Escrito por Jepibo el 29 de gener, 2010

Mapa peninsular 1854L’esquerra indepe seria l’opció més lògica per a gestionar i vertebrar el creixent independentisme sociològic, però abans hauria de superar els tics sectaris, que li impedeixen de créixer, i el vici radical d’assumir com a propis els postulats de la progressia espanyola, de qui només aspira a diferenciar-se ideològicament per grau.

En general, l’esquerra avui en dia es troba desorientada, i hi ha una carestia de veus crítiques que analisen els problemes del nostre temps; i, en concret, en el si de l’esquerra indepe manca una reflexió pròpia sobre determinats problemes importants, en el tractament dels quals hom va a remolc de la progressia hispànica. Això no ens ha de sorprendre si tenim en compte els diaris que llegeixen els militants indepes: Levante (feliz), El País (veí), Público, &c.

Fa pena de veure com els pretesos “alternatius” accepten a ulls clucs, per exemple, les propostes — propostes, ja que no en podem dir solucions — del feminisme institucional: si el llenguatge políticament correcte oficial diu els i les estudiants, “l’alternativa” que proposa l’esquerra indepe és assumir-la i exagerar-la — “radicalitzar-la” —: nosaltres direm les estudiants per a referir-nos a un plural que inclogui homes i dones. La pretensió de decidir la gramàtica de la llengua en assemblea, pretensió compartida per molts acadèmics, és igual que voler decidir-hi el temps atmosfèric, com en aquella cèlebre cançó de Kortatu.

Indicació de carreteraUn altre dels estralls que pateix la llengua a causa de l’aplicació irreflexiva per part d’elements “radicals” de propostes provinents de la política institucional té a veure amb l’abolició dels exotopònims. La situació de subordinació de la llengua catalana a l’espanyol, al francès o a l’italià en diversos punts de la nostra geografia fa que l’ús públic dels noms de lloc o topònims sigui més freqüent en la llengua de la potència colonitzadora (Alghero, Elche, Lérida, Mahón, Perpignan, Valderrobles) que en català. La solució a aquest i a molts altres problemes sociolingüístics és ben senzilla: la llengua catalana ha d’ésser l’única oficial en tot el territori on és pròpia; però això aniria en contra dels privilegis dels ocupants, i la classe política, zelosa guardiana de tals privilegis, no ho pot consentir. En canvi del dret que tenim que la nostra llengua sigui al nostre país l’oficial i no merament una de “cooficial”, els polítics sucursalistes i dependentistes han decidit d’atorgar-nos la gràcia de tolerar l’ús dels topònims en català dins de texts en espanyol. Doncs bé, l’esquerra indepe ha pres aqueix escamoteig com si fos un triomf, i com que els indepes són més “radicals” que la classe política, infligeixen aquesta ignomínia també al català, i no sols quan es tracta de topònims menors de l’estat espanyol (A Coruña, Iruña), sinó també amb topònims menors de fora (London) i fins i tot amb topònims majors (Galiza, Euskal Herria).

La reflexió i l’acció de l’“esquerra” institucional consisteixen en una sèrie de propostes populistes que no comprometen a res i que no menen enlloc; ja és hora que l’esquerra indepe esdevingui esquerra independentista, amb un discurs propi seriós, i deixi d’ésser un satèl·lit paròdic de l’“esquerra” espanyola — sigui això el que sigui.