Des de les zero hores, la presència de policia per València era exagerada durant tota la jornada que va durar l’aturada. Quan a quarts d’una vàrem arribar amb alguns companys de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) a Mercavalència, la “festa” ja havia començat: hi havia dos ferits; un d’ells, estirat a terra, esperava l’ambulància. No vaig veure què havia fet la policia per trencar les costelles a aquell home, però sí que puc donar fe que des del moment en què jo hi vaig ésser la violència fou la inevitable; no dic que en algun moment algun agent no pegués amb la porra, però fou l’excepció. La violència es manifestà bàsicament amb empentes. Algunes persones, avorrides per la inacció, anaven abandonant el piquet, i vingué un moment en què aquest havia esdevingut tan poc dens que la policia es va veure amb cor d’envestir-nos i obrir un pas als camions que feien cua per entrar a Mercavalència. Aquell fou el moment de més tensió: els policies empenyien per fer-nos retrocedir i nosaltres empenyíem per mantenir les nostres posicions.
A les dotze del migdia, alguns vaguistes ens havíem concentrat a la porta de l’ajuntament, d’on vàrem marxar cap al carrer de Colom. En arribar-hi coincidírem amb la columna dels piquets que venien de Benimaclet i de les facultats. La manifestació espontània va seguir pel carrer de Colom en direcció cap al carrer de Xàtiva, però abans d’arribar-hi la policia de Peralta ens va aturar i va envoltar la capçalera de la manifestació en un intent de separar-la de la resta. Algun mitjà va parlar d’« enfrontaments » i afirmava que « va volar alguna cadira i algunes botelles » abans de la càrrega de la policia. No es pot parlar d’enfrontaments quan policies perfectament armats carreguen contra una marxa pacífica de manifestants desarmats. La càrrega no es degué a cap mena de “provocació”, sinó a les instruccions que tenia la policia. Després, una vegada començat el ball de bastons, alguns manifestants intentaren defensar-se com pogueren. No vaig veure cap cadira voladora, però recordo que un manifestant utilitzà la seva bicicleta per a protegir-se dels colps de porra. La càrrega fou brutal i sense provocació prèvia.
[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/tgOlI3amqJw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
La concentració en el centre de València dels diversos piquets que venien de totes direccions havia format una manifestació espontània al capdavant de la qual anaven els elements més actius, conscienciats i polititzats, ço és els joves de l’esquerra independentista. Es tractava, per tant, d’una manifestació independentista pels carrers de València a l’hora en què els periodistes cerquen desesperats imatges per a l’informatiu del migdia. I això calia tallar-ho.
En una manifestació “organitzada”, en la capçalera hagueren anat els sindicats institucionals; els independentistes, acceptant la marginalitat que se’ns imposa, haguérem anat al final. Això ens fa invisibles perquè els reporters gràfics només fotografien la capçalera, però en la manifestació de dimecres érem els independentistes els qui anàvem en la capçalera i érem massa visibles. Per això la policia va dissoldre la manifestació amb la contundència amb què ho va fer.
Hem patit la repressió, però també hem tingut ocasió d’experimentar la solidaritat dels companys dels altres sindicats. En la marxa anàvem tots junts; l’intent de separar la capçalera de la resta de la manifestació per un cordó de policia es va frustrar gràcies al valor de la gent que venia darrere i que el va travessar. Una de les imatges que recordo de la càrrega és la d’un antiavalots enfurit que corria cap on jo era, que brandava la porra en una mà i una banderola de Comissions Obreres en l’altra, sens dubte un trofeu arrabassat a una de les seves víctimes.
Una hora més tard vàrem anar a la central de la policia espanyola d’ocupació per interessar-nos pels detinguts. Allà trobàrem no sols gent d’Alerta Solidària i militants independentistes, sinó també gent de base d’altres sindicats. També allí fórem hostilitzats per la policia. Una veterana militant del PSOE i de la UGT s’exclamà indignada: « ¡Como en tiempos de Franco! » Durant els darrers trenta anys la repressió no afectava la gent de partits i sindicats institucionals, però cada dia cau més sovint la màscara de la “democràcia” espanyola i com més va més difícil és aclucar-s’hi d’ulls.
Amb tot, encara vaig trobar, a la manifestació del vespre, un veterà militant de Comissions que ho intentava. Li vaig oferir el butlletí especial per la vaga de la COS i un full volander de l’esquerra independentista; me’ls va rebutjar dient-me que era de Comissions. « Ah!, doncs tinc una cosa millor per a vostè, » i li vaig oferir un bitllet de 500 € com el de la foto. « No hi estic d’acord, » va dir. Li vaig tornar a oferir el butlletí: « No ens vol conèixer? — No. » Però l’engany es va esvaint, i les bases de CCOO i UGT comencen a adonar-se de la traïció dels seus buròcrates, preocupats tan sols d’assegurar-se la pròpia menjadora, contra la generositat d’aquestes mateixes bases, que han format piquets i s’han exposat a les porres, pel futur dels seus fills i dels fills de tots.