Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Un nou municipi, San Felipe, una nova monarquia, borbònica

general_batallaLes conseqüències de la Guerra de Successió, i del posterior incendi de Xàtiva, és contemplaren a tots els nivells. La gran ciutat de Xàtiva, declarada rebel, fou cremada i saquejada, perdent així la gran importància que havia tingut. Ella, que en època foral fou una de les primeres en tindre el privilegi de insaculació, afamada també pels papa Borja. Ara va a veure reduïda la seva importància, amb una gran pèrdua demogràfica, com ens ha dit la nostra companya Agnés Ferrer. El que comporta un gran retrocés econòmic i social, una ciutat que es veu obligada a refer-se. També a nivell cultural, la destroça de convents com em anat anomenant en el capítol anterior, tot i això alguns edificis com la Seu, s’han conservat.

Dins de la part en la que ens ocupa, també hi ha una gran transformació a nivell polític i administratiu. Xàtiva veu reduït el territori de l’antiga governació, ara fragmentat en sis noves divisions administratives, seguint el model dels corregiments agafat de Castella. Això junt amb la implantació dels decrets de Nova Planta, que quedaran fixats cap al 1709 amb els següents corregiments:

  • San Felipe
  • Cofrents i Montesa, subjectes a San Felipe
  •  Alcoi
  • Xixona
  • Dènia
  •  1759, s’afegeix Ontinyent

Sin títuloAl front dels corregiments es va establir la figura d’un corregidor, que en el cas valencià trobarem una gran abundància de militars. Autors com Piqueras Haba i Sanchis Deusa, E. Giménez, E. García Monerris, M.C. Irles Vicente, entre d’altres, destacaren que el criteri que s’utilitzava seguia un procediment basat en els crims i càstigs. El rei disposarà del seu regne conforme a la seua voluntat. A continuació mostrem una proposta de distribució del territori valencià en corregiments atenent a la fidelitat o rebeldia, 20 de Novembre de 1708, si clickem veiem el document complet.

D’aquesta forma trobem confiscacions de bens, una gran despoblació, que pareixen ser els responsables de la menor dotació de capitulars asignada en un principi, la condocoó forastera d’alguns d’ells, i la limitació del exèrcit:

” Entre militares irlandeses, nación francesa y otros agraciados forasteros disfrutan tres de las cuatro partes de la vega y casas de San Felipe, los cuales sólo tienen algún agente y algún mediero que sólo sirve para abultar y no de sustanciar la ciudad”.

El resultat de tot plegat es una desestructuració de les demarcacions, de tal forma que trobem que llocs com Agullent i Alfafara, depenen de Montesa i no de Xàtiva. Se creen corregiment que ratllen lo absurd, Xixona premiada per la seva fidelitat, però era prou més menuda i pobra que altres del seu voltant. Els dubtes sobre Xàtiva, que portaren a plantejar com a cap de corregiment a altres localitats amb menys població. Aquestes situacions hagueren d’anar corregint-se amb el pas del temps.

Xàtiva convertida en Nueva Colonia de San Felipe, es un paradigma de lo costos que seria trobar un lloc en el concert de la nova administració i divisió territorial. Molts municipis veieren en això la possibilitat de deslligar-se de l’anterior dependència que mantenien amb Xàtiva, com es el cas de Castelló de la Ribera, Beniganim i l’Olleria, que amb la seva disgregació marcarien una pauta per a altres poblacions. En gran mesura buscaven la desvinculació econòmica, lo que va ser motiu de plets, que feren que poblacions com Canals intentaren la seua segregació.

Per a entendre tot açò, hem de tindre present que durant l’època foral, Continue reading

17 JUNY 1707. El fatídic dia

descargaLes tropes de Felip V avançaren des de la cima del calvari alt, a extramurs de la porta de Cocentaina. Antoni Martorell cap dels coraceros, va tractar de prendre la fortalesa per sorpresa durant la nit. Però tot i això, va fracassar, al sortir el sol va veure el gran número de baixes que li havien infringit. D’Asfeld va enfilar els cànons cap a la porta principal de les dos fortaleses, no hem d’oblidar que Xàtiva conta amb un castell major y un castell menor, va destrossar l’entrada matant als seus defensors.

