Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Els regidors, els seus símbols de poder

interior col·legiata

interior col·legiata

Ara que ja hem analitzat l’estructura administrativa i política, i els problemes entre els dirigents del poder, ens agradaria tancar aquesta secció del blog parlant-vos de com aquesta gent es feia servir de tota una sèrie de símbols per al seu prestigi.  Aquí sols farem una breu introducció sobre el que respecta sobre tot als regidors, ja en l’apartat de societat veurem de forma més extensa en que consistien les classes i com es manifestaven socialment.

Un dels signes més buscat pels regidors era el patronatge eclesiàstic, o l’enterrament en alguna capella de l’església col·legial o d’alguna església important. Aquesta pràctica que era habitual entre les classes nobles, també era adoptada pels regidors, o pels qui compraven el títol de gentilhome. La seva finalitat era assimilar-se al status dels nobles.

En 1729 el futur regidor, Juan Bautista Llácer, per augmentar el seu prestigi i mèrits, va establir la fundació d’una dobla a la col·legiata. En 1753 el seu fill va aconseguir una capella en aquesta.  L’establiment de capelles va ser acceptat pel cabilde degut a les multituds sol·licituds, no sols de regidors, sinó també a persones adinerades, llauradors, comerciants,  o mercaders.

Una de les famílies més importants, els Cebrian van aconseguir una ratificació per a d.Antonio i D. Gaspar Cebrian, del cabilde en maig del 1753:

“la segunda capilla entrando por la puerta del Mercado, a mano derecha, con la condición que ha de construir retablo decente a sus costas para colocar a nuestra Señora de la Concepción.”

També ho sol·licitava gent de fóra, com Francisco Noguera de Carcaixent, a qui també se li va concedir. També ho demanaren canonges, amb idèntic resultat. Un altre llinatge important que ho sol·licità, foren els Pelegero, de fet aquesta família tenia des del segle XVII la seva capella en el Puig, però van demanar capelles en la Col·legiata.

Tot açò s’emmarca en un moment en el que s’està ampliant la col·legiata, que percep fons públics, des del Ajuntament, qui està invertint en obres civils i segons les ordenances de 1750 també ho podia fer en les religioses, però també des de privats, s’invertien fons per a assegurar-se el seu lloc. El que explica aquesta situació.

Els regidors també feien altres mostres en vida del seu prestigi, com per exemple era tot un prestigi ser portador del Penó Reial. Així mateix existia tot un protocol de comportament en determinades cerimònies que feien gala d’aquell boato, com per exemple la lectura d’una carta reial. Però totes aquestes qüestions referents a la noblesa i al seu aparell de prestigi s’analitzaran al apartat de societat, ja que ens serviran de mostra de com de diferents eren les classes altes de les baixes, i com els no nobles, volien assimilar-se a aquells.

El cas Aucejo, 1752

1452445_10203096115582870_451149208_n

vista des de Col·legiata Major, Xàtiva

D. Francisco Aucejo y Jover , el primer amb nomenament en el Despatx de Gràcia en 1750, junt amb alguns regidors de l’anterior pesquisa, 1743-1750. De nou tenim en escena l’actuació desmesurada  excessiva d’un alcalde major. Aquest que venia a substituir a l’alcalde anterior, designat per la càmera de Castella.

El 3 de gener de 1752, el maqués de Campo Villar va dirigir una queixa a D. Pedro Valdés, jutge visitador d ela ciutat, i aquest li va demanar que ho fera amb cura i per la via reservada. Aquest marqués va aconseguir el testimoni del dean, qui a més a més va demostrar com Aucejo volia cobrar per ser alcalde i corregidor, ja que mentre no es designés al nou corregidor, ell exercia com a corregidor interí. Això sempre s’havia denegat a tots els qui ho sol·licitaren. El dean de la col·legiata va aportar tota una bateria d’acusacions, en els que entrava en el seu comportament poc apropiat per al seu rang.

