el preu de l’aigua, tabú polític

El preu d’un bé o servei regulat per un mercat, ve determinat per la interacció de l’oferta i la demanda. No obstant això el preu de l’aigua a Espanya no funciona així. Des d’un punt de vista ètic o moral, sembla correcte fixar un preu per a l’aigua prou baix perquè tot el món pugui gaudir d’aquest recurs. Però el problema sorgeix quan la moralitat en temes hídriccs és unilateral dels governants a la població.

La moralitat en la qual es basen els governants per a no cobrar als usuaris un preu més alt de l’aigua, no és corresposta pels consumidors. Sigui el que sigui la causa subjacent del problema, els consumidors de l’aigua que som tots i cadascun de nosaltres, utilitzem més aigua de la qual vam necessitar. El malbaratament està present en el consum d’aigua, petites negligències com deixar obert l’aixeta mentre ens rentem les dents o establir sistemes de reg  ineficients.

És que l’aigua és diferent? Els economistes sabem que parlar de fixar un major preu per a l’aigua és un tema que causa un gran empipament social, però es miri per on es miri sembla la millor opció.

L’aigua és un recurs limitat a curt termini i renovable a un mitjà o llarg termini. És per això que en un  curt  temps el recurs de l’aigua està subjecte a l’escassesa, i per tant, encara que pensem que tot el món deu tenir accés a aquest recurs, de gestionar-se d’una manera incorrecta pot succeir que no surti aigua de l’aixeta per que no hi ha més aigua.

L’arc mediterrani està exposat a una greu escassesa d’aigua, és per això que en el context del Programa Aigua i sota la Directiva Marc d’Aigua, s’ha optat per la  desalinització d’aigua de mar i salobre per a generar l’augment de l’oferta de recursos hídriccs suficient per a assegurar l’accés a l’aigua de la població i els diferents sectors productius de l’economia.

Actualment les discussions dels economistes giren entorn de si establir un preu de mercat per a l’aigua, o si bé limitar-se a una recuperació de costos. El problema que tenim si fixem el més barat d’aquests preus, que és el qual garanteix la recuperació dels costos, és que pot ser un preu desproporcionat. Què entenem per cost desproporcionat? Si el sistema productiu d’una empresa no és capaç de suportar els elevats costos de l’aigua, llavors per a aquesta empresa el preu que s’ha fixat per a aquest recurs és desproporcionat.

És l’agricultura el sector productiu més afectat per aquests costos, doncs el principal input de l’agricultura ho constituïxen els recursos hídriccs. En mitjana, el cost de desalinitzar un m3 d’aigua és de 60 cèntims d’euro, aquest preu és suportable sense problemes pel consum urbà, de tiro l’aigua embotellada ens dóna una prova del preu que pot pagar una persona per 330 ml ronda els 55 cèntims, és curiós el fet que l’aigua embotellada és més cara que el petroli i la gent la segueix consumint en lloc prendre aigua de l’aixeta.

La demanda urbana pot suportar pujades en el preu de l’aigua, de fet l’elasticitat preu de la demanda és molt baixa, amb el que grans pujades de preu generen petites disminucions de la demanda. Però és just que la pujada del preu la suport únicament la població urbana? Òbviament no, és per això que hi ha qui apunten a generar un mercat de l’aigua com millor via de gestió.

Per tant en el litoral mediterrani tenim un problema, vam consumir un volum d’aigua per sobre del que haguéssim de, i malgrat que és acceptat per tots en l’àmbit científic que la solució passa per fixar sistemes de preus que incentivin l’estalvi de l’aigua, cap partit polític s’atreveix a portar a terme aquesta mesura en el seu àmbit d’acció ja que aquesta seria emprada per l’oposició com un arma política. De manera que totes les mesures que es porten a terme pretenen intervenir sobre l’oferta d’aigua deixant fora de qualsevol acció la demanda. Com podem incrementar l’oferta d’aigua? Això significa que hem de ser capaços d’oferir una quantitat major d’aigua a la població. Per a aconseguir aquesta meta s’ha optat per incrementar la inversió en depuradores, desalinitzadores i transvasaments.

Però el gestionar adequadament el recurs escàs de l’aigua, és una labor que requereix d’un conjunt adequat d’actuacions sobre l’oferta i la demanda de recursos hídriccs, doncs l’intentar solucionar els problemes únicament des del costat de l’oferta té els seus problemes, ja que quan vam esgotar les aigües superficials cal recórrer a les subterrànies que són més costoses i si tampoc tenim aigua suficient per a satisfer a la demanda cal recórrer al tractament d’aigües com la desalinització o la depuració.

És trist observar com mentre des de les universitats i organismes científics la solució als problemes amb els recursos hídriccs en el litoral mediterrani semblen clars, els encarregats de prendre les decisions no fan res.