Aquesta descomposició territorial d’Itàlia i les pugnes entre estats diferents o dins d’aquestos, entre famílies adversàries, convertien la Península Itàlia en un espai vulnerable a la ingerència estrangera, de catalanoaragonesos i francesos, sobretot. Recolzant-se en dubtosos drets dinàstics que amagaven l’ambició per uns territoris rics i culturalment actius, França reclamava Milà i Nàpols, mentre que Aragó defenia els seus drets al sud peninsular, a Nàpols i Sicília.
Posem-nos en situació: la Corona d’Aragó posseïa Cerdenya (1325) i Sicília (1409) fruit de la seua campanya d’expansió mediterrània. Alfons el Magnànim havia conquerit també el regne de Nàpols, però l’havia deixat en herència al seu fill bastard. França, per la seua banda, defenia els seus drets sobre el tron napolità apel·lant a vells drets dinàstics de quan els Anjou havien regnat a Nàpols (1282-1442).
Les primeres passes del conflicte les donarà França, ja que Carles VIII, després d’haver-se assegurat la neutralitat de Ferran II amb el Tractat de Barcelona (1493), pel qual li concedia el Rosselló i la Cerdanya, reclama la sobirania de Nàpols amb la mort de Ferran I (que n’era rei) l’any 1494. Alexandre VI, que ja ocupava aleshores la seu pontifícia, no va accedir a coronar-lo, amb la qual cosa el francés decideix intervenir militarment i ocupa Nàpols. La resposta no es fa esperar: l’abril del 1495 una coalició integrada per Milà, Venècia, el Sacre Imperi Romanogermànic, Espanya i els Estats Pontificis ataca les forces franceses i aconseguirà fer retirar-se l’exèrcit de Carles VIII i el Gran Capitán retornà el tron de Nàpols a l’hereu del casal catalanoaragonés l’any 1497.
Tot i la derrota patida, Lluís XII de França provarà de nou de fer efectius els seus drets sobre el ducat de Milà. Abans, però, de cap intervenció militar va pactar amb la República de Venècia i amb Alexandre VI, a qui va oferir territoris a la Romanya. L’any 1499 l’exèrcit va deposar Ludovico Sforza, governant de Milà. Aquest va provar de recuperar els seus dominis reclutant un exèrcit de mercenaris suïssos, però la traïció d’aquestos a Novara acabarà amb l’empresa. Cèsar Borja, aprofitant el clima d’incertesa creat, va aprofitar i va ocupar les ciutats d’Imola, Forli. Rímini, Pésaro i Faenza, a la Romanya
El següent enfrontament bèl·lic arribarà quan, pel tractat de Granada del 1500, Ferran el Catòlic i Lluís XII de França acordaren repartir-se el Regne de Nàpols. Llavors Alexandre VI estigué d’acord, davant la possibilitat d’obtenir algun benefici. En juny de 1501 va deposar Frederic I de Nàpols amb l’acusació d’aliar-se amb els turcs en contra de la cristiandat, cosa que obria les portes a francesos i espanyols a envair el regne, que ben prompte ocuparen per les armes i del qual foragitaren el rei. Ara bé, no tardaren de sorgir desavinences entre els aliats i Alexandre va provar de mantenir una posició neutral que no el comprometés. Ara bé, quan l’exèrcit hispànic va trencar el pacte i, comandat per Gran Capità, va començar a imposar-se als francesos. Finalment els espanyols van derrotar els francesos en batalles com les de Cerinyola i Garellano l’any 1503 i pel tractat de Lyon els francesos cediren el tron napolità a la monarquia hispànica. Alexandre VI, però, morí aquest mateix any.
Leave a Reply