Quan anàvem a Planoles
La imatge que encapçala esta entrada em va arribar l’estiu passat. Qui la va enviar al grup comentava alguna cosa com “Ibarra i Rajoy units per una estelada”. A mi, la foto en qüestió em va fer somriure, recordar. I és que jo estava allà, segona o tercera filera, a l’esquerra de l’actual president espanyol.
L’acte tenia lloc a Planoles l’any 1997, organitzat per la Joventut Nacionalista de Catalunya. Com que CiU donava suport al primer govern d’Aznar, Rajoy va estar molt moderat. Ibarra s’emportà la palma, la sala es va encendre d’indignació quan l’extremeny amollà que “Cataluña nunca ha sido una nación”.
20 anys han passat d’allò i cap dels dos ha canviat massa: l’un fent-se el moderat i l’altre fent de piròman. Catalunya sí que ha canviat, ara és més plural, més cívica i més sobirana. I crec que prompte renunciarà a la senyera estelada justament perquè haurà aconseguit el que reivindica eixa bandera: la independència.
Espanya també ha canviat, ara és més plural i igual de sobirana. Però, si exceptuem l’ambigüitat de Podemos, respecte d’ella mateixa i de Catalunya com a nacions està com fa vint anys o quaranta o cent. Diu Carlos Taibo que
“En la visión común de lo que aquí entendemos que es el nacionalismo español lo que se nos dice es que hay que rechazar que éste, ontológicamente, pueda existir, toda vez que el nacionalismo es por definición un hecho negativo y uno no suele tener una mala imagen de sí mismo. Los nacionalistas son siempre, en otras palabras, los otros, y su condición aparece contrapuesta a la de quienes dicen o creen defender valores saludables, a menudo autorrepresentados como “demócratas” o como “constitucionalistas”.
143 págines després és Xacobe Bastida qui rebla:
“Habida cuenta de la base plurinacional que existe en el Estado español —y éste es un dato que no se puede discutir salvo impúdica desvergüenza—, sólo podríamos considerar a España nación cívica si existiese el reconocimiento del derecho de autodeterminación. La razón es muy sencilla. Si la nación cívica —volvamos de nuevo al redil de Renan— precisa del “deseo claramente expresado de continuar la vida en común”, ha de existir la posibilidad de canalizar esa voluntad precisamente para que pueda ser “claramente expresada”. El resto es carnaza. La nación de naciones y los patriotismos constitucionales bien son señuelos sólo aptos para malas conciencias poco exigentes, bien —digámoslo con Castelao— artimañas de imperialistas fracasados”.
Recomane, per tant, el llibre Nacionalismo español. Esencias, memoria e instituciones i dedique este últim paràgraf a Pere Esteve i Abad (1942-2005), convergent primer, republicà després, catalanista sempre. Va ser un honor saludar-lo en aquella ocasió i votar-lo, dos anys després, en les eleccions al Parlament Europeu. Per cert, Planoles donava instantànies molt més simpàtiques. Ací estem amb Miquel Calçada, Mikimoto, i les seues filles, que ja deuen ser molt grans.
La mort no consisteix únicament a morir-se. És morir-se i ser oblidat.
Ahir vaig llegir al diari que 2017 serà l’Any Miguel Hernández per a la Generalitat Valenciana i que Compromís ha demanat al govern espanyol que es sume a la commemoració. Aplaudisc la iniciativa, m’agrada la poesia de l’oriolà, la meua amiga Virginia Aceituno (andalusa de Jaén) pot contar-vos com m’emocione cantant Andaluces de Jaén, “Jaén, levántate brava sobre tus piedras lunares, no vayas a ser esclava con todos tus olivares”. Que gran també Paco Ibáñez.
L’any que ve farà 75 anys que Miguel Hernández Gilabert va morir a la presó d’Alacant. Diuen que, com a altres poetes i intel·lectuals, li havien oferit la llibertat a canvi d’escriure per al règim. Però es va mantindre ferm i fidel a allò que creia i això l’honora. Un altre que es va mantindre ferm i fidel a allò que creia —que devia ser ben poc, però bastant encertat— va ser Joan Fuster i Ortells. I, mira tu quina casualitat!, l’any que ve farà 25 anys que va morir a sa casa de Sueca.
“Dia de molt, vespra de res”, diu ma mare, o si ho preferiu en castellà: “Unos tanto y otros tan poco”. Per al pobre Fuster ni any, ni mes, ni dia, ni una, ni mitja, ni cap, ja no canta el capellà. És que ningú se’n recorda? Tenen vergonya? Tanta selfie i tant de vídeo postural els han fet oblidar el que tenen a la prestatgeria de casa? I l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Tampoc pensa fer res? Però si ja no queden blaveros, tot està més civilitzat. Continua fent-los por el què diran? Quin silenci més trist.
“Una gota de pura valentía vale más que un océano cobarde”, va dir Miguel Hernández. Així és que jo, que vaig ser fusterià (pancatalanista), després postfusterià (valencianista) i ara ja no sé ben bé què som, declare unilateralment el 2017 com a Any Fuster. Algú s’hi apunta? Per cert, sí, l’aforisme del títol és de Joan Fuster.
Cuba
El pis de la plaça de la Santa Faç era el millor dels que he compartit a Alacant. A l’esquena de l’Ajuntament i en la tercera planta, el balcó quedava a l’altura del brancam de les palmeres. Des del llit, en obrir els ulls, el primer que veia cada matí era el castell de Santa Bàrbara i la bandera espanyola onejant, cosa que em motivava a continuar lluitant. Tot i això, el millor del pis eren els companys: Ester, Kary, Àngels i Roberto.
Paco era un company de la Facultat de Filosofia i Lletres. També estudiava Història però, com que era més jove, li dúiem uns cursos d’avantatge. Havia vingut de Madrid i era llibertari, anarquista… no recorde quin adjectiu preferia per a identificar-se. També devia ser molt conseqüent el xic perquè, com a bon internacionalista, va fer seua la causa d’este poble i va aprendre de seguida a parlar valencià. Fa més el que vol que l’alcalde, xe!
Un dia les xiques del pis se’n van anar a Cuba, s’havien enrolat en una brigada de solidaritat. En tornar, les i els brigadistes van organitzar una xarrada per a explicar al públic com havia anat tot. En una sala ben gran del Centre 14 van projectar un vídeo sobre l’illa i ells, el que havien fet allà, com els havien tractat… Estaven molt satisfets, plenament identificats amb la revolució. Els emocionà que anara a rebre’ls Roberto Robaina (un nom tan sonor no se t’oblida fàcilment), que aleshores era el ministre d’Afers Estrangers i després seria defenestrat.
La sala estava plena i l’ambient era molt pro-Castro. Però, quasi com en la cançó de Carlos Puebla, s’acabà la diversió quan Paco va demanar la paraula. Sense obviar els notabilíssims avanços respecte de la Cuba de Batista, va recordar alguns dels dèficits del règim, amb especial gràcia quan es va referir a la persecució d’homosexuals i fumadors de marihuana. Després, al pis, més que de Cuba vam parlar de Paco l’anarquista. Una de les companyes reconeixia que tenia raó, però que “de esas cosas no se tiene que hablar”. El motiu per a callar era que les crítiques frenaven la revolució.
I ací és on volia arribar. Tant em fan Cuba, València, Bhutan, la socialdemocràcia, l’educació pública, Pujol o el sursuncorda; quan es tracta de la causa i les simpaties pròpies tendim a ser poc exigents, fins i tot a demanar un silenci mesquí i censor. Tots ens ho hauríem de fer mirar, ser autocrítics i després, sí, continuar fins a la victòria sempre.
Petita memòria històrica (particular)
La consternació per l’última crisi del PSOE m’ha fet recordar, simplement recordar:
No al dret a decidir, sí a l’OTAN, venda d’armes contra el Sàhara, la ràtzia olímpica, el 5 % per a entrar a les Corts, els assassinats de Lasa i Zabala, ni regne ni país: Comunitat Valenciana, Filesa, Malesa i Time Export, Federico Trillo fill adoptiu, article 143 per a accedir a l’autonomia, Sanus regala l’alcaldia a Peralta, la llei Corcuera, exempció del valencià, la reforma laboral de Zapatero, el corredor central, places de bous portàtils, el Canal 9 de Lerma: quasi tot en castellà, Patxi López lehendakari (amb el PP), no al requisit lingüístic, el senyor X dels GAL, per a Zaplana un quadre de Toni Miró (pagat amb diners públics), els ERO d’Andalusia, PSPV: estructura provincial, Caja Castilla-La Mancha, tres festivals de l’OTI a València, no a la dació en pagament, sí al TTIP, el marbre glacial de Joan Ignasi Pla, la caserna d’Intxaurrondo, encara sense llei de comarcalització, les portes giratòries, contra l’oficialitat del català a Europa, Roldán, Alcoi/Alcoy…
Continuem?
