La llengua de Kavafis es una interessant barreja literària de demòtic amb elements de la katharevusa,  un exemple perfecte de la polimorfía caractrerística del grec, que al llarg de la seua història ha anat conservant formes antigues al cosat d’altres modernes.  Ens servirá de mostra el poema que analitzem a continuació:  Η ΠΟΛΙΣ (1919).

Είπες· «Θα πάγω σ’ άλλη γή,
θα πάγω σ’ άλλη θάλασσα,
Μια πόλις άλλη θα βρεθεί καλλίτερη από αυτή.
Κάθε προσπάθεια μου μια καταδίκη είναι γραφτή·
κ’ είν’ η καρδιά μου — σαν νεκρός — θαμένη.
Ο νους μου ως πότε μες στον μαρασμό αυτόν θα μένει.
Οπου το μάτι μου γυρίσω, όπου κι αν δω
ερείπια μαύρα της ζωής μου βλέπω εδώ,
που τόσα χρόνια πέρασα και ρήμαξα και χάλασα».
Καινούριους τόπους δεν θα βρεις,
δεν θα βρεις άλλες θάλασσες.
Η πόλις θα σε ακολουθεί. Στους δρόμους θα γυρνάς
τους ίδιους. Και στες γειτονιές τες ίδιες θα γερνάς·
και μες στα ίδια σπίτια αυτά θ’ ασπρίζεις.
Πάντα στην πόλη αυτή θα φθάνεις. Για τα αλλού — μη ελπίζεις —
δεν έχει πλοίο για σε, δεν έχει οδό.
Ετσι που τη ζωή σου ρήμαξες εδώ
στην κώχη τούτη την μικρή, σ’ όλην την γή την χάλασες.

Traducció

Digueres: “Me naAniré a una altra terra,  aniré a un altra mar,
Una altra ciutat apareixerá millor que aquesta.
Cada esforç meu es una condemna escrita,
i está el meu cor -com un mort- soterrat.
La meua ment fins quan permaneixerá en aquest marasme.
Cap on siga que gire l’ull, allà on mire
negres runes de la meua vida veig ací,
on tants anys he passat i he devastat i he fet malbé.”
Nous indrets no trobaràs,
no trovarás altres mars.
La ciutat et seguirá. Pels mateixos carrers
faràs el tomb.  I en els mateixos barris t’envellirás;
i dins de les mateixes cases encanudirás.
Sempre a aquesta ciutat arribarás. Cap a un altre lloc no esperes,
no hi ha vaixell per a tu, no hi ha cami.
Així com la teua vida devastares ací
en aquest xicotet racò, en tota la terra l’has fet malbé.

Comentaris

πάγω: aféresi i evolució semàntica; de l’antic ὑπάγω “posar debaix, portar als tribunals, intr. allunyar-se”.

θα πάγω: forma perifràstica del futur; la forma θα prové de θέλω ἵνα.

σ’ (σε): el datiu de lloc amb la preposició ἐν fou substituït al s. I d.C. per εἰς + acus. Cap al s. XV es produeix l’afèresi del sò [i] en la preposició quan va seguida d’article formant una sola paraula (στóν, στήν, στό). Paral·lelament es crea una nova forma εἰσέ surtida d’un fals tall de la preposició davant paraules amb èpsilon inicial, e.g.:  εἰς ἐμένα > εἰσέ μένα > σε μένα.

πόλις: amb el demòtic els mots de la 3ª decl. en -ις passarán a declicar-se com els femenins de la 1ª, tipus πόλη. Al grec cult encara es fan servir, fins i tot els genitius en -εως.

θα βρεθεί: futur perifràstic amb subjuntiu aorist passiu (βρεθῇ en edicións amb sistema politònic). Pèrdua vocal inicial εὑρίσκω> βρίσκω.

καλλίτερη:  forma analògica del comparatiu a partir de καλλίων. Hui καλύτερος. Cf.  a més a més la regularització d’un femení sing. en -η, en lloc de l’antic tema -α davant de -ρ.

θάλασσα: el grec comú tendix a evitar el grup àtic -ττ- substituint-ho pel iònic (i panhel·lènic) grup amb doble sigma.

απ’: από en grec modern només es construix ja amb acusatiu. És freqüent l’ús de l’apòstrof. Cf. είν’ η καρδιά.

κάθε:  pronom surtit del fals tall de καθ’ ἕνα.

είναι: no és l’infinitiu del verb èsser, sinò la 3ªp. sing./pl. del pres. indicat. Els verbs en  -μι han desaparegut, conjugant-se de manera analògica tot el paradigma: είμαι, είσαι, είναι, είμαστε, είστε (είσαστε en registres col·loquials), είναι.

γραφτή: la κ i la π davant de τ des del grec medieval tendixen a aspirar-se en χ i φ. (Exs.: εφτά, οχτώ, νύχτα, φτωχός, βαφτίζω). Hui es preferix, però, la forma adjetival γραπτός, mantenint το γραφτό per a la forma sustantivada “destí”, “allò escrit”.

κ’ : κι> και davant de vocal.

καρδιά: καρδία. A l’últim periode del grec medieval es produix la synizisi de ι i d’ε amb la vocal següent, al temps que el tò es desplaça. En grec modern hui el fenòmen s’observa només en paraules concretes, tipus καρδιά, φωτιά (cf. al v.2 μια, i no μία, v. 11 γειτονιές), però mai en mots abstractes, tipus φιλία, ελευθερία.

