Escrito por Jepibo el 25 de febrer, 2010

El 20 de juliol de 1969, Neil Armstrong, comandant de l’Apollo 11, es va aturar en el darrer escaló del mòdul lunar Eagle i, abans de posar el peu sobre la superfície de la lluna, va dir: « Açò és un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat. » Un escalonetEls salts que ha fet la ciència i, sobretot, la tecnologia en els decennis següents han restat a aquell esdeveniment molta de la importància que hom li donava aleshores: cal tenir en compte que la cursa espacial s’inscriu en la guerra freda. El tòpic periodístic aplicable és que va “marcar un abans i un després”; ara bé, el ritme del progrés científico-tecnològic va fent cada vegada més espesses aquestes marques d’un abans i d’un després, i això ha anat deslluint la gesta de l’arribada a la Lluna. Avui, amb més perspectiva, podríem valorar si la frase que en aquella saó proferí l’astronauta no era una miqueta presumptuosa. Uns quants segles abans, un grec de Milet, segurament amb menys oratòria que Armstrong, sense els guionistes de la NASA i sense cronistes, havia tingut la pensada que la realitat s’havia de poder explicar sense recórrer al mite. La tradició atribueix a Tales de Milet d’haver fet el petit pas amb què prenia naixement el pensament científic, reivindicant el seu lloc a costa del pensament màgic, que fins aleshores havia imperat sense competència. I de llavors ençà no ha deixat de guanyar-li terreny.

Els progressos de la ciència, que ha anat donant cada vegada explicacions més satisfactòries dels fenòmens del món, i l’expansió del seu camp d’acció, que deixa com més va menys marge a la irracionalitat, podrien fer pensar que aquesta es bat en retirada i que el mite ja no és sinó un gènere literari. Res més lluny de la realitat. En una època en què plantes i animals, llengües i cultures viuen sota l’amenaça d’una extinció imminent, les religions, lluny d’extingir-se, prosperen més que mai.

La ciència moderna ha canviat el món en què varen aparèixer les religions tradicionals, i progressivament ha desmentit una rere l’altra les afirmacions mítiques en què aquestes recolzaven; això ha fet que el camp per a les intervencions divines s’hagi anat restringint a mesura que el radi d’acció de la ciència s’eixamplava. Tanmateix les religions s’adapten als nous temps: si bé les religions organitzades tradicionals poden tenir algun problema per a reclutar nous clergues — el que s’anomena “crisi de vocacions” —, el creient de peu ha trobat en l’eclecticisme la manera de mantenir la religiositat en la seva vida quotidiana. Avui en dia no és estrany trobar gent que no veu cap contradicció, per exemple, en el fet de votar per un partit dit d’esquerra, practicar algun ritu catòlic i creure en un còctel fet d’astrologia i literatura evangèlica, de filosofies orientals i conceptes de la física de partícules mal compresos. És l’era de la religió a la carta.

Bernard HaischBernard Haisch és un astrofísic de primeríssima fila (podeu veure ací el seu currículum) que s’ha proveït d’unes creences religioses adaptades a les seves necessitats — com fa tothom qui encara no hagi renunciat a tota creença religiosa. Però el cas de Haisch és interessant perquè la seva formació està per damunt de la mitjana, molt per damunt. Bernard Haisch nasqué en un entorn catòlic i arribà a ingressar en un seminari abans de dedicar-se plenament als estudis científics. Davant el problema d’haver de fer compatible el que creu amb el que sap, s’ha fet la seva religió a la carta agafant de la religió oficial només aquells elements que (encara) no estiguin en franca contradicció amb els coneixements científics actuals. Per a Haisch, hi ha hagut un Big Bang i una evolució de les espècies, però l’univers és fruit d’una creació deliberada d’una consciència prèvia. En la seva visió, el fet que de l’energia s’hagi format matèria, que de la matèria hagi nascut vida i que la vida hagi pres consciència és un progrés que el fa hipotetitzar que abans de l’energia ja hi havia la consciència, i que, amb la decisió d’aquesta de posar-se a prova, va donar lloc a “la creació”.

