Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

La societat xativina front al terratrèmol de 1748

En aquest període no va ser possible prevenir el que anava a passar, això provocà una gran sorpresa en tota la població. Al contrari que el que passa amb una epidèmia, o una inundació, són coses que s’esperen, i es prevenen. Per tant la gent sentia un pànic generalitzat, que provocava el desig de fugir al camp, i això provocava una paralització de la vida econòmica urbana.

Les autoritats van tindre un paper important, no sols a nivell de detectar els desperfectes, sinó alhora de tranquilitzar a la gent. Es proposaven vies per a la reconstrucció, i tractaren que fos de la forma més ràpida possible.

Però el gran sisme del segle es va produir a Lisboa el 1755. Apart de tots els danys, això va  generar tota una literatura sobre el tema, on es mesclava contingut científic, en una religiositat apocalíptica, combinat en els sermons dels predicadors o dels pàrrocs de cada poble. Per a frenar el que tot això suposava en la psicologia d’aquesta gent s’utilitzaven, imatges sagrades, processons, rogatives, o inclòs vocacions a sants com Felip Neri.

En el cas de la vila de Sant Felip, el cronista Perales ens diu que per a març, els habitants ja consideraven que havia passat el perill, i de fet van tornar a les seues cases. Però en els moments de més pànic, la ciutat havia quedat deserta.

“Los habitantes de Xàtiva huyeron de la ciudad porque pensaban que la tierra no estaba fija en su centro.” J.B. Perales.

Processó de gràcies a nostra senyora de San Lorenzo, per la salut de la reina Margarita d'Austria

Processó de gràcies a nostra senyora de San Lorenzo, per la salut de la reina Margarita d’Austria

Aquest tipus de comportaments, encara que l’entenem dins del pànic del moment, és difícil d’entendre si pensen en que ja hi ha un cert nivell científic. A més, si llegim el testimoni d’algunes ciutats, accepten aquest “mal” com el menys mal, per exemple el cas de que en alguns llocs al desplomar-se edificis es salvaren persones, o figures de sants, ho interpretaren com una acció divina. En llocs com Alcoi, on es va sentir el terratrèmol amb poca intensitat també ho vincularen amb la divina providència.

Aquestes actituds seguien estant present dins de les classes populars, així com l’ús d’imatges i rogatives per aplacar la ira de Déu. De fet a Xàtiva trobem un text de Pedro Valdés al duc de Caylús.

verge de la Seu

verge de la Seu

“Se refuerza la piedad en continuas rogativas: está expuesto el Santísimo en todas las iglesias y especialmente noche día en la colegial. Ayer se hizo una general rogativa, habiendo sacado a esta soberana y milagrosa imagen  de Nuestra Señora de la Seo, al san Cristo de la iglesia del Carmen, y crea VE que es misericordia especialísima de Dios, según lo que he visto y se ve, no haberse arruinado la ciudad, lo que nos hace confiar que nos libertará del todo de este infortunio.”

Les rogatives es van prolongar fins al 2 d’abril, però nous tremolors provocaren la ruina total del convent de les Clarisses. Es van traslladar les monges a València, i no tornaren fins a novembre quan ja havien reedificat el convent.

Un dels grans problemes de fons era el desconeixement des del punt de vista científic dels fenòmens tel·lúrics. Continuava en la consciència popular la tesi aristotèlica, de que hi havien vents que habitaven dins la terra, i al intentar eixir, la sacudien. Durant l’edat mitjana es va utilitzar l’argument de que Déu com a guardià del món podia utilitzar el seu poder per a mostrar el seu descontent. En la segona meitat del XVII dins de les teories organicistes on el foc era un element de l’estructura de la terra, que s’interpretava com un organisme viu com el ser humà. Estes idees penetraren en Espanya, i seguien vigents en el segle XVIII quan va passar el terratrèmol, com es pot comprovar en un tractat de Torres Villaroel que va escriure just després d’aquest terratrèmol seguint estes teories. Això explica les dificultats científiques per a explicar aquests esdeveniments, el que provoca també les actituds populars, que optaren per encomanar-se a Déu i als Sants, tenint també present la influència de l’Església en el segle XVIII.

Els projectes de reforma per a la futura Catedral

Projecte de façana de Jaume Pérez

Projecte de façana de Jaume Pérez

La Seu com ja hem dit diverses vegades és un dels edificis, sinó el més junt al castell, més emblemàtic de la ciutat. Va estar a punt de ser catedral al segle XVIII. Aquest edifici que s’alça sobre una mesquita, sofreix diferents transformacions al llarg de tota l’època moderna, nosaltres degut al nostre espai cronològic ens centrarem en mostrar algunes aspectes del segle XVIII. Deguem posar sobre avís que la profunda informació ens fa seleccionar alguns aspectes, és impossible comentar en una sola entrada totes les innovacions.