σαν: té ja en grec medieval valor semblant a l’antic ὡς; Comparatiu i conjunció temporal > ὡς ἄν

μες στον:  adv. > antic μέσα, amb caiguda de -α davant d’inicial -α: μέσ(α) ἀπό. L’adv. μέσα es crea en grec medieval a partir del plural neutre de l’adj. μέσος. Evolució del sintagma: gr. ant. εἰς μέσον > gr. med. μέσα εἰς  (que pren el lloc de ἐντός + genit.) > gr. mod. μέσα σε / μες σ’.

γυρίσω: subjuntiu de γυρίζω (antic futur) derivat hel·lenistic de γῦρος “cercle”. Productiu sufixe verbal antic -ίζω per formar verbs derivats de noms.

όπου κι αν δω: id est όπου και εάν ιδώ. El adv. servirá per a formar el pronom relatiu που (cf. v. 8). La forma del subjuntiu del v. εἴδω només en expresions cultes del tipus στο επανιδειν “a reveure”.

μάτι: del gr. medieval ὀμμάτιον, al seu torn provenent de l’antic ὄμμα. La forma surt d’un fals tall després de produir-se l’elisió: τό ὀμμάτιον  > τ´ ὀμμάτιν > το´μμάτιν > το ματι. Així surtirien també paraules com ara σπίτι, νύχι, φρύδι.

μαύρο: ἀμαυρός “que no brilla”; en substitució de l’irregular μέλας. Cf. però μελαχρινός, μελάνι, μελαγχολία.

εδώ: gr. antic ὧδε.

χρόνια: derivat neutre plural de χρόνος (temps) en substitució d’ ἔτος.

πέρασα: aorist sense augment de περνάω > περάω. Als primers segles del periode bizantí es fa productiu el sufixe -νω que s’exten en tipus com ara δένω en lloc de δέω, o φέρνω en lloc de φέρω, i passa també als verbs contractes tipus κερνῶ (κεράω), περνῶ (περάω).

ρήμαξα: aor. d’ ἐρημάζω, derivat tardà d’ ἔρημος. Com φωνάζω de φωνέω. Els aoristos en -ξα  en lloc de -σα,  els grups amb -σσ- en lloc de -ττ-, l’alfa llarga en lloc del jonco-àtic -η, o la terminació de la 3ªp. pl pres. -ουν més semblant a  -οντι que no pas a -ουσι, van fer pensar en una procedència dòria del grec actual. Hui es manté però que aquest “dorismes” no són sinò formacions analògiques posteriors.

δεν: οὐδέν neutre adverbial, substituix l’antic οὐκ. El fenòmen de l’aféresi de la vocal inicial es produix als primers segles del grec bizantí. En aquest periode es produixen canvis com ara: ἡμἐρα < μέρα, ἐρωτῶ < ρωτώ, ἐβρίσκω < βρἰσκω, ὀλίγον < λίγο, ὀψάριον < ψάρι, ὡσαν < σαν, ἐκβαίνω < βγαίνω.

θάλασσες: la terminació del nom. de la 3ª decl. s’imposa ja en grec comú als mots masculins i fem. de la 1ª. El paral·lelisme χῶραι (on αι ve ja pronunciat [e]) – χώρας amb μητέρες – μητέρας va propiciar el canvi. Després, la desinència es va generalitzar també a l’acusatiu plural.

καινούργιος: gr. antic καινουργός per analogia de καθάριος: καθαρός > gr. med. καινούργιος > hui amb caiguda de la semivocal davant la consonant palatal καινούριος.

πάντα: el productiu lexema παν(τ)- ha substituït a ἀεί. Paral·lelament l’adjectiu πᾶς πᾶσα πᾶν será substituit  al primers segles de l’època bizantina per όλος.

ίδιος: qual el pronom passa a emprar-se com pronom personal de 3ª persona en tots els casos, el valor de “el mateix”, quan era precedit per l’article (idem), es substituix per l’adjectiu ίδιος (que significava “particular”, “propi”). Per al valor corresponent a ipse, no precedit d’article, s’emprarán totsdos: αυτός ο ίδιος.

στες: forma arcaitzant per τις. La substitució de αἱ per οἱ es produix entre els s. VII-XI, de manera analòga al pas de τας per τες (escrit sovint al periode medieval com ταῖς), igualant així la terminació que hi havia entre article i nom en masculí τοὺς ἀνθρώπους també en el femení τες γυναίκες. Aixi es declina l’article femení encara hui en el dialecte xipriota.

φθάνω: els canvis κτ, χθ >χτ i πτ, φθ > φτ es produixen a finals del periode bizantí, donant, per exemple, φθάνω > φτάνω, χθές > χτές, πτερά >φτερά. Els canvis aquestos, però, fins i tot hui no s’han generalitzat, per influència dels cultismes. Així permaneix la praula de procedència antiga ελευθερία, al costat de la més col·loquial λευτεριά. Cf. γραφτή.

έτσι: etimologia discutida: de οὑτωσί ? de ἕτι ? del llatí etsi “encara que”?

Bibliografia
Tonnet, Ιστορία της νεας ελληνικής γλώσσας, Αθήνα 1995.
Browning, Η ελληνική γλώσσα, μεσαιωνική και νέα, Αθήνα 1995.
Ν.Π. Ανδριώτη, Ετυμολογικό λεξικό της κοινής νεοελληνικής, Θεσσαλονίκη 1992.

Una Respuesta a “Η ΠΟΛΙΣ de Kavafis: comentari lingüístic”
  1. saueriusmagnus says:

    Excelente comentario Santi. He ido leyendo la traducción de Ramón Irigoyen (Círculo de Lectores) al mismo tiempo que la audición y ha sido una buena experiencia. ¿Cuándo nos deleitarás con un recitado? “Que los frívolos me llamen frívolo. En los asuntos serios siempre fui muy cuidadoso …

  2.  
www.flickr.com
Elementos de aigialos Ir a la galería de aigialos