El foc i la batalla es va prolongar durant diversos dies, finalment es quedaren sense aliments, i es varen veure obligats a rendir-se, però aconseguiren una capitulació honrosa. La guarnició del castell va eixir amb honors, acompanyada pel governador Purroy, i foren escoltats fins a Catalunya. Els paisans que estaven en les presons continuaren en elles, sols salvaren els seus honors militars, no importava la vida del poble setabense. La capitulació es va firmar el dia 6 de juny, després el general francès va anar cridant a una llista de eclesiàstics a Sant Josep, per a desterrar-los.

Per a aconseguir un major botí, i que Xàtiva sofrís un major càstig, d’Asfeld va fer córrer el fals rumor de que mentre assetjaren el castell, les tropes havien demanat reforços a València; fent-se valer d’un conducte secret per a atrapar-los entre dos focs. Aquesta mentida els va valer per aconseguir el decret de la extinció i incendi de Xàtiva. La data del 17 de juny de 1707 ha quedat per sempre a la memòria d’aquesta humil ciutat, que encara conserva el quadre d’aquell qui la ordenà boca abaix.

Quan els xativins tornaven a acomodar-se a les seues cases, no ja els austriacistes, sinó tots els veïns que havien sobreviscut, reberen la ordre d’evacuació. La seva ciutat, després d’haver-la saquejat i arrasat, anava a ser aliment de les flames, aquella històrica ciutat, la Saiti ibèrica, la Saetabis romana, la ciutat islàmica, etc. Ja res no importava. Chaves Osorio, facilità carruatges a monges i ancians que es dirigiren cap a València. El corpus del 22 de juny d’aquell any, ja no es celebraria.

Dins d’aquest episodi sorgeix un altre personatge, Melchor Rafael Macanaz, enviat per a acabar amb els furs i llibertats, sota el pretext de traïdors, justificant d’aquesta forma la destrucció de la ciutat. Els testimonis presencials como Castanyeda asseguren que el foc amb lentitud va durar des de el 19 de  juny fins a març de l’any següent. Se van respectar alguns edificis públics, com la Seu, les colegiaes, l’almodí. Bàsicament es van cremar en gran mesura les cases, sense discriminar entre borbònics o austriacistes, els seus habitants, molts d’ells ho veren  des del camp i muntanyes veïnes.

D’aquells pobres socarrats, ja sols quedaven en Xàtiva tres beneficiaris  en la Seu, B. Bosch, I. Gil, A. Del Villar, més el notari Bartolomé Pont. Que contemplaren com aquella magnifica ciutat, ara jaquia entre el fem, les cendres, amb les cases i carrers destruïts. Però aquí no acaba la història, el càstig no semblava suficient per al monarca, i per això també va voler canviar-li el nom, passant a ser la colònia nova de Sant Felipe, i amb això els decrets de Nova Planta, que comportaren entre d’altres coses l’abolició dels furs, i el canvi de llengua en els òrgans oficials. Alguns historiadors l’han comparat amb Neró, però no podem jutjar els actes, simplement contem el que va passar, interpretant els testimonis que ens han quedat. Aqui els deixem  un video amb la narració de la cremà de Xàtiva mostrant els diferents llocs. 

 

 

 

Xàtiva sotmesa a d’Asfeld

 “Mai no s’ha vist una obstinació com la de Xàtiva, he ordenat a Asfeld que la destruïsca tota sencera, per a que servisca d’exemple i que tots els seus habitants siguen conduits a La Manxa.” Berwick. 

Recreació maulets vs. botiflers castell

Recreació maulets vs. botiflers castell

Una vegada els borbònics ja havien vençut en la batalla d’Almansa, encapçalats pel duc de Berwick, es van dividir en dos cossos, un dels quals compost per 12.000 homes va marxar cap a Xàtiva. Se’ls va proposar una capitulació honrosa, però els setabenses no van acceptar, es més manaren una carta al virrei dient que el governador volia vendre’ls als francesos, i que ells n’estaven disposats a defendre la seva ciutat com fora. D’aquesta manera es va enviar al governador Miguel Purroy per a que s’encarregara de la defensa, i així podria servir també per a frenar l’avanç del exèrcit borbònic.

Purroy va manar la construcció de fortificacions improvisades, fossats, barricades, etc. Tancant a qui no seguira les seues ordes. Formà un batalló sota Marco, el Penjadet, amb les restes del convent del Carme, va obstruir tots els carrers, obrint trànsit mitjançant una comunicació interior per les cases veïnes.

El 22 de Maig es veieren les avançades franceses, que el dia 24 formalitzaren l’atac al Arrabal i les Barreres, van arribar fins a la plaça la Balsa, on els va detindre el nodrit foc que se’ls feia des de diferents punts, en especial des de la muntanya. El setge havia començat.

Els cànons enemic anaren cap a la porta dels banys, en la plaça fou coneguda com Emilio Castelar, però en la actualitat ha canviat el nom per Plaça la Bassa, de totes formes al cap del text hem mostrat el recorregut de la cremà, en la imatge 1, si fem click a sobre d’ella podem veure la pàgina de turisme de Xàtiva on ens adjunten un video dels llocs de la actualitat que estem ara anomenant, i que per motius de tamany no hem pogut ficar en el blog. Els setabenses es defensaren amb una pluja de bales, de fet feien temeraries eixides arribant fins a les boques dels cànons, que els francesos van haver de defensar amb ganivets.

Els setabenses aprofitaren la torre de Monfort, des de la qual van infringir un considerable mal sobre els borbònics, fins que d’Asfeld construí una mina subterrània per fer-la volar, i així va fer un assalt sobre els cadàvers d’ambdós continents. Des d’eixa zona van enfocar els dispars  al interior de la ciutat, cap a San Francesc, i la desapareguda església de Santa Tecla van arribar fins la Moncada, conquerint les cases defensades pels veïns. Mentre des del castell s’escoltava com retrunyia l’artilleria.

crema xativaArribaren a la església del convent de San Agustí, que estava ple de dones, invàlids i xiquets, que s’havien refugiat allí. Els frares eixiren amb creus demanant clemència, però les tropes obriren foc amb les baionetes i entraren al temple prosseguiren en la matança. De fet al llibre de professions del convent de San Agustí, estan els noms dels 11 religiosos que foren assassinats per les tropes del Felip V. Inclòs van morir borbònics xativins com Pedro Juan Rogart. Però el convent dels dominics també fou saquejat, com la resta de parròquies i cases de veïns, res no es salvava del seus pas, no hi havia lloc on refugiar-se. De fet en el convent dels trinitaris els frares fugiren apaletjats, en camisa, cap al convent de santa clara, Asfeld volia afusellar-los, però Chaves Osorio el va detindre.

Els veïns atemorits abandonaren temples i cases, fugint cap a la ciutadella, en el despoblat que hi ha entre la ciutat i el castell, el solar de la Saetabis islàmica. Sense aliments, sostre, ni ensers. El governador Purroy va concertar la capitulació i la ciutadella, si aquesta era evacuada, garantizant la vida a la gent, que pugueren lliurement quedar-se o emigrar. Asfeld accepta.

891_279254_2

Però els més ferms partidaris austriacistes estaven al castell, l’últim reducte que quedava.

De fet podem trobar diversos poemes, sonets que ens parlen del que sofriren aquells, que tot i capitular, seguien sent austriacistes. Aquest fenòmen que explicarem amb major profunsitat en les parts de societat i cultura, com un avançament vos mostrem aquest sonet: (si fem click sobre la imatge ens apareix en el seu tamany original, ja que per les dimensions del blog no podem ficar-la aquí més gran).

Municipis afectats pel terratrèmol de 1748

Població 1735 (V) 1748 (V) 1768 (H) 1787 (H) 1794 (V)
Castelló S.F. 166 310 1.499 1.475 500
Canals 165 190 1.534 1.768 600
La Llosa 56 71 847 972 291
San Felip 1.202 1.500 10.786 12.665 3.100
Montesa 117 154 702 808 200
Vallada 170 174 1.472 1.785 440
Ontinyent 1.370 1.438 7.111 7.892 2.100
Olleria 612 466 2.519 3.123 880
Montaverner 85 60 701 735 175
Carcaixent 895 800 4.765 4.958 1.370

La població que es va veure afectada pel terratrèmol, no sols va afectar Xàtiva, San Felip, sinó moltes altres poblacions dels voltants, de les quals hem escollit unes quantes. De entre elles, Castelló de San Felip, o Canals, tenien una gran rivalitat amb la nostra San Felip, pels motius polítics i econòmics que hem apuntat en les entrades de les lluites pel poder, i en les quals insistirem en altres noves entrades.

