Jepibo on gener 21st, 2015

El poder: què és i com actua. Un exemple esfereïdor. — Lectura recomanable: The Lucifer Effect: Understanding How Good People Turn Evil, de Phil Zimbardo (Random House, 2007).

Tags: ,

Jepibo on desembre 12th, 2013

El dijous 5 de desembre Mònica Terribas va entrevistar Rodolfo Martín Villa en el programa El matí de Catalunya Ràdio. Rodolfo Martín Villa va pujar al cotxe oficial l’any 1962 com a cap nacional del Sindicato Español Universitario; de llavors ençà ha exercit diversos càrrecs, entre d’altres, com a ocupant a casa nostra, primer, de delegat provincial de sindicats a Barcelona (1965) i de governador civil i cap provincial del Movimiento a Barcelona (1974); ha estat procurador a Corts o diputat al Parlament d’Espanya múltiples vegades (1964–1977, 1979–1983, 1989–1997); i ministre en diversos governs de la monarquia — de Relacions Sindicals (1975–1976), de Governació (1976–1979), d’Administració Territorial (1980–1981), vice-president primer (1981–1982). També ha estat, entre 1997 i 2002, president de diverses empreses, entre les quals destaca Endesa. L’any 2003 fou nomenat comissionat del govern per a la catàstrofe del Prestige. Des de 2006 és president d’honor d’Endesa, i des del mateix any fins avui és president de Sogecable. Personatge clau de l’anomenada Transició, reflecteix i representa tan bé com la corona la continuïtat entre la dictadura i la monarquia, entre el franquisme i la suposada democràcia.

Rodolfo Martín Villa amb Juan Antonio Samaranch durant la celebració del 18 de juliol de 1974 a Barcelona (Foto: Sàpiens)

Rodolfo Martín Villa, aleshores governador civil, i Juan Antonio Samaranch, aleshores president de la Diputació, durant la celebració del 18 de juliol de 1974 a Barcelona (Foto: Sàpiens)



Terribas va demanar a Martín Villa la seva opinió sobre la reivindicació del fet nacional català, i ell va fer una gradació d’actituds que recorda les tendències que es donaven en els anys seixanta entre els afroamericans dels Estats Units de Nord-amèrica. Martín Villa diu que aprova el catalanisme, que es podria transigir amb el nacionalisme i que cal ésser intransigent amb l’independentisme.

L’escriptor francotunisià Albert Memmi en el primer capítol (“Les chemins de la révolte”) de L’homme dominé: Le noir, le colonisé, le prolétaire, le juif, la femme, le domestique (París: Gallimard, 1968) comenta un programa d’una televisió de Boston en què hom demanava a tres dirigents afroamericans d’explicar-se sobre el sentit de la revolta negra i proposar-hi les seves solucions: James Baldwin, Malcolm X i Martin Luther King. Memmi destaca el fet que la televisió americana mostra preferència per King; per això el deixa per al final, com a conclusió de les diverses tendències; i ell qüestiona, entre altres coses, l’ordre en què aquella televisió presentava les tres intervencions. L’ordre lògic i cronològic de la revolta, segons Memmi, seria un altre: « La història ja ens ho ha ensenyat llargament i durament; hi ha un ritme de la revolta, i és aquest: King, o Baldwin, però sens dubte després, Malcolm X. » Aquesta gradació és la mateixa que planteja Martín Villa per a la revolta dels negres de l’estat espanyol, que som els catalans: catalanisme inocu, nacionalisme aigualit i independentisme conseqüent.

Memmi diu:

D’aqueixos tres homes, només n’he tractat un, Baldwin, però no necessito esforçar-me per imaginar-me’ls: la colonització m’ha fet conèixer cadascun d’aqueixos tipus d’oprimits a desenes d’exemplars. King és el moderat, que sap donar confiança als seus adversaris, fer esperar les seves tropes, i trobar-se aliats; en resum, home polític ja ara, i potser futur ministre, aquell a qui hom confiarà el primer lloc dirigent, i que no hi restarà probablement, car el seu ministeri serà de transició.

