Categories

Empirismo

En primer lugar vamos a definir el concepto. El empirismo es la tendencia filosófica que considera la experiencia como criterio o norma de verdad en el conocimiento. Como tal, se refiere a la experiencia (del término griego empiria) en su segundo significado:

– No es participación personal en situaciones repetibles (con significado personal y subjetivo).

– Sino que la experiencia repetida de ciertas situaciones nos ofrece un criterio (objetivo e impersonal) para conocer las cosas o las situaciones.

El empirismo se caracteriza por dos aspectos fundamentales:

1. Niega la absolutización de la verdad, o como mínimo, niega que la verdad absoluta sea accesible al hombre.

2. Reconoce que toda verdad debe ser puesta a prueba y a partir de la experiencia, puede eventualmente ser modificada, corregida o abandonada.

No se opone de ninguna manera a la razón, pero niega la pretensión de establecer verdades necesarias, es decir, verdades que valgan de una manera tan absoluta que se haga innecesaria, absurda o contradictoria su verifiación o control. La mayor parte del tiempo actuamos o pensamos de manera empírica. Esperamos que sucedan las cosas más por hábito o costumbre que por razonamiento cíentífico. En este sentido, empirismo se contrapone al racionalismo.

Como movimiento podemos señalar cuatro grandes ideas en el conjunto del empirismo (en catalán):

1.-La negació de qualsevol mena d’idees innates:

No hi ha cap coneixement que pugui ser independent de l’experiència, no hi ha cap coneixement que pugui ser independent de les dades sensibles.

Cada idea que tenim per abstracta que pugui semblar ha de posseir un fonament en el coneixement aportat pels sentits.

Els empiristes defensen, tots, la teoria de la Tabula Rasa: el llenç en blanc. Quan naixem som com un llenç en blanc o com una capsa buida i és la diferent experiència de cadascú que va pintant el quadre o que va omplint la capsa. Quan naixem “estem en blanc”, l’experiència ens permet posteriorment elaborar idees captades o construïdes a partir de les impressions. Sense dades sensibles l’enteniment no disposaria de cap mena de coneixement. L’enteniment no pot espontàniament aportar cap idea. No posseïm idees innates.

2.-L’establiment de l’evidència sensible com a únic criteri gnoseològic [de coneixement] de veritat:

Per als cartesians (racionalistes) una idea era veritat quan la ment la considerava clara i distinta; en canvi els empiristes afirmaran que l’únic criteri que ens permet distingir el veritable del fals és l’evidència de la dada sensible. Sé que una idea és veritat quan puc dir de quina impressió prové [principi de la còpia].

3.-Cal rebutjar com a il·legítim qualsevol contingut de consciència que no tingui un correlat (implicació) en l’experiència:

Per tant la Metafísica és un coneixement il·legítim: Ex: La idea de “blau” és certa perquè jo puc assenyalar coses que són blaves. En canvi la idea de “substància” és falsa perquè no prové de cap experiència sensible.

Hume afirmarà que la Metafísica és falsa perquè no trobem enlloc els orígens (fonaments) sensibles de conceptes com “substància”, “causa”, “jo”, .etc.

4.-Negació de la possibilitat d’un coneixement universal i necessari:

A través del coneixement sensible només copsem éssers mutables i canviants i, per tant, els empiristes afirmen que tot el que ens arriba pels sentits és sempre fluctuable, canviant. Ex: Jo no puc dir: “En Joan és amic meu” perquè jo no tinc l’experiència de que en Joan sigui amic meu en el futur. Només puc dir, en tot cas, que: “per ara, en Joan és amic meu”.



Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *