Rumors

Els avenços en les tecnologies de la informació han perfeccionat a una escala fins fa poc inimaginable la difusió dels rumors. El sol fet d’ésser titular d’un compte de correu electrònic ja ens fa víctimes dels rumors, i sovint còmplices de divulgar-los.

Els llançadors de rumors, com els estafadors, coneixen bé les flaques humanes. A vegades es dirigeixen a la nostra compassió, com en aquell arxiu PPS que ens parla d’una xiqueta de bolquerets que agonitza en un hospital d’Itàlia i que necessita diners per a una sèrie de caríssimes intervencions quirúrgiques. L’autor de la presentació vol fer-nos creure que per cada reenviament que es faci del missatge aniran a parar tres cèntims a la guardiola del nadó.

Altres voltes s’adrecen a les nostres pors, com en aquell missatge en què “hom” ens assabenta que « és una recomanació de la Creu Roja a nivell mundial » que afegim a la llista de contactes del nostre telèfon cel·lular, amb el nom AA Emergència, el número de la persona a qui cal avisar en cas que tinguem un accident. Com si el conductor de l’ambulància no tingués res més urgent a fer que telefonar a casa de l’accidentat a dir que no l’esperin a sopar. En aquesta casta de missatges el redactor s’empara amb una autoritat exterior reconeguda, però si fos cert que tal autoritat o tal altra ha fet aquesta recomanació, per què no apareix mai com a primer emissor del missatge l’autoritat esmentada com a font?

O en aquell altre que ens adverteix que si rebem un missatge electrònic titulat “ChikiChiki” que no l’obrim, perquè conté un nou virus informàtic fulminant, que esborra el disc dur, l’inutilitza per sempre més i causa impotència en l’usuari de l’ordinador.

Tots aquests missatges i totes les variants possibles tenen dues coses en comú: (1) que no tenen fonament real, i (2) que com a conclusió ens demanen que no destruïm el missatge, sinó que el reenviem almenys a deu persones, o millor encara a tots els nostres contactes. Amb quina finalitat?

Quan ens arriba un d’aqueixos missatges que s’han anat reenviant, sovint ens mostra tot el camí que ha recorregut fins a nosaltres, amb l’adreça electrònica de cada emissor i la de tots els destinataris a qui l’ha enviat. Doncs bé, aquestes llistes d’adreces són molt apreciades en el món del correu publicitari no desitjat. Cada missatge que es reenvia és com una bola de neu a què amb cada enviament es van afegint noves adreces de correu electrònic.

Què hem de fer, doncs? No reenviar cap missatge? És una opció. Els missatges que aconsellem de no enviar per res del món són aquells que expressin continguts negatius, que s’adrecin a les nostres passions i no a la nostra intel·ligència o que pretenguin peniblement forçar-nos per mitjà de malediccions a reenviar el missatge. El concepte mateix de maledicció ja és risible; si llegim racionalment i amb esperit crític les que apareixen en alguns missatges electrònics fàcilment ens adonem de fins a quin punt poden arribar a ésser de ridícules. Tots aquests missatges cal destruir-los així que els rebem.

Però podem reenviar qualsevol missatge que creguem que pugui interessar o delectar la persona a qui l’enviem. No hi ha cap raó per a deixar de reenviar a les nostres amistats acudits o imatges de xiques fadrines o de vistes panoràmiques sempre que tinguem la precaució d’esborrar tota traça de la ruta que ha seguit el missatge fins a nosaltres i que l’enviem com a còpia oculta (còpia de carbó oculta, CCO; en anglès, blind carbon copy, BCC) als nostres contactes.