de la catedralitat

Mapa de l'arxidiòcesi de València amb les indicacions de San Felipe de Xàtiva per al seu bisbat, 1761.

Mapa de l’arxidiòcesi de València amb les indicacions de San Felipe de Xàtiva per al seu bisbat, 1761.

En 1760 es reprodueix la pretensió de ser catedral, ja no eren sols representants o sol·licitants ambos cabildos civils i eclesiàstics, també les comunitats religioses, i els prelats monàstics de San Felip hagueren d’enfrontar-se amb la rèplica del cabildo de València. Contrarèplica del advocat dels consells de Madrid, Pedro Laforcada en 1761. Al final va resultar un gran treball i un cost econòmic alt, que va derivar en un mal resultat.

” El ayuntamiento de San Felipe recurre con veneración a los pies de V.M. anhelando el reintegro del honor ilustre de la silla episcopal que gozó hasta la dominación sarracena, a cuyo cristiano fin ha instado frecuentemente dicha reintegración proponiéndola con poderosas razones, en distintas fechas de siglos anteriores; razones acrecentadas en el presente y cesados los obstáculos que hasta ahora impidiern el logro de tan justa pretensión, adelantándose al ayuntamiento el cabildo eclesiástico con el mismo celo que la ciudad, que bien pudiera remitirse a las causas alegadas por aquél.

La razón principal de este intento es que la diócesis de esta población y su distrito fue propia desde la primitiva Iglesia hasta la dominación árabe, y así vemos como asistió Muto y demás sucesivos obispos de Sétabis a los concilios de Toledo. Según carta de Felipe II a su embajador en Roma en 1596, la catedral setabina data del pontificado de San Silvestre e imperio de Constantino Magno. A continuación defiende histórica y legalmente el derecho de postliminio a favor del obispado de Xàtiva. Ponderando a esta ciudad como digna del honor episcopal, recuerda que los sarracenos conservaron su antigua fama como lo atestigua el moro Razis en su descripción de España en 977, y el Nubiense en su Geografía la celebró de vistosa, circuida de asunto. […]” Memorial del Ajuntament, 1760.

Memorial 1760 (accés a part del document)

Memorial 1760 (accés a part del document)

El 17 de novembre de 1761 arriben a Madrid els exemplars de la sol·licitud de catedralicitat, representada per l’ajuntament al rei, i s’acorda el seu repartiment a canonges, regidors, convents, personalitats, i corporacions de la ciutat, per conducte de les comissions.

4 desembre 1762, es va rebre en l’ajuntament la carta del secretari reial de la càmera, Nicolás Manzano y Marañón. Declarava que no hi havia lloc a la instància que feu aquesta ciutat per a que l’església Colegial fora erigida catedral. Imposa a aquesta perpetu silenci i mana que no s’admetia cap més memorial ni representació en el assumpte.

En 1769 en la sessió municipal es va acordar donar una comissió al regidor Francisco Cebrián per a que remetira el memorial per mitjà de Sr. D. Manuel de Roca, secretar de Gracia i Justícia, al rei Carles III, sobre l’expedient de la catedralicitat. Per correu es va conèixer la mort del arquebisbe de la diòcesi, i com ni el difunt prelat, ni els dos bisbes auxiliars seus anares a visitar l’església de Xàtiva ni res. Cebrián tracta de parlar amb el canonge racional, i després amb els dos cabildos. També li escrigué al confessor del rei.

Fins que no va arribar el segle XIX, durant l’època constitucional foren ateses les pretensions del cabilde colegial i del ajuntament, gracies al patriotisme i influencies d’un fill ilustre de la ciutat. Acordada en corts la restauració de la Seu xativina pel decret del 25 d’abril 1814, i després de l’espera feta per l’absolutisme de Ferran VII, es van acabar les gestions. Però malauradament 1822 durant la breu efectivitat de la província de Xàtiva, cregut de la bula pontifícia designà per a la provisió del bisbat a J. L. Villanueva, qui en setembre fou nombrat ministre plenipotenciari d’Espanya fou manat a la cúria romana. La cúria el va mirar amb una prevenció, al il·lustre diputat d’unes corts liberals. Aquella meritíssima feina del bisbat xativí no va deixar de ser una il·lusió. Al triomfar la reacció pel decret del 30 de Setembre de 1823 Ferran VII va declarar nul tot el que havien fet les corts des del 7 de març de 1820. I així es va esfumar el somni de la catedralicitat i capitalitat de Xàtiva, que tornà a rebre el nom de San Felipe, i va ser obligada a celebrar la festa de la llibertat del seu rei.

laseu

Sobre aquesta qüestió hi ha una amplia informació en el llibre de Vicente Boix, Xátiva. Nosaltres hem estret un breu resum del que ens conta Sarthou, per mostrar un poc el complicat assumpte que finalment es tornà una mera il·lusió. És interessant observar tota la informació que hi ha al respecte, però resulta massa voluminosa per a tractar-la en aquest espai.

La qüestió de la catedralitat de Xàtiva, els antecedents

23022013055.jpgPer a entendre les propostes plenes de passió que es fan durant el segle XVIII per a que Xàtiva obtinga un bisbat, hem de fer una entrada que explique de manera breu com naix i avança aquesta qüestió des de l’edat mitjana, fins arribar al nostre segle. Tot comença pel reial privilegi del 30 d’Abril de 1377, en el qual el rei Pere dóna esperances d’erigir la església major en catedral:

“Promitens vobis pro afecta concesionis huyus modi cuod faciemus et tractarimus cud domine summo pontifice cui pro inde certum nunciam intendimus nunciare cuod ipse ordinet incivitate ipsam sedem et eclesiam cathedralem providendo in ibi de episcopo qui episcopatum habeat sub certis libitationibus terminatum datumque certis redditibus prou dictus dominus Papa providerit seu ordinament faciendum.”

Un cop Xàtiva fou reconquerida pels cristians, Jaume I, no li van tornar la seva antiga catedralitat com a València, ja que Xàtiva fou conquerida amb molt d’esforç. Això provocà certs pactes amb els musulmans, els quals quedaren com a propietaris del castell menor.

Ja en 1351 la ciutat insisteix en que la seua parròquia major fossi col·legiata. Hi hagueren cartes per al bisbe de València, i per a que el rei li ho fes enviar al Papa. Pedro II va manifestar que ja estava preparant les instruccions per a que l’erigiren no col·legiata, sinó CATEDRAL, tal i com havia promès en 1347 quan la va erigir com a ciutat. El 30 d’Abril de1377 per privilegi la ciutat rep el títol de CIUTAT, li va donar esperances de fer-la catedral.

Temps després, Martí l’Humà suplica al Papa Luna la creació de nous bisbats, entre ells el de Xàtiva. El 3 de juny de 1409 dilucida l’assumpte en el consell, ja que tenia al representant prop de la cort pontifícia, a principis d’any manà a l’ambaixada al pontifici, i escrigué la carta al monarca, i Xàtiva manà com a missatger a J. Guardia, qui havia de tornar a la ciutat si no s’aconseguia el nou bisbat. En 1414 per bula de Benedicte XIII la església major de Xàtiva passa a ser col·legiata.

Quan va anar a Xàtiva Rodrigo Borja en 1433, li van demanar la restitució de la catedralicitat:

“e respost Ell, ser fill e natural de aquesta ciutat  e que la tenia en tant amor e memoria que per tot son poder faria fos complaguda del cuplicat, e que fos deixat a son carrech. Llibre de jurats de l’Arxiu de Xàtiva.”

En 1594 renaix novament la pretensió, durant el regnat de Felip II, qui va contestar al cabilde setabense desde el Pardo, per carta el 29 de novembre de 1594:

“Venerables y amados nuestros: El canónigo Oltra, síndico de esa iglesia colegial y ciudad de Xàtiva, me dió vuestra carta de su creencia y explicándola de palabra y por escrito me ha presentado las razones que hay para erigir en catedral esa iglesia; y habiéndolo mandado miar con la atención que obliga la calidad del negocio, siendo de tanta consideración como es, he mandado suspender la plática por ahora; y así se ha respondido al canónigo Oltra y dádole licencia para que se vuelva; y os agradezco el celo con que atendéis el aumento de esa iglesia. -yo el Rey-.”

En 1617, davant de la cort de Felip III, la ciutat repeteix la seua solicitut. El consell d’Aragó la va admetre, i es despatxaren cartes reials al virrei i a la reial Audiència, però el informe no es va arribar a fer, malgrat que les cartes es repetiren; en 1626 davant de Felip IV, en les corts de Monzón l’estament militar va fer pròpia en acte de corts l’aspiració xativina.