Dia del Negre
Entre les responsabilitats sobrevingudes a un company hi ha la d’escriure per a la persona que el dirigix. Això, segons crec, li genera certa tensió; al company, no a la persona que el dirigix, és clar. Quants records, xe! Jo també he sigut negre i he de reconéixer que, obviant la condició gregrària de l’activitat, tenia el seu punt. Ha de paréixer que el text és del dignatari signatari, però no deixes de ser tu qui està davant el teclat. Saludes, correus, convocatòries, presentacions, articles, una conferència, discursos in memoriam… de quasi tot he fet i sempre amb molt d’amor al treball.
Vivim temps de memòria, de desgreuge, de reivindicació. Celebrem l’orgull, la visibilitat, el medi, les llengües maternes, la poesia, els titelles, els vols espacials tripulats, el disseny gràfic, els museus, els cagadors… Quant a commemoracions, la dita valenciana és del tot certa: “Hi ha més dies que llonganisses”. Per això, vull fer una humil proposta a universitats i altres institucions compromeses: instaurar la celebració del Dia del Negre. Tant de treball amagat mereix un reconeixement públic, no?
No parle foradat, no, que he pensat ja en la data. Quan? El 3 de novembre. Per què? Perquè eixe dia és la festivitat de Martí de Porres, el primer sant negre de l’Església. No s’ho val el dominic peruà només per l’epidermis, la biografia hi compta molt més. El pobre les va passar ben magres tota la vida: bord, rebutjat, menystingut en el propi orde, maltractat fins i tot segons alguns hagiògrafs… Però, malgrat tantes penalitats i les mortificacions que s’infligia, no va perdre mai l’alegria de viure, de treballar en el que calguera, d’ajudar el proïsme més necessitat.
Si, definitivament Fray Escoba ha de ser —és ja per a mi— el sant patró dels negres, de la gent que escriu per a altri, dels que mai rebran l’aplaudiment que generen. Com més tardem a establir esta celebració més gran fem la iniquitat. Se m’acut fins i tot un himne per als actes solemnes: El negro no puede. L’únic inconvenient és que Georgie Dann sí que és l’autor de les seues cançons.
L’escola que volem (i 2)
Cristina és una exalumna meua de la Facultat d’Educació. A més d’estudiar, treballa i, en companyia del seu home, puja dos fills. Avaluem igualment a tots, però reconec més mèrit en els resultats de gent com ella, aquells que tenen més obligacions.
Parla un valencià molt bo, nivell mitjà de la Junta. I en això també hem d’apreciar dos circumstàncies: és valenciana nouvinguda i ha aprés la nostra llengua a Alacant. El 30 d’abril de l’any passat va assistir, com la resta d’alumnes del grup, a la conferència “L’escola que volem”. Ací us deixe, amb el seu permís, una part de la redacció que va fer:
[…] en la meua opinió la proposta feta està perfecta. Però s’aconseguirà implantar algun dia? Jo crec que encara no estem preparats per a això. I en donaré un exemple: el model del plurilingüisme està aprovat fa ja uns dos o tres anys per a ser aplicat en les escoles. Però no s’aplica. Per què? Per falta de formació del professorat. No hi ha bastant professors que puguen donar classes en valencià i tampoc en anglès tal com requereix aquest model.
No ho entenc. Per què s’aprova un model si no tenim recursos? Per a quedar bé? Per a dir que a la Comunitat Valenciana l’ensenyança es plurilingüe? Ho és, però solament en els papers, no en la realitat. I com es pot resoldre aquesta situació? Jo pense que es podria començar des de la universitat, que està patint el mateix problema. Per què s’ofereix solament en dos grups l’ensenyament en valencià? Perquè no hi ha tants professors que parlen valencià. I què passarà? Que del total de 400 alumnes que serem futurs mestres, solament uns pocs seran capaços d’impartir classes en valencià en el futur.
