Escrito por Jepibo el 18 de abril, 2010

Fa deu dies parlàvem de certs intents de llançar cortines de fum per desviar l’atenció dels escàndols per corrupció que afecten el Partit Popular; com que la pirotècnia, en comptes de minvar, no ha deixat d’augmentar, tornarem a insistir sobre la mateixa qüestió. La setmana passada començava amb l’aixecament del secret del sumari del cas Gürtel, que casualment s’esqueia el mateix dia que entrava en vigor una nova llei ad hoc per a derruir el Cabanyal dictada pel govern valencià, i en un degoteig diari que encara no ha acabat, des d’instàncies judicials s’ha anat oferint carnada als mitjans de divulgació. El jutge Varela s’afegeix al festival asseient Garzón al banc dels acusats; posteriorment, fonts del tribunal constitucional espanyol filtren el rumor d’una imminent sentència sobre l’Estatut de les quatre províncies; aprofitant el maremàgnum, sens dubte amb la intenció que la seva sentència passi desapercebuda, el jutge Gómez Bermúdez reconeix que la persecució que el jutge Del Olmo va emprendre contra el diari Egunkaria i els seus directius fou no sols injusta, sinó també il·legal segons la mateixa legislació espanyola. Són tants els casos judicials que han esclatat aquests dies que fa de mal dir quins són tan sols maniobres de diversió.

Els “constitucionalistes” de la Falange ara empaiten Garzón perquè diu que pretenia investigar els crims del franquisme. Garzón, sí, aquell jutge espanyol que va donar nom a l’operació repressiva que tingué lloc durant els Jocs Olímpics de Barcelona, sobre la qual el Tribunal Europeu de Drets Humans sentenciava el 2 de novembre de 2004 que les investigacions de tortura no havien estat « prou profundes i efectives per a complir amb les exigències dels tractats internacionals ». Garzón havia estat un bon gos guardià que encobria les tortures que practica la “democràcia” espanyola; de fet, era una de les principals figures del GAL judicial, però ara ha fet continent d’anar a mossegar la mà que l’alimenta. Per això el duran al veterinari perquè l’esterilitzi.

L’intent d’aixecar polèmica amb la suposada sentència del tribunal constitucional espanyol sobre l’Estatut, com el cas Garzón, també va en la línia de desviar l’atenció dels casos de corrupció. Si s’hagués concretat encara haguérem hagut d’agrair que s’esqueia en una temporada boníssima per al FC Barcelona. Els catalans del segle XXI som tan pobres d’esperit que en una temporada menys bona no gosaríem engegar a la merda unes institucions que es pixen en nosaltres — i així i tot tampoc no és segur que ho facem ara. D’aqueixa sentència ja no se’n recordava ningú, malgrat els periòdics intents de retraure-la orquestrats des dels mitjans de divulgació. Sorprèn enormement que el muntatge de polítics i periodistes encara hagi pogut despertar tanta expectació entre la gent. Fa pena de veure que hi ha catalans que encara esperen la sentència; ara, no negarem que es fa difícil no sentir curiositat per veure com ix el tribunal constitucional espanyol del jardí en què uns i altres l’han ficat.

També s’ha sumat al festival judicial la sentència sobre el cas Egunkaria. No creiem que s’hagi fet pública precisament ara perquè serveixi de cortina de fum, sinó que sembla que es vulgui aprofitar la fumaguera perquè passi tan discretament com sigui possible. De totes les notícies que han esclatat en la darrera quinzena, aquest cas és, de molt, el més greu. Un jutge, Juan del Olmo, ordena el tancament d’un dels pocs diaris que no controlen els partits del règim i que, casualment, és l’únic diari en llengua basca, deixa els treballadors sense feina, deté deu dels seus directius sota l’acusació de pertànyer a ETA, en fa torturar sis i en processa cinc. Tot això amb el silenci còmplice de la societat espanyola. Ara, al cap de set anys, un altre jutge, Javier Gómez Bermúdez, reconeix que Del Olmo s’havia equivocat. I ja està? Curiosament això passa quan un altre grup de bascs, aquesta vegada advocats, acaba d’ésser detingut també sota l’acusació de pertànyer a ETA. Cal assenyalar que es repeteix el mateix silenci còmplice de la societat espanyola? La casposa progressia espanyola que ara es manifesta contra l’encausament de Garzón calla respecte a la detenció del grup d’advocats com va callar i encara calla respecte al cas Egunkaria.

