Entrevista 3

Vaig néixer en el 1954 en ma casa. La societat en Crevillent era molt tranquila. La llum era de 125w, les cuines eren de carbó, neveres quasi no n´havien i rentadores tampoc. La meua familia era acomodada. La etapa de festejar eren llargues, la meua va durar 7 anys. Esperaves a tindre un treball fixe i ja te plantejaves el casar-te.
En ma casa treballava el meu pare i ma mare estava en casa, a pesar de queera mestra i va estudiar. El seu pensament era començar a treballar en tindre fills. En la meua época el matrimoni ja començava a ser mes ober en el sentit de que había posibilitat de treballar els dos i no era necesari donar permís. Havia una mena d’igualtat. Abans la dona si que estaba més relegada a les feines de casa pero poc a poc han anat equiparant-se.
No he viscut un gran cambi, jo ho vaig viure prou homogeni. Ara sembla que hi ha una societat molt egoísta i abans havia molta més relació entre les persones. La traansició la vaig viure en la mili i no vaig notar conseqúències en la meua vida particular.
En quant a la nació si que van començar a haver-hi més llibertats però al meu dia a dia no. La transició va donar la impresió de que s’estaven fent un traje a mida. Pot ser es van quedar curts a l´hora de fer la transició com hauria de ser.
Açi en Crevillent no se parlava molt de tot açò. Si que va haver gent que se va implicar, però en general no. Se va votar a finals del 1976. A mi me va pillar en Canaries fent la mili i vaig votar per correu. El poquet que entenim, veiem que es feien un traje a mida. Si que va ser una gran obertura. Es van canviar moltes coses, com el dret de vaga,…
Abans de la transició els matrimonis si se trencaven era molt en silenci. Quasi sempre la perjudicada era la dona.