Luciano De Crescenzo és un intel·lectual italià autor d’una ameníssima Història de la filosofia grega en què, després de descriure les doctrines de cada filòsof o escola, afegeix, a tall d’esbargiment entre capítols, una espècie d’epíleg en què les exemplifica en la persona d’un napolità del nostre temps. Fa de mal dir si aquests personatges són reals o creats per la imaginació de De Crescenzo, però en tot cas resulten molt versemblants.
El títol d’Història de la filosofia grega és enganyós, no pel que diu, sinó pel que suggereix: esperaríem una obra avorrida i pesada. Des del pròleg, De Crescenzo combat, en la teoria i en la pràctica, el tòpic segons el qual la cultura ha d’ésser avorrida, però sense caure en el vici de fer-ne un número de circ. Ell no és de cap manera un pedant.
En el capítol que dedica a Pitàgores, parlant del caràcter llegendari de les anècdotes que ens ha llegat la tradició, justifica la tria que ell n’ha fet.
Precisament els historiadors més seriosos s’han estat sempre de reproduir les anècdotes que se sol explicar sobre el filòsof: De Ruggiero, per exemple, sosté que «per a una reconstrucció històrica del pitagorisme, tot aquest material no té cap valor», i Adorno confirma que «poc o gairebé res se sap que sigui històricament documentable». Jo, en canvi, que sempre he mantingut relacions difícils amb la serietat, no tinc cap inconvenient a explicar tot el que he llegit i, sobretot, allò que m’ha semblat més divertit.
En l’epígraf titulat “La lògica” del capítol sobre Aristòtil, després de definir què és un sil·logisme i de descriure’n molt breument els tipus bàsics, tanca l’epígraf liquidant la qüestió amb aquest paràgraf — pareu esment en la frase final:
Som del parer que conèixer a fons el sil·logisme no és pas una cosa indispensable. En general es tracta de raonaments elementals que fan fins i tot els analfabets sense saber que fan un sil·logisme. Aristòtil, en canvi, hi dóna molta importància, tanta que hi dedica moltes obres: els Primers analítics, que s’ocupen de les diverses figures; els Segons analítics, que descriuen el sil·logisme científic; els Tòpics, que parlen del sil·logisme dialèctic, i finalment les Confutacions sofístiques. En desaconsellem la lectura.
Dels personatges que poblen «l’hora de l’esbarjo», el més important és, sens dubte, Gennaro Bellavista, que De Crescenzo ha reprès en altres obres. De fet, és el personatge central de Così parlò Bellavista. El pensament de Bellavista enllaça directament amb la cosmogonia d’Empèdocles i amb l’ètica d’Epicur.
Segons Bellavista, l’element primordial de l’univers és l’energia. Hi ha dos principis actius que hi influeixen, i que Bellavista anomena amor i llibertat. A diferència de l’amor i la discòrdia d’Empèdocles, les dues forces bellavistianes, tot i ser antagonistes, resulten totes dues positives i, com a tals aporten efectes vitals. Bellavista sosté que l’energia es pot trobar en la natura com a matèria o com a explosió segons prevalgui l’amor o la llibertat en la relació que hi ha entre protons i neutrons a l’interior de l’àtom.
El conflicte amor-llibertat també és present en l’esperit humà. Cadascun de nosaltres, diu Bellavista, està posseït per dos implulsos oposats: una gran necessitat d’amor, que ens fa desitjar la companyia dels altres éssers humans, i un irresistible desig de defensar la nostra privacy. La situació és inestable: a vegades patim la solitud i a vegades ens sentim oprimits per la presència dels altres. Per exemple, si ens trobem al mig d’un embós de circulació es produeix en nosaltres una mena d’hostilitat envers tots els altres automobilistes; en canvi, si fa moltes hores que practiquem la vela en mar obert, quan veiem aparèixer una altra embarcació a l’horitzó ens falta temps per a saludar amb afecte uns perfectes desconeguts.
Bellavista representa aquestes dues forces positives com a ortogonals en un pla cartesià on els eixos perpendiculars tenen també forma negativa. El contrari de l’amor és l’odi; el de la llibertat, el poder. La llibertat Bellavista l’entén com el desig al mateix temps de no ésser oprimit i de no oprimir els altres.
En el llibre Così parlò Bellavista, aquest personatge, voltat de contertulians que l’escolten bocabadats, proposa una classificació del tarannà de les persones segons la combinació del grau d’amor amb el grau de llibertat. Però al capdavall conclou que quasi ningú no és home de llibertat: aquell a qui agraden els diners és home de poder, el qui vol fer carrera és home de poder, els egoistes, els gelosos en amor, els extremistes, els consumistes, els qui corren darrere dels objectes símbol… «Tots els meus amics, tots els meus coneguts es mouen en una zona caracteritzada per modests desigs d’amor i per més consistents desigs de poder.»