“La ciudad de Xàtiva, en tiempo de los godos, fue catedral insigne y los obispos de ella florecieron mucho en santidad y asistieron a los concilios toledanos. Es ciudad populosa y la segunda del reino. tiene la gobernación muy dilatada y de muchos pueblos; y un breve de su santidad Gregorio XIII para que haya en ella oficial foráneo; dos hijos papas: Calixto III, que concedió a la corona real el patronazgo de los obispados de España, y otro, Alejandro VI, que concedió a dicha corona la conquista de las Indias. Ha producido 9 cardenales, 28 obispos, 3 maestres de Montesa, y uno de Rodas. Tiene 11 conventos, mucha caballería y una insigne colegial. En consideración de todo ello, lo cual suplica a V.M. el dicho brazo militar sea de su real servicio mandar honrar dicha ciudad con que haya obispo en ella y con título de catedral […] Y para dicho efecto mande V.M.  interceder con S.S. y dar sus cartas reales al embajador de Roma para que procure bulas apostólicas de Su Santidad para dicha nueva erección.”

Però va ser al segle XVIII on es reprenen aquestes pretensions amb una major força, potser com a reacció a les lluites religioses del segle anterior. Com veurem a la següent entrada.

La lluita pel poder polític, i la pesquisa de 1747

Odenances 1750

Odenances 1750

Un dels aspectes més importants en els ajuntaments borbònics era l’estructura del poder en els seus quadres dirigents. Dins de les jerarquies que s’estableix, i de les rets de clienteles, destaca un concepte, el de oligarquia urbana. Aquest sector està conformat per grups de corregidors, alcaldes majors i regidors, que eren els encarregats de dirigir el destí del Corregiment, i del ajuntament. Tots ells compartien uns interessos similars, el control del poder polític corregimental i municipal, gaudir d’un patrimoni que era la base del seu domini del poder polític, factors de prestigi, on podem incloure el títol de Hidalguia, o el patronatge eclesiàstic, entre d’altres. Trobem diverses families que pugnen pel poder, malgrat que el govern en teoria no permitia aquests tipus d’afiliacions en els càrrecs públics, trobem membres de la mateixa familia en els governs de Xàtiva o de Castelló de la Ribera, que podem observar si analitzarem les llistes de càrrecs. Aquesta problemàtica ja succeïa durant la baixa edat mitja, per al cas que ens ocupa, el segle XVIII trobem una gran diversitat d’examples. Em volgut escollir un dels que ja em parlat en altres entrades, per al seu análisis hem recorregut a un llibre de María Carmen Irles, qui analitza els diferents corregiments al Regne de València.

A mitjans del set-cents entre el ja mencionat corregidor Miguel Vandoorent, i José Alegret, front a una facció de regidors de San Felipe, que va acabar en una causa judicial, la coneguda pesquisa. Va ser un autèntic enfrontament de voluntats, on inclòs grups de veïns es van ficar a un i altre bàndol, amb la investigació de José Pérez de Mesíasobre la conducta del governador i alcalde major, van ser tals els desordres que s’acudeix a Pedro Valdés, per a que fixés:

“Las reglas más justas para la mejor administración, cuenta y razón de los caudales.”

Pedro Valdés, qui es va veure obligat a passar un temps en la ciutat a la que arribà en Octubre de 1744, va poder comprovar com estaven dividits:

“Procurando cada uno prevaleciesen sus ideas voluntarias.”

És sens dubte un dels principals incidents que provocà una crisis a nivell institucional en l’Ajuntament. La pesquisa de 1743-1750, va implicar a pràcticament tot l’ajuntament, lo que va fer intervindre a la Reial Audiència, que com hem dit envia a un jutge per a dirigir la causa contra el corregidor i l’ alcalde major. Pero tot i això, la solució fou aparent, perque moltes de les causes es tancaren en fals,  quasi el mateix any va esclatar un altre problema en el consistori, per l’alcalde major Francisco Aucejo y Jover, en el que estaven els mateixos protagonistes. 

El cas de la pesquisa de 1743-1750 va començar amb els càrrecs que un grup de regidors feren contra el corregidor i l’alcalde. Aquestos successos eren quotidianis, i fruit de les lluites internes pel poder. El cap dels capitulants, acusadors, era José Ximénez. Algunes de les acusacions eren:

  • Prevalicació
  • Cohecho
  • Abús de poder
  • … fins a 28 càrrecs

Entre d’altres coses com,percebre drets per llicències a tenderos, mesoneros, i revendedors, a qui cobraven 8 sous per cada llicència. Als que confeccionaven cordells en la via pública se’ls exigia una lliura anual, quan legalment no podien fer això. El gravàmen del despatx de veredes, ho establien en 5 lliures, ho havien aumentat el doble, ingressant la meitat, i quedant-se l’altra meitat en benefici propi. El mateix feia amb l’abastiment de neu per a la casa del corregidor, és a dir, per a conservar els aliments, li costava un diners menys per cada lliure de neu que aconseguia. Per això quan hi havia tropes feia el doble de provisions per a fer negoci en lo que sobrara. Conseguien també comestibles a menor preu, quan estava prohibit que qualsevol  jutge traguera profit de la seua situació.

La major acusació al corregidor era per manipular els caudals de la ciutat, sense existir deliberació pel ajuntament ni la col·legiata, el màxim creeditor d’aquell. Hi havien moltes altres causes, per mencionar alguna del alcalde major, se’l acusava de no complir les comissions de la sala del Crim de València, en les causes que sentenciava, no hi havien Actes, procurava fer les componendes precises en el seu favor, com cobrar determinades quantitats.  També se li acusava d’acceptar regals dels litigants

Pedro Valdés, no es va ficar a cap bàndol, sinó que es va animar a complir la seva missió, el que suposava contenir als regidors, i adoptar les providències convenients. Va prendre les comptes de propis des de 1739, resultant contaries als capitulars. Va comprovar com les contribucions reials se repartien sense equitat. Va reintegrar a la hisenda les quantitats que li estaven devent. De fet les seves actuacions feren que se’l nombrés alcalde de casa i cort, així com tornar a San Felip a concloure la missió:

  •  Exigir els abastos que resultaren dels comptes, sense que els regidors entraren en l’ajuntament.
  • L’elaboració d’unes Ordenances Generals, per al bon govern de la ciutat. Aquestes ordenances foren aprovades per Fernando VI el 4 de Juny de 1750.

Però malgrat tot, el Consell va desestimar les causes, alegant la falsetat de les proves, i l’animadversió que sentien els regidors cap als acusats. Varen tindre diverses condemnes com el desterrament, però dos anys després es sol·licitaria l‘indult dels acusats per part d’ells mateixa. El rei acceptà, i inclòs alguns continuaren exercint càrrecs a la ciutat. 

 

propios arbitriosPer acabar volíem il·lustrar en aquests dos quadres, la dotació econòmica disposta per a Xàtiva. Foren objecte de denúncia de Valdés, per les usurpacions en els seus bens de propis, i culpats els màxims dirigents. Els que posseïa en la dècada dels 40 superava els que gaudien ajuntaments com el d’Oriola o Alacant.

Els decrets de Nova Planta

decreto

Decrets de Nova Planta a València.

L’austriacisme va tindre molts seguidors, en gran mesura per la seva defensa d’un sistema basat en la legalitat existent. El temor front a un nou sistema que possava en perill una personalitat diferenciadora, perquè impostos, monedes, lleis, costums, eren totalment diferents a les de Castella. Finalment tot això va ser suprimit, inclòs la llengua, que com veiem a la redacció de les ordenances generals del 1750, són en castellà, ja que després de la batalla d’Almansa, el criteri abolicionista va guanyar pes. Qualsevol record del sistema foral va tendre a desaparèixer, de fet la paraula jurats es modifica per la de regidors (regidors de la classe ciutadana, i regidors de la classe de cavallers).

Els decrets de Nova Planta suposen la derrogació dels furs. Se poden considerar com un conjunt de disposicions relatives a la supressió dels ordenaments forals, i a la constitució d’un nou organigrama jurídic, institucional i polític, amb un substrat comú a Aragó, València, Catalunya, i Mallorca, tenint en compte les peculiaritats de cada regne que consagra desigualtats.

