Jepibo on setembre 28th, 2010

Vaga general

Jepibo on setembre 1st, 2010

Conferència del sociòleg Felipe López-Aranguren, de l’Associació Cultural Pharos, sobre la manipulació informativa en els mitjans de divulgació, pronunciada el 8 d’abril de 2010 a la Casa Elizalde de Barcelona.

Tags:

Jepibo on agost 23rd, 2010

Diu la llegenda que Marc Pompil·li Lenes, cònsol romà, va prometre a Àudax, Ditalc i Minur, emissaris de Viriat, que els recompensaria si mataven aquest, i els infeliços, en tornar al campament de Viriat i sorprendre’l dormint, el van matar. Quan tornaren al campament romà per reclamar la recompensa, van trobar el cònsol Quint Servili Cepió, que els va fer executar. En aquella saó és quan sembla que aquell proferí la cèlebre frase « Roma no paga traïdors. » Aquesta llegenda no l’avala cap historiador, però és interessant, car la història, a més d’ésser la propaganda dels vencedors, és també la memòria dels pobles. I la memòria és molt selectiva i sol anar enriquint-se progressivament amb detalls que només pot aportar la distància. Això és el que ens diu l’aforisme fusterià « Si l’home adult enyora la seva infància, és perquè no se’n recorda, o perquè se’n recorda malament. » La llegenda sobre els assassins de Viriat interessa, més que per la seva possible veritat històrica, per la moralitat que conté.

Després de la mort de Franco, els partits i sindicats de l’anomenada “oposició democràtica antifranquista” eren necessaris per a neutralitzar, desmobilitzar i desintegrar l’associacionisme i les organitzacions populars, i els franquistes els van utilitzar per a perpetuar-se en el poder. Franquistes i pseudoantifranquistes pactaren una “transició sense ruptura” estudiant què canviarien perquè tot pogués continuar com fins aleshores. Ara, una vegada acomplida llur missió, els foten el puntelló al cul als qui ja no són necessaris: Roma no paga traïdors. Els buròcrates dels sindicats dits majoritaris, que l’any 1978 s’avingueren a uns pactes vergonyosos ara veuen perillar la possibilitat de negociació laboral col·lectiva; i si no n’hi ha, ja em direu per a què serveixen aqueixos sindicats oficials. Els regionalistes quadriprovincians que també hi van participar volenterosament per por que la cosa no anés massa lluny massa de pressa, ara veuen com Espanya trenca aquells pactes i posa en evidència els polítics que els signaren, els quals havien fet creure a la seva parròquia que una quota important de poder es podia exercir des de Barcelona.

La qüestió de l’Estatut i el tàndem format per franquistes i jacobins deixa amb el cul a l’aire els polítics regionalistes de CiU, PSC, ERC i tutti quanti, que havien pactat amb aquells i que durant més de trenta anys han jugat a fer política com si les institucions que regien tinguessin poder real. La farsa s’ha mantingut molt de temps, però la polèmica sobre l’Estatut palesa que l’anomenada “transició a la democràcia” fou un fracàs i que la nostra societat ha perdut un terç de segle fingint una normalitat democràtica que no ha existit mai. I encara n’hi ha que s’admiren del descrèdit dels partits polítics i dels sindicats.

Juan Antonio Samaranch, aleshores president de la Diputació, i Rodolfo Martín Villa, aleshores governador civil, durant la celebració del 18 de juliol de 1974 a Barcelona (Foto: Sàpiens)

Juan Antonio Samaranch, aleshores president de la Diputació, i Rodolfo Martín Villa, aleshores governador civil, durant la celebració del 18 de juliol de 1974 a Barcelona (Foto: Sàpiens)

La classe política principatina, que ara veu perillar la seva menjadora, es mobilitza per salvar el que es pugui de l’Estatut, però els funerals de Samaranch i el tractament “informatiu” que en donaren els mitjans controlats pels partits del règim mostren clarament que aquella manté el pacte amb el franquisme que l’ha tinguda en les institucions els darrers trenta anys. Samaranch — convé recordar-ho — fou el polític franquista que va modificar els estatuts del Comitè Olímpic Internacional perquè cap nació sense estat pogués tenir delegació pròpia en els jocs. A la seva mort, el govern del tripartit li ret homenatge, i Puigcercós es pensa que polemitzant amb el tema de la independència durant unes quantes setmanes encara podrà tornar a entabanar els votants. Darrerament hem sentit de boca de Jordi Pujol declaracions molt abrandades, fins fa poc inaudites. Ja passa que els polítics, una vegada retirats, deixen anar declaracions sorprenents. Quan governaven no podien expressar opinions pròpies, sinó les del seu amo, i després de retirar-se tenen moltes ganes d’esbravar-se. Però llurs opinions ja no interessen ningú ara que ells ja no representen res. De fet, llurs opinions personals no han interessat mai ningú; ells només eren importants com a mèdiums de poders superiors.

Els utopistes de l’encaix no es volen adonar — i, sobretot, no volen que ens adonem — que Catalunya i Espanya són dos projectes antagònics: Espanya no pot permetre el progrés de Catalunya perquè això implicaria la seva pròpia ruïna. És en interès d’Espanya i en contra de Catalunya que l’AP-7, que recorre la columna vertebral del nostre país, és l’autopista de pagament més cara d’Europa; és en interès d’Espanya i en contra de Catalunya que el projecte de conexió fèrria d’alta velocitat entre València i Barcelona s’eternitza en esferes burocràtiques; és en interès d’Espanya i en contra de Catalunya que l’ample de via del sud dels Pirineus difereix del del nord: per obligar els productors catalans a exportar exclusivament a Espanya. L’any 1957, Serra i Moret ja ens advertia de l’error de certs catalans, que es pensaven que podien fer negoci amb Espanya:

A vegades, catalans encongits i domesticats, satisfets d’ells mateixos, han tingut l’acudit que el desllustre nacional era un joc de mans per a explotar un mercat de ganduls i de cotorres desplomades. No es pot demanar un contrasentit més evident: explotar una gent que no treballa i que, si convé, no paga, i que quan paga ho fa amb els mateixos diners que abans us ha sostret, és realment una idea inaudita.

La síndrome d’Estocolm que patim els catalans fa que sovint ens demanem com és que els espanyols ens odien a nosaltres més que als bascos, si aquests es rebel·len i nosaltres, en canvi, fem tot el que volen. Serà, per ventura, a causa de l’accent que tenim parlant en llur llengua? La setmana passada Catalunya Ràdio va emetre, dins el programa Converses, una entrevista amb l’escriptor Ferran Torrent. En l’entrevista, que dura uns 53 minuts, hi ha moments en què l’entrevistador, Jordi Garcia-Soler, la sap guiar de manera que l’entrevistat avali les seves idees preconcebudes sobre el País Valencià — idees preconcebudes que coincideixen, val a dir, amb els prejudicis oficiosos de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

En transcrivim uns fragments que tenen lloc a partir del minut 35. La podeu sentir sencera ací.