“ Des de que vino al empleo, se ha manejado poco reflexivo, codicioso, y no para guardar, sino para expender. Los personajes con los que se relaciona son de la peor catadura moral, su inclinación a la adulación lo llevan a actuaciones poco aceptables […] Y no diese como dio lugar a amistades que lo han conducido a cosas que son contra las bligaciones de él y la debida integridad de la adminsitración de justicia.”

Alguns l’adulaven per aconseguir benefici propi, com l’alferes Tomás Cebrián. Al alcalde també se li recriminava el seu estil de vida, les seues despeses desproporcionades, el seu caràcter ostentós. Això emmarcat amb una gent que no vivia una situació molt bona econòmicament. De fet se li acusava de voler casar-se en una dona d’una família destacada, no s’especifica quina, però que si més no li havia fet infinituds de regals. Segons el dean, el salari no donava per a tant. L’acusació era de corrupció, arreglant causes, judicis, i expedients per a beneficiar-se econòmicament. El dean també veia perillar l’equilibri polític i econòmic que beneficiava a la col·legiata.  Curiosament els que nombrava el dean, com a regidors que cooperaven en les activitats il·legals del alcalde, eren els involucrats en l’altra pesquisa.

Aucejo també va contar amb el recolzament d’altres institucions, com eren les comunitats religioses en la seua majoria, trinitaris, caputxinos, mercedaris, agustins i franciscans. Els que no l’ajudaren foren la col·legiata i els dominics. Hem d’interpretar aquestes causes dins del joc de fidelitats, interessos, lleialtats, etc. Això ens mostra com fins a avançada la primera meitat del 700, l’ajuntament va viure en una inestabilitat, política i econòmica, derivada dels conflictes que mantenien els seus màxims dirigents. Açò posava de manifest el seu lloc de superioritat en la societat on vivien, on cada personatge, cada grup aliat, o enfrontat, buscava el seu lloc baix lo polític i econòmic, així com la seua porció de poder en el municipi. Estem davant d’una societat molt rígida i jerarquitzada, que impedia molts cops la intervenció de gent més humil que es veia afectada per les decisions d’aquestes elits. Haurem d’esperar fins a la caiguda del Antic Règim, per a que les classes mitjanes puguen intervindre i tindre la seua dosi de protagonisme.

Si més no aquí acaba el nostre repàs per la senda política i administrativa. Per a concloure vos convidem a llegir l’ultima entrada dedicada als àmbits i símbols del poder i prestigi d’aquestes elits que ostentaren el poder. Esperem que aquest breu recorregut vos haja sigut d’interés.

*La imatge està extreta de: https://novabitacora.wordpress.com/2012/09/30/los-borja-en-xativa/#more-1004

Els regidors

 

Duc de Berwick.

Duc de Berwick.

Si be en la figura del corregidor parlarem de persones vinculades al àmbit militar i polític, mentre que l’alcalde major ho era del àmbit del dret. No obstant això, l’element de major pes eren els regidors, un cos que sobre estar supeditats, tingueren amplies facultats executives. De fet si es suspenia al corregidor o a l’alcalde major, el substituïa el regidor degà.

Començar de forma ex novo, partint d’una ciutat destrossada, i un caos organitzatiu, administratiu i econòmic. Fins avançada la centúria no va haver una distinció entre els regidors cavallers o nobles i ciutadans. San Felipe suposava un camp d’experimentació, de fet va ser aquí on es va instaurar per primera vegada el alferes major en 1740.

Ara la pregunta seria, qui era l’oligarquia urbana que ostentava el poder en San Felipe?