La idea és suggestiva, però interpreta la successió temporal com una relació de causalitat — sense cap raó que ho justifiqui. Dóna una imatge conjunta de la visió científica amb algun reble mític per a tapar-ne els forats. Tanmateix, encara que no sigui vera, sempre podem dir el que Sòcrates als seus deixebles a l’explicar-los, tot just abans de morir, com imaginava ell la vida d’ultratomba: « Potser creure-hi no s’adiu a un home de seny, però en compensació proporciona un gran benestar interior… ». Les hodiernes religions a la carta són personals i adaptables al gust de cadascú; una qualitat que les fa diferents de les religions organitzades, sobretot les totalitàries com el cristianisme o l’islam, que es pretenen idònies per a regir la societat fins al mínim detall i aplicables a totes les societats.
La teoria de déuBernard Haisch, malgrat que és un dels científics més brillants del nostre temps, en realitat no ha renunciat mai al mite. Ha publicat un llibre de divulgació en què exposa les seves creences: La teoria de déu. Haisch és un almogàver d’aquells que guarden les fronteres de la ciència: gràcies al treball d’ell i d’altres com ell, aquesta avança, adés uns quants pams, adés unes quantes passes. Però com els cabdills guerrers de les zones frontereres, és un mercenari que tant pot lluitar en un bàndol com en l’altre. En La teoria de déu Haisch exposa la incomoditat que sent trobant-se dissident en el món científic, que és materialista. Aquesta és la vella disputa entre epicuris i estoics sobre si l’univers és fruit de l’atzar o del designi: la ciència és epicúria, mentre que la religió és estoica.

Haisch empra un llenguatge duríssim, totalment injustificat — des del nostre punt de vista —, contra la ciència. El seu llibre és crivellat de dicteris contra aquesta; el lector es fatiga de llegir aplicats a la ciència termes que pareixerien més a propiats a la religió — de fet, es crearen en l’àmbit religiós —: segons Haisch, la ciència és “dogmàtica” i “fonamentalista”. Ell contraposa al “reduccionisme materialista”, al “cientifisme fonamentalista”, una “visió espiritual del món”, que, a parer seu, és combatuda per la ciència.

L’oposició a tal visió espiritual del món per part dels científics de la ciència oficial és immediata i vehement, per motius tant racionals com irracionals. De fet, la discòrdia entre la ciència i l’espiritualitat és arrelada profundament en la repressió intel·lectual perpetrada en els segles passats per la religió organitzada. La religió ha estat responsable, de manera paradoxal i inconscient, de grans matances, destruccions i horrors per tot el món i al llarg de la major part de la història registrada, inclosa, per desgràcia, l’època actual.

Aquest paràgraf és l’únic fragment del llibre que recorda al lector com ha anat la història — i encara va — en realitat. Si el suprimíem, el lector quedaria amb la impressió que tots els mals que afligeixen la humanitat són culpa de la ciència — i encara sort que ens queda el consol de la religió.  De tota manera, és curiós que malgrat el que diu contra la ciència i malgrat el “fervor” que sent pel mite, utilitza aquest com a font d’inspiració per a fer avançar aquella. Recorda l’actitud d’aquell personatge de Calders que, immersos en una situació extraordinària, quan un altre li rebat la hipòtesi que l’explicaria, li replica:

Ja hi he pensat, en això que dius. Deu tractar-se de la forma més òbvia de considerar l’assumpte, perquè respon a la manera humana de rebaixar-ho tot a la nostra mida. Els fets s’han d’ajustar a les coses que sabem i no a les que ignorem, oblidant que aquesta darrera actitud ens obriria un món molt més ample.

Haisch, com el jove soldat d’“El batalló perdut”, voldria basar-se en el que ignorem per descobrir nous aspectes de la realitat.

El desafiament de la ciència consisteix a alliberar les eines, els experiments, les observacions i la lògica del mètode científic de les cadenes de la ideologia reduccionista, que no és capaç de tolerar el concepte d’una consciència real i primària; per tant, no epifenomènica.

El Rei Vermell dormintEll rebutja les « construccions miraculoses a partir del no-res que tant agraden als fonamentalistes [es refereix als científics] » per a reivindicar l’acció d’« una intel·ligència infinida » que « somia una diversitat infinida de lleis i de valors de les constants físiques, i deixa després que aquestes lleis i valors evolucionin ».  Això és el somni del Rei Vermell, de Lewis Carroll. En A través de l’espill, Pataplim i Pataplam porten Alícia a veure dormir el Rei Vermell i li diuen que ella existeix perquè ell la somia. Uns quants capítols més endavant, admirada de les coses estranyes que ha vist, Alícia pensa:

No ho he somiat, doncs; si no és… que tothom ací formi part del mateix somni. Espero que sigui el meu somni, i no el del Rei Vermell! No m’agrada pertànyer al somni d’una altra persona.