Jordi Garcia-Soler: Els sectors catalanistes del País Valencià han comès molts errors.
Ferran Torrent: Molts, molts! És més, el sector catalanista, afortunadament, ha desaparegut, i queda el valencianista, que és lo que ha de ser. I després ja en parlarem. Això són processos, o sia, lo que no se pot passar és del feudalisme a la revolució soviètica. Doncs això és aixina. No se pot passar del feudalisme a la…, a l’això. Ha d’haver un procés: és un país espanyol, l’hem de valencianitzar, i després ja en parlarem; però primer valencianitza, home!
J. G.-S.: No parlem més de Països Catalans, allà.
F. T.: No. És contraproduent, és contraproduent. Li dónes armes a la dreta amb això.
J. G.-S.: […] Ernest Lluch deia que cada vegada que es parlava de Països Catalans a València sorgien… deu…
F. T.: Molt bé! Estic absolutament d’acord.
J. G.-S.: … espanyolistes més al País Valencià, i que, quan qui ho deia era un radical, en sortien cent.
F. T.: És veritat. I és una batalla en què nosaltres hem patit moltíssim, perquè hem perdut vint, vint-i-cinc anys.
J. G.-S.: Els colonialismes no agraden mai.

La reivindicació política més antiga que conec del regionalisme quadriprovincià data de mitjan decenni dels vint del segle passat. La va fer des de la presó un “nacionalista” que disfressa el seu regionalisme d’antiimperialisme, contra l’imperialisme català de Prat de la Riba. Emili Granier Barrera, jove militant de La Bandera Negra, organització armada vinculada a Estat Català, havia estat detingut acusat de participar en el complot de Garraf contra Alfons XIII. En l’article “L’imperialisme català”, publicat l’octubre de 1926 dins la revista Ressorgiment, de Buenos Aires, es demanava a propòsit dels valencians: « Ja sabem si els nostres germans volen la llibertat? », i ell mateix es responia: « La plenitud nacional d’un poble rau en el seu sentit d’independència i en el respecte al lliure albir dels pobles aliens, i fins i tot dels pobles germans. » Els catalans del nord de l’Albera o del sud de la Sénia, per a Granier Barrera, no són pas catalans, no passen de « pobles germans », però al capdavall « pobles aliens ». I això ho pensava, no sols al final de la seva vida, que militava en el PSC, sinó ja quan era un jovencell exaltat dispost a matar el rei d’Espanya.

D’Espanya estant, en canvi, la integritat nacional, tant la de Catalunya com la del País Basc, s’aprecia amb total nitidesa; per això els espanyols descarreguen tot llur armament contra Navarra i contra el País Valencià. L’esquerra abertzale, que és conscient d’això, reconeix la importància de Pamplona i de Navarra en el procés d’alliberament nacional i hi centra la defensa de la nació basca. En el nostre cas, Josep Guia també ha advertit més d’una vegada que « Catalunya té forma de paella, i València n’és el mànec, i qui té el mànec té la paella. » Navarra i el País Valencià han tingut una història recent paral·lela. En les primeres eleccions després de la mort de Franco hi ha una majoria d’esquerres, però la gestiona un partit espanyolista, el PsoE, que fa el llit a la dreta; i una vegada aquesta ha tornat al govern investida de justificació democràtica — al govern, perquè el poder no l’ha arribat a perdre mai —, els progres s’han retirat a un discret segon pla. El conflicte colonial ja el gestiona prou bé la dreta, per als interessos de “l’esquerra” espanyola. Tant a Pamplona com a València es féu necessari jugar la carta d’un particularisme de signe espanyolista, Unión del Pueblo Navarro i Unió Valenciana, respectivament; això sí, amb solucions diferents per a no dividir el vot antibasc o anticatalà: en el primer cas la dreta local ha absorbit el PP, mentre que en el segon és el PP el qui ha absorbit el partit blaver. Una altra diferència entre Navarra i el País Valencià és que aquella ofereix un magnífic campus universitari a les larves de l’oligarquia espanyola, mentre que aquest els proporciona esplèndids espais d’oci. Però la diferència més important entre Navarra i el País Valencià és que els bascs de les Provincias Vascongadas senten Navarra com a part integrant de llur nació, mentre que els catalans de les quatre províncies consideren el País Valencià un pes mort, en el millor dels casos; al més sovint, una regió espanyola. Els quadriprovincians, que de tan solidaris com són, s’ofereixen a “regenerar Espanya” neguen el pa i la sal als vers catalans del sud de la Sénia. El que val per als espanyols (“ajudem-los a regenerar-se, pobrets, que ells tots sols no se’n sortiran”) no val per als sud-catalans (“ja s’ho faran si volen”). Abandonem els valencians a la deriva, no fos cas que entre tots bastíssim aquell projecte col·lectiu que ens faria tant de vertigen. El “catalanisme” no ha evolucionat en els darrers cent anys, durant els quals tantes nacions han accedit a la independència; Catalunya no s’ha sabut escapar del remolí en què s’ofega, repetint una vegada i una altra els mateixos errors.

Manifestació a Barcelona, 24 d’abril 1932

Manifestació a Barcelona, 24 d’abril 1932

Sense una visió nacional difícilment es podrà assolir cap projecte de redreçament nacional. Això no ha passat enlloc en cap cas d’emancipació nacional. L’historiador Nicolau d’Olwer veia en la falta d’unitat política en el moment d’esplendor de la nació catalana l’origen de les desgràcies presents:

Catalunya, poble mediterrani, troba a la Mediterrània la font de la seva puixança; és gran mentre la seva política va d’acord amb el seu interès comercial; més n’hauria estat i potser n’hauria tret reserves per [a] travessar els segles d’aplanament si la unitat del poble català — de tots els qui parlaven “lo bell catalanesc”, com diu En Muntaner —, llavors tan íntimament sentida, hagués encarnat en una sòlida estructura.

Però, segons els regionalistes, és el “pancatalanisme” el culpable del fracàs polític del valencianisme. La colonització, l’espanyolisme, la catalanofòbia, els ocupants, els botiflers, els castellanoparlants disfressats de “valencianistes”…, tots aqueixos handicaps els pareixen naturals i innocus. A parer d’ells, tot és culpa del “pancatalanisme”, que estimula la demagògia. La lluita genera repressió, i els regionalistes, segrestats per la síndrome d’Estocolm, en comptes de solidaritzar-se amb l’oprimit, se solidaritzen amb l’opressor. I quant a la demagògia, és una arma que en els darrers quaranta anys ha donat molt bon resultat a l’espanyolisme a València; és lògic que se’n continuï servint. Si bé la demagògia és, segons Bertrand Russell, l’art de fer populars les causes antipopulars, no podem oblidar el profund pensament d’un altre filòsof, el filòsof nord-americà més important del segle XX, que afirma que per a mentir fan falta dos, un que menteixi i un que escolti. Ningú no és del tot innocent de la seva credulitat. Que les mentides evidents de l’oligarquia siguin cregudes per una part dels valencians diu — èticament — molt poc a favor d’aqueixos “valencians”.