Els decrets daten del 29 de Juny de 1707 per al cas de València, quedant abolits tots els furs, privilegis, pràctiques i costums. Inicia un camí cap a la igualtat amb Castella. Mentre que la Nova Planta en Catalunya hauria d’esperar fins al 1710. El propi rei, Felip V:

“Deseo reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernándose todos por las leyes de Castilla”

Les raons en les que basa la seua acció es poden resumir en:

  • Sobirania reial: Un dels atributs del rei és la imposició i derogació de lleis.
  •  Just dret de conquesta.
  •  Infidelitat i rebelió.

Però, què hi ha de veritat en aquestes afirmacions?

Continue reading

Les Ordenances Generals de 1750

 

ordenanzas

Ordenances generals, 1750

Si analitzem com s’estructuren les ordenances podem observar com és fruit d’un elaborat treball jurídic, que ens ajuda a fer-nos una idea del interès que tenia la monarquia en els municipis. Com hem dit la major permenorització respon al aspecte econòmic de la gestió municipal, encara que no hem d’oblidar-nos del aspecte polític, on ens parla del bon govern municipal. Aquesta és una de les diferències amb les ordenances anteriors al segle XVIII en els municipis castellans, que no arribaven al grau d’intervenció que té la monarquia en aquests capítols. Si clickem en les ordenances ens porta a un enllaç que ens permet veure tot el document. 

Això com hem assenyalat respon també al grau de corrupció que podia donar-se per part dels capitulars del ajuntament. La legislació imposava que aquell qui optés a càrrecs públics, no degués treballar, és a dir, emplear-se en treballs vils i mecànics, això no es complia. De fet al governador de Xàtiva, José Ximénez se li recriminava haver ascendit, des de la roda de filar seda, al govern de tenent de regidor. Altre cas com el de Carlos Ruiz de Alarcón, que abandonà el abasto de carn per a optar a una plaça de regidor de la ciutat. Molts d’ells estaven en una situació econòmica dolenta, ja que se solia cobrar de forma simbòlica, i per això no estranya que alguns capitulars aprofitaren per a medrar en la economia municipal. Moltes d’aquestes situacions també amagaven pugnes per fer-se amb el poder del ajuntament. D’altres eren rics en terres, i la seva fortuna venia de la seua condició de terratinents. I també cal nombrar als que cobrien les seues necessitats fent d’advocats, o be utilitzaven la seua professió per a medrar a una regidoria.

Però malgrat la diversitat de causes, i de la importància de la rellevància i el prestigi, no hem d’oblidar les rets de clienteles, l’accés a certs documents, i una sèrie de relacions que els permetien controlar els ressorts econòmics de l’ajuntament.

Les institucions regionals, la Audiència, i centrals, la Càmera, actuaren de forma contundent contra totes aquestes irregularitats, aprofitant la pesquisa mencionada. Establiren un mecanisme fixat per a depurar administrativament les responsabilitats, el procediment contra el corregidor i alcalde major. Es va seguir una actuació contra els anteriors càrrecs de regidors i, per a esbrinar la certesa de les acusacions. Hem de destacar la rapidesa del delegat responsable de la pesquisa, en la elaboració de les ordenances, amb la intenció d’acabar amb els abusos. Aquestes accions posaven de manifest la determinació de la monarquia per controlar el poder local, lo que va conduir al èxit del model borbònic en la meitat del set-cents.

Si més no abandonen les seues corrupteles i vicis, la corona disposarà d0un instrument per a posar en pràctica el seu model administratiu. Segons anem avançant el model d’administració s’ha d’entendre amb una clau estatalista, les ordenances són un conjunt de disposicions legals per a ampliar i reforçar el intervencionisme de la Corona, aquest intervencionisme s’ha denominat racionalització administrativa, i les seues disposicions legals serien el instrument de disciplina per a controlar unes oligarquies locals perdudes en lluites partidistes. Van fer en aquest sentit la funció de policia que feia servir la corona per a incrementar una disciplina social, que substituirà la antiga relació política feudal que es basava en la fidelitat. Això dóna compte de la importància de les ordenances i la seua imbricació en la vida del municipi. Això dóna mostra d’un absolutisme que a poc a poc anirà aconseguint el respecte, obediència, i disciplina de les oligarquies locals que se n’aprofetaven de la seua posició de poder menor, a canvi del manteniment de les estructures socio-polítiques. 

L’objectiu era sanejar i racionalitzar, sense variar l’estructura de la institució. Les ordenances se varen estructurar en tres parts, on recollien apartats econòmics i polítics, donant-li força a les hisendes locals, mentre que el apartat polític regulava l’estructura orgànica i el funcionament del ajuntament, i el dels gremis. La part de l’economia local era molt important, per la vinculació que tenien amb ella alguns dels regidors de la ciutat.

 

Unes noves ordenances generals per al bon govern de San Felipe

page4spanLa nova normativa de San Felipe resulta singular per diversos aspectes, entre d’ells, és una de les més minuciosses que existeixen en la península. Es tracta d’un exemple perfecte de la reglamentació que s’imposa amb la nova monarquia, sobre tot en lo referit a la hisenda, abastos, i arrendaments.A més a més és una de les primeres en aprovar-se al Regne de València.

A finals dels 40, el corregidor, D. Miguel Vandoorent, i el alcalde major, José Alegret estaven estranyats de la ciutat, per què s’havia inocuat una pesquisa en contra d’ells, per irregularitats i corrupcions que havien denunciat alguns regidors. Al front de l’ajuntament estava Pedro Valdés León, alcalde del crim més antic de la hisenda de València. Va ser en el seu mandament quan es van aprovar les ordenances. Aquest succés mostra l’època convulsa en la que es van acceptar, fent-se la aprovació sent aliens al procés administratiu, les seues principals figures, el corregidor i l’alcalde major, aquest últim a més estava obligat a estar fóra de la ciutat.

Tot sembla indicar que el principi de l’actitud reglamentista está relacionat amb el problema que va suscitar entre els seus capitulars, d’una part, i el corregidor Miguel de Vandoorent, i el alcalde major, de l’altra. El dia 19 de juny de 1748 arriba a l’ajuntament la petició a Pedro Valdés, ministre d’Audiència de València, de passar a eixa ciutat per a restablir l’ordre, en un lloc on el desgovern en resulta la pauta quotidiana:

Que haviéndose servido el nuestro Consejo mandaros pasar a la ciudad de San Phelipe a que tomaseis conocimiento de sus propios, arbitrios, satisfaccion de acrehedores, reglamento de abastos y establecimiento de las reglas más justas para la mejor administración, quenta y razón de los caudales, y que practicaseis lo mismo en todo lo demás que tubieses combeniente dando quenta para su aprobación, procurastéis desde luego cumplir este onroso encargo en todas las veras de vuestra obligación empesando a reprimir los abusos, observando los daños, para con conocimiento establecer las reglas más conforme a su remedio, cuyos conocimientos os havia hecho entregaros a la formación de Ordenanzas Generales. Libro Capitular del año 1747,  San Felipe.

Malgrat la seva decadència, San Felipe continuava sent important, va aplicar de manera dràstica les receptes que preconitzaven la monarquia, per a controlar una àrea de poder tan important com era l’àmbit local. La monarquia encara trobava dificultats per a fiscalitzar de facto als municipis, fruit d’aquesta autonomia i poder delegat com corporació. Les oligarquies utilitzaven  eixa autonomia en benefici propi, i per això eren tan importants les ordenances que passaren a ser un instrument jurídic per als propòsits de la monarquia.

La clau de la nova administració: “La tutela”

Philippe_V_of_Spain_by_Nicola_Vaccari

Felip V

La instauració de la Nova Planta va suposar una remodelació legislativa, que també va afectar al territori de Castella. Aquest procés va restar complex i replet de provisionalitats, d’avanços, i retrocessos. Finalment es va imposar un model d’administració municipal intervencionista, amb una intromissió en els assumptes locals que varen dur a una uniformitat, reglamentant fins al més ínfim detall administratiu.

Enrique Giménez, entre d’altres, ens parla de que aquesta remodelació va portar una forta actitud reglamentista, que acaba en la rigorosa centralització que tant ha caracteritzat al període borbònic. Altres com Bartolomé Clavero ens parlen  d’una tutela administrativa.  Aquesta tutela que exercia el príncep, és a dir el monarca, existia de facto, malgrat que no hi hagués un principi de dret que li permetria el poder.