Per tant, el problema es mantindrà fins que les coses canvien en la universitat. Jo proposaria que tots els alumnes, de totes les carreres de la universitat, per a finalitzar els estudis, hagen de tenir un nivell superior tant de valencià com d’anglès. A mi em sembla coherent. Que això siga un requisit obligatori. I que els alumnes deixen tant de queixar-se que la carrera és molt difícil i que estudien més.
I també una altra cosa que no té sentit: els alumnes que han cursat primària en una línia valenciana van després a un institut i què passa amb el valencià? Es queda solament en una assignatura? No seria normal que en els instituts els professors de qualsevol assignatura parlen valencià i que aquests alumnes pogueren continuar els seus estudis en valencià? Jo crec que seria raonable. Hauria d’haver-hi una continuació fins a la universitat. Per tant, em sembla molt important que qualsevol carrera exigisca el valencià i l’anglès.
Com posarem en pràctica aquest model d’escola si tenim encara tants impediments? Com ho farem amb un govern que no s’implica, que solament es preocupa per la seua reelecció, que té preocupacions molt allunyades de les necessitats del poble valencià? Com ho farem amb uns futurs mestres que solament tenen la preocupació d’aprovar les assignatures i la carrera, sense implicar-se i sense donar importància a les coses que envolten l’educació? I com ho farem amb un sistema que no és eficient, que no és estable, que es canvia cada 4 anys amb el canvi del govern?
25 d’Abril a la cua del súper
Em distrac un poc. Els professionals aprofiten el mínim descuit, una clienta provecta i tenyida de roig platí se m’avança. Reclame el meu dret:
-Disculpe, senyora, ahí anava jo.
-Ya, pero como te habías quedado quieto.
-M’he despistat, gràcies.
Recupere el lloc i comence a buidar la cistella, ignore tranquil que la batalla està a punt de començar:
-Oye, si te hablan en castellano tienes que contestar en castellano.
L’argument té collons reversibles perquè qui havia iniciat la conversa era jo, però em limite a preguntar-li:
-Per què?
-Porque yo no tengo por qué saber valenciano.
Em rendisc:
-No vull discutir, de veritat.
No accepta, passen uns segons i insistix:
-Además, por educación, tú tienes que hablar en castellano…
-Senyora, vosté no pot imposar-me en quina llengua he de parlar jo.
-Sois vosotros los que imponéis…
-Ja li he dit que no vull discutir.
Concentre la mirada en la compra, tan quotidiana i innocent, en el negre de la cinta transportadora, en la fresca joventut de la caixera… La indesitjada antagonista canvia de cua, no vol compartir res amb mi. Abans de marxar, em llança irada l’última sageta:
-Que sepas que te he entendido todo porque soy de aquí.
Això en a penes un minut, intensíssima experiència. Però ací no acaba tot, no. Arribe a la caixera i em pregunta:
-¿Qué le pasaba?
-S’ha molestat perquè li he parlat valencià
-¿Por qué? Ella que hable lo que quiera, tú también.
-Això crec jo.
-Tienen que entender que el valenciano es una cosa de Alicante. Yo en el colegio tenía todas las asignaturas en valenciano.
-Per això eres tan tolerant i agradable.
Pague, somriu. Ara, per inducció o deducció, podrem arribar a més conclusions que persones. Em donareu la raó o me la llevareu, això ja és cosa vostra. Només volia recordar-vos que qualsevol supermercat és un camp de batalla, qualsevol anciana un enemic, qualsevol treballadora un aliat. La gràcia és que em va passar el 25 d’abril.
L’escola que volem (1)
El 30 d’abril de l’any passat, vaig dur els alumnes a una conferència. Havia d’impartir-la Vicent Pascual, mestre, lexicògraf, pedagog, escriptor, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, però no va poder vindre a la Universitat. El substituí Jaume Fullana. Per al cas, el canvi de conferenciant no hauria de ser excessivament important, ja que la xarrada consistia a presentar el document L’escola que volem. Una escola per al segle XXI, que havia elaborat Escola Valenciana, entitat a la qual tant Pascual com Fullana pertanyen.
Tot i això, va ser un atzar afortunat perquè Fullana, que en aquell últim dia d’abril estava acabat de jubilar, és ara director general de Política Educativa de la Generalitat Valenciana. Així doncs, podem concloure que el document que ens presentava ha passat de mer desideràtum a programa de govern. L’escola que volem i esperem serà, segons el text, plurilingüe i intercultural, valenciana, única, pública, gratuïta i laica, inclusiva, democràtica, oberta i participativa, crítica, creativa i innovadora, compromesa amb l’entorn global i local, coeducadora i humana.
