No és un fet estrany al català — ni a les llengües romàniques en general — que una mateixa lletra pugui representar sons diferents; així, per exemple, la g de garra no és la mateixa que la de gerra o la s de sac no és la mateixa que la de casa. En aquests casos el context aclareix com s’ha de pronunciar (si la g va seguida de e o de i o bé d’una altra vocal; si la s és inicial o va entre vocals). El cas de la xeix, però, és una mica diferent, ja que el context no és pas sempre prou aclaridor.
El gramàtic Josep Ullastre a mitjan segle XVIII va proposar d’usar una x trencada per al valor de consonant doble que té la xeix en mots com fixar [ks] o examen [gz], diferent de la x simple, que proposava de mantenir només per al valor que té en mots com caixa [∫] o cotxe [t∫]. Els normativitzadors moderns del català, que sí que consideraren convenient de distingir entre c i ç i entre ll i l·l, desestimaren la innovació d’Ullastre, però en contradicció amb això introduïren, al costat del nom tradicional de la lletra xeix, el gal·licisme ics, desconegut abans de 1917, com donant a entendre que no consideraven apte el nom català de la lletra per als casos en què aquesta representa la consonant doble. Albert Rossich va estudiar la pèrdua dels noms tradicionals de les lletres en l’època de la codificació moderna del català i publicà les seves conclusions en l’article titulat “El nom de les lletres”.
Entre les moltes classificacions de paraules que fan els estudiosos de la llengua, n’hi ha una té interès per a la qüestió que ens ocupa. Els lingüistes anomenen hereditaris o patrimonials aquells mots que han seguit una evolució al llarg de la història de la llengua (per exemple, metge, que ve del llatí medicus, o eixam, que ve del llatí examen), mentre que anomen cultismes aquells altres que han estat presos modernament del llatí o del grec amb poques modificacions (per exemple, medicina o examen). Doncs bé, la xeix es pronuncia [∫] (o [t∫]) en els mots hereditaris, mentre que es pronuncia [ks] (o [gz]) en els cultismes. Pel que es veu, els normativitzadors de la primeria del segle XX pensaven que aquesta distinció de mots cultes i hereditaris era ja prou clara perquè calgués afegir cap diacrític a la xeix. I si pensaven això, m’inclino a creure que era perquè el nivell de coneixements dels usuaris de la llengua escrita ho permetia.
En els darrers cent anys es veu que aqueix nivell ha baixat, i les persones que han d’ensenyar llengua ara intenten de reduir les quatre pronúncies possibles de la xeix a fórmules que les facin dependre del context. Debades, perquè la xeix de pixar [∫] té el mateix context que la de fixar [ks]; la de marxar [(t)∫], el mateix que la de marxisme [ks]; les de rauxa o disbauxa [∫], el mateix que les de auxili o bauxita [ks]; les de xarxa [(t)∫], el mateix que les de Xerxes [ks]; etcètera.
Aquests intents de simplificació han donat com a resultat el fet que ara és freqüent de sentir pronunciada [∫] la xeix inicial dels cultismes (xenofòbia pronunciat *[∫enofòbia] en comptes de [ksenofòbia], per exemple). De fet, aqueixa pronúncia em sembla que és l’única que he sentit en boca dels periodistes — fins i tot en mitjans en espanyol! Diu que a Barcelona hi ha una pròspera fàbrica de periodistes que en produeix prou per a abastir tots els mitjans del nostre país i gran part dels del veí. Doncs bé, pel que sembla, aqueixos periodistes que treballen en la llengua del país veí no tenen escrúpol a pronunciar *[∫enofóbia], quan, atesa la proverbial incapacitat dels hispans per a pronunciar grups consonàntics, tothom sap que l’única pronúncia possible de xenofobia és [senofóbia] (igual que diuen — i ara també escriuen — sicología).
Dissortadament, la confusió de les pronúncies de la xeix no es redueix als estralls que causa aqueix flagell del nostre temps que és la casta dels periodistes. El virus també s’escampa entre les noves promocions de llicenciats en filologia, que pareix que es pensen que la categoria de cultisme és provisional, transitòria, amb data de caducitat, després de la qual el mot que fins llavors era culte entra amb tots els honors en la categoria de mot hereditari.
I això no passa solament entre els indocumentats. L’any 1979 l’Enciclopèdia Catalana publicava el Diccionari català-francès dels germans Castellanos. Aquest diccionari dóna una indicació resumida de la pronúncia dels mots quan l’ortografia no és inequívoca; així indica el grau d’obertura de les vocals e i o tòniques quan no porten accent gràfic i la pronúncia de la xeix quan fa de consonant doble. En aquest diccionari la x inicial dels cultismes (xenòfob, xilòfon, &c.) és sistemàticament transcrita per [ks]. Onze anys després la mateixa Enciclopèdia Catalana publicà el Diccionari ortogràfic i de pronúncia de Jordi Bruguera, que transcriu per [∫] totes les x inicials.
Tractant-se d’una editorial de la solvència de l’Enciclopèdia Catalana i d’un autor del prestigi de Jordi Bruguera, la introducció d’un canvi en la pronúncia que va contra la tradició no pot ésser fruit d’una badada. Què havia canviat entre 1979 i 1990? Per ventura els professionals de la llengua introduïen una modificació que creien necessària de feia temps i que no havien gosat emprendre abans? Potser pretenien “simplificar” cedint a una realitat amb què no tenien coratge d’enfrontar-se? En qualsevol cas, podem fixar en el decenni dels vuitanta del segle passat el moment en què els filòlegs deixaren d’entendre — o donaven per perdut — aquest punt elemental de la normativa. Havia començat la desnormativització del català.