Durant els anys 1685-1705 l’autor de la fàbrica de la Seu és mossèn Juan Blay Aparisi i Polop, algunes fonts diuen que era professor de matemàtiques i regent de l’obra. És en aquest moment quan s’engrossien els pilars en la intersecció de la capçalera amb el creuer, per a sostenir una gran cúpula sobre tambor o cos de llums sobre un creuer d’allargats braços. Esta cúpula degué de ser la que després afloraria dissenyada en el projecte de Fra Alberto Pina en 1760, i en el de Jaume Pérez per a la façana del any 1778, realitzat a partir d’un altre de Ortiz, quan encara no estava construïda la cúpula.

Un altre element interessant és la culminació del parament de la sala capitular i la sagristia en l’any 1700, on Aparisi va proposar un  artifici, utilitzant els seus coneixements geomètrics, amb una traça obliqua obliga a una cantonada i artificial visió ortogonal des dels peus de la façana.

Si avancem una mica en el temps immediatament pensem en el context de la guerra. Però contràriament al que es puga pensar, aquest edifici no va sofrir quasi el incendi. Però les obres no es varen reprendre fins al 1728, quan es va caure part del sostre. Això provoca un compendi de qüestions estructurals, compositives, i constructives de procedir arquitectònics. Que no és més que un procés pel que estan passant moltes altres obres de l’època.

El nou encarregat seria el prevere Mossèn Casimiro Medina Urios, xativí. Per a les reparacions es va acudir als obrers religiosos de sant Onofre. Després entre 1730-1732 es reprenen els mecanismes burocràtics per aconseguir finançament i poder continuar l’obra. No sabien si tancar el ja fet, el presbiteri, i el creuer, o si prosseguir en les naus. Es va acudir a un expert, el novator Juan Bautista Corachán, qui va intervenir en les decisions sobre la reconstrucció de la ciutat, junt amb el matemàtic Tomás Vicente Tosca.

Les obres que va indicar Corachán, foren dutes a terme pel mestre major de les Reals obres de Sa Majestat, José Sierra. Ordenà el tancament del presbiteri. en el 1734 se li va encarregar la part del cor i dos atris.

Fou en aquest moment quan es va fer la decoració barroca del casc de la volta del presbiteri, el propi José Sierra ens diu:

“En el estado de luzir y adornar la capilla mayor y su claustro”

Perfil del projecte d'Alberto Pina 1760

Perfil del projecte d’Alberto Pina 1760

En 1745 es va encarregar pintar les petxines a José Vergara. Malgrat que la cúpula encara no s’havia tancat. Un any més tard es feia notar la necessitat d’actuar en les naus, per asegurar lo recent construït, sobre tot en la part en la que colinda la nau central en el creuer.

El següent arquitecte que anem a nombrar és Fra José Alberto Pina (1693-1772). A ell se li van encarregar totes les obres civils, militars, religioses, o públiques, en els anys centrals del segle XVIII a Xàtiva. Però el seu prestigi el va aconseguir en la seua intervenció en la Seu, de la que es duia fent càrrec des del 1738 seguint el dissenyat per Corachán. Van ser uns anys clau, per què és en 1760 quan demana la catedralitat. Va fer un esquema de tres naus, amb capelles laterals.

Planta de Fra Alberto Pina, 1760

Planta de Fra Alberto Pina, 1760

A ell se li deuen part dels exteriors arcbotants que contraresten l’empenta de la volta de la nau. Per algunes capelles va utilitzar voltes vaídes artesonades de secció rectangular, tornant a les maneres del set-cents, ja que era un moment on totes les construccions es feien en els revestiments decorats en guix.

Després del terratrèmol de 1748 Pina va fer diversos informes on explica els danys dels diferents edificis. Pina ja enunciava el cas de la col·legiata, la qual s’havia construit en alguns moments amb una fàbrica ràpida. Explicava la presència d’esquerdes en els pilars, arcs, voltes del creuer, petxines, i en les voltes del transepte, des d’abans del terratrèmol.  Deia com la col·locació del guix era difícil, ja que causava inflaments grans i desplomaments i esquerdes.

El terratrèmol per la seua banda va fer caure dos de les creus en la façana nord  sud, ocasionant ruptures en el sostre, i va acréixer les esquerdes.

Pina va continuar després del terratrèmol, i en 1750 va dissenyar el retaule major, que continua amb certes modificacions, ja que va ser parcialment destruït en la Guerra Civil.

A ell li va tocar presentar un projecte complet amb la planta i perfil, per a fer de Xàtiva el cap visible de la nova diòcesis. En els informes es deia:

“La fabrica de la iglesia nueva es magnífica, toda de piedra labrada al estilo dórico, yy sus dimensiones exceden a las de la catedral de Valencia.”

Altar major, Seu

Altar major, Seu