Baldwin és l’inteŀlectual, emotiu i sincer, és a dir afligit, inteŀligent i apassionat, que ho comprèn tot i perdona molt, que té amics en el camp contrari, que no podrà abandonar les seves amistats, els seus amors, però que sap que les seves amistats, els seus amors són ja condemnats i impossibles. Car ha comprès també que els moderats estan equivocats, que la moderació i la comprensió han estat superades, negades per la violència que creix i s’organitza espantosament en tots dos camps.

Bé, la violència és Malcolm X; amb ell s’ha acabat tot: Malcolm ja no comprèn ni vol comprendre ningú. No té amics a l’altra banda i potser no n’hi ha tinguts mai; en tot cas, rebutjaria de tenir-ne, ja que per a ell el combat ha començat, cosa que preval per sobre de tot, i no es pacta amb l’enemic. L’home de la violència acusa, condemna, exclou encara més entre els seus, car un negre que no lluita amb totes les seves forces és pitjor que un adversari, és un traïdor; és a dir un ésser nociu i vil, més perillós que l’enemic exterior, puix que és sorneguer i enganyós.

Malcolm X

Però no es tracta de tendències divergents sinó d’etapes que es van succeint:

I tanmateix, King, Baldwin, Malcom X no són tres solucions històriques possibles al problema negre, entre les quals els americans podrien triar. No hi ha diverses menes d’oprimits; l’una, conciliadora, i de bona companyia; l’altra, esteta, disposta al diàleg malgrat tot, i que espera encara àvidament convèncer; la tercera, desesperada, que no creu més que en el combat. Només n’hi ha una de sola, que canvia, que es transforma lentament de l’estranyesa dolorosa i encara plena d’esperança, a l’odi i a la violència, al desig d’occisió i de destrucció. King, Baldwin i Malcolm X jalonen el mateix i implacable itinerari de la revolta, del qual és rar que el ressort, una vegada engegat, no s’aturi fins al final.

[…]

És exacte que la parença del revoltat és més esfereïdora que la de l’oprimit que encara fa bona lliga aparent amb el seu opressor. El negre que emprèn la revolta és certament menys simpàtic que l’anomenat bon negre, enllustrador de sabates o criat de palau, encara que estigui decidit a manifestar-se sota el guiatge de King.
Solament cal comprendre, en fi, que es tracta del mateix personatge. De la mateixa dinàmica de la revolta en diferents moments del seu itinerari.

[…]

El relleu entre les dues actituds no és solament lineal, consecutiu, és d’una rigorosa lògica interna: aqueix doble moviment de rebuig de l’opressor i d’afirmació de si, que inaugura des d’ara la revolta, és el revers exacte de l’actitud habitual de l’oprimit, que és rebuig de si i valoració de l’opressor.

[…]

Malgrat les seves exageracions i els seus falsos càlculs demagògics, Malcolm X és un revoltat autèntic, l’expressió adequada de la revolta negra americana, de la qual té la justa intuïció i de la qual tradueix les aspiracions, més o menys confuses encara, però que s’aniran precisant probablement en el sentit que ell indica.

Memmi recapitula l’antagonisme de les posicions de King i de Malcolm X: « En definitiva, mentre que tota la filosofia de King es resumeix en la integració, la de Malcolm prepara ja la independència. » I conclou amb èmfasi: « la revolta és d’antuvi la constatació d’una situació impossible. » Els catalans, doncs, farem bé de no deixar-nos seduir pel que Martín Villa ens pugui aconsellar.

Nota. — Albert Memmi va escriure L’homme dominé abans que Malcolm X i Martin Luther King fossin assassinats. James Baldwin va seguir la seva evolució ideològica en el sentit que Memmi havia previst.