El català és un poble covard, que encén la metxa i quan veu que la flama corre s’apressa a tirar-li aigua. Ells [els espanyols] ho saben i per això se’n foten de nosaltres sempre que els ve de gust. […] En què està quedant l’èxit de la manifestació del 10J? En una metxa encesa pel poble català i apagada pels seus polítics.

Toni Cucarella té molt bon ull per a l’anàlisi política. Això ho deia el 19 d’agost de 2010, però fa vora tres anys ja deia açò:

Puc entendre — i hi done suport — la proposta que qui primer puga que se’n vaja d’Espanya. Puc entendre, per tant, — i hi done suport — una estratègia que propicie com a pas més factible assolir primerament la independència del [Principat de] Catalunya. Però no puc entendre que l’aspiració d’aquesta fita haja de comportar la renúncia expressa als Països Catalans.
És evident que cal una estratègia pròpia per a cada territori, “regionalitzada”, perquè les realitats polítiques són diferents. Però cal que aquesta estratègia singular s’emmarque en una de comuna d’abast complet. Proposar una estratègia “fragmentadora” em sembla que és jugar al vent dels espanyols. […] I vull que s’entenga […] l’argument: que tinguem clar que ara com ara solament [el Principat de] Catalunya està en condicions d’iniciar un procés cap a la independència a curt termini, no ha de suposar menysprear, ocultar, rebutjar un projecte, amb tempos i ritmes diferents, per al conjunt dels Països Catalans. No s’ha de menysprear, ocultar, rebutjar ni en l’estratègia ni en el discurs.
[…]
Diuen [els regionalistes quadriprovincians] que no han d’imposar res. I no es tracta d’imposar res, que prou imposició tenim amb Espanya. Es tracta de tenir un projecte nacional pensat al complet i sense complexos: Catalunya [=les quatre províncies] no és la nació, la nació són els Països Catalans. Usar l’argument de “la imposició” per a eludir els Països Catalans suposa assumir l’estratègia — per no dir els arguments — de l’agressió espanyola.

Contra la luciditat de Toni Cucarella es dreça la totxesa de regionalistes com Ferran Torrent, que posen la seva esperança en el fet que un dia el mític sector “nacionalista” que alguns volen creure que hi ha dins el PsoE se n’escindirà per unir-se als neoblavers del Bloc i algun dels residus supervivents d’Esquerra Unida. Llavors, reconciliats tots els progres valencians, entraran agafadets de la mà per la porta gran a les Corts valencianes. El que no sabem exactament és per a fer què.

Francesc Cambó, aquell gran campió de l’encaix en el seu moment, recorda en les seves memòries una pulla que li llançà Alcalá-Zamora l’any 1918 en el curs d’una sessió parlamentària en què es debatia l’etern problema catalán. « Cal que trieu entre ésser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck d’Espanya, però és impossible que vulgueu ésser totes dues coses al mateix temps. » Els catalans que irriten més els espanyols no som pas els independentistes, són els negros amigos, que sempre tenen a la boca la dèria quixotesca d’adobar Espanya. Els espanyols no consideren que Espanya es pugui millorar, els agrada tal com se l’han fabricada i no volen que ningú els la canviï.

« Esto es España, y al que no le guste que se vaya. » (Foto: Osona.com)

« Esto es España, y al que no le guste que se vaya. » (Foto: Osona.com)

La llegenda de la bufanda que mostren els hooligans de la foto diu: « Esto es España, y al que no le guste que se vaya »; en realitat, vol dir: « España es así, y al que no le guste que se vaya. » Senyors aut(onom)istes, a veure si ho enteneu d’una vegada: als espanyols els encanta Espanya tal com està; si volem una societat millor haurem de fer via pel nostre compte.

I mentre els catalans estem capficats cercant la manera de regenerar Espanya, els progres espanyols cínicament fingeixen estupor davant el fet que la Falange sigui legal o s’escandalitzen hipòcritament perquè el pseudosindicat feixista Manos Limpias hagi pogut presentar una querella contra aquell paladí de la justícia i de la democràcia que és Baltasar Garzón. Curiosament, el mateix partit feixista que els poders de l’estat no hesitaren a utilitzar com a tropa de xoc a Arenys de Munt el dia que hi tenia lloc la primera consulta per la independència i, curiosament també, el mateix pseudosindicat feixista que va presentar el recurs que permeté condemnar Juan Mari Atutxa, Kontxi Bilbao i Gorka Knörr, antics membres de la mesa del Parlament Basc. Dic curiosament perquè no recordo que aleshores la progressia espanyola trobés que hi hagués cap raó per a manifestacions de solidaritat amb les víctimes d’aquella conxorxa ultra amb còmplices dins l’alta judicatura. Per acabar-ho d’adobar, el 1r de maig, José Bono, fill d’alcalde falangista, inaugurava el pavelló espanyol a l’exposició a Xangai amb una frase molt oportuna: « puestos de cara al sol ».

Els espanyols pretenen donar lliçons de democràcia al món cofois com estan de llur model de transició pacífica a la democràcia; un model en què als assassins de masses hom no solament no els ha demanat comptes, sinó que fins els ha dedicat carrers; un model en què el cap d’estat designat com a successor pel dictador està blindat per una constitució que el col·loca per sobre de la llei i per un codi penal que el posa fora de l’abast de tota crítica; un model en què l’exèrcit que té el rècord de connacionals civils morts en temps de pau és el garant constitucional de la unitat de l’estat. N’estan tan pagats, de llur model de transició a la democràcia, que organitzen reunions de Tupperware amb la pretensió d’exportar-lo a altres règims igual d’impresentables. I encara es vanten del fet que en la història d’Espanya no hi ha hagut mai un període de “democràcia” tan llarg com l’actual: això ens hauria de fer pensar en la qualitat d’aqueixa “democràcia”. Als altres països del nostre entorn, la democràcia no és gaire menys formal i superficial, però hi té més tradició el sentit del ridícul.

Els membres del Tribunal Constitucional espanyol, tant els “conservadors” com els “progressistes” — eufemismes amb què els propagandistes del règim es refereixen als franquistes del PP i als jacobins del PsoE, respectivament —, han tingut molts problemes per a acordar una sentència contra l’Estatut d’autonomia de les quatre províncies, però tots estan d’acord, tanmateix, en el fet que l’autonomia de Catalunya prové de la Constitució espanyola de 1978. Ignorant la legalitat anterior al 18 de juliol 1936, els jutges revaliden el règim genocida de Franco.

