Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII

Colonia Nueva de San Felipe

Un viatge per la Xàtiva del segle XVIII - Colonia Nueva de San Felipe

Els projectes de reforma per a la futura Catedral

Projecte de façana de Jaume Pérez

Projecte de façana de Jaume Pérez

La Seu com ja hem dit diverses vegades és un dels edificis, sinó el més junt al castell, més emblemàtic de la ciutat. Va estar a punt de ser catedral al segle XVIII. Aquest edifici que s’alça sobre una mesquita, sofreix diferents transformacions al llarg de tota l’època moderna, nosaltres degut al nostre espai cronològic ens centrarem en mostrar algunes aspectes del segle XVIII. Deguem posar sobre avís que la profunda informació ens fa seleccionar alguns aspectes, és impossible comentar en una sola entrada totes les innovacions.

Durant els anys 1685-1705 l’autor de la fàbrica de la Seu és mossèn Juan Blay Aparisi i Polop, algunes fonts diuen que era professor de matemàtiques i regent de l’obra. És en aquest moment quan s’engrossien els pilars en la intersecció de la capçalera amb el creuer, per a sostenir una gran cúpula sobre tambor o cos de llums sobre un creuer d’allargats braços. Esta cúpula degué de ser la que després afloraria dissenyada en el projecte de Fra Alberto Pina en 1760, i en el de Jaume Pérez per a la façana del any 1778, realitzat a partir d’un altre de Ortiz, quan encara no estava construïda la cúpula.

Un altre element interessant és la culminació del parament de la sala capitular i la sagristia en l’any 1700, on Aparisi va proposar un  artifici, utilitzant els seus coneixements geomètrics, amb una traça obliqua obliga a una cantonada i artificial visió ortogonal des dels peus de la façana.

Si avancem una mica en el temps immediatament pensem en el context de la guerra. Però contràriament al que es puga pensar, aquest edifici no va sofrir quasi el incendi. Però les obres no es varen reprendre fins al 1728, quan es va caure part del sostre. Això provoca un compendi de qüestions estructurals, compositives, i constructives de procedir arquitectònics. Que no és més que un procés pel que estan passant moltes altres obres de l’època.

El nou encarregat seria el prevere Mossèn Casimiro Medina Urios, xativí. Per a les reparacions es va acudir als obrers religiosos de sant Onofre. Després entre 1730-1732 es reprenen els mecanismes burocràtics per aconseguir finançament i poder continuar l’obra. No sabien si tancar el ja fet, el presbiteri, i el creuer, o si prosseguir en les naus. Es va acudir a un expert, el novator Juan Bautista Corachán, qui va intervenir en les decisions sobre la reconstrucció de la ciutat, junt amb el matemàtic Tomás Vicente Tosca.

Les obres que va indicar Corachán, foren dutes a terme pel mestre major de les Reals obres de Sa Majestat, José Sierra. Ordenà el tancament del presbiteri. en el 1734 se li va encarregar la part del cor i dos atris.

Fou en aquest moment quan es va fer la decoració barroca del casc de la volta del presbiteri, el propi José Sierra ens diu:

“En el estado de luzir y adornar la capilla mayor y su claustro”

Perfil del projecte d'Alberto Pina 1760

Perfil del projecte d’Alberto Pina 1760

En 1745 es va encarregar pintar les petxines a José Vergara. Malgrat que la cúpula encara no s’havia tancat. Un any més tard es feia notar la necessitat d’actuar en les naus, per asegurar lo recent construït, sobre tot en la part en la que colinda la nau central en el creuer.

El següent arquitecte que anem a nombrar és Fra José Alberto Pina (1693-1772). A ell se li van encarregar totes les obres civils, militars, religioses, o públiques, en els anys centrals del segle XVIII a Xàtiva. Però el seu prestigi el va aconseguir en la seua intervenció en la Seu, de la que es duia fent càrrec des del 1738 seguint el dissenyat per Corachán. Van ser uns anys clau, per què és en 1760 quan demana la catedralitat. Va fer un esquema de tres naus, amb capelles laterals.

