“De bello rustico Valentino”

setge de Barcelona
setge de Barcelona

J. M. Miñana, va censurar als partidaris austriacistes, i considerà com a rebels a Nebot i Basset. Basset inclòs fou declarat criminal, arribant a ser expatriat. El títol d’aquesta entrada fa referència a un manuscrit que escrigué aquest personatge, com a partidista borbònic, com també va fer el marqués de San Felip.

Novament recorri’m a Sarthou, ja que no posseïm més informació disponible al alumnat, per a referir aquest succés. En aquest manuscrit es relata el intent de Francesc d’Àvila, subordinat de Basset, de fer-se amb la ciutat. Volia per a aquella missió, dos canons, que no va aconseguir, a més a més les claus sols se li entregarien a Basset o al seu mandatari Nebot.

S’ocupa del atac, matança, i del incendi de Manuel, per les tropes de Felip V, que s’apoderaren d’Alzira, de fet Basset arriba a Xàtiva per a defendre aquesta plaça amb una gran ajuda del poble, que com ja hem dit era de majoria austriacista.  Miñana explica que van arrasar els ravals i cases de camp properes a la ciutat, per rebutjar l’exèrcit felipista. A més tancaren 120 sacerdots i frares, nobles i veïns de totes les classes, que no cabien ni a les presons. Desterraren a monges i ajusticiares a persones sense cap tipus de sumari, i varen fer pagar car el rescat d’altres.

Moscoso va arribar des d’Alzira, a prendre Xàtiva destruint els ravals que restaven, va batre la muralla fent servir cànons,  però el setge no va funcionar. Faltaven forces que contrarestaren la resistència.

Explica com el poble sofria amb por, incloent al propi Basset que no n’estava segur del èxit. La llegenda diu que tenia un cavall preparat per a fugir, si entraven els reials en la ciutat.  Quan l’ataca ja havia parat, va dissuadir als oficials que estaven tramant la rendició amb un llegat enviat per Moscoso al campament, disposat a defendre la ciutat fins la ruïna de la mateixa. Mentre discutien, els assetjats van fer un fossat davant del mur i el fortificaren amb trinxeres.

En la fortalesa varen introduir veterans de Cardona. Contaven també amb una esquadra que havia tornat de Barcelona, que havia portat a València sis regiments d’anglesos. Això posava de manifest que la via pacífica de rendició no era possible, els maulets estaven dispostos a defendre amb tot el que pogueren la seua ciutat.

Miñana ho conta de forma partidista, ficant als maulets com als roïns d’aquest episodi, i culpant-los del tràgic final. Un altre escriptor, Perales, ens diu que a les darreries de maig, les tropes de las Torres, situades en Alzira es desplacen a Xàtiva, pensant que la rendició seria fàcil. Recordem que en 1706 de las Torres havia fet cremar Vila Real. No contaven que Basset desplegà tot el seu arsenal, però es va veure obligat a demanar ajuda a Dènia, 200 anglesos, més combois, més municions. L’èxit de Basset va ser amplament aclamat, no sols a Xàtiva, sinó tots els pobles rebels. Tots els soldats seguien les seues ordres, i el comte de las Torres acceptà el fracàs.

Hi ha un relat més extens, que si bé no exposarem aquí, el nomenem, es tracta del que feu P.C. Castañeda, qui descriu l’arribada de Basset,  aposentant-se en la casa de Tàrrega, i les represàlies que premeren front als botiflers.  Per tant, novament pren una visió partidista, i emfatitza les accions cruentes dels maulets, posant novament l’accent en el desterrament de monges, demolició de convents, etc.  Novament s’ha d’entendre que es tracta d’una guerra d’uns contra els altres, on les accions violentes es succeïren en els dos llocs.

.

Borbònics i Austriacistes a Xàtiva (Botiflers vs. Maulets)

A337A-yCIAEPnul
Placa commemorativa als Maulets, plaça San Francesc

En molts manuals d’història moderna d’Espanya podem trobar alguna pàgina o secció al succés que feu el rei Felip V a Xàtiva. Després de la derrota del exèrcit austriacista en la batalla d’Almansa 1707, Xàtiva havia estat una de les abanderades d’aquell arxiduc del que ja parlarem. Però un bon historiador ha d’evitar que els seus sentiments entronquen amb els successos que tracta d’explicar, i mostrar la seua imparcialitat. D’aquesta manera no podem dir que tots els ciutadans es comprometeren en la causa, trobant-nos amb dos bandos polítics que s’enfronten, però sabent que són una minoria front a una majoria.

En aquest cas, una de les dificultats emana del propi arxiu, no hi ha cap document que testimonií la destrucció de Xàtiva pel primer borbó. Vicente Boix ho va estudiar en els documents del Arxiu de València, però al ser un llibre difícil de consultar, el cronista Sarthou es va basar amb el que deia el pare Carlos Castañeda, el qual era prior del convent del Carme de Xàtiva que es va destruir, així com amb el que publicà Pascual i Beltrán en referència a la destrucció de Xàtiva.