El segle XVIII es la centúria de política institucional d’una inspiració exterior, francesa, i l’apoderament interior de la monarquia espanyola. Podem parlar de l’administració com una estructura centralitzada a nivell estatal, i la local como una dependència apoderada, amb poders delegats per la monarquia. En eixe context entenem el recorregut del ajuntament de San Felipe a nivell legislatiu i administratiu sobre tot, des del 1709 fins a la dècada dels 40.

Al segle XVIII es produeixen diferents obres clàssiques que van conformant el corpus iuris, que està en la base del dret de la monarquia. Els regidors corporatius son els governadors, qui condueixen el govern del poble, i els corregidors regis, els jutges. El corregidor representa i germanitza la justícia en nom del rei. Però alguns autors com R. L. Dou ens diuen que la tutela no es tant procedent del monarca, sinó més bé correspon al regiment, és una qüestió familiar i corporativa, i sols així, pública.

En aquest segle podem observar com més que una centralització rígida i impossada, hi ha una tutela administrativa, que emana del monarca, però que conviu amb una pluralitat de jurisdiccions i de corporacions, que en el cas de Xàtiva, exerceixen una certa autonomia. En el cas de San Felipe, no pareix que aquesta centralització vingués de mans militars, com els Decrets de Nova Planta. És un procés lent, i gradual, que accepta amplies cotes d’autonomia a nivell municipal, i amb llicències legals que aprofiten les oligarquies locals.

Quan l’aparell burocràtic s’organitza a partir dels 50, la racionalització dels ajuntaments, deixa de costat la interinitat que caracteritza les normatives que van sorgint, per la necessitat de fer front a urgències quotidianes, més que per un procés legislatiu madurat. Aquest se fixa en la segona meitat del set-cents, quan es fixen unes normes més rigoroses, que obliguen amb més força, quan la centralització ja s’ha desenvolupat considerablement.

Per desgràcia unes ordenances tan importants com les de 1750 no han sigut estudiades de forma detallada, és cert que existeix una transcripció feta per Josefina Casanova Mompó. Nosaltres farem un breu anàlisis amb l’ajuda de la transcripció, i amb les apunts que fa Isaïes Blesa Duet.

Un nou municipi, San Felipe, una nova monarquia, borbònica

general_batallaLes conseqüències de la Guerra de Successió, i del posterior incendi de Xàtiva, és contemplaren a tots els nivells. La gran ciutat de Xàtiva, declarada rebel, fou cremada i saquejada, perdent així la gran importància que havia tingut. Ella, que en època foral fou una de les primeres en tindre el privilegi de insaculació, afamada també pels papa Borja. Ara va a veure reduïda la seva importància, amb una gran pèrdua demogràfica, com ens ha dit la nostra companya Agnés Ferrer. El que comporta un gran retrocés econòmic i social, una ciutat que es veu obligada a refer-se. També a nivell cultural, la destroça de convents com em anat anomenant en el capítol anterior, tot i això alguns edificis com la Seu, s’han conservat.

Dins de la part en la que ens ocupa, també hi ha una gran transformació a nivell polític i administratiu. Xàtiva veu reduït el territori de l’antiga governació, ara fragmentat en sis noves divisions administratives, seguint el model dels corregiments agafat de Castella. Això junt amb la implantació dels decrets de Nova Planta, que quedaran fixats cap al 1709 amb els següents corregiments:

  • San Felipe
  • Cofrents i Montesa, subjectes a San Felipe
  •  Alcoi
  • Xixona
  • Dènia
  •  1759, s’afegeix Ontinyent

Sin títuloAl front dels corregiments es va establir la figura d’un corregidor, que en el cas valencià trobarem una gran abundància de militars. Autors com Piqueras Haba i Sanchis Deusa, E. Giménez, E. García Monerris, M.C. Irles Vicente, entre d’altres, destacaren que el criteri que s’utilitzava seguia un procediment basat en els crims i càstigs. El rei disposarà del seu regne conforme a la seua voluntat. A continuació mostrem una proposta de distribució del territori valencià en corregiments atenent a la fidelitat o rebeldia, 20 de Novembre de 1708, si clickem veiem el document complet.

D’aquesta forma trobem confiscacions de bens, una gran despoblació, que pareixen ser els responsables de la menor dotació de capitulars asignada en un principi, la condocoó forastera d’alguns d’ells, i la limitació del exèrcit:

” Entre militares irlandeses, nación francesa y otros agraciados forasteros disfrutan tres de las cuatro partes de la vega y casas de San Felipe, los cuales sólo tienen algún agente y algún mediero que sólo sirve para abultar y no de sustanciar la ciudad”.

El resultat de tot plegat es una desestructuració de les demarcacions, de tal forma que trobem que llocs com Agullent i Alfafara, depenen de Montesa i no de Xàtiva. Se creen corregiment que ratllen lo absurd, Xixona premiada per la seva fidelitat, però era prou més menuda i pobra que altres del seu voltant. Els dubtes sobre Xàtiva, que portaren a plantejar com a cap de corregiment a altres localitats amb menys població. Aquestes situacions hagueren d’anar corregint-se amb el pas del temps.

Xàtiva convertida en Nueva Colonia de San Felipe, es un paradigma de lo costos que seria trobar un lloc en el concert de la nova administració i divisió territorial. Molts municipis veieren en això la possibilitat de deslligar-se de l’anterior dependència que mantenien amb Xàtiva, com es el cas de Castelló de la Ribera, Beniganim i l’Olleria, que amb la seva disgregació marcarien una pauta per a altres poblacions. En gran mesura buscaven la desvinculació econòmica, lo que va ser motiu de plets, que feren que poblacions com Canals intentaren la seua segregació.

Per a entendre tot açò, hem de tindre present que durant l’època foral, Continue reading

17 JUNY 1707. El fatídic dia

descargaLes tropes de Felip V avançaren des de la cima del calvari alt, a extramurs de la porta de Cocentaina. Antoni Martorell cap dels coraceros, va tractar de prendre la fortalesa per sorpresa durant la nit. Però tot i això, va fracassar, al sortir el sol va veure el gran número de baixes que li havien infringit. D’Asfeld va enfilar els cànons cap a la porta principal de les dos fortaleses, no hem d’oblidar que Xàtiva conta amb un castell major y un castell menor, va destrossar l’entrada matant als seus defensors.

El foc i la batalla es va prolongar durant diversos dies, finalment es quedaren sense aliments, i es varen veure obligats a rendir-se, però aconseguiren una capitulació honrosa. La guarnició del castell va eixir amb honors, acompanyada pel governador Purroy, i foren escoltats fins a Catalunya. Els paisans que estaven en les presons continuaren en elles, sols salvaren els seus honors militars, no importava la vida del poble setabense. La capitulació es va firmar el dia 6 de juny, després el general francès va anar cridant a una llista de eclesiàstics a Sant Josep, per a desterrar-los.

Per a aconseguir un major botí, i que Xàtiva sofrís un major càstig, d’Asfeld va fer córrer el fals rumor de que mentre assetjaren el castell, les tropes havien demanat reforços a València; fent-se valer d’un conducte secret per a atrapar-los entre dos focs. Aquesta mentida els va valer per aconseguir el decret de la extinció i incendi de Xàtiva. La data del 17 de juny de 1707 ha quedat per sempre a la memòria d’aquesta humil ciutat, que encara conserva el quadre d’aquell qui la ordenà boca abaix.

Quan els xativins tornaven a acomodar-se a les seues cases, no ja els austriacistes, sinó tots els veïns que havien sobreviscut, reberen la ordre d’evacuació. La seva ciutat, després d’haver-la saquejat i arrasat, anava a ser aliment de les flames, aquella històrica ciutat, la Saiti ibèrica, la Saetabis romana, la ciutat islàmica, etc. Ja res no importava. Chaves Osorio, facilità carruatges a monges i ancians que es dirigiren cap a València. El corpus del 22 de juny d’aquell any, ja no es celebraria.

Dins d’aquest episodi sorgeix un altre personatge, Melchor Rafael Macanaz, enviat per a acabar amb els furs i llibertats, sota el pretext de traïdors, justificant d’aquesta forma la destrucció de la ciutat. Els testimonis presencials como Castanyeda asseguren que el foc amb lentitud va durar des de el 19 de  juny fins a març de l’any següent. Se van respectar alguns edificis públics, com la Seu, les colegiaes, l’almodí. Bàsicament es van cremar en gran mesura les cases, sense discriminar entre borbònics o austriacistes, els seus habitants, molts d’ells ho veren  des del camp i muntanyes veïnes.