Endavant, estic d’acord amb tot. Però, com que jo també sóc crític, participatiu, únic, compromés i no sé quantes coses més, vaig alçar la mà en el torn de preguntes. La qüestió era si Escola Valenciana, que ja havia sumat moltes adhesions al document, l’havia fet arribar a l’escola concertada. El senyor Fullana em va dir que sí i que els representants de l’escola concertada el subscrivien. Això em va xocar perquè em costa imaginar-me els maristes, les paüles, els jesuïtes, les adoratrius, els lasalians, les carmelites… en comunió amb Escola Valenciana. Llavors vaig repreguntar i em van dir que no, que amb les escoles concertades religioses no havien parlat.
No hauríem d’oblidar que estos col·legis també els paguem tots i que en són molts els pares que hi matriculen els fills. Per tant, qualsevol proposta educativa pensada per al conjunt del país hauria de tindre’ls en compte. A més, si obviem la laïcitat, no veig per què s’haurien de negar les diòcesis valencianes (Oriola-Alacant, València, Sogorb-Castelló i Tortosa) i els diversos ordes a fer seu l’esperit d’Escola Valenciana. Que algú m’explique per què, llevat d’honroses excepcions, no hi ha ensenyament en valencià en la concertada religiosa. Per què en la pública hi ha dos línies i en la concertada no? Sí, és cert que l’església valenciana no ha sigut mai valencianista (almenys des de la Nova Planta i sobretot en els escalafons més alts), però tampoc el valencianisme (almenys des de Joan Fuster) ha volgut valencianitzar esta porció de l’ensenyament.
I ara, per primera volta des de la Nova Planta i Joan Fuster, el valencianisme governa, especialment l’educació. Crec que perdríem l’oportunitat de demostrar que realment som diferents si no tractàrem d’acabar amb esta anomalia. Caldrà molta mà esquerra, sí, però eixa és la nostra. I, ja que parlem de llengua, ¿per què no hi ha línies en valencià a les comarques castellanoparlants? L’Estatut diu que tots tenim dret a rebre ensenyament en valencià. ¿Per què es conculca eixe dret als valencians de l’Alt Millars, la Vall de Cofrents o el Baix Segura? I, més encara, ¿fins quan es mantindrà la possibilitat de demanar exempció de l’ensenyament del valencià?
Hem passat anys fent, i fent-nos, estes preguntes. Ara tenim la possibilitat de respondre-les satisfactòriament, amb autèntica responsabilitat cap al patrimoni lingüístic de tots els valencians, amb ganes de fer-nos més cohesionats i orgullosos del que és nostre. Tenim la possibilitat. ¿Tindrem la valentia?
Xelo Moltó
Hui fa un any que va morir Consuelo Moltó Esteve, la tia Xelo. Segons alguns psicòlegs, hem passat la mitat del dol; altres diran que, per les característiques de la malaltia, el vam tindre anticipat. Jo tinc ganes de dir que si no m’haguera parit ma mare, m’hauria parit ma tia. I estic segur que els altres cinc nebots que tenia subscriuran esta afirmació.
Va nàixer en 1934. No arribava als tres anys quan, en companyia dels seus germans, li van fer la foto que hi ha a l’esquerra. Una foto que viatjà al front de Terol on havien enviat l’avi. Hi falta ma mare, que arribaria després de la guerra. Un mestre d’aquells que anava pels masos els ensenyà a llegir, escriure i fer números. I ben prompte a fer faena: primer al camp, després al tèxtil.
Tenia l’orgull de treballar per a una gran empresa: Ferrándiz. El col·legi estava al costat de la fàbrica i moltes voltes passava a vore-la en acabar les classes. Segona planta, confecció; la recorde al fons de la gran sala, darrere d’una taula plena de teles, patrons, metres, fils, tisores. Era l’encarregada. “Manava de moltes persones i en trenta anys mai vaig tindre cap problema”, em va confessar un dia. I sense màsters en recursos humans, n’hi havia prou amb la responsabilitat, la decència i això que ara diem empatia.