Tags: , , , , , , ,

Llibertat d’expressió i d’informacióEl passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Tags: , ,

Jepibo on abril 14th, 2011

Mare bonobo amb el seu petit

El poble hebreu va perdre la seva llengua durant els cinquanta anys d’exili babilònic. Això feia temps que jo ho sabia; ho havia sentit a dir a algun professor. Per això, quan no fa gaire vaig trobar en un article una citació que afirmava una altra cosa, ho vaig rebutjar amb indignació. Segons l’orientalista Carl Brockelmann, els hebreus conservaren la llengua durant el captiveri babilònic i no la perderen fins al començament de l’època hel·lenística; els jueus de Palestina, en benefici de l’arameu; els de la diàspora, del grec.

Naturalment, no vaig donar crèdit a aquesta informació: no valia la pena ni prendre’s la molèstia de contrastar-la. Però el que és realment greu és que la primera idea l’havia acceptada amb tan poca reflexió com ara rebutjava la segona. L’opinió d’un professor de qui ni tan sols em recordo havia caigut en una ment lliure de prejudicis, on aquella opinió manllevada havia esdevingut un prejudici, i ara aquest prejudici es defensava impel·lint-me a rebutjar una alternativa sense deixar-me ni tan sols prendre-la en consideració.

El cervell humà ha evolucionat per a mantenir-nos vius a la selva; no ha estat pas concebut per a la vida moderna. En unes condicions en què hom funciona mitjançant un procediment d’assaig i error, i on l’error sovint cal pagar-lo amb la vida, la ment ha evolucionat per a no arriscar-se en aventures. Aquell vell mecanisme de supervivència ara fa que ens aferrem als nostres prejudicis, a la nostra ignorància.

Tags:

Jepibo on març 14th, 2011

Història de l’esperanto als Països Catalans

L’any 1887, a Varsòvia, el doctor Esperanto (“esperançat”) — pseudònim de l’oftalmòleg Lejzer Ludwik Zamenhof — publicà un projecte de llengua auxiliar internacional, i aquella llengua es divulgà per Europa en una època de profundes transformacions polítiques, econòmiques, socials, lingüístiques i artístiques. Al nostre país arribà tard, però amb força; impregnà totes les capes socials i guanyà adherents tan remarcables com Andreu Nin o Carles Riba. Els primers tempteigs empresos per esperantistes autodidactes esparsos donaren lloc, al començament del segle xx, als primers cursos i grups organitzats.

La Història de l’esperanto als Països Catalans, editada per l’Associació Catalana d’Esperanto, aplega articles diversos sobre el moviment esperantista català des dels orígens fins a la instauració de la dictadura del genocidíssim Franco, etapa crítica que ha marcat tant la història de l’esperantisme com la del nostre país. L’obra no pretén ésser una relació completa i equilibrada de l’esperantisme català, però recupera per a l’estudiós i per al públic general una part de la nostra història que tradicionalment no ha despertat l’interès dels investigadors, sens dubte a causa de la doble condició minoritària de l’esperantisme català: per català i per esperantista.

Aquest volum és el tercer que l’historiador Francesc Poblet publica sobre l’esperanto al nostre país; l’han precedit Els inicis del moviment esperantista a Catalunya i El Congrés Universal de 1909 a Barcelona. Com aquells, la Història de l’esperanto als Països Catalans és bilingüe, en català i en esperanto; però mentre que allà Poblet figurava com a únic autor, ací apareix com a coordinador, al costat d’Hèctor Alòs, d’una dotzena de col·laboradors més. Els articles inclosos en el llibre es presenten en tres seccions. Els estudis temàtics tracten entre altres matèries les vinculacions amb l’anarquisme, les vicissituds de Kataluna Esperantisto — l’òrgan de l’esperantisme català —, el Congrés Català de Vinaròs o l’ús de l’esperanto durant la guerra d’Espanya. Els estudis locals versen sobre algunes organitzacions, de Barcelona, València o Mallorca, però també de Maó, del Vendrell o de Ceret (Vallespir), on naix el primer grup esperantista d’àmbit nacional. Els estudis biogràfics són dedicats a personalitats del moviment com l’escriptor Frederic Pujulà, el folklorista Joan Amades, el pedagog i filòleg Delfí Dalmau, l’eclesiàstic Joan Font i el filòleg i orientalista Joan Mascaró.

