Don Sebastián Arnau Prats era el salesià més vell de la comunitat. No era alt, però sí robust, ulleres, cabells blancs; imposava. Es contaven moltes coses d’ell, que era d’una família catalana de molta pela, que en guerra havia estat als dos bàndols, que hi va matar gent i va necessitar dispensa per a poder ser ordenat. Nosaltres només sabíem que era el professor d’Història de l’últim curs. Per als d’aquella època, arribar a octau representava bàsicament tres o quatre coses: Don Sebastián et faria classe d’Història, saltaries el cercle de foc en el festival de fi curs, anaries a Jaca de viatge i l’any següent, a l’institut, hi hauria xiques a classe! Per què era tan important l’últim professor d’Història de l’EGB? Perquè quan arribava el tema de la Guerra Civil explicava, més o menys, que “El soldado español es el mejor del mundo, por ser el más imbécil. El soldado francés o alemán perfiere disparar seguro con un mortero. Yo he visto, en cambio, soldados salir de la trinchera, gritar ‘Rojooooos, hijos de putaaaaa’ y lanzar la granada a pecho descubierto”. En un col·legi en què una paraula malsonant podia costar-te haver de recollir 20 papers del pati o fer 10 voltes al pati mateix, escoltar el venerable sacerdot utilitzar l’insult per antonomàsia era tot un esdeveniment. Sabies que passaria, ja m’ho va contar el meu germà, però això no restava expectació al tema. Aquell any, el meu curs va tindre doble ració. Per a il·lustrar les guerres napoleòniques i fer-nos vore la importància tàctica de la baioneta digué: “Era fusil y lanza a la vez. Corrían hacia el enmigo y al tenerlo cerca decían ‘Muere, cabróóóóóóón’ y después con el pie habían de ayudarse para desclavar el arma del cuerpo.”
No m’han fet molt de mal, no fou una mala ensenyança aquella. Cinc anys més tard em vaig declarar objector de consciència i l’arma més mortífera que mai he fet servir ha sigut un rifle de balins que teníem a la caseta. Explique açò perquè Don Sebastián —malgrat el que pugueu pensar— era un avançat al seu temps quant a recursos d’ensenyament. A més de la dramatització esmentada, feia servir el llibre de text (ed. Santillana) i ens facilitava resums mecanografiats per a la prova escrita. L’avaluació era també innovadora: puntuava sobre 10, però podies arribar a 12 o 13. Per què? Perquè sempre afegia preguntes extra que també comptaven. Disposava d’una màquina automàtica de correcció: en acabar l’examen li passaves el full a l’alumne de darrere —l’últim de la filera al primer— i començàvem a corregir segons les ordres i respostes del mestre. Tot es basava en la mútua confiança, la col·laboració i el criteri reflexiu de cada alumne, busqueu-me un mètode més just. Quan tenies un dubte sobre l’encert de la resposta, preguntaves. Llavors l’autoritat —que sempre n’ha d’haver a classe— resolia: punt sencer, mig punt, un quart, no res. Davant la qüestió “Nombres de héroes de la Guerra de la Independencia”, els apunts eren molt clars: Daoíz, Velarde, el Empecinado, Agustina de Aragón, el cura Merino… Però un company alçà el braç: “Don Sebastián, es que ha puesto ‘El Empecinado, Curro Jiménez, el Estudiante y el Algarrobo.” També el vell professor degué estar un minut baquejant-se, quan recuperà l’alé va dir: “No está bien, pero póngale un punto porque nos ha hecho reír un rato.” Ara és possible que Sancho Gracia torne a rodar nous episodis del mític bandoler, una llàstima que Don Sebastián no puga vore’ls. O potser sí.
hehe, sí que tenia raó el profe, els millors soldats són els més estupids 😀 Molt bona l’entrada al blog.
Eeeeeeiiiii!!!! No t’oblidis de l’escopeta de caça que es disparava sola de tant en tant!!!!!!
Xè, m’ha agradat el teu article, m’ha fet riure, ets un artista!
Per cert, el primer sebastián l’has escrit en minúscules.
Salut company!
Xé, Raül, t’has adelantat. Jo anava a dir pràcticament el mateix però tu ho has fet millor.
Salut a tots.
Xé, Raül, t’has adelantat. Jo anava a dir pràcticament el mateix però tu ho has fet millor.
Ah!, i en efecte, ja voldríem que els mestres/professors foren, en general, capaces d’utilitzar imaginativament algunes de les tècniques didàctiques com les que expliques, Jordi.
Salut a tots.
M’has fet riure. I això és un luxe.
En reocordar al Curro Jiménez, sempre me ve al cap l’episodi en que agonitzava el “Fraile”, perquè mentre jo deia que s’anava a morir, mon pare sostenia que no, que no puia morir tan promte un dels protagonistes. Els que recordem la sèrie sabem que va descansar per sempre, a terra, després de caure del cavall. Recorde, a més, que per primera vegada a la vida no tenia raó mon pare. La primera vegada de tot, excepte d’estirar la cama – supose – sol ser la millor.
Quan temps sense sentir-ne parlar del Sebas, per qui no ho sàpia persona real, gran feixiste i gran cura, pegava unes llenyaes que et deixaven bocabadat, això era ensenyament (o no??)
M’hauria encantat tindre’l de mestre.
Bon article per a començar el dia. Vos imagine a classe…
Per cert, Jordi, potser hi ha una errada a la 8a línia del segon paràgraf? (Per què / perquè)
Tu m’ho ensenyares a classe.
Un abraç
Sí, sí que és divertit, amè i ocurrent aquest article. Estic totalment d’acord.
A més a més has aconseguit Jordi que tornen al meu cap un munt de records; com sóc més gran doncs major puritanisme i major repressió. No obstant això com m’agradava quan es referien als republicans com a “huestes y hordas marxistas y ateas, vendidas a los intereses de Moscú. Era quan ací només es podia ser com la Carmen Sevilla, és a dir “española, cristiana y decente”. Aixó va tindre la seua morbositat!
…i pel que fa a Curro Jiménez, sincerament, he de dir que m’ho passava pipa veient com aquest casanova li donava canya als gabatxos. Per contra no podia amb el punt histèric, virginal i de santeta que li va donar el cine a Agustina d’Aragó. Però la jota que es cantava al final era així “La Virgen del Pilar dice que no quiere ser francesa que quier ser capitana de las tropas aragonesas” Xe, la pell de gallina! Temps era temps!
Molt divertit! però quina memòria d’elefant tens!!!la mare de deu!És aquest mestre el que va fer que tingueres ganes d’estudiar Historia!
Fins a Sant Jordi!!!!
Quina dèria t’ha pegat pels maleïts salesians, una colla de fanàtics religiosos que ostentaven i ostenten encara privilegis sobre l’educació. Jo també hi he estudiat, possiblement més anys que tu, i el millor dia que vaig passar va ser l’últim. Estàs preparant-te el salt al PP?
Jordi
eres un narrador fabuloso y qué memoria de elefante hijo!!! Abrazos
saludos desde la cintura roja de Paris