La ciència intenta d’explicar la realitat, però com que aquesta explicació es basa en la realitat mateixa, arriba a un punt a partir del qual s’ha d’aturar (provisòriament). El pensament mític, en canvi, té l’avantatge que pot prescindir de la realitat i, per tant, conjecturar supòsits que pretenen de donar un sentit a la realitat, entenent per sentit un propòsit centrat en la nostra espècie que ens resulti tranquil·litzador i afalagador alhora. Totes les religions, tant les tradicionals com les new age, tenen en comú que fan de la nostra espècie el centre de la “creació”. La ciència, contràriament, ens recorda la nostra posició més que modesta en l’univers. L’astrofísic Haisch de tant en tant fa un parèntesi en la seva activitat científica i s’abandona aquesta altra modalitat de pensament.

Per mitjà de la creació, una consciència infinida es proporciona a si mateixa una mena de terreny de jocs. Havent fet això, s’encarna en forma d’éssers individuals — de plantes, d’animals, d’éssers humans, d’extraterrestres — i així experimenta la diversitat i games immenses de complexitat.

Això és el resum de la “teoria de déu”: la consciència iniciadora crea el món per evolucionar i desenvolupar-se, o potser tan sols per diversió.  Més interessant és l’enfocament que Haisch dóna a l’estudi sobre la matèria, en general, i en particular sobre la inèrcia, que segons ell « és una de les propietats més fonamentals de la matèria ».  La ciència moderna assegura que la matèria és constituïda per petits corpuscles (àtoms, quarks) en moviment, de massa infinitesimal, separats entre si per distàncies astronòmiques — en relació a llur massa —; en canvi, a nosaltres ens fa la impressió de solidesa i estabilitat. Segons Haisch, això és degut a la “pressió” que exerceix l’energia del punt zero sobre la matèria. Aquesta no es resisteix a l’acceleració pel fet que estigui dotada d’una propietat innata anomenada inèrcia, sinó perquè el camp del punt zero exerceix una força sempre que es produeix una acceleració. L’efecte d’aquesta llum quàntica és el que fa de la matèria la substància aparentment sòlida i estable de què es compon el nostre món i nosaltres mateixos. I això no passa només quan es dóna una acceleració, sinó que el món sòlid i estable de la matèria és sustentat a cada instant per aqueix mar subjacent de llum quàntica.

Haggadà del segle XIVLes noves disciplines científiques, doncs, presenten la matèria, l’energia i l’espai-temps com una aparença que amaga una realitat que per a nosaltres és inaccessible; no és estrany que es puguin fer paral·lelismes amb certes visions místiques. Haisch conta en el llibre que va trobar un passatge de la Haggadà que explicava l’aparent contradicció del primer capítol del llibre del Gènesi, segons el qual Déu creà la llum el primer dia, però no creà el sol, la lluna i els estels fins al quart.

La llum creada al principi mateix no és pas la mateixa llum que emeten el sol, la lluna i els estels, que només aparegueren el quart dia. […] Però us he de dir que hi ha una llum diferent. […] La llum del primer dia era d’una mena que haguera permès a l’home de veure el món d’un cap a l’altre d’una sola mirada. Déu va preveure la maldat de les generacions pecadores del diluvi i de la torre de Babel, que eren indignes de gaudir de la benedicció d’aqueixa llum, i la va ocultar; però en el món esdevenidor s’apareixerà als piadosos amb tota la seva glòria primigènia.

Haisch interpreta que l’autor antic es refereix a l’energia del camp del punt zero.

El laïcisme naix d’un canvi en la cultura europea que té lloc en el segle XVII, en què la veritat passa d’ésser revelada a ésser experimental i científica. La fi de l’empirisme, però, ens ha tornat a un estadi anterior de la física en què recobra importància l’especulació. L’empirisme ens ha valgut en una etapa, però la raó és l’únic instrument amb què sempre hem comptat i comptarem. I ja sabíem l’inconvenient de la ciència especulativa: que dóna accés als irracionalistes a manipular i a confondre. En aquests temps de desconcert cal que estiguem atents a les mistificacions de la ciència i no ens deixem seduir per cants de sirena, car ningú, ni l’astrofísic més llorejat, està lliure de caure en la confusió.