Tots sabem que un sibarita és aquell a qui agrada la bona vida i el luxe. El diccionari de l’Institut el defineix així: «Donat a les blandícies i als refinaments d’una vida regalada.» El diccionari de l’Enciclopèdia, més extensament, diu: «Dit de la persona de gustos refinats, donat a les blandícies i als refinaments d’una vida regalada i que s’envolta d’una comoditat i d’un luxe excessius.» El que potser ja no és tan conegut és que originàriament aquest mot era un gentilici de la ciutat de Síbaris.
També hem sentit tots a parlar de Pitàgores, que ens sona perquè és autor d’un cèlebre teorema matemàtic — aquell dels catets i la hipotenusa. Això ens podria fer creure, equivocadament, que Pitàgores fos un fred matemàtic quan en realitat era un fanàtic religiós. Acollit a Crotona, hi fundà una secta, a causa de l’integrisme de la qual els crotoniates declararen la guerra als sibarites.
Com sol passar quan la facció victoriosa l’encapçala un reformador religiós, no hi hagué pietat per als vençuts: Síbaris fou destruïda i els sibarites exterminats. Però no n’hi havia prou amb l’extermini físic: calia desacreditar per a la posteritat els sibarites i llur hedonisme. Els vencedors, que són sempre els qui escriuen la història, volgueren veure en la destrucció de Síbaris l’efecte de inevitable d’un capteniment escandalós. Vet ací la moralitat d’aquesta història: l’hedonisme mena a la mol·lície i aquesta fou la causa de la derrota dels sibarites (vegeu la darrera frase de l’article Síbaris de l’Enciclopèdia Catalana) — com si el puritanisme dels crotoniates no hi tingués res a veure i aquests fanàtics fossin innocents de la destrucció de Síbaris, o més tost haguessin estat l’instrument diví per a castigar els sibarites com mereixien.