La població a la ciutat de Xàtiva (Segle XVIII)

Joaquín Lorenzo Villanueva

Joaquín Lorenzo Villanueva

Jaume I conquista la ciutat l´any 1244. Baix el domini cristià, Xàtiva va obtenir el títol de ciutat l´any 1347 gràcies a Pere IV i es va convertir en la segona ciutat més important del Regne de València.

A finals del segle XV, la seua funció administrativa s´extenía sobre un extens terme municipal i ampliava la seua governació fins Xixona i Villajoyosa. Amb tot, la seua rellevància comercial es va veure perjudicada per el descens de població que va suposar l’expulsió dels moriscos, junt amb la crisis econòmica i les diferents epidèmies de pesta que es van donar a meitat del segle XVII.

 El segle XVIII va suposar un notable desenvolupament demogràfic per a tot el territori valencià.  Segons les anotacions del Cens de Floridablanca ens informa que la població de València ocupa el quint lloc, després Castelló, Oriola, Alacant, Elx i Xàtiva. Per tant, Xàtiva durant el segle XVIII, era una de les principals viles del país, amb unes dimensions similars a les d’Alcoi o Castelló.

Encara que la ciutat de Xàtiva va ser destruïda l´any 1707 per les tropes de Felipe V, – 10.000 habitants en aquesta època i uns 11.800, vuit anys després –   i pel terratrèmol de 1748, la població es va incrementar en la segona meitat del segle, arribant a 13.950 habitants en 1754. El terratrèmol va suposar l’afonament de certs edificis de la ciutat, amb la conseqüent reconstrucció de les restes conservades, donant-se noves obres i reformes en la ciutat.

A finals del segle XVIII i començament del XIX, l’economia va començar a deteriorar-se al quedar fora del nou Camí Real de Madrid a València i al desaparèixer la seua industria tèxtil casi per complet. Aquest fet junt amb la desamortització, que va buidar molt convents i va abolir els senyorius, va portar a terme l’èxode de mig centenar de famílies nobles.

 No obstant, no tot foren males noticies, ja que Xàtiva va arribar a ser capital de província entre el 1822 al 1833, gràcies a la perseverança i treball d’un dels seus fills il·lustres: Joaquín Lorenzo Villanueva, que també va col·laborar al recuperar, el 28 de setembre de 1820, el nom de Xàtiva per a la població.

 A meitat del segle XX la població va començar a augmentar de manera més constant, degut a l’èxode rural i l’especialització de Xàtiva com ciutat de serveis.

L’expansió del segle XVIII

2El segle comença amb una derrota col·lectiva en la Guerra de Successió, que suposa el fi del ordenament foral del regne; i en el cas de la ciutat de Xàtiva va suposar una greu crisis en tots els sentits.

En l´ àmbit poblacional, l´origen del creixement es dona en  la segona meitat del segle XVII, no obstant s´atura durant la Guerra de Successió. Amb la firma de la pau, el creixement demogràfic reapareix, tinguent l’etapa més brillant els anys 1712-1713 i 1768. Durant la primera etapa, la taxa anual mitjana de creixement va ser un poc superior al 1%. La clau d’aquest creixement va ser l’increment de la natalitat afavorit per unes pràctiques matrimonials caracteritzades per la jove edat en que es casaven les dones, entre 21 i 23 anys,  la freqüent recomposició dels matrimonis trencats per la mort d’un d’ambdós, sobre tot si enviudava el marit; i la baixa taxa de solteria femenina, a causa de la reducció de la taxa de celibat. Per tant, aquestes núpcies es veuen afavorides per el desenvolupament agrícola i manufacturer, i per les menors dificultats a l’hora de constituir una nova família.

També hi ha una ràpida eixida dels fills de les classes populars de la casa familiar, per a treballar com aprenents o criats.

Hi ha una disminució general de la mortalitat. Es redueix la influencia de les crisis de subsistència, i de la freqüència i la virulència de les epidèmies.  La última epidèmia de pesta (Marsella, 1720) no va arribar al País Valencià, però va dificultar el tràfic marítim.