D’aquells pobres socarrats, ja sols quedaven en Xàtiva tres beneficiaris  en la Seu, B. Bosch, I. Gil, A. Del Villar, més el notari Bartolomé Pont. Que contemplaren com aquella magnifica ciutat, ara jaquia entre el fem, les cendres, amb les cases i carrers destruïts. Però aquí no acaba la història, el càstig no semblava suficient per al monarca, i per això també va voler canviar-li el nom, passant a ser la colònia nova de Sant Felipe, i amb això els decrets de Nova Planta, que comportaren entre d’altres coses l’abolició dels furs, i el canvi de llengua en els òrgans oficials. Alguns historiadors l’han comparat amb Neró, però no podem jutjar els actes, simplement contem el que va passar, interpretant els testimonis que ens han quedat. Aqui els deixem  un video amb la narració de la cremà de Xàtiva mostrant els diferents llocs. 

 

 

 

Xàtiva sotmesa a d’Asfeld

 “Mai no s’ha vist una obstinació com la de Xàtiva, he ordenat a Asfeld que la destruïsca tota sencera, per a que servisca d’exemple i que tots els seus habitants siguen conduits a La Manxa.” Berwick. 

Recreació maulets vs. botiflers castell

Recreació maulets vs. botiflers castell

Una vegada els borbònics ja havien vençut en la batalla d’Almansa, encapçalats pel duc de Berwick, es van dividir en dos cossos, un dels quals compost per 12.000 homes va marxar cap a Xàtiva. Se’ls va proposar una capitulació honrosa, però els setabenses no van acceptar, es més manaren una carta al virrei dient que el governador volia vendre’ls als francesos, i que ells n’estaven disposats a defendre la seva ciutat com fora. D’aquesta manera es va enviar al governador Miguel Purroy per a que s’encarregara de la defensa, i així podria servir també per a frenar l’avanç del exèrcit borbònic.

Purroy va manar la construcció de fortificacions improvisades, fossats, barricades, etc. Tancant a qui no seguira les seues ordes. Formà un batalló sota Marco, el Penjadet, amb les restes del convent del Carme, va obstruir tots els carrers, obrint trànsit mitjançant una comunicació interior per les cases veïnes.

El 22 de Maig es veieren les avançades franceses, que el dia 24 formalitzaren l’atac al Arrabal i les Barreres, van arribar fins a la plaça la Balsa, on els va detindre el nodrit foc que se’ls feia des de diferents punts, en especial des de la muntanya. El setge havia començat.

Els cànons enemic anaren cap a la porta dels banys, en la plaça fou coneguda com Emilio Castelar, però en la actualitat ha canviat el nom per Plaça la Bassa, de totes formes al cap del text hem mostrat el recorregut de la cremà, en la imatge 1, si fem click a sobre d’ella podem veure la pàgina de turisme de Xàtiva on ens adjunten un video dels llocs de la actualitat que estem ara anomenant, i que per motius de tamany no hem pogut ficar en el blog. Els setabenses es defensaren amb una pluja de bales, de fet feien temeraries eixides arribant fins a les boques dels cànons, que els francesos van haver de defensar amb ganivets.

Els setabenses aprofitaren la torre de Monfort, des de la qual van infringir un considerable mal sobre els borbònics, fins que d’Asfeld construí una mina subterrània per fer-la volar, i així va fer un assalt sobre els cadàvers d’ambdós continents. Des d’eixa zona van enfocar els dispars  al interior de la ciutat, cap a San Francesc, i la desapareguda església de Santa Tecla van arribar fins la Moncada, conquerint les cases defensades pels veïns. Mentre des del castell s’escoltava com retrunyia l’artilleria.

crema xativaArribaren a la església del convent de San Agustí, que estava ple de dones, invàlids i xiquets, que s’havien refugiat allí. Els frares eixiren amb creus demanant clemència, però les tropes obriren foc amb les baionetes i entraren al temple prosseguiren en la matança. De fet al llibre de professions del convent de San Agustí, estan els noms dels 11 religiosos que foren assassinats per les tropes del Felip V. Inclòs van morir borbònics xativins com Pedro Juan Rogart. Però el convent dels dominics també fou saquejat, com la resta de parròquies i cases de veïns, res no es salvava del seus pas, no hi havia lloc on refugiar-se. De fet en el convent dels trinitaris els frares fugiren apaletjats, en camisa, cap al convent de santa clara, Asfeld volia afusellar-los, però Chaves Osorio el va detindre.

Els veïns atemorits abandonaren temples i cases, fugint cap a la ciutadella, en el despoblat que hi ha entre la ciutat i el castell, el solar de la Saetabis islàmica. Sense aliments, sostre, ni ensers. El governador Purroy va concertar la capitulació i la ciutadella, si aquesta era evacuada, garantizant la vida a la gent, que pugueren lliurement quedar-se o emigrar. Asfeld accepta.

891_279254_2

Però els més ferms partidaris austriacistes estaven al castell, l’últim reducte que quedava.

De fet podem trobar diversos poemes, sonets que ens parlen del que sofriren aquells, que tot i capitular, seguien sent austriacistes. Aquest fenòmen que explicarem amb major profunsitat en les parts de societat i cultura, com un avançament vos mostrem aquest sonet: (si fem click sobre la imatge ens apareix en el seu tamany original, ja que per les dimensions del blog no podem ficar-la aquí més gran).

Municipis afectats pel terratrèmol de 1748

Població 1735 (V) 1748 (V) 1768 (H) 1787 (H) 1794 (V)
Castelló S.F. 166 310 1.499 1.475 500
Canals 165 190 1.534 1.768 600
La Llosa 56 71 847 972 291
San Felip 1.202 1.500 10.786 12.665 3.100
Montesa 117 154 702 808 200
Vallada 170 174 1.472 1.785 440
Ontinyent 1.370 1.438 7.111 7.892 2.100
Olleria 612 466 2.519 3.123 880
Montaverner 85 60 701 735 175
Carcaixent 895 800 4.765 4.958 1.370

La població que es va veure afectada pel terratrèmol, no sols va afectar Xàtiva, San Felip, sinó moltes altres poblacions dels voltants, de les quals hem escollit unes quantes. De entre elles, Castelló de San Felip, o Canals, tenien una gran rivalitat amb la nostra San Felip, pels motius polítics i econòmics que hem apuntat en les entrades de les lluites pel poder, i en les quals insistirem en altres noves entrades.

La població a la ciutat de Xàtiva (Segle XVIII)

Joaquín Lorenzo Villanueva

Joaquín Lorenzo Villanueva

Jaume I conquista la ciutat l´any 1244. Baix el domini cristià, Xàtiva va obtenir el títol de ciutat l´any 1347 gràcies a Pere IV i es va convertir en la segona ciutat més important del Regne de València.

A finals del segle XV, la seua funció administrativa s´extenía sobre un extens terme municipal i ampliava la seua governació fins Xixona i Villajoyosa. Amb tot, la seua rellevància comercial es va veure perjudicada per el descens de població que va suposar l’expulsió dels moriscos, junt amb la crisis econòmica i les diferents epidèmies de pesta que es van donar a meitat del segle XVII.

 El segle XVIII va suposar un notable desenvolupament demogràfic per a tot el territori valencià.  Segons les anotacions del Cens de Floridablanca ens informa que la població de València ocupa el quint lloc, després Castelló, Oriola, Alacant, Elx i Xàtiva. Per tant, Xàtiva durant el segle XVIII, era una de les principals viles del país, amb unes dimensions similars a les d’Alcoi o Castelló.

Encara que la ciutat de Xàtiva va ser destruïda l´any 1707 per les tropes de Felipe V, – 10.000 habitants en aquesta època i uns 11.800, vuit anys després –   i pel terratrèmol de 1748, la població es va incrementar en la segona meitat del segle, arribant a 13.950 habitants en 1754. El terratrèmol va suposar l’afonament de certs edificis de la ciutat, amb la conseqüent reconstrucció de les restes conservades, donant-se noves obres i reformes en la ciutat.

A finals del segle XVIII i començament del XIX, l’economia va començar a deteriorar-se al quedar fora del nou Camí Real de Madrid a València i al desaparèixer la seua industria tèxtil casi per complet. Aquest fet junt amb la desamortització, que va buidar molt convents i va abolir els senyorius, va portar a terme l’èxode de mig centenar de famílies nobles.

