Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Societat al segle XVIII

Societat camperola

Societat camperola

A finals de l’Edat Moderna, al País Valencià hi ha una  persistència de la dicotomia entre senyors propietaris de la terra i amb amplis poders jurisdiccionals, i els vassalls llauradors que la cultivaven. En aquest  moment apareix un grup intermedi de propietaris i rendistes, reclutats de la baixa noblesa, la oligarquia ciutadana i la classe alta dels llauradors.

A finals del XVIII el  86% de los nuclis urbans i més del 60% dels habitants del país s´encontraven baix la jurisdicció dels senyors. Parlem d´un mapa sense apanes modificacions des de finals de l´ Edat Mitja, a excepció de les donacions fetes per Felip V com a premi per l´ implicació de militars i nobles en la Guerra de Successió.

Hi haurà diferents tipus de senyorius:

–          Els laics, eren un 69% de població del país,  casi la meitat de la població.

–           Eclesiàstics i d’ordes militars, 17% dels llocs i tenien una població de 12,5%.

–          Per últim el reialenc suposava un 14% de los nuclis urbans i el 40% de la població.

Després de diferents lligams matrimonials, molts dels títols valencians i les seues possessions pesaren a mans de la noblesa castellana i andalusa.

 Els llauradors sofreixen una estratificació generalitzada pel procés de acumulació i concentració de la propietat. Per una part, tenim llauradors acomodados, propietaris o que tenen emfiteusi de grans explotacions, i dotats de animals de feina, graners per a emmagatzemar la collita i un ampli equipament agrícola. Per altre costat, els jornalers, desproveïts de terres pròpies i forçats a vendre diàriament la seua força de treball. Entre ambdós, els xicotets emfitèutics, els arrendataris i els que recorrien contínuament al treball assalariat.

En el cens de Floridablanca (1786) podem veure que els llauradors formen el 70% de la població activa (160.000 de 230.000), m’entres que els jornalers el 35% de la població activa (80.000).  En les comarques del sud, la proporció de jornalers era de 2/3.

 Es consoliden una capa de propietaris i emfiteutes acomodats enriquits pel comerç de productes agraris, el arrendament de rendes, el monopoli senyorial i  inclòs el préstec usurari.  D´ella eixirà bona part de la nova burgesia agrària i comercial, així com els càrrecs del govern municipal. Aquestos comporten un bloc unitari, a pesar de les grans diferencies internes. Estan liderats pels més rics i conscienciats.

Antecedents; el segle XVII

expulsion

expulsió dels moriscs

El segle XVII es caracteritza per sofrir un gran retrocés en el arc Mediterrani, sent especialment dur en el País Valencià, que va sofrir un destacat perdua de població per l’expulsió dels morisc, el que suposa la transformació de les estructures socials i econòmiques.

L´ expulsió morisca va ser una decisió fundamentalment política, a pesar dels factors econòmics, culturals i ideològics. L´orde es va donar el 4 d´abril de 1609, començant pel Regne de València perquè la noblesa valenciana era la més dòcil a la Corona. En total en el cas del País Valencià va ser al voltant de 125.000 i 13.000 les baixes (sumant els morts i fugits als 117.464 embarcats). Parlem d´una eliminació un terç de la població del regne (estimada abans en 400.000 habitants), provocant conseqüències immediates ja que la societat morisca estava formada per artesans, dominaven l´aigua i les arts, el que va significar el empobriment de moltes zones del regne. A més la societat morisca intel·lectual també va ser expulsada, per tant, tot el focus cultural va abandonar el territori. Aquest fet es perquè estem parlant d´un grup social sempre vist amb recel; es dubtava de la seua carència cristiana. Per tant, l´ expulsió és un factor de pes en la recessió del segle XVII.

Altre grup social eren els nobles, aquestos tenen dificultats en la primera meitat del segle XVII, ja que es veuen afectats per l´expulsió perdent una part substanciosa de les seues rendes, per el que tenen que disposar de censals. El censal  va ser el principal mitjà de  vida de rendes de la població urbana, ja que el model de vida aristocràtic del segle XVII suposava un elevat nivell de vida, per el que es necessitava molts diners en efectiu, venent-se a partir del regnat de Felip IV abundants títols nobiliaris. En aquest moment sols hi ha dos Grans de Espanya: els ducs de Gandia i Segorbe. L’estabilitat econòmica no arribarà  fins a final de segle.

El model de vida aristocràtic estava en creixença.  Aquest grup social es diferenciava per certs elements exclusius com algunes festes públiques o les corregudes de bous. Tenien els seus propis espectacles elitistes, com les comèdies. Els nobles adoptaren el castellà, deixant el valencià per a llegua del poble, era una forma  de diferenciar el seu estatus públic. A més, els actes socials es donen envolts en rigorosa etiqueta, s´ assignen diferents espais a totes les persones, donant-se freqüents conflictes per temes de protocol entre les autoritats del regne (jurats, virrei, governador, justícies).

Per altra banda, hi ha un ideal social del honor: qualsevol greuge podia donar lloc a un enfrontament de clans, sobretot, si havia també per mig interessos econòmics i polítics.

Al mateix temps, l´opinió pública comença a cobrar força. Es creen tertúlies de saló o en les places de mercats i esglésies o expressada en cartells, encara que estaven prohibits. També hi han freqüents crítiques anònimes, inclòs  encontra el rei.

Respecte l’Església, els púlpits continuaren sent un mitjà de difusió ideològica. Buscaven l´impacte sensitiu en els fidels més que aportar explicacions sobre el més enllà. Per València s´impregna una onada de corrents il·luministes o quietistes (Antonio Sobrino i Miguel de Molinos), és una onada de misticisme, sobretot femení, hi ha nombroses beates. Apareixen també, ciutats eclesials com València, Xàtiva i Oriola. Per últim, els actes de fe de la Inquisició tenen molta repercussió, tracten d´ instruir al poble , de senyalar els límits al quals poden apropar-se. Tenen un caràcter “pedagògic” per a la població.

Finalment,  es donen diferents disturbis populars puntuals (1663,1672,1689) a causa de la fam i la pressió fiscal que tenien que suportar.  El punt màxim serà la Segona Germania