El dijous 5 de desembre Mònica Terribas va entrevistar Rodolfo Martín Villa en el programa El matí de Catalunya Ràdio. Rodolfo Martín Villa va pujar al cotxe oficial l’any 1962 com a cap nacional del Sindicato Español Universitario; de llavors ençà ha exercit diversos càrrecs, entre d’altres, com a ocupant a casa nostra, primer, de delegat provincial de sindicats a Barcelona (1965) i de governador civil i cap provincial del Movimiento a Barcelona (1974); ha estat procurador a Corts o diputat al Parlament d’Espanya múltiples vegades (1964–1977, 1979–1983, 1989–1997); i ministre en diversos governs de la monarquia — de Relacions Sindicals (1975–1976), de Governació (1976–1979), d’Administració Territorial (1980–1981), vice-president primer (1981–1982). També ha estat, entre 1997 i 2002, president de diverses empreses, entre les quals destaca Endesa. L’any 2003 fou nomenat comissionat del govern per a la catàstrofe del Prestige. Des de 2006 és president d’honor d’Endesa, i des del mateix any fins avui és president de Sogecable. Personatge clau de l’anomenada Transició, reflecteix i representa tan bé com la corona la continuïtat entre la dictadura i la monarquia, entre el franquisme i la suposada democràcia.
Terribas va demanar a Martín Villa la seva opinió sobre la reivindicació del fet nacional català, i ell va fer una gradació d’actituds que recorda les tendències que es donaven en els anys seixanta entre els afroamericans dels Estats Units de Nord-amèrica. Martín Villa diu que aprova el catalanisme, que es podria transigir amb el nacionalisme i que cal ésser intransigent amb l’independentisme.
L’escriptor francotunisià Albert Memmi en el primer capítol (“Les chemins de la révolte”) de L’homme dominé: Le noir, le colonisé, le prolétaire, le juif, la femme, le domestique (París: Gallimard, 1968) comenta un programa d’una televisió de Boston en què hom demanava a tres dirigents afroamericans d’explicar-se sobre el sentit de la revolta negra i proposar-hi les seves solucions: James Baldwin, Malcolm X i Martin Luther King. Memmi destaca el fet que la televisió americana mostra preferència per King; per això el deixa per al final, com a conclusió de les diverses tendències; i ell qüestiona, entre altres coses, l’ordre en què aquella televisió presentava les tres intervencions. L’ordre lògic i cronològic de la revolta, segons Memmi, seria un altre: « La història ja ens ho ha ensenyat llargament i durament; hi ha un ritme de la revolta, i és aquest: King, o Baldwin, però sens dubte després, Malcolm X. » Aquesta gradació és la mateixa que planteja Martín Villa per a la revolta dels negres de l’estat espanyol, que som els catalans: catalanisme inocu, nacionalisme aigualit i independentisme conseqüent.
Memmi diu:
D’aqueixos tres homes, només n’he tractat un, Baldwin, però no necessito esforçar-me per imaginar-me’ls: la colonització m’ha fet conèixer cadascun d’aqueixos tipus d’oprimits a desenes d’exemplars. King és el moderat, que sap donar confiança als seus adversaris, fer esperar les seves tropes, i trobar-se aliats; en resum, home polític ja ara, i potser futur ministre, aquell a qui hom confiarà el primer lloc dirigent, i que no hi restarà probablement, car el seu ministeri serà de transició.
Baldwin és l’inteŀlectual, emotiu i sincer, és a dir afligit, inteŀligent i apassionat, que ho comprèn tot i perdona molt, que té amics en el camp contrari, que no podrà abandonar les seves amistats, els seus amors, però que sap que les seves amistats, els seus amors són ja condemnats i impossibles. Car ha comprès també que els moderats estan equivocats, que la moderació i la comprensió han estat superades, negades per la violència que creix i s’organitza espantosament en tots dos camps.
Bé, la violència és Malcolm X; amb ell s’ha acabat tot: Malcolm ja no comprèn ni vol comprendre ningú. No té amics a l’altra banda i potser no n’hi ha tinguts mai; en tot cas, rebutjaria de tenir-ne, ja que per a ell el combat ha començat, cosa que preval per sobre de tot, i no es pacta amb l’enemic. L’home de la violència acusa, condemna, exclou encara més entre els seus, car un negre que no lluita amb totes les seves forces és pitjor que un adversari, és un traïdor; és a dir un ésser nociu i vil, més perillós que l’enemic exterior, puix que és sorneguer i enganyós.
Però no es tracta de tendències divergents sinó d’etapes que es van succeint:
I tanmateix, King, Baldwin, Malcom X no són tres solucions històriques possibles al problema negre, entre les quals els americans podrien triar. No hi ha diverses menes d’oprimits; l’una, conciliadora, i de bona companyia; l’altra, esteta, disposta al diàleg malgrat tot, i que espera encara àvidament convèncer; la tercera, desesperada, que no creu més que en el combat. Només n’hi ha una de sola, que canvia, que es transforma lentament de l’estranyesa dolorosa i encara plena d’esperança, a l’odi i a la violència, al desig d’occisió i de destrucció. King, Baldwin i Malcolm X jalonen el mateix i implacable itinerari de la revolta, del qual és rar que el ressort, una vegada engegat, no s’aturi fins al final.
[…]
És exacte que la parença del revoltat és més esfereïdora que la de l’oprimit que encara fa bona lliga aparent amb el seu opressor. El negre que emprèn la revolta és certament menys simpàtic que l’anomenat bon negre, enllustrador de sabates o criat de palau, encara que estigui decidit a manifestar-se sota el guiatge de King.
Solament cal comprendre, en fi, que es tracta del mateix personatge. De la mateixa dinàmica de la revolta en diferents moments del seu itinerari.[…]
El relleu entre les dues actituds no és solament lineal, consecutiu, és d’una rigorosa lògica interna: aqueix doble moviment de rebuig de l’opressor i d’afirmació de si, que inaugura des d’ara la revolta, és el revers exacte de l’actitud habitual de l’oprimit, que és rebuig de si i valoració de l’opressor.
[…]
Malgrat les seves exageracions i els seus falsos càlculs demagògics, Malcolm X és un revoltat autèntic, l’expressió adequada de la revolta negra americana, de la qual té la justa intuïció i de la qual tradueix les aspiracions, més o menys confuses encara, però que s’aniran precisant probablement en el sentit que ell indica.
Memmi recapitula l’antagonisme de les posicions de King i de Malcolm X: « En definitiva, mentre que tota la filosofia de King es resumeix en la integració, la de Malcolm prepara ja la independència. » I conclou amb èmfasi: « la revolta és d’antuvi la constatació d’una situació impossible. » Els catalans, doncs, farem bé de no deixar-nos seduir pel que Martín Villa ens pugui aconsellar.
Nota. — Albert Memmi va escriure L’homme dominé abans que Malcolm X i Martin Luther King fossin assassinats. James Baldwin va seguir la seva evolució ideològica en el sentit que Memmi havia previst.