En la sentència d’aqueix tribunal contra l’Estatut, els jutges insisteixen que el terme nació en el preàmbul no té valor jurídic i reiteren fins a vuit vegades la “unitat indivisible d’Espanya”. Però una altra sentència més recent, la sentència sobre la independència de Kosovë, d’un tribunal de rang superior, el Tribunal Internacional de Justícia, invalida totes llurs argumentacions. Si el terme nació no té valor jurídic, segons el Constitucional espanyol, tampoc no en tenen ni la integritat territorial, ni la inviolabilitat de les fronteres, ni la indissoluble unitat, segons el Tribunal Internacional. En els paràgrafs 79-84 de la sentència s’exposen els principis d’aplicació general, ço és aquells que no concerneixen solament Kosovë.

Segons el paràgraf 80 d’aquesta sentència, el principi de salvaguarda de la integritat territorial d’un estat es restringeix exclusivament a les relacions entre estats, però no es pot pas invocar per a impedir un procés d’independència. El paràgraf 81 especifica que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides no ha considerat mai il·legal una declaració d’independència pel mer fet d’ésser unilateral. I, finalment, en el paràgraf 84, el Tribunal considera que la legislació internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d’independència — les declaracions d’independència en general, no solament la declaració d’independència de Kosovë.

I acceptem que Catalunya no és Kosovë, malgrat tot el que Espanya i Sèrbia tenen en comú: Kosovë és un país pobre, i Catalunya — els Països Catalans — és la locomotriu de l’Europa mediterrània.

Tags: , , ,

Jepibo on juliol 10th, 2010

Jepibo on juny 30th, 2010

En el darrer cinquè del segle passat, les investigacions d’un equip de neurofisiòlegs de la Universitat de Parma portaren al descobriment de les neurones mirall, responsables de l’aprenentatge de nous comportaments per mitjà de la imitació i de l’empatia. El neuròleg Vilayanur S. Ramachandran va dir d’aquest descobriment:

Les neurones mirall representen per a la psicologia el que l’ADN va significar per a la biologia, ja que proporcionen un marc unificador i ajuden a explicar una sèrie d’habilitats mentals que fins ara han romàs misterioses i inaccessibles als experiments.

En el transcurs de l’evolució, l’aparició de les neurones mirall va ocasionar un problema: el soroll neural que generen. Si la ment de cadascú reflectís igualment les ments de tothom s’ofegaria en les marees d’empatia que aniria rebent contínuament de tot arreu. La biologia va improvisar una solució a aquest problema: la testosterona. Aquesta hormona ajuda a establir categories, ço és una jerarquia. Gràcies a la testosterona, una ment actua com a receptor i transmissor principal; les altres s’hi subordinen. L’avantatge és que el treball en equip és més eficient; l’inconvenient, que de tant en tant cal revalidar la jerarquia, i l’única manera és per mitjà d’exhibicions de força. L’acció d’aquests dos elements — les neurones mirall i la testosterona — explica el nostre funcionament en societat: la fascinació que exerceix el poder.

A la primeria del decenni dels seixanta, el psicòleg social Stanley Milgram va portar a cap un experiment sobre l’abast de l’obediència a l’autoritat (“Behavioral study of obedience”, Journal of Abnormal and Social Psychology 67, 1963, p. 391-398). Demanà voluntaris per a un estudi sobre l’eficàcia dels castics en l’aprenentatge. Es formaren parelles amb els voluntaris; se sortejaren entre els membres de cada parella els papers de mestre i deixeble, i s’instal·laren en sengles cambres contigües. Des de la seva posició, el mestre veia el deixeble, que era lligat a un dispositiu que transmetia descàrregues elèctriques, i tenia un botó que administrava la descàrrega i un comandament giratori per a regular la tensió. El mestre havia de llegir una llista de parells de mots; després només llegia el primer mot de cada parell i oferia quatre opcions. Si el deixeble l’encertava passaven al parell següent; si no, rebia una descàrrega elèctrica. La primera descàrrega era de 15 volts; si el deixeble continuava errant el mestre havia d’anar augmentar la tensió en fraccions de 15 volts; el màxim era de 450 volts. A mesura que l’experiment avançava els crits de dolor del deixeble es feien més intensos. A vegades el mestre dubtava, mirava l’experimentador i manifestava el desig d’interrompre l’experiment, però aquell tenia un repertori de frases estimulants que resultaven sorprenentment eficaces: “continueu, si us plau”, “l’experiment requereix que continueu”, “és absolutament essencial que continueu”, “no teniu altra opció: heu de continuar”. Dos de cada tres subjectes arribaren a augmentar el voltatge fins al màxim. Quasi tots mostraren reaccions de forta angoixa; insultaven l’experimentador, tremolaven i suaven. Però obeïren. El paper de deixeble, en realitat, el feia un actor i les descàrregues elèctriques eren fingides, però això el mestre no ho sabia.

Els principals difusors del totalitarisme no són, segons Hannah Arendt, ni el poble baix ni l’elit, sinó “l’honesta gent” de la classe mitjana, els “filisteus” que en diu ella.

El filisteu que es retira a la vida privada, que es consagra exclusivament a la família i al seu avançament: aqueix fou el darrer producte, ja degenerat, de la creença burgesa en la preeminència de l’interès privat. El filisteu és un burgès apartat de la seva pròpia classe, un individu atomitzat, producte de l’esfondrament de la classe burgesa. L’home de la massa, que Himmler organitzà per fer-li cometre els crims massius més monstruosos de la història, s’assemblava més al filisteu que a l’home del populatxo; no era altra cosa que el burgès que, en les runes del seu univers, es preocupa abans de tot de la seva seguretat personal. […] És Péguy, em sembla, qui va qualificar el pare de família de « darrer gran aventurer del segle XX ». Va morir massa jove per a veure-hi també el gran criminal del segle dispost a abandonar els seus sentiments, el seu honor i la seva dignitat humana per una pensió, una assegurança de vida, l’existència assegurada de la seva muller i dels seus fills.

Avui en dia, amb l’abolició de l’anomenat “estat del benestar”, tornem a trobar el mateix tipus humà pul·lulant entre la corrupció d’una societat que es descompon.

El psicòleg Philip G. Zimbardo va emprendre l’any 1971 un experiment a la Universitat de Stanford (“The Stanford prison experiment”, Cognition 2 (2), 1973, p. 243-255). De més de setanta candidats que s’havien presentat voluntaris, els experimentadors en van triar una vintena d’entre els que els van semblar més “normals” — sigui el que sigui el que això vulgui dir —, i se sortejaren els papers de pres i de carceller. Per donar més realisme a l’experiment, els presos foren detinguts per la policia a casa seva, d’on els tragueren emmanillats; hom els va escorcollar, despullar, espollar i uniformar. Foren conduïts a les seves cel·les sota la vigilància dels carcellers, i els mals tractes començaren de seguida. Els carcellers, hesitants d’antuvi, s’anaren engrescant progressivament; començaren humiliant sistemàticament els presos. Malgrat que l’experiment s’havia plantejat per a quinze dies calgué suspendre’l al cap de sis perquè ben prest els castics havien esdevingut tan freqüents i imaginatius que causaren greus trastorns emocionals en els presos.