    [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/UTadnGl4aOU" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La setmana passada parlàrem extensament del bipartidisme i la corrupció política. Avui només en donarem un apunt més: la llei de finançament de partits ignora la realitat i el poder judicial tolera — o ha tolerat fins ara — que la vulnerin els partits del règim. PsoE i PP han acordat recentment que en la nova reforma del codi penal que planegen el finançament il·legal dels partits polítics no sigui tipificat com a delicte; amb això s’asseguren que es podran continuar finançant de manera il·legal impunement.

Excepció feta dels governs regionals — anomenats autonòmics, aneu a saber per què —, que són l’única institució creada després de la mort del genocidíssim, cap institució de l’estat no va rompre en sec amb el franquisme; però mentre que el poder legislatiu i, indirectament, l’executiu han estat elegits — amb les trampes del bipartidisme —, és a dir que en certa manera s’han democratitzat, el poder judicial de la “democràcia” espanyola prové directament de l’aparell de repressió del franquisme. Estant així les coses, la “independència” del poder judicial és la mateixa “independència” que tenen els mitjans de divulgació. I no caldrà ara que ens prenguem la molèstia d’escatir quin dels jutges és més “progressista” que quin altre. És més “progressista” Varela que Garzón? És més “progressista” Bermúdez que Del Olmo? La capacitat dels espanyols per al progressisme ja la va retratar molt bé Josep Pla amb el seu sentit de l’humor: « El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. »

En el post anterior dèiem que el règim nascut de la tercera restauració borbònica havia assignat al PsoE el paper de “policia bo”, al PP el de “policia dolent” i a altres el de mera comparsa. Entre aquests darrers hi ha els partits regionalistes, que tenen, tanmateix, una funció molt important en el règim vigent: fer de tap a l’independentisme. A vegades, els regionalistes poden semblar pròxims a l’independentisme, però això és perquè la Brunete mediàtica es refereix a ells amb l’etiqueta ambigua de nacionalistes, utilitzada com a arma llancívola. Seria bo d’abandonar el terme nacionalista en benefici d’altres més clars com ara independentista, que remet a un projecte polític, o indigenista, evoca la protecció de certs trets identitaris. Nacionalistes era com s’anomenaven a ells mateixos els franquistes, abans de “democratitzar-se”; ara es diuen “no-nacionalistes” o “constitucionalistes”.

El secessionisme brut defensat pels blavers rudes de València, que són una forma autòctona de feixista, té un correlat refinat que rep el suport dels blavers il·lustrats — i aquests no viuen pas tots a València; de fet, a Barcelona n’hi ha molts més que a València. Aquest secessionisme refinat és el que promouen els regionalistes, que no renuncien a llur utopia de canviar Espanya per fer que la nació catalana hi pugui “encaixar”. Es pensen — o això ens volen fer creure — que el model d’Espanya es pot renegociar. El model d’Espanya es va fixar definitivament fa tres-cents anys a partir de la corona de Castella, i això els espanyols no estan disposts a tocar-ho.

A part les sentències i els processos pendents, altres qüestions que ocupen temps i espai en els mitjans de divulgació també actuen com a elements de distracció; per exemple, els escàndols per pederàstia en el si de l’església catòlica, el partit Madrid-Barça o el núvol de cendra del volcà Eyjafjallajökull. Aquestes coses també ajuden a desviar l’atenció de qüestions tan importants com la corrupció estructural del règim hereu del franquisme, la justícia arbitrària al servei del poder i la reforma del mercat laboral que el govern espanyol està negociant amb la patronal i els sindicats grocs.

1 comentari on Tercera restauració borbònica, regionalisme i corrupció judicial

  1. davonet says:

    no he llegit encara l’entrada, però només per esta última imatge ja ha pagat la pena. Que sant Antoni provisca!!