 L’esperança de vida encara baixa, sobre  els 32 anys, frenada per una mortalitat infantil molt elevada.

La taxa demogràfica és positiva, amb la reducció de la mortalitat dels adults. Hi ha una diferencia cada vegada major entre la taxa de natalitat (42 per mil) i la de mortalitat (32 per mil).En el cas de la ciutat de Xàtiva pasa de 1.600 a 14.100 habitants.

Aquest aument es dona per  la  important afluència d´ immigrants a causa del notable desenvolupament econòmic. La seua procedència és d´altres regions peninsulars i també d´Europa (en especial de Catalunya, Aragó, Castilla, Murcia i Occitània).

Antecedents; segle XVII

"La pesta"

“La Mort Negra”

A meitat del segle XVII hi han certes dificultats generades per l’expulsió del moriscos com per les crisis conjunturals sofrides en la primera meitat de la centúria. En realitat, ambdós factors afectaren a les transformacions demogràfiques.

L’expulsió dels moriscos va suposar una greu sangria demogràfica en el Regne de València,  aquest va perdre al voltant de la tercera part de la població. En el cas de València hi ha un descens de 52.150 habitants en 1609, a 42.300 habitants en 1648 a causa de la eixida de repobladors de moltes viles i llocs del país.

En general, és un procés repoblador no lineal, amb freqüents retrocessos i fracassos, on la població cristiana del territori es va dedicar a colonitzar les terres que els moriscos havien abandonat produint-se una modificació geogràfica anterior, al reduir-se la superpoblació existent en les àrees muntanyoses del interior,  i concentrant-se la majoria dels habitants en les zones més fèrtils i accessibles del litoral.

La major part de mobilitat demogràfica es dona entre joves de famílies més pobres, que buscaven prosperar. Però aquest fet suposa unes conseqüències negatives per als llocs d’origen, que perderen part de la població o es despoblaren totalment. Els repobladors tenien preferència per la vida en nuclis majors, i no en xicotetes alqueries disperses. Així, també es buiden llocs amb major pressió senyorial com la Ribera Alta, les hortes de Gandía, Xàtiva o el Baix Vinalopó.

 Hi ha una parada en la recuperació demogràfica a causa de les epidèmies successives de pesta de 1627, 1631 i, especialment, 1647-1652, l’últim brot epidèmic greu que va sofrir el territori  que va causar unes 30.000 baixes, la meitat o més en la capital; i va marcar el punt més baix de la demografia valenciana del XVII i el inici de la recuperació que es va mantindre la resta de la centúria.

També baixa el nombre de matrimonis i de fills provocat per la crisis econòmica.  Així mateix, la mortalitat infantil és molt elevada, tenim dades del 15% de morts de nadons abans de complir el primer any, 14% de morts de xiquets de 1 a 4 anys, i el 3% de morts de xiquets de 5 a 9 anys.

La conclusió que podem donar per a la demografia del segle XVII és que hi ha una xicoteta millora poblacional en la segona meitat del segle, no sols vinculada per la desaparició de crisis epidèmiques, sinó també per la recuperació agrícola i la recuperació econòmica general.

 

Els béns confiscats

Melchor Rafael de Macanaz

Melchor Rafael de Macanaz

Macanaz es nombrat Comissari per a l’establiment de la nova població de Sant Felipe, dictant normes per al retorn de pobladors. Aquest tenien que passar un control de fidelitat. Primer ho tenien que sol·licitar, després passar la prova de fidelitat que consistia en formular vàries preguntes sobre la trajectòria, sobre si havia sigut fidel al rei, si en l’extermini se li havien saquejat les propietats, etc. Un exemple es el de el espardenyer de l’antiga Xàtiva, Joseph Sanchis, el qual se’l  declara fidel i lleial vassall del rei, obrint-li les portes de San Felipe.  Se li donen dues terres de secà en la Partida de Bixquert, i una casa amb hort i dret d´aigua Santa, que va ser d´Antonio Cazorla, desposseït de la propietat, per valor de 110 lliures moneda valenciana.

En 1717 amb la Pau de Viena, que recollia la mútua restitució de béns entre els contendents de la guerra, molts dels antics propietaris, però també el mateix municipi, intentarien emparar-se en la norma de Viena, per a recuperar els seus antics privilegis, cosa que no aconseguiria.