La marina dels Estats Units de Nord-amèrica havia patrocinat aquest experiment perquè cercava una explicació als conflictes en el seu sistema de presons i en el cos de marines; la seva finalitat era determinar si les presons són llocs horribles perquè hom hi confina gent “dolenta” o si és l’entorn horrible el que fa que la gent es torni “dolenta”. El resultat no pogué ésser menys afalagador per a una espècie com la nostra, tan pagada de si mateixa: a la primera ocasió el vernís de civilització s’esborra i es transparenta el paleolític.

Jepibo on maig 27th, 2010

Els films següents es van projectar en l’acte polític del 23 d’abril a València.  El nostre poble se centra en la geografia.

I Som Països Catalans, en la història.

Fa deu dies parlàvem de certs intents de llançar cortines de fum per desviar l’atenció dels escàndols per corrupció que afecten el Partit Popular; com que la pirotècnia, en comptes de minvar, no ha deixat d’augmentar, tornarem a insistir sobre la mateixa qüestió. La setmana passada començava amb l’aixecament del secret del sumari del cas Gürtel, que casualment s’esqueia el mateix dia que entrava en vigor una nova llei ad hoc per a derruir el Cabanyal dictada pel govern valencià, i en un degoteig diari que encara no ha acabat, des d’instàncies judicials s’ha anat oferint carnada als mitjans de divulgació. El jutge Varela s’afegeix al festival asseient Garzón al banc dels acusats; posteriorment, fonts del tribunal constitucional espanyol filtren el rumor d’una imminent sentència sobre l’Estatut de les quatre províncies; aprofitant el maremàgnum, sens dubte amb la intenció que la seva sentència passi desapercebuda, el jutge Gómez Bermúdez reconeix que la persecució que el jutge Del Olmo va emprendre contra el diari Egunkaria i els seus directius fou no sols injusta, sinó també il·legal segons la mateixa legislació espanyola. Són tants els casos judicials que han esclatat aquests dies que fa de mal dir quins són tan sols maniobres de diversió.

Els “constitucionalistes” de la Falange ara empaiten Garzón perquè diu que pretenia investigar els crims del franquisme. Garzón, sí, aquell jutge espanyol que va donar nom a l’operació repressiva que tingué lloc durant els Jocs Olímpics de Barcelona, sobre la qual el Tribunal Europeu de Drets Humans sentenciava el 2 de novembre de 2004 que les investigacions de tortura no havien estat « prou profundes i efectives per a complir amb les exigències dels tractats internacionals ». Garzón havia estat un bon gos guardià que encobria les tortures que practica la “democràcia” espanyola; de fet, era una de les principals figures del GAL judicial, però ara ha fet continent d’anar a mossegar la mà que l’alimenta. Per això el duran al veterinari perquè l’esterilitzi.

L’intent d’aixecar polèmica amb la suposada sentència del tribunal constitucional espanyol sobre l’Estatut, com el cas Garzón, també va en la línia de desviar l’atenció dels casos de corrupció. Si s’hagués concretat encara haguérem hagut d’agrair que s’esqueia en una temporada boníssima per al FC Barcelona. Els catalans del segle XXI som tan pobres d’esperit que en una temporada menys bona no gosaríem engegar a la merda unes institucions que es pixen en nosaltres — i així i tot tampoc no és segur que ho facem ara. D’aqueixa sentència ja no se’n recordava ningú, malgrat els periòdics intents de retraure-la orquestrats des dels mitjans de divulgació. Sorprèn enormement que el muntatge de polítics i periodistes encara hagi pogut despertar tanta expectació entre la gent. Fa pena de veure que hi ha catalans que encara esperen la sentència; ara, no negarem que es fa difícil no sentir curiositat per veure com ix el tribunal constitucional espanyol del jardí en què uns i altres l’han ficat.

També s’ha sumat al festival judicial la sentència sobre el cas Egunkaria. No creiem que s’hagi fet pública precisament ara perquè serveixi de cortina de fum, sinó que sembla que es vulgui aprofitar la fumaguera perquè passi tan discretament com sigui possible. De totes les notícies que han esclatat en la darrera quinzena, aquest cas és, de molt, el més greu. Un jutge, Juan del Olmo, ordena el tancament d’un dels pocs diaris que no controlen els partits del règim i que, casualment, és l’únic diari en llengua basca, deixa els treballadors sense feina, deté deu dels seus directius sota l’acusació de pertànyer a ETA, en fa torturar sis i en processa cinc. Tot això amb el silenci còmplice de la societat espanyola. Ara, al cap de set anys, un altre jutge, Javier Gómez Bermúdez, reconeix que Del Olmo s’havia equivocat. I ja està? Curiosament això passa quan un altre grup de bascs, aquesta vegada advocats, acaba d’ésser detingut també sota l’acusació de pertànyer a ETA. Cal assenyalar que es repeteix el mateix silenci còmplice de la societat espanyola? La casposa progressia espanyola que ara es manifesta contra l’encausament de Garzón calla respecte a la detenció del grup d’advocats com va callar i encara calla respecte al cas Egunkaria.

La setmana passada parlàrem extensament del bipartidisme i la corrupció política. Avui només en donarem un apunt més: la llei de finançament de partits ignora la realitat i el poder judicial tolera — o ha tolerat fins ara — que la vulnerin els partits del règim. PsoE i PP han acordat recentment que en la nova reforma del codi penal que planegen el finançament il·legal dels partits polítics no sigui tipificat com a delicte; amb això s’asseguren que es podran continuar finançant de manera il·legal impunement.