Planta de Fra Alberto Pina, 1760

Planta de Fra Alberto Pina, 1760

A ell se li deuen part dels exteriors arcbotants que contraresten l’empenta de la volta de la nau. Per algunes capelles va utilitzar voltes vaídes artesonades de secció rectangular, tornant a les maneres del set-cents, ja que era un moment on totes les construccions es feien en els revestiments decorats en guix.

Després del terratrèmol de 1748 Pina va fer diversos informes on explica els danys dels diferents edificis. Pina ja enunciava el cas de la col·legiata, la qual s’havia construit en alguns moments amb una fàbrica ràpida. Explicava la presència d’esquerdes en els pilars, arcs, voltes del creuer, petxines, i en les voltes del transepte, des d’abans del terratrèmol.  Deia com la col·locació del guix era difícil, ja que causava inflaments grans i desplomaments i esquerdes.

El terratrèmol per la seua banda va fer caure dos de les creus en la façana nord  sud, ocasionant ruptures en el sostre, i va acréixer les esquerdes.

Pina va continuar després del terratrèmol, i en 1750 va dissenyar el retaule major, que continua amb certes modificacions, ja que va ser parcialment destruït en la Guerra Civil.

A ell li va tocar presentar un projecte complet amb la planta i perfil, per a fer de Xàtiva el cap visible de la nova diòcesis. En els informes es deia:

“La fabrica de la iglesia nueva es magnífica, toda de piedra labrada al estilo dórico, yy sus dimensiones exceden a las de la catedral de Valencia.”

Altar major, Seu

Altar major, Seu

La pèrdua definitiva de la catedralitat

Mapa de l'arxidiòcesi de València amb les indicacions de San Felipe de Xàtiva per al seu bisbat, 1761.

Mapa de l’arxidiòcesi de València amb les indicacions de San Felipe de Xàtiva per al seu bisbat, 1761.

En 1760 es reprodueix la pretensió de ser catedral, ja no eren sols representants o sol·licitants ambos cabildos civils i eclesiàstics, també les comunitats religioses, i els prelats monàstics de San Felip hagueren d’enfrontar-se amb la rèplica del cabildo de València. Contrarèplica del advocat dels consells de Madrid, Pedro Laforcada en 1761. Al final va resultar un gran treball i un cost econòmic alt, que va derivar en un mal resultat.

” El ayuntamiento de San Felipe recurre con veneración a los pies de V.M. anhelando el reintegro del honor ilustre de la silla episcopal que gozó hasta la dominación sarracena, a cuyo cristiano fin ha instado frecuentemente dicha reintegración proponiéndola con poderosas razones, en distintas fechas de siglos anteriores; razones acrecentadas en el presente y cesados los obstáculos que hasta ahora impidiern el logro de tan justa pretensión, adelantándose al ayuntamiento el cabildo eclesiástico con el mismo celo que la ciudad, que bien pudiera remitirse a las causas alegadas por aquél.

La razón principal de este intento es que la diócesis de esta población y su distrito fue propia desde la primitiva Iglesia hasta la dominación árabe, y así vemos como asistió Muto y demás sucesivos obispos de Sétabis a los concilios de Toledo. Según carta de Felipe II a su embajador en Roma en 1596, la catedral setabina data del pontificado de San Silvestre e imperio de Constantino Magno. A continuación defiende histórica y legalmente el derecho de postliminio a favor del obispado de Xàtiva. Ponderando a esta ciudad como digna del honor episcopal, recuerda que los sarracenos conservaron su antigua fama como lo atestigua el moro Razis en su descripción de España en 977, y el Nubiense en su Geografía la celebró de vistosa, circuida de asunto. […]” Memorial del Ajuntament, 1760.