Vehicle de comunicació internacional com el sistema mètric decimal per a la gent d’ordre, eina de coordinació per a l’internacionalisme proletari, garantia de democràcia per a les minories lingüístiques…, la proposta de fraternitat universal llançada per un humil oculista d’Europa oriental va seduir tothom en l’època de més organització del moviment obrer; la II Guerra Mundial va ajornar tots dos somnis, el social i l’internacionalista.

Fitxa tècnica

Coordinadors: Francesc Poblet i Feijoo, Hèctor Alòs i Font

Autors: Elisabet Abeyà i Lafontana, Ferran Aisa i Pàmpols, Jean Amouroux, Dani Cortijo Astudillo, Toño del Barrio, Joan Inglada i Roig, Ulrich Lins, Xavier Margais i Basi, Pedro M. Martín Burutxaga, Abel Montagut i Masip, Llibert Puig i Gandia, Jordi Solé i Camardons

Títol complet: Història de l’esperanto als Països Catalans. Recull d’articles / Historio de Esperanto en la Kataluna Landaro. Artikolkolekto

Editorial: ESPERANTO*CAT (Associació Catalana d’Esperanto / Kataluna Esperanto-Asocio)

Any: 2010 Pàgines: 470 (5-244, en català; 245-468, en esperanto)

Publicat a L’Accent 183, 28/7–10/8/2010.

Jepibo on febrer 18th, 2011

Magna profecto est gloria nationis cathalanae diebus nostris: papa cathalanus, rex Aragonum et Siciliae cathalanus; vicecancellarius cathalanus; capitaneus Ecclesiae cathalanus.
“Gran és la glòria de la nació catalana en els nostres dies: el papa és català; el rei d’Aragó i de Sicília, català; el vice-canceller, català; el capità de l’església, català.”
Aquestes paraules amb què Alfons de Borja, arran de la seva arribada al soli pontifici, descrivia la situació d’hegemonia de la nostra nació en el seu temps ens serveixen avui per a felicitar-nos pel fet que Youtube hagi posat en marxa la seva versió en català.

Youtube en català

Que altres s’encaboriïn amb foteses com deixar un dia a l’any que els càrrecs de les colònies puguin usar al Senat de la metròpoli les llengües pròpies dels països que en teoria representen.  Això rai; el que és realment important és que Youtube ja funciona en català: “Gran és la glòria de la nació catalana en els nostres dies.”

Jepibo on novembre 1st, 2010

Fet a Vic el 24 d’octubre de 2010, aquest vídeo té el rècord de participants en una filmació d’aquesta mena: 5.771 persones.

Jepibo on octubre 4th, 2010

La manifestació del vespre fou multitudinària i amb molt poca presència de policia, per comparació amb les 24 hores anteriors. El València jugava contra el Manchester, i es veu quasi tots els policies se n’havien anat al futbol. Sota aquestes ratlles teniu el vídeo del bloc de l’esquerra independentista en la manifestació.

Jepibo on octubre 1st, 2010

Des de les zero hores, la presència de policia per València era exagerada durant tota la jornada que va durar l’aturada. Quan a quarts d’una vàrem arribar amb alguns companys de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) a Mercavalència, la “festa” ja havia començat: hi havia dos ferits; un d’ells, estirat a terra, esperava l’ambulància. No vaig veure què havia fet la policia per trencar les costelles a aquell home, però sí que puc donar fe que des del moment en què jo hi vaig ésser la violència fou la inevitable; no dic que en algun moment algun agent no pegués amb la porra, però fou l’excepció. La violència es manifestà bàsicament amb empentes. Algunes persones, avorrides per la inacció, anaven abandonant el piquet, i vingué un moment en què aquest havia esdevingut tan poc dens que la policia es va veure amb cor d’envestir-nos i obrir un pas als camions que feien cua per entrar a Mercavalència. Aquell fou el moment de més tensió: els policies empenyien per fer-nos retrocedir i nosaltres empenyíem per mantenir les nostres posicions.

