L’any 1437 va morir el pare de Roderic de Borja. La família, que fins aleshores residia a Xàtiva, es va traslladar a València. La mare de Roderic, Isabel de Borja, va aprofitar l’avantatjada posició del seu germà, Alfons de Borja (el futur Calixt III), per instal·lar-se a la capital del Regne amb els seus cinc fills. Roderic de Borja, doncs, cresqué a València, una ciutat aleshores cosmopolita i culta. Els monuments més significatius de la ciutat, tals com la Llotja de la seda, les torres de Serrans o de Quart, la catedral, el Micalet, els palaus del carrer Cavallers (dels quals hui en queden pocs), entre d’altres, daten d’aquest període.
Dinàmica és la paraula que millor defineix la València del moment. Era una ciutat dinàmica, tant a nivell econòmic com cultural. Era un dels principals ports de la Mediterrània Occidental, amb la decadència del de Barcelona. Pel seu port entraven productes de tota mena, entre les que destaquen les preuades mercaderies del llunyà Orient, però també d’Itàlia, on Alfons el Magnànim havia sigut nomenat rei de Nàpols. I no podem oblidar que el Segle d’Or de la literatura catalana té els millors puntals en autors que viuen precisament en aquesta mateixa València i que floreixen al caliu de la cort del Magnànim: Ausiàs March, Joanot Martorell, Roís de Corella, Isabel de Villena…
És en aquesta ciutat on va créixer Roderic de Borja, dins l’ambient aristocràtic que li concedia la seua ascendència noble i, sobretot, el tenir uns parents tan poderosos. Segurament la reina Maria tingués cura de la família, ara resident al palau episcopal, ja que l’oncle (Alfons de Borja) era constantment a Nàpols en companyia del rei catalanoaragonés. I és ací, a València, on Roderic comença a fer les primeres passes cap a la carrera eclesiàstica, la que li corresponia per ser el segon fill.