 No obstant, no tot foren males noticies, ja que Xàtiva va arribar a ser capital de província entre el 1822 al 1833, gràcies a la perseverança i treball d’un dels seus fills il·lustres: Joaquín Lorenzo Villanueva, que també va col·laborar al recuperar, el 28 de setembre de 1820, el nom de Xàtiva per a la població.

 A meitat del segle XX la població va començar a augmentar de manera més constant, degut a l’èxode rural i l’especialització de Xàtiva com ciutat de serveis.

L’expansió del segle XVIII

2El segle comença amb una derrota col·lectiva en la Guerra de Successió, que suposa el fi del ordenament foral del regne; i en el cas de la ciutat de Xàtiva va suposar una greu crisis en tots els sentits.

En l´ àmbit poblacional, l´origen del creixement es dona en  la segona meitat del segle XVII, no obstant s´atura durant la Guerra de Successió. Amb la firma de la pau, el creixement demogràfic reapareix, tinguent l’etapa més brillant els anys 1712-1713 i 1768. Durant la primera etapa, la taxa anual mitjana de creixement va ser un poc superior al 1%. La clau d’aquest creixement va ser l’increment de la natalitat afavorit per unes pràctiques matrimonials caracteritzades per la jove edat en que es casaven les dones, entre 21 i 23 anys,  la freqüent recomposició dels matrimonis trencats per la mort d’un d’ambdós, sobre tot si enviudava el marit; i la baixa taxa de solteria femenina, a causa de la reducció de la taxa de celibat. Per tant, aquestes núpcies es veuen afavorides per el desenvolupament agrícola i manufacturer, i per les menors dificultats a l’hora de constituir una nova família.

També hi ha una ràpida eixida dels fills de les classes populars de la casa familiar, per a treballar com aprenents o criats.

Hi ha una disminució general de la mortalitat. Es redueix la influencia de les crisis de subsistència, i de la freqüència i la virulència de les epidèmies.  La última epidèmia de pesta (Marsella, 1720) no va arribar al País Valencià, però va dificultar el tràfic marítim.

 L’esperança de vida encara baixa, sobre  els 32 anys, frenada per una mortalitat infantil molt elevada.

La taxa demogràfica és positiva, amb la reducció de la mortalitat dels adults. Hi ha una diferencia cada vegada major entre la taxa de natalitat (42 per mil) i la de mortalitat (32 per mil).En el cas de la ciutat de Xàtiva pasa de 1.600 a 14.100 habitants.

Aquest aument es dona per  la  important afluència d´ immigrants a causa del notable desenvolupament econòmic. La seua procedència és d´altres regions peninsulars i també d´Europa (en especial de Catalunya, Aragó, Castilla, Murcia i Occitània).

Antecedents; segle XVII

"La pesta"

“La Mort Negra”

A meitat del segle XVII hi han certes dificultats generades per l’expulsió del moriscos com per les crisis conjunturals sofrides en la primera meitat de la centúria. En realitat, ambdós factors afectaren a les transformacions demogràfiques.

L’expulsió dels moriscos va suposar una greu sangria demogràfica en el Regne de València,  aquest va perdre al voltant de la tercera part de la població. En el cas de València hi ha un descens de 52.150 habitants en 1609, a 42.300 habitants en 1648 a causa de la eixida de repobladors de moltes viles i llocs del país.

En general, és un procés repoblador no lineal, amb freqüents retrocessos i fracassos, on la població cristiana del territori es va dedicar a colonitzar les terres que els moriscos havien abandonat produint-se una modificació geogràfica anterior, al reduir-se la superpoblació existent en les àrees muntanyoses del interior,  i concentrant-se la majoria dels habitants en les zones més fèrtils i accessibles del litoral.

La major part de mobilitat demogràfica es dona entre joves de famílies més pobres, que buscaven prosperar. Però aquest fet suposa unes conseqüències negatives per als llocs d’origen, que perderen part de la població o es despoblaren totalment. Els repobladors tenien preferència per la vida en nuclis majors, i no en xicotetes alqueries disperses. Així, també es buiden llocs amb major pressió senyorial com la Ribera Alta, les hortes de Gandía, Xàtiva o el Baix Vinalopó.

 Hi ha una parada en la recuperació demogràfica a causa de les epidèmies successives de pesta de 1627, 1631 i, especialment, 1647-1652, l’últim brot epidèmic greu que va sofrir el territori  que va causar unes 30.000 baixes, la meitat o més en la capital; i va marcar el punt més baix de la demografia valenciana del XVII i el inici de la recuperació que es va mantindre la resta de la centúria.

També baixa el nombre de matrimonis i de fills provocat per la crisis econòmica.  Així mateix, la mortalitat infantil és molt elevada, tenim dades del 15% de morts de nadons abans de complir el primer any, 14% de morts de xiquets de 1 a 4 anys, i el 3% de morts de xiquets de 5 a 9 anys.

La conclusió que podem donar per a la demografia del segle XVII és que hi ha una xicoteta millora poblacional en la segona meitat del segle, no sols vinculada per la desaparició de crisis epidèmiques, sinó també per la recuperació agrícola i la recuperació econòmica general.

 

Els béns confiscats

Melchor Rafael de Macanaz

Melchor Rafael de Macanaz

Macanaz es nombrat Comissari per a l’establiment de la nova població de Sant Felipe, dictant normes per al retorn de pobladors. Aquest tenien que passar un control de fidelitat. Primer ho tenien que sol·licitar, després passar la prova de fidelitat que consistia en formular vàries preguntes sobre la trajectòria, sobre si havia sigut fidel al rei, si en l’extermini se li havien saquejat les propietats, etc. Un exemple es el de el espardenyer de l’antiga Xàtiva, Joseph Sanchis, el qual se’l  declara fidel i lleial vassall del rei, obrint-li les portes de San Felipe.  Se li donen dues terres de secà en la Partida de Bixquert, i una casa amb hort i dret d´aigua Santa, que va ser d´Antonio Cazorla, desposseït de la propietat, per valor de 110 lliures moneda valenciana.

En 1717 amb la Pau de Viena, que recollia la mútua restitució de béns entre els contendents de la guerra, molts dels antics propietaris, però també el mateix municipi, intentarien emparar-se en la norma de Viena, per a recuperar els seus antics privilegis, cosa que no aconseguiria.

En el cas del esmentat Joseph Sanchis, la qüestió es complicava més, ja que els beneficiaris dels béns, al cap dels anys havien realitzat millores o reformes en cases, i posar les terres en producció.

El juí allargat fins 1729,  va fallar en contra del demandant.

Resultat dels ingressos a la ciutat

Aquestos ingressos li suposaven a la ciutat uns ingressos d´unes 24.000 lliures anuals, moneda valenciana. A  més, es citen altres monedasrelatius a la percepció de censos de veïns de Canals i la Torre de Canals, especificant que “ que oy no se pueden justificar por haverse quemado los papeles del Archivo en el incendio de dicha ciudad”, però que bé podrien ser la diferència fins les vora 33.000 lliures. Mentre els ingressos en l´any 1724, eren de 7.000 lliures, la ciris era òbvia.

Per tant, el Equivalent li suposa un moment crític per a la colònia de San Felipe, ja que dificulta la reconstrucció de la ciutat i provoca el enfrontament amb els creditors.  Aquestos eren un grup de pressió poderós, , que canvien el destí de la ciutat, paralitzant projectes urbanístics, en favor del seus beneficis, sent la principal objectiu cobrar les seues rendes.  Parlem d´un moment d’agitació social, la població està indignada amb la importància que van tenint els creditors i amb l´ ús que se li dona als recursos de la ciutat. No obstant, la colònia no pot assumir el deute de la antiga ciutat de Xàtiva, per el que els regidors recorren a Macanaz per a que pres pressione sobre les autoritats reials. Aquest li envia una carta al Marqués de Grimaldo en 22 d’agost i 9 de novembre de 1713 on exposa que San Felipe no té rendes ni propis, i que de persistir en les seues pressions la crisis s’agreujaria afectant negativament als nous repobladors, ja que no seria una colònia lliure, sinó d’esclaus,fent-los desistir d’establir-se.

A pesar de les concessions fetes a la ciutat, com la suspensió temporalment del pagament de censos i de no alçar-se una solució negociada fins el 1728, l’ajuntament va tenir que assumir la totalitat del deute de l’antiga Xàtiva, a pesar de les consideracions jurídiques de Macanaz, i acceptar que devia pagar als creditors. Aquestos continuaren exercint un control inflexible sobre l’ajuntament perquè complirà al peu de la lletra els capítols de la Concòrdia de 1728, aprofitant-se d´un joc a dues bandes: beneficiaris com a creditors i com a regidors.