Memorial 1760 (accés a part del document)

Memorial 1760 (accés a part del document)

El 17 de novembre de 1761 arriben a Madrid els exemplars de la sol·licitud de catedralicitat, representada per l’ajuntament al rei, i s’acorda el seu repartiment a canonges, regidors, convents, personalitats, i corporacions de la ciutat, per conducte de les comissions.

4 desembre 1762, es va rebre en l’ajuntament la carta del secretari reial de la càmera, Nicolás Manzano y Marañón. Declarava que no hi havia lloc a la instància que feu aquesta ciutat per a que l’església Colegial fora erigida catedral. Imposa a aquesta perpetu silenci i mana que no s’admetia cap més memorial ni representació en el assumpte.

En 1769 en la sessió municipal es va acordar donar una comissió al regidor Francisco Cebrián per a que remetira el memorial per mitjà de Sr. D. Manuel de Roca, secretar de Gracia i Justícia, al rei Carles III, sobre l’expedient de la catedralicitat. Per correu es va conèixer la mort del arquebisbe de la diòcesi, i com ni el difunt prelat, ni els dos bisbes auxiliars seus anares a visitar l’església de Xàtiva ni res. Cebrián tracta de parlar amb el canonge racional, i després amb els dos cabildos. També li escrigué al confessor del rei.

Fins que no va arribar el segle XIX, durant l’època constitucional foren ateses les pretensions del cabilde colegial i del ajuntament, gracies al patriotisme i influencies d’un fill ilustre de la ciutat. Acordada en corts la restauració de la Seu xativina pel decret del 25 d’abril 1814, i després de l’espera feta per l’absolutisme de Ferran VII, es van acabar les gestions. Però malauradament 1822 durant la breu efectivitat de la província de Xàtiva, cregut de la bula pontifícia designà per a la provisió del bisbat a J. L. Villanueva, qui en setembre fou nombrat ministre plenipotenciari d’Espanya fou manat a la cúria romana. La cúria el va mirar amb una prevenció, al il·lustre diputat d’unes corts liberals. Aquella meritíssima feina del bisbat xativí no va deixar de ser una il·lusió. Al triomfar la reacció pel decret del 30 de Setembre de 1823 Ferran VII va declarar nul tot el que havien fet les corts des del 7 de març de 1820. I així es va esfumar el somni de la catedralicitat i capitalitat de Xàtiva, que tornà a rebre el nom de San Felipe, i va ser obligada a celebrar la festa de la llibertat del seu rei.

laseu

Sobre aquesta qüestió hi ha una amplia informació en el llibre de Vicente Boix, Xátiva. Nosaltres hem estret un breu resum del que ens conta Sarthou, per mostrar un poc el complicat assumpte que finalment es tornà una mera il·lusió. És interessant observar tota la informació que hi ha al respecte, però resulta massa voluminosa per a tractar-la en aquest espai.

La qüestió de la catedralitat de Xàtiva, els antecedents

23022013055.jpgPer a entendre les propostes plenes de passió que es fan durant el segle XVIII per a que Xàtiva obtinga un bisbat, hem de fer una entrada que explique de manera breu com naix i avança aquesta qüestió des de l’edat mitjana, fins arribar al nostre segle. Tot comença pel reial privilegi del 30 d’Abril de 1377, en el qual el rei Pere dóna esperances d’erigir la església major en catedral:

“Promitens vobis pro afecta concesionis huyus modi cuod faciemus et tractarimus cud domine summo pontifice cui pro inde certum nunciam intendimus nunciare cuod ipse ordinet incivitate ipsam sedem et eclesiam cathedralem providendo in ibi de episcopo qui episcopatum habeat sub certis libitationibus terminatum datumque certis redditibus prou dictus dominus Papa providerit seu ordinament faciendum.”

Un cop Xàtiva fou reconquerida pels cristians, Jaume I, no li van tornar la seva antiga catedralitat com a València, ja que Xàtiva fou conquerida amb molt d’esforç. Això provocà certs pactes amb els musulmans, els quals quedaren com a propietaris del castell menor.