Després d’un segle de calma, havent sobreviscut a les germanies, Xàtiva es trobava dividida entre el borbònics, i els austriacistes, que passaren a ser coneguts com els botiflers i els maulets. El castell mancava de defenses, ni tenia gent amb la qual fer front. Les súpliques del virrei, dels nobles, dels gremis, inclòs del cabildo, restaren inútils.

El pretendent de la casa dels Àustrica triomfà en Xàtiva, des del desembarcament en Dènia de 1705, fins al desastre de 1707. José Nebot com a conqueridor, i després com a governador Basset, ocuparen militarment la ciutat i el castell.

Juan Tarrega, un setabense que a més a més fou un cavaller d’alta nissaga, com en Joaquim Llinás, Josep Aparici, Joan Proxita, tots ells seguidors austriacistes convençuts, va aconseguir la rendició del governador Rocafull, junt amb l’entrega de les claus que feu mitjançant Juan Baptista Belloch. Per eixe motiu, una minoria composta per algunes unitats familiars hagueren d’abandonar la ciutat per ser borbòniques, amb l’anterior governador.  En la famosa batalla d’Almansa, en Joan Proxita, justícia de la ciutat, i Josep Aparici varen morir en aquella.

En la guerra civil hi va haver gent de tot tipus, aventurers, de “mal viure”, junt amb les intrigues i els crims que es produeixen. Perseguiren a persones de signe borbònic, nobles, membres del clero, i autoritats. Per una gran quantitat de gent provinent de Xàtiva, capitanejada pel Josep Marco, el Penjadet. No sols varen assassinar, sinó que també tancaren a gent en el castell als calabossos, com es el cas de G. Cebrián, J.B. Sanchis, G. Fuster, i molts altres tal i com ens diu Vicent Boix, recollit en aquest cas per Sarthou.

Un any després, arriba Basset al castell, era governador militar Onofre Dacic, a qui va substituir Francisco Purroy abans de l’asedi aragonès. Aquest darrer fou nombrat cap dels miguelets catalans. Foren presos i deportats a Dènia, monges, frares, canònics, i altres seglars, junt amb veïns de la ciutat.

Per tant, seguint les investigacions que va fer Sarthou, cronista oficial de Xàtiva, a partir de la manca d’informació que tenim, podem concloure que si bé és cert que hi havia una gran majoria austriacista, també hi hagueren borbònics, sobre tot en les classes més altes de la ciutat.

Aquí vos mostrem un petit homenatge que varen fer el 2012 als Maulets en Xàtiva:

</strong></span></p>

<p style=”text-align: justify;”></p>

Quadre de les sises de 1723

SISES:

Del peix fresc 300 lliures
De l´arrendament de l´Almodí de la cal 25 lliures
Id. De la carn 8.000 lliures
Dret del tabac 500 lliures
Alfondec del blat 1.000 lliures
Dret del ví 3.000 lliures
Dret de la molta 4.000 lliures
Dret de la mercaderia 2.600 lliures
Dret del mig florí 600 lliures
Dret de l´aiguardent 500 lliures
Dret del sabó 200 lliures
Dret dels menjadors de:*Aielo de Malferit*Montaverner

*L´Enova i Barxeta

160 lliures     10 sous?

?

De l´Olleria, per haver-se segregat a Xàtiva 600 lliures
Ibidem. De Vilanova de Castelló 520 lliures
Ibidem. De Beniganim 807 lliures     5 sous   6 diners
Pensió d´un cens de la ciutat d´Alacant 47 lliures       19 sous
Del Compte de Cocentaina 15 lliures

 

 

 

Introducció a l’economía del segle XVIII

Durant la segona meitat del segle XVII la economia valenciana comença a superar les dificultats més greus generades tant per la expulsió del moriscos com per les crisis donades en la primera centúria.

La Guerra de Successió va provocar una crisis molt localitzada cronològicament, tenint el any 1709 la major incidència. Però, després de la seu fi, es va recuperar fins meitat de la dècada de 1730, que va ser el període de major creixement de la centúria prolongant-se fins 1770. No obstant, aquest estancament que es dona en el últim quart de la centúria es deu a la creixent incapacitat de encontrar la font per a captar el creixement agrari valencià com la resistència cada vegada més forta que oferia els llauradors a donar el deu per cent de la collita.

La ciutat de Xàtiva va particiar activament en el conflicte successori de la Corona d´Espanya, donant suport a la Casa d´Austria, el Arxiduc Carlos d´Austria, enfront del seu rival borbó, Felip V. En 1707, la seua fidelitat li costaria cara al resistir durament els Borbons. En contra, Felip V va manar incendiar i destuir la ciutat, i expulsar el seus habitants, canviant el nom de Xàtiva per el de “Colònia de San Felipe”.