Com que no es va casar (“És millor quedar-se per a vestir sants que per a despullar borratxos”, sentenciava), va córrer mig Europa: França, Itàlia, Alemanya, Àustria, Suïssa… fins i tot va estar a Rússia quan Franco encara no havia mort. D’allà em va dur una matrioixca que, molt desgastada pel temps i tant de joc, encara conserve. Del Vaticà, ens portaria la benedicció apostòlica del sant pare Pau VI. Era una dona de fe crítica: “M’agraden els catòlics, no els beatos”.
Només en un aspecte va ser fèrria, taxativa, contundent: l’amor pel seu poble, Alcoi. Tot lo nostre era, incontestablement, lo millor: la indústria, el paisatge, els moros i cristians, els dolços, els mercats, els carrers… Alcoi era mesura quantitativa i qualitativa de totes les coses. “Barcelona? Com 20 voltes Alcoi”, “Montserrat és per als catalans com la Font Roja per a mosatros”. El rei negre és Gaspar, la resta del món s’equivoca perquè nostra és la primera cavalcada. No em pregunteu què pensava sobre la integració de la dona en la festa.
El meu germà i jo vam descobrir que tenia una aptitud desconeguda: l’anàlisi i consultoria política. No és broma, no. Un dia, dinant a casa, li vam preguntar per l’alcalde d’aquell moment: “Tia, tu com veus a Sedano?” Uns segons de silenci precediren el succint vaticini: “Sedano acabarà mal”. En efecte, un any després perdia la majoria absoluta i era defenestrat pel PP. Llàstima que no estiga ara per a predir-nos la nova etapa del vell alcalde. També entrava en temes internacionals. “Tu com arreglaries lo d’Israel i Palestina, tia?” “Jo, els ajuntaria tots, els uns a un costat i els altres a l’altre, i els diria «au, pegueu-vos una abraçà i en pau»”. Vist l’estat de la qüestió, no sé jo si serà finalment l’única proposta viable.
Era una persona senzilla i humana, una bona persona. Hui fa un any que va deixar este món que tant li agradava per a anar a l’altre en què tant creia. Una de les últimes coses que em va assegurar és que des del cel em miraria a mi i a la meua família. Que així siga o, com diuen en hebreu, amén.
Culs i estereotips
El passat mes de juliol un centre comercial d’Alacant va promocionar les seues rebaixes amb un sol mot contrafet i bastant fàcil: REMAJAS. Com que era estiu i no devia resultar-los suficientment efectiva la hibridació lèxica, els publicistes li afegiren sis natges brutes d’arena, tres culs dins de sengles bragues de biquini. Podeu vore’ls al peu d’esta entrada.
Al nou govern municipal, no li agradà l’estratègia de màrqueting. L’edil d’Igualtat va dir que era “clarament masclista” i que oferia una imatge “sexista i poc adequada” de les dones. Uns quants dies després, la publicitat era retirada. A classe, en vam parlar i hi havia opinions de tota mena: homes que condemnaven la campanya, dones que condemnaven la condemna, homes i dones que es reien de tot plegat, altres que ni una cosa ni l’altra… En tot cas, si acceptem, com diu el diccionari, que el masclisme és l'”actitud que consisteix a atribuir als homes una superioritat de valors, en tots els camps, sobre les dones”, no acabe de vore el masclisme en este cas concret.
Doncs bé, han arribat les rebaixes d’hivern i el centre comercial en qüestió continua explotant la mateixa veta. Ara diuen que “DE REMAJAS TE RELAJAS” i, com veieu, tres jovenetes guapes i disteses acompanyen el lema. Cap poder públic s’ha indignat, cap col·lectiu feminista n’ha demanat la retirada. A mi, en canvi, esta campanya sí que em sembla sexista. El sexisme, recordem-ho, és la “ideologia que sosté la divisió de les persones per raó de la diferència dels sexes i el manteniment d’unes normes de comportament que corresponen a esta divisió”.
Què passa? És que als tios no ens agrada anar de rebaixes? És que totes les dones sou unes consumistes compulsives? O, encara pitjor, necessiteu comprar per a calmar vés a saber quina ansietat? No m’ofenen els glutis, m’ofén l’estereotip (“conjunt d’idees que un grup o una societat obté a partir de les normes o els patrons culturals prèviament establerts”), especialment quan és discriminatori, quan resulta categòric.
Em sembla que patim encara d’excés pudor, de puritanisme fins i tot: si no hi ha culs, no hi ha cas.
Comentaris recents