A les dotze del migdia, alguns vaguistes ens havíem concentrat a la porta de l’ajuntament, d’on vàrem marxar cap al carrer de Colom. En arribar-hi coincidírem amb la columna dels piquets que venien de Benimaclet i de les facultats. La manifestació espontània va seguir pel carrer de Colom en direcció cap al carrer de Xàtiva, però abans d’arribar-hi la policia de Peralta ens va aturar i va envoltar la capçalera de la manifestació en un intent de separar-la de la resta. Algun mitjà va parlar d’« enfrontaments » i afirmava que « va volar alguna cadira i algunes botelles » abans de la càrrega de la policia. No es pot parlar d’enfrontaments quan policies perfectament armats carreguen contra una marxa pacífica de manifestants desarmats. La càrrega no es degué a cap mena de “provocació”, sinó a les instruccions que tenia la policia. Després, una vegada començat el ball de bastons, alguns manifestants intentaren defensar-se com pogueren. No vaig veure cap cadira voladora, però recordo que un manifestant utilitzà la seva bicicleta per a protegir-se dels colps de porra. La càrrega fou brutal i sense provocació prèvia.


La concentració en el centre de València dels diversos piquets que venien de totes direccions havia format una manifestació espontània al capdavant de la qual anaven els elements més actius, conscienciats i polititzats, ço és els joves de l’esquerra independentista.  Es tractava, per tant, d’una manifestació independentista pels carrers de València a l’hora en què els periodistes cerquen desesperats imatges per a l’informatiu del migdia. I això calia tallar-ho.

En una manifestació “organitzada”, en la capçalera hagueren anat els sindicats institucionals; els independentistes, acceptant la marginalitat que se’ns imposa, haguérem anat al final. Això ens fa invisibles perquè els reporters gràfics només fotografien la capçalera, però en la manifestació de dimecres érem els independentistes els qui anàvem en la capçalera i érem massa visibles.  Per això la policia va dissoldre la manifestació amb la contundència amb què ho va fer.

Hem patit la repressió, però també hem tingut ocasió d’experimentar la solidaritat dels companys dels altres sindicats. En la marxa anàvem tots junts; l’intent de separar la capçalera de la resta de la manifestació per un cordó de policia es va frustrar gràcies al valor de la gent que venia darrere i que el va travessar. Una de les imatges que recordo de la càrrega és la d’un antiavalots enfurit que corria cap on jo era, que brandava la porra en una mà i una banderola de Comissions Obreres en l’altra, sens dubte un trofeu arrabassat a una de les seves víctimes.

Una hora més tard vàrem anar a la central de la policia espanyola d’ocupació per interessar-nos pels detinguts. Allà trobàrem no sols gent d’Alerta Solidària i militants independentistes, sinó també gent de base d’altres sindicats. També allí fórem hostilitzats per la policia. Una veterana militant del PSOE i de la UGT s’exclamà indignada: « ¡Como en tiempos de Franco! » Durant els darrers trenta anys la repressió no afectava la gent de partits i sindicats institucionals, però cada dia cau més sovint la màscara de la “democràcia” espanyola i com més va més difícil és aclucar-s’hi d’ulls.

Amb tot, encara vaig trobar, a la manifestació del vespre, un veterà militant de Comissions que ho intentava. Li vaig oferir el butlletí especial per la vaga de la COS i un full volander de l’esquerra independentista; me’ls va rebutjar dient-me que era de Comissions. « Ah!, doncs tinc una cosa millor per a vostè, » i li vaig oferir un bitllet de 500 € com el de la foto. « No hi estic d’acord, » va dir. Li vaig tornar a oferir el butlletí: « No ens vol conèixer? — No. » Però l’engany es va esvaint, i les bases de CCOO i UGT comencen a adonar-se de la traïció dels seus buròcrates, preocupats tan sols d’assegurar-se la pròpia menjadora, contra la generositat d’aquestes mateixes bases, que han format piquets i shan exposat a les porres, pel futur dels seus fills i dels fills de tots.