Primerament al decidir tornar alçar la ciutat sota el nom Nova Colònia de San Felipe, es posaren en els càrrecs més destacats als fidels borbònics. Destaca el fet que el monarca donara quatre regidories a perpetuïtat a nobles titulars, vinculats directament en la guerra, el duc de Berwick, Patricio Laules, Tobías de Burgo, i el marqués de Grimaldo. Aquest quatre, com ens dius María Carmen Irles, integraren la nòmina de noblesa titulada que accedia als oficis de regidors en València, després de València, San Felip fou el municipi amb més nobles titulats, cinc ducs, quatre marquesos, i un varo. Això confirma la política aristocratitzant. De fet a Macanaz se li encarrega l’elecció de la primera noblesa per al govern. Aquests ostentaren els càrrecs a través de tendents de regidor

Regidors Tendents
Duc de Berwick(títol perpetu de 1714): – D. Blas Jover (1720-172?)-D. Juan de Rivera de Albarracín (1731-1734)

-D. Joaquin Jiménez (1740-1744)

-D. Patricio Lacy (1748-1768)

-D. Tomás Jacinto Aliaga y Blesa (1768-1786)

-D. Raymundo Ferrer (1789-1795)

D. Tobías del Burgo(títol perpetu de 1714): -D. José Jiménez (1719-1749)-D. Francisco Egea (1750-1756)

-D. Carlos Ruiz de Alarcón (1756-1787)

-D. Carlos Fernando Ruiz de Alarcón (1787-?)

D. José Grimaldo, marqués de Grimaldo(títol perpetu de 1714): -D. Manuel Jordán y Sierra (1715-1751)-D. Pedro Jordán de Pujasons (1751-1760)

-D. Pedro Jimeno y Puig (1760-1776)

-D. Vicente Olcina (1776-1804)

-D. Esteban Chaix (1805-?)

-D. Mariano Magraner (1816-?)

D. Patricio Laules(títol perpetu de 1714): -D. Gregorio Pérez (1714-1725)-D. Enrique Menor (1726-?)

-D. Jaime Pelegero y Burguera (1756-1760)

-D. Pascual María Alonso y Pelegero (1796-?)

 

Però a partir de l’any 1730, per les necessitats econòmiques de la monarquia, s’inicia un procés d’oligarquització de la classe dirigent:

  • Continuïtat de les nissagues familiars (terratinents i financers amb censals, professions: metges, advocats…)
  • Personatges de rang inferior que compren regidories, provenien del comerç i d’oficis mecànics que s’havien anat ennoblint.

Tot això comporta a la consolidació d’una oligarquia urbana, que se configura com a classe dirigent, reforçada per l’endogàmia i els llaços de parentesc, se solien traspassar els oficis de pares a fills. De fet si hi havia una ombra de dubte de fidelitat, se’l suprimia com va ser el cas de  Antonio Llinás, per poder tenir avantpassat austriacistes.

La poca quantitat de regidors en San Felip respon als pocs individus disponibles en funció de lleialtat al monarca. A partir del 1714-1716 va començar a normalitzar-se la cosa. El problema es que les disputes per ocupar les places en la classe de cavallers foren constants. A més a més a l’antiga noblesa, se li va anar afegint una nova, més els gentilhomes, que pledejaven per ocupar el seu ofici en classe de nobles.

En el informe de l’any 1757, el corregidor sol·licità al regidor Pedro Jordán, fill del que també fora regidor, Manuel Jordán, respecte de diversos pretendents al reconeixement d’igualtat entre regidors cavallers, i ciutadans, entre els que estava el regidor Francisco Egea, que ho era en qualitat de tendent de Tobías Burgo. En el informe, s’oposava a que els pretendents a ser considerats en classe de nobles, tenint eixe títol de tal, però exercint una regidoria en la de ciutadans, s’equiparaven a ells.

Per a concloure aquesta part voliem remarcar que a aquests problemes s’ajunten altres com la venta de càrrecs, disputes per les places, el cas de les classes nobles i de cavallers com hem anomenat abans. Així com l’endogamia, entre d’altres. Però com sols podem donar unes pincellades en aquest breu espai que comporta un blog, vos animem a llegir l’obra de Isaïes Blesa, del qual hem pogut extraure tots aquests detalls, les llistes de regidors que ens mostra estan extretes dels diversos arxius, de la ciutat, del regne de València, i inclós algunes del arxiu nacional.