Despús-ahir el jutge va aixecar el secret del sumari del cas Gürtel i el Partit Popular valencià va reprendre els enderrocaments de cases al Cabanyal. Aquesta resposta no ha estat una mera explosió de còlera contra un veïnat entre el qual el PP no compta gaires simpaties; amb aqueixa actitud, els polítics franquistes, a més de tenir el gran gust de la revenja, persegueixen dues coses: dir-hi l’última paraula i complir el tercer principi de Goebbels sobre la propaganda, el principi de la transposició (« si no pots negar les males notícies, crea’n d’altres que desviïn l’atenció d’aquelles »). La decisió del jutge Luciano Varela d’encausar la vedette del Tribunal d’Ordre Públic, Baltasar Garzón, també va en la mateixa línia.
N’hi ha que es plantegen si els escàndols de corrupció passaran factura al PP electoralment. No saben que el votant de dretes no fa retrets als seus polítics per qüestions morals, i menys encara quan és cosa de diners. Quin retret hauria de fer el qui té per única moral el profit? En canvi, aquell perepunyetes llepafils que és el votant d’esquerres desaprova que un polític s’aprofiti del seu càrrec públic per a benefici personal. Pot disculpar que el poder judicial encobreixi els torturadors, que el poder executiu els recompensi o que des de les institucions “democràtiques” se sufraguen amb diners públics organitzacions terroristes, però només si és per “l’interès general” i es fa prou discretament perquè ell pugui fer veure que no en sabia res. Per això segons quins casos de corrupció política passen factura electoral a “l’esquerra” però no pas a “la dreta”.
El PsoE de l’època de Felipe González ens va educar en la “cultura” del pelotazo, de l’enriquiment fàcil i ràpid, i aquella “cultura” ha acabat beneficiant la dreta, car per al votant de dretes no hi ha formes d’enriquiment il·legítimes, encara que algunes puguin no semblar legals.
Una campanya electoral costa molts diners, molts més que aquells que els partits polítics poden ingressar legalment. Però no són solament les campanyes electorals, les administracions locals i les “autonòmiques” no reben més que les engrunes del sistema tributari, malgrat que són les que més competències tenen sobre qüestions que ens afecten directament. Sovint un ajuntament no té, per a oferir serveis a la gent, altra via d’aconseguir ingressos que especular amb el sòl i fer negocis amb les empreses de la construcció. Hi ha qui ha aprofitat el seu càrrec públic per a enriquir-se, però a vegades algú també pretenia aconseguir fons per al seu partit i potser algú encara intentava recaptar diners per al seu ajuntament — sense deixar d’embutxacar-se’n una part com a propina, és clar. Una legislació sobre el finançament dels partits polítics i un sistema tributari deficients i desfasats forcen a cercar recursos econòmics al marge de la legalitat. Pomes podrides? No: corrupció estructural.
El bipartidisme és la gran troballa que ha permès d’aparençar una democratització de règims totalitaris sense posar en perill els privilegis de l’oligarquia. Permet de mantenir la farsa electoral mentre que alhora priva el ciutadà de participar en el regiment de la cosa pública; combinat amb les llistes electorals tancades, el resultat és òptim: el polític no ha de retre comptes als seus electors, sinó tan sols al partit. Amb un partit que fa el paper de “guai” i l’altre el de “xungo”, el ciutadà reacciona com el detingut amb qui els seus interrogadors juguen a good cop/bad cop: pot caure en el parany de creure que li convé triar el mal menor o caure en el parany d’optar pel policia menys pèrfid dels dos. És possible de mantenir la serenitat i no creure’s les diferències entre ells que els interrogadors simulen, però quan la víctima és col·lectiva, només una minoria s’adonarà de l’evidència: la majoria no es resistirà a decidir-se, adés pel simpàtic, que al final sempre te l’acaba jugant, adés pel geniüt, que almenys el veus a venir. En aquestes condicions, les forces polítiques que no han tingut la sort d’ésser elegides per a complir la funció de policia bo o de policia dolent participen en aqueix joc trucat amb la ingènua esperança que algun dia els caurà del cel la xamba d’esdevenir “frontissa” o, si més no, necessaris perquè un dels partits “grans” pugui formar govern. Llavors aqueixos pallassos cofois de fer el paper de comparsa que els han assignat podrien dir allò de « nosaltres som decisius », però habitualment diuen coses com ara « som la tercera força política de l’estat » o « som el partit més votat a Catalunya [les quatre províncies, s’entén] ». Tot ha quedat atado y bien atado. Lligat de mans i peus per la constitució de 1978 i pels pactes de la Moncloa, i emmordassat per la llei d’amnistia i punt final, el ciutadà no veu altra eixida que riure les gràcies als polítics mentre espera que la podridura devori l’estat, i tingui lloc, per fi, una ruptura democràtica.