En el cas del esmentat Joseph Sanchis, la qüestió es complicava més, ja que els beneficiaris dels béns, al cap dels anys havien realitzat millores o reformes en cases, i posar les terres en producció.

El juí allargat fins 1729,  va fallar en contra del demandant.

Resultat dels ingressos a la ciutat

Aquestos ingressos li suposaven a la ciutat uns ingressos d´unes 24.000 lliures anuals, moneda valenciana. A  més, es citen altres monedasrelatius a la percepció de censos de veïns de Canals i la Torre de Canals, especificant que “ que oy no se pueden justificar por haverse quemado los papeles del Archivo en el incendio de dicha ciudad”, però que bé podrien ser la diferència fins les vora 33.000 lliures. Mentre els ingressos en l´any 1724, eren de 7.000 lliures, la ciris era òbvia.

Per tant, el Equivalent li suposa un moment crític per a la colònia de San Felipe, ja que dificulta la reconstrucció de la ciutat i provoca el enfrontament amb els creditors.  Aquestos eren un grup de pressió poderós, , que canvien el destí de la ciutat, paralitzant projectes urbanístics, en favor del seus beneficis, sent la principal objectiu cobrar les seues rendes.  Parlem d´un moment d’agitació social, la població està indignada amb la importància que van tenint els creditors i amb l´ ús que se li dona als recursos de la ciutat. No obstant, la colònia no pot assumir el deute de la antiga ciutat de Xàtiva, per el que els regidors recorren a Macanaz per a que pres pressione sobre les autoritats reials. Aquest li envia una carta al Marqués de Grimaldo en 22 d’agost i 9 de novembre de 1713 on exposa que San Felipe no té rendes ni propis, i que de persistir en les seues pressions la crisis s’agreujaria afectant negativament als nous repobladors, ja que no seria una colònia lliure, sinó d’esclaus,fent-los desistir d’establir-se.

A pesar de les concessions fetes a la ciutat, com la suspensió temporalment del pagament de censos i de no alçar-se una solució negociada fins el 1728, l’ajuntament va tenir que assumir la totalitat del deute de l’antiga Xàtiva, a pesar de les consideracions jurídiques de Macanaz, i acceptar que devia pagar als creditors. Aquestos continuaren exercint un control inflexible sobre l’ajuntament perquè complirà al peu de la lletra els capítols de la Concòrdia de 1728, aprofitant-se d´un joc a dues bandes: beneficiaris com a creditors i com a regidors.

Quadre de peites de 1723

PEITES:

Del Senyor de Càcer 25 lliures
Id. Cotes 10 lliures
Id. Alcàntera 10 lliures
Id. Rotglà 15 lliures
Id. TorrentId. Torrella 13 lliures15 lliures
Id. Corbera 15 lliures
Id. Del molí de Torrella 12 lliures
Id. Annauir 13 lliures
Id. La Granja 12 lliures     10 sous
Id. Tossalet 22 lliures
Id. Rafelguarf 5 lliures
Id. Faldeta 5 lliures
Id. Abat 18 lliures    3 sous
Id. Sans 20 lliures    4 sous
Id. Berfull 5 lliures
Id. Manuel 12 lliures
Id. Genovés 10 lliures
Id. Guadasséquies 13 lliures    8 sous
Id. Alfarrasí 25 lliures
Id. Bellús 5 lliures
Id. Torre Lloris i Miralbó ?
Id. Bèlgida 3 lliures
Del Col.legi de la Ciutat d´Oriola 5 lliures
Del Clero d´Aiora 6 lliures    12 sous  9 diners
Del Monestir de Ntra. Sra. Montserrat. 2 lliures    20 sous
Del Don Alonso Sans Tolsa 10 lliures
Del senyor del molí dit de Torrella 10 lliures
Del dret de peita de veïns de Palomar, Bèlgida, Albaida, l´Olleria i Canals, propietaris de cases a Xàtiva 114 lliures    8 sous
Del Calvari de l´ofici de Velluters 25 lliures
Del cens que el forn del Raval responia a la ciutat 3 lliures     10 sous
De l´ofici de Torcedors de la seda 10 lliures
De la casa contigua al forn, que habita el forner 1 lliures
De l´arrendador  de la Guardia de la Fira i drets d´ella 90 lliures