En el darrer cinquè del segle passat, les investigacions d’un equip de neurofisiòlegs de la Universitat de Parma portaren al descobriment de les neurones mirall, responsables de l’aprenentatge de nous comportaments per mitjà de la imitació i de l’empatia. El neuròleg Vilayanur S. Ramachandran va dir d’aquest descobriment:
Les neurones mirall representen per a la psicologia el que l’ADN va significar per a la biologia, ja que proporcionen un marc unificador i ajuden a explicar una sèrie d’habilitats mentals que fins ara han romàs misterioses i inaccessibles als experiments.
En el transcurs de l’evolució, l’aparició de les neurones mirall va ocasionar un problema: el soroll neural que generen. Si la ment de cadascú reflectís igualment les ments de tothom s’ofegaria en les marees d’empatia que aniria rebent contínuament de tot arreu. La biologia va improvisar una solució a aquest problema: la testosterona. Aquesta hormona ajuda a establir categories, ço és una jerarquia. Gràcies a la testosterona, una ment actua com a receptor i transmissor principal; les altres s’hi subordinen. L’avantatge és que el treball en equip és més eficient; l’inconvenient, que de tant en tant cal revalidar la jerarquia, i l’única manera és per mitjà d’exhibicions de força. L’acció d’aquests dos elements — les neurones mirall i la testosterona — explica el nostre funcionament en societat: la fascinació que exerceix el poder.
A la primeria del decenni dels seixanta, el psicòleg social Stanley Milgram va portar a cap un experiment sobre l’abast de l’obediència a l’autoritat (“Behavioral study of obedience”, Journal of Abnormal and Social Psychology 67, 1963, p. 391-398). Demanà voluntaris per a un estudi sobre l’eficàcia dels castics en l’aprenentatge. Es formaren parelles amb els voluntaris; se sortejaren entre els membres de cada parella els papers de mestre i deixeble, i s’instal·laren en sengles cambres contigües. Des de la seva posició, el mestre veia el deixeble, que era lligat a un dispositiu que transmetia descàrregues elèctriques, i tenia un botó que administrava la descàrrega i un comandament giratori per a regular la tensió. El mestre havia de llegir una llista de parells de mots; després només llegia el primer mot de cada parell i oferia quatre opcions. Si el deixeble l’encertava passaven al parell següent; si no, rebia una descàrrega elèctrica. La primera descàrrega era de 15 volts; si el deixeble continuava errant el mestre havia d’anar augmentar la tensió en fraccions de 15 volts; el màxim era de 450 volts. A mesura que l’experiment avançava els crits de dolor del deixeble es feien més intensos. A vegades el mestre dubtava, mirava l’experimentador i manifestava el desig d’interrompre l’experiment, però aquell tenia un repertori de frases estimulants que resultaven sorprenentment eficaces: “continueu, si us plau”, “l’experiment requereix que continueu”, “és absolutament essencial que continueu”, “no teniu altra opció: heu de continuar”. Dos de cada tres subjectes arribaren a augmentar el voltatge fins al màxim. Quasi tots mostraren reaccions de forta angoixa; insultaven l’experimentador, tremolaven i suaven. Però obeïren. El paper de deixeble, en realitat, el feia un actor i les descàrregues elèctriques eren fingides, però això el mestre no ho sabia.
Els principals difusors del totalitarisme no són, segons Hannah Arendt, ni el poble baix ni l’elit, sinó “l’honesta gent” de la classe mitjana, els “filisteus” que en diu ella.
El filisteu que es retira a la vida privada, que es consagra exclusivament a la família i al seu avançament: aqueix fou el darrer producte, ja degenerat, de la creença burgesa en la preeminència de l’interès privat. El filisteu és un burgès apartat de la seva pròpia classe, un individu atomitzat, producte de l’esfondrament de la classe burgesa. L’home de la massa, que Himmler organitzà per fer-li cometre els crims massius més monstruosos de la història, s’assemblava més al filisteu que a l’home del populatxo; no era altra cosa que el burgès que, en les runes del seu univers, es preocupa abans de tot de la seva seguretat personal. […] És Péguy, em sembla, qui va qualificar el pare de família de « darrer gran aventurer del segle XX ». Va morir massa jove per a veure-hi també el gran criminal del segle dispost a abandonar els seus sentiments, el seu honor i la seva dignitat humana per una pensió, una assegurança de vida, l’existència assegurada de la seva muller i dels seus fills.
Avui en dia, amb l’abolició de l’anomenat “estat del benestar”, tornem a trobar el mateix tipus humà pul·lulant entre la corrupció d’una societat que es descompon.
El psicòleg Philip G. Zimbardo va emprendre l’any 1971 un experiment a la Universitat de Stanford (“The Stanford prison experiment”, Cognition 2 (2), 1973, p. 243-255). De més de setanta candidats que s’havien presentat voluntaris, els experimentadors en van triar una vintena d’entre els que els van semblar més “normals” — sigui el que sigui el que això vulgui dir —, i se sortejaren els papers de pres i de carceller. Per donar més realisme a l’experiment, els presos foren detinguts per la policia a casa seva, d’on els tragueren emmanillats; hom els va escorcollar, despullar, espollar i uniformar. Foren conduïts a les seves cel·les sota la vigilància dels carcellers, i els mals tractes començaren de seguida. Els carcellers, hesitants d’antuvi, s’anaren engrescant progressivament; començaren humiliant sistemàticament els presos. Malgrat que l’experiment s’havia plantejat per a quinze dies calgué suspendre’l al cap de sis perquè ben prest els castics havien esdevingut tan freqüents i imaginatius que causaren greus trastorns emocionals en els presos.
La marina dels Estats Units de Nord-amèrica havia patrocinat aquest experiment perquè cercava una explicació als conflictes en el seu sistema de presons i en el cos de marines; la seva finalitat era determinar si les presons són llocs horribles perquè hom hi confina gent “dolenta” o si és l’entorn horrible el que fa que la gent es torni “dolenta”. El resultat no pogué ésser menys afalagador per a una espècie com la nostra, tan pagada de si mateixa: a la primera ocasió el vernís de civilització s’esborra i es transparenta el paleolític.