Quadre de peites de 1723

PEITES:

Del Senyor de Càcer 25 lliures
Id. Cotes 10 lliures
Id. Alcàntera 10 lliures
Id. Rotglà 15 lliures
Id. TorrentId. Torrella 13 lliures15 lliures
Id. Corbera 15 lliures
Id. Del molí de Torrella 12 lliures
Id. Annauir 13 lliures
Id. La Granja 12 lliures     10 sous
Id. Tossalet 22 lliures
Id. Rafelguarf 5 lliures
Id. Faldeta 5 lliures
Id. Abat 18 lliures    3 sous
Id. Sans 20 lliures    4 sous
Id. Berfull 5 lliures
Id. Manuel 12 lliures
Id. Genovés 10 lliures
Id. Guadasséquies 13 lliures    8 sous
Id. Alfarrasí 25 lliures
Id. Bellús 5 lliures
Id. Torre Lloris i Miralbó ?
Id. Bèlgida 3 lliures
Del Col.legi de la Ciutat d´Oriola 5 lliures
Del Clero d´Aiora 6 lliures    12 sous  9 diners
Del Monestir de Ntra. Sra. Montserrat. 2 lliures    20 sous
Del Don Alonso Sans Tolsa 10 lliures
Del senyor del molí dit de Torrella 10 lliures
Del dret de peita de veïns de Palomar, Bèlgida, Albaida, l´Olleria i Canals, propietaris de cases a Xàtiva 114 lliures    8 sous
Del Calvari de l´ofici de Velluters 25 lliures
Del cens que el forn del Raval responia a la ciutat 3 lliures     10 sous
De l´ofici de Torcedors de la seda 10 lliures
De la casa contigua al forn, que habita el forner 1 lliures
De l´arrendador  de la Guardia de la Fira i drets d´ella 90 lliures

 

“De bello rustico Valentino”

setge de Barcelona

setge de Barcelona

J. M. Miñana, va censurar als partidaris austriacistes, i considerà com a rebels a Nebot i Basset. Basset inclòs fou declarat criminal, arribant a ser expatriat. El títol d’aquesta entrada fa referència a un manuscrit que escrigué aquest personatge, com a partidista borbònic, com també va fer el marqués de San Felip.

Novament recorri’m a Sarthou, ja que no posseïm més informació disponible al alumnat, per a referir aquest succés. En aquest manuscrit es relata el intent de Francesc d’Àvila, subordinat de Basset, de fer-se amb la ciutat. Volia per a aquella missió, dos canons, que no va aconseguir, a més a més les claus sols se li entregarien a Basset o al seu mandatari Nebot.

S’ocupa del atac, matança, i del incendi de Manuel, per les tropes de Felip V, que s’apoderaren d’Alzira, de fet Basset arriba a Xàtiva per a defendre aquesta plaça amb una gran ajuda del poble, que com ja hem dit era de majoria austriacista.  Miñana explica que van arrasar els ravals i cases de camp properes a la ciutat, per rebutjar l’exèrcit felipista. A més tancaren 120 sacerdots i frares, nobles i veïns de totes les classes, que no cabien ni a les presons. Desterraren a monges i ajusticiares a persones sense cap tipus de sumari, i varen fer pagar car el rescat d’altres.

Moscoso va arribar des d’Alzira, a prendre Xàtiva destruint els ravals que restaven, va batre la muralla fent servir cànons,  però el setge no va funcionar. Faltaven forces que contrarestaren la resistència.

Explica com el poble sofria amb por, incloent al propi Basset que no n’estava segur del èxit. La llegenda diu que tenia un cavall preparat per a fugir, si entraven els reials en la ciutat.  Quan l’ataca ja havia parat, va dissuadir als oficials que estaven tramant la rendició amb un llegat enviat per Moscoso al campament, disposat a defendre la ciutat fins la ruïna de la mateixa. Mentre discutien, els assetjats van fer un fossat davant del mur i el fortificaren amb trinxeres.

En la fortalesa varen introduir veterans de Cardona. Contaven també amb una esquadra que havia tornat de Barcelona, que havia portat a València sis regiments d’anglesos. Això posava de manifest que la via pacífica de rendició no era possible, els maulets estaven dispostos a defendre amb tot el que pogueren la seua ciutat.

Miñana ho conta de forma partidista, ficant als maulets com als roïns d’aquest episodi, i culpant-los del tràgic final. Un altre escriptor, Perales, ens diu que a les darreries de maig, les tropes de las Torres, situades en Alzira es desplacen a Xàtiva, pensant que la rendició seria fàcil. Recordem que en 1706 de las Torres havia fet cremar Vila Real. No contaven que Basset desplegà tot el seu arsenal, però es va veure obligat a demanar ajuda a Dènia, 200 anglesos, més combois, més municions. L’èxit de Basset va ser amplament aclamat, no sols a Xàtiva, sinó tots els pobles rebels. Tots els soldats seguien les seues ordres, i el comte de las Torres acceptà el fracàs.

Hi ha un relat més extens, que si bé no exposarem aquí, el nomenem, es tracta del que feu P.C. Castañeda, qui descriu l’arribada de Basset,  aposentant-se en la casa de Tàrrega, i les represàlies que premeren front als botiflers.  Per tant, novament pren una visió partidista, i emfatitza les accions cruentes dels maulets, posant novament l’accent en el desterrament de monges, demolició de convents, etc.  Novament s’ha d’entendre que es tracta d’una guerra d’uns contra els altres, on les accions violentes es succeïren en els dos llocs.

.

Borbònics i Austriacistes a Xàtiva (Botiflers vs. Maulets)

A337A-yCIAEPnul

Placa commemorativa als Maulets, plaça San Francesc

En molts manuals d’història moderna d’Espanya podem trobar alguna pàgina o secció al succés que feu el rei Felip V a Xàtiva. Després de la derrota del exèrcit austriacista en la batalla d’Almansa 1707, Xàtiva havia estat una de les abanderades d’aquell arxiduc del que ja parlarem. Però un bon historiador ha d’evitar que els seus sentiments entronquen amb els successos que tracta d’explicar, i mostrar la seua imparcialitat. D’aquesta manera no podem dir que tots els ciutadans es comprometeren en la causa, trobant-nos amb dos bandos polítics que s’enfronten, però sabent que són una minoria front a una majoria.

En aquest cas, una de les dificultats emana del propi arxiu, no hi ha cap document que testimonií la destrucció de Xàtiva pel primer borbó. Vicente Boix ho va estudiar en els documents del Arxiu de València, però al ser un llibre difícil de consultar, el cronista Sarthou es va basar amb el que deia el pare Carlos Castañeda, el qual era prior del convent del Carme de Xàtiva que es va destruir, així com amb el que publicà Pascual i Beltrán en referència a la destrucció de Xàtiva.

Després d’un segle de calma, havent sobreviscut a les germanies, Xàtiva es trobava dividida entre el borbònics, i els austriacistes, que passaren a ser coneguts com els botiflers i els maulets. El castell mancava de defenses, ni tenia gent amb la qual fer front. Les súpliques del virrei, dels nobles, dels gremis, inclòs del cabildo, restaren inútils.

El pretendent de la casa dels Àustrica triomfà en Xàtiva, des del desembarcament en Dènia de 1705, fins al desastre de 1707. José Nebot com a conqueridor, i després com a governador Basset, ocuparen militarment la ciutat i el castell.

Juan Tarrega, un setabense que a més a més fou un cavaller d’alta nissaga, com en Joaquim Llinás, Josep Aparici, Joan Proxita, tots ells seguidors austriacistes convençuts, va aconseguir la rendició del governador Rocafull, junt amb l’entrega de les claus que feu mitjançant Juan Baptista Belloch. Per eixe motiu, una minoria composta per algunes unitats familiars hagueren d’abandonar la ciutat per ser borbòniques, amb l’anterior governador.  En la famosa batalla d’Almansa, en Joan Proxita, justícia de la ciutat, i Josep Aparici varen morir en aquella.

En la guerra civil hi va haver gent de tot tipus, aventurers, de “mal viure”, junt amb les intrigues i els crims que es produeixen. Perseguiren a persones de signe borbònic, nobles, membres del clero, i autoritats. Per una gran quantitat de gent provinent de Xàtiva, capitanejada pel Josep Marco, el Penjadet. No sols varen assassinar, sinó que també tancaren a gent en el castell als calabossos, com es el cas de G. Cebrián, J.B. Sanchis, G. Fuster, i molts altres tal i com ens diu Vicent Boix, recollit en aquest cas per Sarthou.

