El poble hebreu va perdre la seva llengua durant els cinquanta anys d’exili babilònic. Això feia temps que jo ho sabia; ho havia sentit a dir a algun professor. Per això, quan no fa gaire vaig trobar en un article una citació que afirmava una altra cosa, ho vaig rebutjar amb indignació. Segons l’orientalista Carl Brockelmann, els hebreus conservaren la llengua durant el captiveri babilònic i no la perderen fins al començament de l’època hel·lenística; els jueus de Palestina, en benefici de l’arameu; els de la diàspora, del grec.
Naturalment, no vaig donar crèdit a aquesta informació: no valia la pena ni prendre’s la molèstia de contrastar-la. Però el que és realment greu és que la primera idea l’havia acceptada amb tan poca reflexió com ara rebutjava la segona. L’opinió d’un professor de qui ni tan sols em recordo havia caigut en una ment lliure de prejudicis, on aquella opinió manllevada havia esdevingut un prejudici, i ara aquest prejudici es defensava impel·lint-me a rebutjar una alternativa sense deixar-me ni tan sols prendre-la en consideració.
El cervell humà ha evolucionat per a mantenir-nos vius a la selva; no ha estat pas concebut per a la vida moderna. En unes condicions en què hom funciona mitjançant un procediment d’assaig i error, i on l’error sovint cal pagar-lo amb la vida, la ment ha evolucionat per a no arriscar-se en aventures. Aquell vell mecanisme de supervivència ara fa que ens aferrem als nostres prejudicis, a la nostra ignorància.