La Guerra de Successió  va causar un dany irreparable a l’economia de la ciutat de Xàtiva, submergint-la en una greu crisi econòmica de la que tardaria molt en recuperar-se.  Aquesta crisis comença a donar-se  un any abans de que finalitze la guerra, accentuant-se en 1724-1726 quan es paralitzaren els pressupostos municipals. Per aquest motiu, son nombroses i repetides  les peticions per part de les autoritats municipals demanant el  perdó de les càrregues tributaries, que suposaven  una greu impedimenta per al reviscolament de San Felipe, nom que se li va donar a la ciutat després de la guerra. Dites peticions, no eren exclusives de l’antiga Xàtiva, sinó que poblacions aparentment no tan afectades per el desastre de la guerra, sol·licitaven reduccions també. Un exemple és el cas de la vila d´Alcoi, que presenta un memorial al rei en 1717 demanant la reducció de l´ equivalent, que comença a funcionar dos anys abans, el qual suposava  la suma de  tots els impostos castellans.

Amb la finalitat de pal·liar la falta de numerari per a la disminució dels ingressos de que disposava l’antiga Xàtiva, les autoritats presenten una relació de rendes que percevia i que fins a la data -1723-, res no tenia recaptat.  La quantitat que deixava d’ingressar l’erari municipal era considerable, si atenem les xifres aproximades que va facilitar l’ajuntament al Superintendent les encontrem en les succesives taules de sises i peites.

1706, els preparatius per a la batalla d’Almansa


BattleOfFriedlingenLa batalla d’Almansa fou una de les més decisives dins de la Guerra de Successió al tron espanyol (1701-1714), on es veuen abocats gran part dels estats europeus. L’herència que deixa Carles II, conta amb un gran nombre de territoris, des d’Àfrica, fins Àsia, incloent Amèrica y part d’Europa.

Aquesta guerra es desencadena, no sols pel problema successori, hi ha tota una sèrie de interessos, tant polítics com econòmics, que fan que aquesta passi a un escenari internacional.

Carles II mor en Madrid l’1 de novembre del 1700, la falta d’hereus impossibilita la continuïtat de la dinastia dels Habsburgo. Abans de morir, influenciat per sa mar, Mariana de Newburgo, i per Lluís XIV, fa el testament en favor de Felip d’Anjou. És acceptat als territoris de Castella, però no així a la Corona d’Aragó, on veuen amb temor la implantació del sistema centralista borbònic. Dins d’aquestos territoris es comença a aclamar a l’arxiduc Carles. A nivell internacional, Anglaterra i Holanda pensaven en el perill que suposava una possible unió entre les corones de França i Espanya. Al testament es feia rebutjar a Felip d’Anjou al tron de França, impossibilitant aquesta unió.

Còpia del testament de Carles II (enllaç al text)
Còpia del testament de Carles II (enllaç al text)

Lluís XIV, “ja no existeixen els Pirineus”, afirma que Felip conserva els seus drets a una possible successió en França. Envia tropes als Països Baixos, com si ell fos el propi governador. Mentre tant, el seu nét concedeix privilegis a comerciants francesos en les colònies espanyoles, en detriment dels beneficis holandesos i anglesos.

Leopold I, emperador d’Àustria, junt amb l’estatuder, i rei d’Anglaterra, Guillem III firmen la Gran Aliança en 1701 en la Haya, recolzant els interessos del arxiduc Carles. En 1703 s’uneixen Saboya i Portugal.

El conflicte estava servit, i així mateix van haver una sèrie de fronteres que el van sofrir de manera més acusada, és el cas de la frontera amb Portugal, Aragó, Múrcia, Castilla la Mancha, Regne de València i Catalunya. Dins del Regne situarem la nostra localitat de Xàtiva, en la qual com veurem a la següent entrada hi ha una majoria austracista, malgrat que també hi ha una petita part borbònica. La seua colaboració amb l’exèrcit austracista la convertirà en la ciutat de San Felip.

En 1706 la situació franco-espanyola és desesperada en Europa, el 23 de maig de 1706 són derrotats als Països Baixos, perdent les possessions espanyoles de la zona. També són vençuts en Turin, caient els territoris d’Itàlia, el milanesat i Nàpols ens mans de Leopold I.

L’ exèrcit anglo-portugués creua la frontera espanyola a mans del Duc de Berwick, captura Alcàntara, Ciudad Rodrigo i Salamanca, a més a més amenaça Madrid. D’una altra banda, l’arxiduc Carles ha sigut proclamat rei d’Espanya en Barcelona el 1705, i ara es troba assetjat per les tropes felipistes, però l’arribada de flota anglo-holandesa obliga a llevar el setge. Els generals austracistes entren en Madrid el 27 de juny de 1706.  Partides de guerrillers borbònics impossibiliten les comunicacions de Madrid amb Portugal. Andalusia, Extremadura i Castella van aportant noves lleves. Després de ficar una petita guarnició en Madrid, els austracistes sortiren en direcció Guadalajara per unir les seues forces amb les de Carles que es trobava en Saragossa, ja molt debilitat. Finalment els borbònics recuperen Madrid, en sols dos mesos la situació canvia de forma radical. Els austracistes es dirigeixen a València. La guerra de la península es trasllada així de l’oest a l’est, allargant la ruta de subministració estrangera, que ja no es podia fer per Portugal, sinó pel Mediterrani. Però en desembre els borbònics ja es feien amb el port de Cartagena.

</strong></span></p>