El meu home va ser el primer que em va dir que tinc molts ocells al cap. Possiblement tinga raó.
Quin sentit té que a la meua edat estiga a la universitat? Hauria d’estar treballant com una fera, atenent a la meua família i fent vida social amb dones de la meua edat.
No n’he deixat de treballar. Ni d’atendre a la meua família. I faig una vida social una mica limitada, cert. Però m’agrada estudiar. Tinc inquietuts i vullc aprendre i millorar. No vullc quedar-me estancada ací. Sé que tinc molt què fer, molt que donar i he d’aprendre com donar-lo. He de rebre per a poder donar el millor de mi mateixa.
Unes persones han tingut l’oportunitat de veure’l, reconèixer-lo i saber-lo als divuit anys. Unes altres als trenta i a mi m’ha tocat, ja tard. Però diuen que mai és tard si el profit és bó i no vull anar-me d’aquesta terra sense haver lliurat lo millor de mi mateixa.
He escrit alguna cosa en un llibre, un diari, quan era joveneta. i després ho vaig llençar a les escombraries i ho vaig cremar. Tenia quinze o divuit anys. El diari tenia pàgines de colors i no m’en recorde de qui m’ho va regalar però vaig deixar en ell una part molt important de la meua vida i una lluna enganxada. M’en vaig haver de desprendre d’això. També vaig plantar no un arbre, sinó més, entre nespres, pins i plantes. Tinc un fill.
Però falta alguna cosa i sent que no puc deixar-la dins del meu cos.
Gràcies per la seua atenció.
Comentarios recientes