Ja en 1351 la ciutat insisteix en que la seua parròquia major fossi col·legiata. Hi hagueren cartes per al bisbe de València, i per a que el rei li ho fes enviar al Papa. Pedro II va manifestar que ja estava preparant les instruccions per a que l’erigiren no col·legiata, sinó CATEDRAL, tal i com havia promès en 1347 quan la va erigir com a ciutat. El 30 d’Abril de1377 per privilegi la ciutat rep el títol de CIUTAT, li va donar esperances de fer-la catedral.

Temps després, Martí l’Humà suplica al Papa Luna la creació de nous bisbats, entre ells el de Xàtiva. El 3 de juny de 1409 dilucida l’assumpte en el consell, ja que tenia al representant prop de la cort pontifícia, a principis d’any manà a l’ambaixada al pontifici, i escrigué la carta al monarca, i Xàtiva manà com a missatger a J. Guardia, qui havia de tornar a la ciutat si no s’aconseguia el nou bisbat. En 1414 per bula de Benedicte XIII la església major de Xàtiva passa a ser col·legiata.

Quan va anar a Xàtiva Rodrigo Borja en 1433, li van demanar la restitució de la catedralicitat:

“e respost Ell, ser fill e natural de aquesta ciutat  e que la tenia en tant amor e memoria que per tot son poder faria fos complaguda del cuplicat, e que fos deixat a son carrech. Llibre de jurats de l’Arxiu de Xàtiva.”

En 1594 renaix novament la pretensió, durant el regnat de Felip II, qui va contestar al cabilde setabense desde el Pardo, per carta el 29 de novembre de 1594:

“Venerables y amados nuestros: El canónigo Oltra, síndico de esa iglesia colegial y ciudad de Xàtiva, me dió vuestra carta de su creencia y explicándola de palabra y por escrito me ha presentado las razones que hay para erigir en catedral esa iglesia; y habiéndolo mandado miar con la atención que obliga la calidad del negocio, siendo de tanta consideración como es, he mandado suspender la plática por ahora; y así se ha respondido al canónigo Oltra y dádole licencia para que se vuelva; y os agradezco el celo con que atendéis el aumento de esa iglesia. -yo el Rey-.”

En 1617, davant de la cort de Felip III, la ciutat repeteix la seua solicitut. El consell d’Aragó la va admetre, i es despatxaren cartes reials al virrei i a la reial Audiència, però el informe no es va arribar a fer, malgrat que les cartes es repetiren; en 1626 davant de Felip IV, en les corts de Monzón l’estament militar va fer pròpia en acte de corts l’aspiració xativina.

“La ciudad de Xàtiva, en tiempo de los godos, fue catedral insigne y los obispos de ella florecieron mucho en santidad y asistieron a los concilios toledanos. Es ciudad populosa y la segunda del reino. tiene la gobernación muy dilatada y de muchos pueblos; y un breve de su santidad Gregorio XIII para que haya en ella oficial foráneo; dos hijos papas: Calixto III, que concedió a la corona real el patronazgo de los obispados de España, y otro, Alejandro VI, que concedió a dicha corona la conquista de las Indias. Ha producido 9 cardenales, 28 obispos, 3 maestres de Montesa, y uno de Rodas. Tiene 11 conventos, mucha caballería y una insigne colegial. En consideración de todo ello, lo cual suplica a V.M. el dicho brazo militar sea de su real servicio mandar honrar dicha ciudad con que haya obispo en ella y con título de catedral […] Y para dicho efecto mande V.M.  interceder con S.S. y dar sus cartas reales al embajador de Roma para que procure bulas apostólicas de Su Santidad para dicha nueva erección.”

Però va ser al segle XVIII on es reprenen aquestes pretensions amb una major força, potser com a reacció a les lluites religioses del segle anterior. Com veurem a la següent entrada.