Nascut a Xàtiva en el si d’una familia de la noblesa local, Roderic de Borja va nàixer l’any 1431 fill de Jofré Gil Llançol i Escrivà i la seva esposa i cosina Isabel de Borja. Sis anys més tard, i com a conseqüència de la mort del progenitor, la família es trasllada a València, on residia Alfons de Borja, germà d’Isabel i, per tant, oncle del futur Alexandre VI.
És interessant resseguir la trajectòria d’aquesta família, ja que els pares d’Isabel i Alfons pertanyien al patriciat urbà de la vila de Xàtiva, mentre que és per la branca paterna que arriba el títol nobiliari, tot i que tampoc no era aqueixa una família massa reeixida. I el que resulta curiós del cas és que és precisament d’aquestos orígens relativament humils que sorgirà una de les famílies, no solament més poderosa de la València de l’època, sinó de l’Europa del moment. Els papes Calixt III i el mateix Alexandre VI, juntament amb el sant jesuïta Francesc de Borja, són potser les figures de major renom, però els Borja donaren lloc a una dinastia que copà molts alts càrrecs eclesiàstics i nobiliaris durant els segles següents.
Continuem, però, amb el jove Roderic de Borja, ara resident al palau del bisbe. I és que Isabel de Borja, en morir el seu marit, probablement busqués la protecció del germà, que era bisbe de València. Quan Alfons siga nomenat cardenal, Alexandre creuarà la mar per instal·lar-se a la cort pontifícia, on romandrà poc temps, ja que se l’ha documentat, l’any 1452, estudiant dret a la prestigiosa universitat de Bolonya.
En acabar els estudis el 1456, Alfons de Borja (ja papa amb el nom de Calixt III) el farà ascendir ràpidament dins la jerarquia romana. Així doncs, aqueix mateix any va assolir la dignitat cardenalícia i va ocupar la seu cardenalícia de València el 1458, això entre moltes altres dignitats i càrrecs dins l’administració papal.
La sort del nebot de Calixt III podria haver canviat en morir el vell papa Borja el 1458. Llavors podria haver-se retirat a la seu valenciana, amb rendes ben sucoses i una posició dins la política del regne gens menyspreable. Lluny de conformar-se amb aquest destí, Roderic de Borja no abandonà, com altres parents seus, la ciutat de Roma, que llavors es rebel·lava en contra del poder dels Borja. El pas que féu tot seguit va resultar determinant per mantenir-se dins l’entramat polític de la cort pontifícia, ja que va donar un suport decisiu a l’elecció del següent papa, Pius II. D’aquesta manera guanyà la benvolença del nou pontífex i mantingué la vicecancelleria que Calixt li havia atorgat.
L’agost de 1492, Roderic de Borja va ser escollit papa sota el nom d’Alexandre VI. El seu va ser un nomenament de compromís, que s’ha d’entendre dins el marc de lluites pel poder entre les principals famílies italianes (Colonna, Orsini, della Rovere, Sforza, etc.). Les línies que marcaran la seua política en els onze anys que va estar al poder giraran al voltant de tres objectius: treballar per la institució pontifícia, per l’equilibri polític italià i per la promoció dels membres de la família Borja.
Alguns dels esdeveniments que es produïren al llarg del seu pontificat i dels quals va ser artífex foren, entre d’altres, el Tractat de Tordesillas, pel qual es traçaven els límits de l’expansió americana entre Espanya i Portugal l’any 1493, amb quatre butlles papals emeses per Alexandre VI. Va participar també dels enfrontaments que afectaren durant aquells anys la Península Itàlica, referits en concret al control del regne de Nàpols, disputat entre francesos i catalanoaragonesos, canviant de partit quan li convenia. En aquest context s’explica la condemna i execució Girolamo Savonarola, dominic que va crear a Florència una república procliu a França després de foragitar els Médicis. Fins i tot va fer projectes d’una croada contra l’Imperi Otomà, tot i que mai es dugué a terme.
A banda d’aquesta política oficial, Alexandre VI va dur a terme també una política activa de conspiracions per consolidar la seua família com a una de les més poderoses d’Itàlia. Per aconseguir-ho es va valdre dels seus fills. Així doncs, Cèsar va destacar en la carrera militar, després d’abandonar l’Església (on va entrar de ben jove), a Joan li va entregar un patrimoni senyorial al Regne de València, va enllaçar per via matrimonial molts dels seus fills amb les cases reials d’Aragó, França i Nàpols etc.
Finalment va morir el 18 d’agost de 1503 després d’una setmana de febres. El més probable és que morís d’apoplexia durant l’epidèmia de Malària que patí Roma aqueix any. La brama popular, però, atribueix la mort a causes més fosques: Alexandre VI s’hauria enverinat amb el verí amb què pretenia assassinar un cardenal durant un banquet. El seu cos va ser soterrat amb el del seu oncle, Calixt III, a l’església de Santa Maria de Montserrat a Roma.
Leave a Reply