Excepció feta dels governs regionals — anomenats autonòmics, aneu a saber per què —, que són l’única institució creada després de la mort del genocidíssim, cap institució de l’estat no va rompre en sec amb el franquisme; però mentre que el poder legislatiu i, indirectament, l’executiu han estat elegits — amb les trampes del bipartidisme —, és a dir que en certa manera s’han democratitzat, el poder judicial de la “democràcia” espanyola prové directament de l’aparell de repressió del franquisme. Estant així les coses, la “independència” del poder judicial és la mateixa “independència” que tenen els mitjans de divulgació. I no caldrà ara que ens prenguem la molèstia d’escatir quin dels jutges és més “progressista” que quin altre. És més “progressista” Varela que Garzón? És més “progressista” Bermúdez que Del Olmo? La capacitat dels espanyols per al progressisme ja la va retratar molt bé Josep Pla amb el seu sentit de l’humor: « El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. »

En el post anterior dèiem que el règim nascut de la tercera restauració borbònica havia assignat al PsoE el paper de “policia bo”, al PP el de “policia dolent” i a altres el de mera comparsa. Entre aquests darrers hi ha els partits regionalistes, que tenen, tanmateix, una funció molt important en el règim vigent: fer de tap a l’independentisme. A vegades, els regionalistes poden semblar pròxims a l’independentisme, però això és perquè la Brunete mediàtica es refereix a ells amb l’etiqueta ambigua de nacionalistes, utilitzada com a arma llancívola. Seria bo d’abandonar el terme nacionalista en benefici d’altres més clars com ara independentista, que remet a un projecte polític, o indigenista, evoca la protecció de certs trets identitaris. Nacionalistes era com s’anomenaven a ells mateixos els franquistes, abans de “democratitzar-se”; ara es diuen “no-nacionalistes” o “constitucionalistes”.

El secessionisme brut defensat pels blavers rudes de València, que són una forma autòctona de feixista, té un correlat refinat que rep el suport dels blavers il·lustrats — i aquests no viuen pas tots a València; de fet, a Barcelona n’hi ha molts més que a València. Aquest secessionisme refinat és el que promouen els regionalistes, que no renuncien a llur utopia de canviar Espanya per fer que la nació catalana hi pugui “encaixar”. Es pensen — o això ens volen fer creure — que el model d’Espanya es pot renegociar. El model d’Espanya es va fixar definitivament fa tres-cents anys a partir de la corona de Castella, i això els espanyols no estan disposts a tocar-ho.

A part les sentències i els processos pendents, altres qüestions que ocupen temps i espai en els mitjans de divulgació també actuen com a elements de distracció; per exemple, els escàndols per pederàstia en el si de l’església catòlica, el partit Madrid-Barça o el núvol de cendra del volcà Eyjafjallajökull. Aquestes coses també ajuden a desviar l’atenció de qüestions tan importants com la corrupció estructural del règim hereu del franquisme, la justícia arbitrària al servei del poder i la reforma del mercat laboral que el govern espanyol està negociant amb la patronal i els sindicats grocs.

Despús-ahir el jutge va aixecar el secret del sumari del cas Gürtel i el Partit Popular valencià va reprendre els enderrocaments de cases al Cabanyal. Aquesta resposta no ha estat una mera explosió de còlera contra un veïnat entre el qual el PP no compta gaires simpaties; amb aqueixa actitud, els polítics franquistes, a més de tenir el gran gust de la revenja, persegueixen dues coses: dir-hi l’última paraula i complir el tercer principi de Goebbels sobre la propaganda, el principi de la transposició (« si no pots negar les males notícies, crea’n d’altres que desviïn l’atenció d’aquelles »). La decisió del jutge Luciano Varela d’encausar la vedette del Tribunal d’Ordre Públic, Baltasar Garzón, també va en la mateixa línia.

N’hi ha que es plantegen si els escàndols de corrupció passaran factura al PP electoralment. No saben que el votant de dretes no fa retrets als seus polítics per qüestions morals, i menys encara quan és cosa de diners. Quin retret hauria de fer el qui té per única moral el profit? En canvi, aquell perepunyetes llepafils que és el votant d’esquerres desaprova que un polític s’aprofiti del seu càrrec públic per a benefici personal. Pot disculpar que el poder judicial encobreixi els torturadors, que el poder executiu els recompensi o que des de les institucions “democràtiques” se sufraguen amb diners públics organitzacions terroristes, però només si és per “l’interès general” i es fa prou discretament perquè ell pugui fer veure que no en sabia res. Per això segons quins casos de corrupció política passen factura electoral a “l’esquerra” però no pas a “la dreta”.

El PsoE de l’època de Felipe González ens va educar en la “cultura” del pelotazo, de l’enriquiment fàcil i ràpid, i aquella “cultura” ha acabat beneficiant la dreta, car per al votant de dretes no hi ha formes d’enriquiment il·legítimes, encara que algunes puguin no semblar legals.

Una campanya electoral costa molts diners, molts més que aquells que els partits polítics poden ingressar legalment. Però no són solament les campanyes electorals, les administracions locals i les “autonòmiques” no reben més que les engrunes del sistema tributari, malgrat que són les que més competències tenen sobre qüestions que ens afecten directament. Sovint un ajuntament no té, per a oferir serveis a la gent, altra via d’aconseguir ingressos que especular amb el sòl i fer negocis amb les empreses de la construcció. Hi ha qui ha aprofitat el seu càrrec públic per a enriquir-se, però a vegades algú també pretenia aconseguir fons per al seu partit i potser algú encara intentava recaptar diners per al seu ajuntament — sense deixar d’embutxacar-se’n una part com a propina, és clar. Una legislació sobre el finançament dels partits polítics i un sistema tributari deficients i desfasats forcen a cercar recursos econòmics al marge de la legalitat. Pomes podrides? No: corrupció estructural.

El bipartidisme és la gran troballa que ha permès d’aparençar una democratització de règims totalitaris sense posar en perill els privilegis de l’oligarquia. Permet de mantenir la farsa electoral mentre que alhora priva el ciutadà de participar en el regiment de la cosa pública; combinat amb les llistes electorals tancades, el resultat és òptim: el polític no ha de retre comptes als seus electors, sinó tan sols al partit. Amb un partit que fa el paper de “guai” i l’altre el de “xungo”, el ciutadà reacciona com el detingut amb qui els seus interrogadors juguen a good cop/bad cop: pot caure en el parany de creure que li convé triar el mal menor o caure en el parany d’optar pel policia menys pèrfid dels dos. És possible de mantenir la serenitat i no creure’s les diferències entre ells que els interrogadors simulen, però quan la víctima és col·lectiva, només una minoria s’adonarà de l’evidència: la majoria no es resistirà a decidir-se, adés pel simpàtic, que al final sempre te l’acaba jugant, adés pel geniüt, que almenys el veus a venir. En aquestes condicions, les forces polítiques que no han tingut la sort d’ésser elegides per a complir la funció de policia bo o de policia dolent participen en aqueix joc trucat amb la ingènua esperança que algun dia els caurà del cel la xamba d’esdevenir “frontissa” o, si més no, necessaris perquè un dels partits “grans” pugui formar govern. Llavors aqueixos pallassos cofois de fer el paper de comparsa que els han assignat podrien dir allò de « nosaltres som decisius », però habitualment diuen coses com ara « som la tercera força política de l’estat » o « som el partit més votat a Catalunya [les quatre províncies, s’entén] ». Tot ha quedat atado y bien atado. Lligat de mans i peus per la constitució de 1978 i pels pactes de la Moncloa, i emmordassat per la llei d’amnistia i punt final, el ciutadà no veu altra eixida que riure les gràcies als polítics mentre espera que la podridura devori l’estat, i tingui lloc, per fi, una ruptura democràtica.