Un any després, arriba Basset al castell, era governador militar Onofre Dacic, a qui va substituir Francisco Purroy abans de l’asedi aragonès. Aquest darrer fou nombrat cap dels miguelets catalans. Foren presos i deportats a Dènia, monges, frares, canònics, i altres seglars, junt amb veïns de la ciutat.

Per tant, seguint les investigacions que va fer Sarthou, cronista oficial de Xàtiva, a partir de la manca d’informació que tenim, podem concloure que si bé és cert que hi havia una gran majoria austriacista, també hi hagueren borbònics, sobre tot en les classes més altes de la ciutat.

Aquí vos mostrem un petit homenatge que varen fer el 2012 als Maulets en Xàtiva:

</strong></span></p>

<p style=”text-align: justify;”></p>

Quadre de les sises de 1723

SISES:

Del peix fresc 300 lliures
De l´arrendament de l´Almodí de la cal 25 lliures
Id. De la carn 8.000 lliures
Dret del tabac 500 lliures
Alfondec del blat 1.000 lliures
Dret del ví 3.000 lliures
Dret de la molta 4.000 lliures
Dret de la mercaderia 2.600 lliures
Dret del mig florí 600 lliures
Dret de l´aiguardent 500 lliures
Dret del sabó 200 lliures
Dret dels menjadors de:*Aielo de Malferit*Montaverner

*L´Enova i Barxeta

160 lliures     10 sous?

?

De l´Olleria, per haver-se segregat a Xàtiva 600 lliures
Ibidem. De Vilanova de Castelló 520 lliures
Ibidem. De Beniganim 807 lliures     5 sous   6 diners
Pensió d´un cens de la ciutat d´Alacant 47 lliures       19 sous
Del Compte de Cocentaina 15 lliures

 

 

 

Introducció a l’economía del segle XVIII

Durant la segona meitat del segle XVII la economia valenciana comença a superar les dificultats més greus generades tant per la expulsió del moriscos com per les crisis donades en la primera centúria.

La Guerra de Successió va provocar una crisis molt localitzada cronològicament, tenint el any 1709 la major incidència. Però, després de la seu fi, es va recuperar fins meitat de la dècada de 1730, que va ser el període de major creixement de la centúria prolongant-se fins 1770. No obstant, aquest estancament que es dona en el últim quart de la centúria es deu a la creixent incapacitat de encontrar la font per a captar el creixement agrari valencià com la resistència cada vegada més forta que oferia els llauradors a donar el deu per cent de la collita.

La ciutat de Xàtiva va particiar activament en el conflicte successori de la Corona d´Espanya, donant suport a la Casa d´Austria, el Arxiduc Carlos d´Austria, enfront del seu rival borbó, Felip V. En 1707, la seua fidelitat li costaria cara al resistir durament els Borbons. En contra, Felip V va manar incendiar i destuir la ciutat, i expulsar el seus habitants, canviant el nom de Xàtiva per el de “Colònia de San Felipe”.

La Guerra de Successió  va causar un dany irreparable a l’economia de la ciutat de Xàtiva, submergint-la en una greu crisi econòmica de la que tardaria molt en recuperar-se.  Aquesta crisis comença a donar-se  un any abans de que finalitze la guerra, accentuant-se en 1724-1726 quan es paralitzaren els pressupostos municipals. Per aquest motiu, son nombroses i repetides  les peticions per part de les autoritats municipals demanant el  perdó de les càrregues tributaries, que suposaven  una greu impedimenta per al reviscolament de San Felipe, nom que se li va donar a la ciutat després de la guerra. Dites peticions, no eren exclusives de l’antiga Xàtiva, sinó que poblacions aparentment no tan afectades per el desastre de la guerra, sol·licitaven reduccions també. Un exemple és el cas de la vila d´Alcoi, que presenta un memorial al rei en 1717 demanant la reducció de l´ equivalent, que comença a funcionar dos anys abans, el qual suposava  la suma de  tots els impostos castellans.

Amb la finalitat de pal·liar la falta de numerari per a la disminució dels ingressos de que disposava l’antiga Xàtiva, les autoritats presenten una relació de rendes que percevia i que fins a la data -1723-, res no tenia recaptat.  La quantitat que deixava d’ingressar l’erari municipal era considerable, si atenem les xifres aproximades que va facilitar l’ajuntament al Superintendent les encontrem en les succesives taules de sises i peites.

1706, els preparatius per a la batalla d’Almansa


BattleOfFriedlingenLa batalla d’Almansa fou una de les més decisives dins de la Guerra de Successió al tron espanyol (1701-1714), on es veuen abocats gran part dels estats europeus. L’herència que deixa Carles II, conta amb un gran nombre de territoris, des d’Àfrica, fins Àsia, incloent Amèrica y part d’Europa.

Aquesta guerra es desencadena, no sols pel problema successori, hi ha tota una sèrie de interessos, tant polítics com econòmics, que fan que aquesta passi a un escenari internacional.

Carles II mor en Madrid l’1 de novembre del 1700, la falta d’hereus impossibilita la continuïtat de la dinastia dels Habsburgo. Abans de morir, influenciat per sa mar, Mariana de Newburgo, i per Lluís XIV, fa el testament en favor de Felip d’Anjou. És acceptat als territoris de Castella, però no així a la Corona d’Aragó, on veuen amb temor la implantació del sistema centralista borbònic. Dins d’aquestos territoris es comença a aclamar a l’arxiduc Carles. A nivell internacional, Anglaterra i Holanda pensaven en el perill que suposava una possible unió entre les corones de França i Espanya. Al testament es feia rebutjar a Felip d’Anjou al tron de França, impossibilitant aquesta unió.

Còpia del testament de Carles II (enllaç al text)

Còpia del testament de Carles II (enllaç al text)

Lluís XIV, “ja no existeixen els Pirineus”, afirma que Felip conserva els seus drets a una possible successió en França. Envia tropes als Països Baixos, com si ell fos el propi governador. Mentre tant, el seu nét concedeix privilegis a comerciants francesos en les colònies espanyoles, en detriment dels beneficis holandesos i anglesos.

Leopold I, emperador d’Àustria, junt amb l’estatuder, i rei d’Anglaterra, Guillem III firmen la Gran Aliança en 1701 en la Haya, recolzant els interessos del arxiduc Carles. En 1703 s’uneixen Saboya i Portugal.

El conflicte estava servit, i així mateix van haver una sèrie de fronteres que el van sofrir de manera més acusada, és el cas de la frontera amb Portugal, Aragó, Múrcia, Castilla la Mancha, Regne de València i Catalunya. Dins del Regne situarem la nostra localitat de Xàtiva, en la qual com veurem a la següent entrada hi ha una majoria austracista, malgrat que també hi ha una petita part borbònica. La seua colaboració amb l’exèrcit austracista la convertirà en la ciutat de San Felip.

En 1706 la situació franco-espanyola és desesperada en Europa, el 23 de maig de 1706 són derrotats als Països Baixos, perdent les possessions espanyoles de la zona. També són vençuts en Turin, caient els territoris d’Itàlia, el milanesat i Nàpols ens mans de Leopold I.

L’ exèrcit anglo-portugués creua la frontera espanyola a mans del Duc de Berwick, captura Alcàntara, Ciudad Rodrigo i Salamanca, a més a més amenaça Madrid. D’una altra banda, l’arxiduc Carles ha sigut proclamat rei d’Espanya en Barcelona el 1705, i ara es troba assetjat per les tropes felipistes, però l’arribada de flota anglo-holandesa obliga a llevar el setge. Els generals austracistes entren en Madrid el 27 de juny de 1706.  Partides de guerrillers borbònics impossibiliten les comunicacions de Madrid amb Portugal. Andalusia, Extremadura i Castella van aportant noves lleves. Després de ficar una petita guarnició en Madrid, els austracistes sortiren en direcció Guadalajara per unir les seues forces amb les de Carles que es trobava en Saragossa, ja molt debilitat. Finalment els borbònics recuperen Madrid, en sols dos mesos la situació canvia de forma radical. Els austracistes es dirigeixen a València. La guerra de la península es trasllada així de l’oest a l’est, allargant la ruta de subministració estrangera, que ja no es podia fer per Portugal, sinó pel Mediterrani. Però en desembre els borbònics ja es feien amb el port de Cartagena.

</strong></span></p>