Jepibo on febrer 25th, 2010

El 20 de juliol de 1969, Neil Armstrong, comandant de l’Apollo 11, es va aturar en el darrer escaló del mòdul lunar Eagle i, abans de posar el peu sobre la superfície de la lluna, va dir: « Açò és un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat. » Un escalonetEls salts que ha fet la ciència i, sobretot, la tecnologia en els decennis següents han restat a aquell esdeveniment molta de la importància que hom li donava aleshores: cal tenir en compte que la cursa espacial s’inscriu en la guerra freda. El tòpic periodístic aplicable és que va “marcar un abans i un després”; ara bé, el ritme del progrés científico-tecnològic va fent cada vegada més espesses aquestes marques d’un abans i d’un després, i això ha anat deslluint la gesta de l’arribada a la Lluna. Avui, amb més perspectiva, podríem valorar si la frase que en aquella saó proferí l’astronauta no era una miqueta presumptuosa. Uns quants segles abans, un grec de Milet, segurament amb menys oratòria que Armstrong, sense els guionistes de la NASA i sense cronistes, havia tingut la pensada que la realitat s’havia de poder explicar sense recórrer al mite. La tradició atribueix a Tales de Milet d’haver fet el petit pas amb què prenia naixement el pensament científic, reivindicant el seu lloc a costa del pensament màgic, que fins aleshores havia imperat sense competència. I de llavors ençà no ha deixat de guanyar-li terreny.

Els progressos de la ciència, que ha anat donant cada vegada explicacions més satisfactòries dels fenòmens del món, i l’expansió del seu camp d’acció, que deixa com més va menys marge a la irracionalitat, podrien fer pensar que aquesta es bat en retirada i que el mite ja no és sinó un gènere literari. Res més lluny de la realitat. En una època en què plantes i animals, llengües i cultures viuen sota l’amenaça d’una extinció imminent, les religions, lluny d’extingir-se, prosperen més que mai.

La ciència moderna ha canviat el món en què varen aparèixer les religions tradicionals, i progressivament ha desmentit una rere l’altra les afirmacions mítiques en què aquestes recolzaven; això ha fet que el camp per a les intervencions divines s’hagi anat restringint a mesura que el radi d’acció de la ciència s’eixamplava. Tanmateix les religions s’adapten als nous temps: si bé les religions organitzades tradicionals poden tenir algun problema per a reclutar nous clergues — el que s’anomena “crisi de vocacions” —, el creient de peu ha trobat en l’eclecticisme la manera de mantenir la religiositat en la seva vida quotidiana. Avui en dia no és estrany trobar gent que no veu cap contradicció, per exemple, en el fet de votar per un partit dit d’esquerra, practicar algun ritu catòlic i creure en un còctel fet d’astrologia i literatura evangèlica, de filosofies orientals i conceptes de la física de partícules mal compresos. És l’era de la religió a la carta.

Bernard HaischBernard Haisch és un astrofísic de primeríssima fila (podeu veure ací el seu currículum) que s’ha proveït d’unes creences religioses adaptades a les seves necessitats — com fa tothom qui encara no hagi renunciat a tota creença religiosa. Però el cas de Haisch és interessant perquè la seva formació està per damunt de la mitjana, molt per damunt. Bernard Haisch nasqué en un entorn catòlic i arribà a ingressar en un seminari abans de dedicar-se plenament als estudis científics. Davant el problema d’haver de fer compatible el que creu amb el que sap, s’ha fet la seva religió a la carta agafant de la religió oficial només aquells elements que (encara) no estiguin en franca contradicció amb els coneixements científics actuals. Per a Haisch, hi ha hagut un Big Bang i una evolució de les espècies, però l’univers és fruit d’una creació deliberada d’una consciència prèvia. En la seva visió, el fet que de l’energia s’hagi format matèria, que de la matèria hagi nascut vida i que la vida hagi pres consciència és un progrés que el fa hipotetitzar que abans de l’energia ja hi havia la consciència, i que, amb la decisió d’aquesta de posar-se a prova, va donar lloc a “la creació”.

La idea és suggestiva, però interpreta la successió temporal com una relació de causalitat — sense cap raó que ho justifiqui. Dóna una imatge conjunta de la visió científica amb algun reble mític per a tapar-ne els forats. Tanmateix, encara que no sigui vera, sempre podem dir el que Sòcrates als seus deixebles a l’explicar-los, tot just abans de morir, com imaginava ell la vida d’ultratomba: « Potser creure-hi no s’adiu a un home de seny, però en compensació proporciona un gran benestar interior… ». Les hodiernes religions a la carta són personals i adaptables al gust de cadascú; una qualitat que les fa diferents de les religions organitzades, sobretot les totalitàries com el cristianisme o l’islam, que es pretenen idònies per a regir la societat fins al mínim detall i aplicables a totes les societats.
La teoria de déuBernard Haisch, malgrat que és un dels científics més brillants del nostre temps, en realitat no ha renunciat mai al mite. Ha publicat un llibre de divulgació en què exposa les seves creences: La teoria de déu. Haisch és un almogàver d’aquells que guarden les fronteres de la ciència: gràcies al treball d’ell i d’altres com ell, aquesta avança, adés uns quants pams, adés unes quantes passes. Però com els cabdills guerrers de les zones frontereres, és un mercenari que tant pot lluitar en un bàndol com en l’altre. En La teoria de déu Haisch exposa la incomoditat que sent trobant-se dissident en el món científic, que és materialista. Aquesta és la vella disputa entre epicuris i estoics sobre si l’univers és fruit de l’atzar o del designi: la ciència és epicúria, mentre que la religió és estoica.

Haisch empra un llenguatge duríssim, totalment injustificat — des del nostre punt de vista —, contra la ciència. El seu llibre és crivellat de dicteris contra aquesta; el lector es fatiga de llegir aplicats a la ciència termes que pareixerien més a propiats a la religió — de fet, es crearen en l’àmbit religiós —: segons Haisch, la ciència és “dogmàtica” i “fonamentalista”. Ell contraposa al “reduccionisme materialista”, al “cientifisme fonamentalista”, una “visió espiritual del món”, que, a parer seu, és combatuda per la ciència.

L’oposició a tal visió espiritual del món per part dels científics de la ciència oficial és immediata i vehement, per motius tant racionals com irracionals. De fet, la discòrdia entre la ciència i l’espiritualitat és arrelada profundament en la repressió intel·lectual perpetrada en els segles passats per la religió organitzada. La religió ha estat responsable, de manera paradoxal i inconscient, de grans matances, destruccions i horrors per tot el món i al llarg de la major part de la història registrada, inclosa, per desgràcia, l’època actual.

Aquest paràgraf és l’únic fragment del llibre que recorda al lector com ha anat la història — i encara va — en realitat. Si el suprimíem, el lector quedaria amb la impressió que tots els mals que afligeixen la humanitat són culpa de la ciència — i encara sort que ens queda el consol de la religió.  De tota manera, és curiós que malgrat el que diu contra la ciència i malgrat el “fervor” que sent pel mite, utilitza aquest com a font d’inspiració per a fer avançar aquella. Recorda l’actitud d’aquell personatge de Calders que, immersos en una situació extraordinària, quan un altre li rebat la hipòtesi que l’explicaria, li replica:

Ja hi he pensat, en això que dius. Deu tractar-se de la forma més òbvia de considerar l’assumpte, perquè respon a la manera humana de rebaixar-ho tot a la nostra mida. Els fets s’han d’ajustar a les coses que sabem i no a les que ignorem, oblidant que aquesta darrera actitud ens obriria un món molt més ample.

Haisch, com el jove soldat d’“El batalló perdut”, voldria basar-se en el que ignorem per descobrir nous aspectes de la realitat.

El desafiament de la ciència consisteix a alliberar les eines, els experiments, les observacions i la lògica del mètode científic de les cadenes de la ideologia reduccionista, que no és capaç de tolerar el concepte d’una consciència real i primària; per tant, no epifenomènica.

El Rei Vermell dormintEll rebutja les « construccions miraculoses a partir del no-res que tant agraden als fonamentalistes [es refereix als científics] » per a reivindicar l’acció d’« una intel·ligència infinida » que « somia una diversitat infinida de lleis i de valors de les constants físiques, i deixa després que aquestes lleis i valors evolucionin ».  Això és el somni del Rei Vermell, de Lewis Carroll. En A través de l’espill, Pataplim i Pataplam porten Alícia a veure dormir el Rei Vermell i li diuen que ella existeix perquè ell la somia. Uns quants capítols més endavant, admirada de les coses estranyes que ha vist, Alícia pensa:

No ho he somiat, doncs; si no és… que tothom ací formi part del mateix somni. Espero que sigui el meu somni, i no el del Rei Vermell! No m’agrada pertànyer al somni d’una altra persona.

La ciència intenta d’explicar la realitat, però com que aquesta explicació es basa en la realitat mateixa, arriba a un punt a partir del qual s’ha d’aturar (provisòriament). El pensament mític, en canvi, té l’avantatge que pot prescindir de la realitat i, per tant, conjecturar supòsits que pretenen de donar un sentit a la realitat, entenent per sentit un propòsit centrat en la nostra espècie que ens resulti tranquil·litzador i afalagador alhora. Totes les religions, tant les tradicionals com les new age, tenen en comú que fan de la nostra espècie el centre de la “creació”. La ciència, contràriament, ens recorda la nostra posició més que modesta en l’univers. L’astrofísic Haisch de tant en tant fa un parèntesi en la seva activitat científica i s’abandona aquesta altra modalitat de pensament.

Per mitjà de la creació, una consciència infinida es proporciona a si mateixa una mena de terreny de jocs. Havent fet això, s’encarna en forma d’éssers individuals — de plantes, d’animals, d’éssers humans, d’extraterrestres — i així experimenta la diversitat i games immenses de complexitat.

Això és el resum de la “teoria de déu”: la consciència iniciadora crea el món per evolucionar i desenvolupar-se, o potser tan sols per diversió.  Més interessant és l’enfocament que Haisch dóna a l’estudi sobre la matèria, en general, i en particular sobre la inèrcia, que segons ell « és una de les propietats més fonamentals de la matèria ».  La ciència moderna assegura que la matèria és constituïda per petits corpuscles (àtoms, quarks) en moviment, de massa infinitesimal, separats entre si per distàncies astronòmiques — en relació a llur massa —; en canvi, a nosaltres ens fa la impressió de solidesa i estabilitat. Segons Haisch, això és degut a la “pressió” que exerceix l’energia del punt zero sobre la matèria. Aquesta no es resisteix a l’acceleració pel fet que estigui dotada d’una propietat innata anomenada inèrcia, sinó perquè el camp del punt zero exerceix una força sempre que es produeix una acceleració. L’efecte d’aquesta llum quàntica és el que fa de la matèria la substància aparentment sòlida i estable de què es compon el nostre món i nosaltres mateixos. I això no passa només quan es dóna una acceleració, sinó que el món sòlid i estable de la matèria és sustentat a cada instant per aqueix mar subjacent de llum quàntica.

Haggadà del segle XIVLes noves disciplines científiques, doncs, presenten la matèria, l’energia i l’espai-temps com una aparença que amaga una realitat que per a nosaltres és inaccessible; no és estrany que es puguin fer paral·lelismes amb certes visions místiques. Haisch conta en el llibre que va trobar un passatge de la Haggadà que explicava l’aparent contradicció del primer capítol del llibre del Gènesi, segons el qual Déu creà la llum el primer dia, però no creà el sol, la lluna i els estels fins al quart.

La llum creada al principi mateix no és pas la mateixa llum que emeten el sol, la lluna i els estels, que només aparegueren el quart dia. […] Però us he de dir que hi ha una llum diferent. […] La llum del primer dia era d’una mena que haguera permès a l’home de veure el món d’un cap a l’altre d’una sola mirada. Déu va preveure la maldat de les generacions pecadores del diluvi i de la torre de Babel, que eren indignes de gaudir de la benedicció d’aqueixa llum, i la va ocultar; però en el món esdevenidor s’apareixerà als piadosos amb tota la seva glòria primigènia.

Haisch interpreta que l’autor antic es refereix a l’energia del camp del punt zero.

El laïcisme naix d’un canvi en la cultura europea que té lloc en el segle XVII, en què la veritat passa d’ésser revelada a ésser experimental i científica. La fi de l’empirisme, però, ens ha tornat a un estadi anterior de la física en què recobra importància l’especulació. L’empirisme ens ha valgut en una etapa, però la raó és l’únic instrument amb què sempre hem comptat i comptarem. I ja sabíem l’inconvenient de la ciència especulativa: que dóna accés als irracionalistes a manipular i a confondre. En aquests temps de desconcert cal que estiguem atents a les mistificacions de la ciència i no ens deixem seduir per cants de sirena, car ningú, ni l’astrofísic més llorejat, està lliure de caure en la confusió.

Jepibo on febrer 8th, 2010

En un apunt anterior vàrem esmentar el concepte psicoanalític de destrudo.  Doncs bé, darrerament el segon canal de la televisió espanyola ha reposat el programa 28 de Redes, titulat “Nuestro instinto asesino”, en el qual Eduard Punset entrevista el psicòleg evolutiu David Buss, de la Universitat de Texas, que dóna un enfocament nou i molt interessant al fonament biològic de la violència.

Si voleu us podeu descarregar el text de l’entrevista (en espanyol).