El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.
Tags: Catalunya, Democràcia, Espanya
El poble hebreu va perdre la seva llengua durant els cinquanta anys d’exili babilònic. Això feia temps que jo ho sabia; ho havia sentit a dir a algun professor. Per això, quan no fa gaire vaig trobar en un article una citació que afirmava una altra cosa, ho vaig rebutjar amb indignació. Segons l’orientalista Carl Brockelmann, els hebreus conservaren la llengua durant el captiveri babilònic i no la perderen fins al començament de l’època hel·lenística; els jueus de Palestina, en benefici de l’arameu; els de la diàspora, del grec.
Naturalment, no vaig donar crèdit a aquesta informació: no valia la pena ni prendre’s la molèstia de contrastar-la. Però el que és realment greu és que la primera idea l’havia acceptada amb tan poca reflexió com ara rebutjava la segona. L’opinió d’un professor de qui ni tan sols em recordo havia caigut en una ment lliure de prejudicis, on aquella opinió manllevada havia esdevingut un prejudici, i ara aquest prejudici es defensava impel·lint-me a rebutjar una alternativa sense deixar-me ni tan sols prendre-la en consideració.
El cervell humà ha evolucionat per a mantenir-nos vius a la selva; no ha estat pas concebut per a la vida moderna. En unes condicions en què hom funciona mitjançant un procediment d’assaig i error, i on l’error sovint cal pagar-lo amb la vida, la ment ha evolucionat per a no arriscar-se en aventures. Aquell vell mecanisme de supervivència ara fa que ens aferrem als nostres prejudicis, a la nostra ignorància.
Tags: Debilitats humanes
L’any 1887, a Varsòvia, el doctor Esperanto (“esperançat”) — pseudònim de l’oftalmòleg Lejzer Ludwik Zamenhof — publicà un projecte de llengua auxiliar internacional, i aquella llengua es divulgà per Europa en una època de profundes transformacions polítiques, econòmiques, socials, lingüístiques i artístiques. Al nostre país arribà tard, però amb força; impregnà totes les capes socials i guanyà adherents tan remarcables com Andreu Nin o Carles Riba. Els primers tempteigs empresos per esperantistes autodidactes esparsos donaren lloc, al començament del segle xx, als primers cursos i grups organitzats.
La Història de l’esperanto als Països Catalans, editada per l’Associació Catalana d’Esperanto, aplega articles diversos sobre el moviment esperantista català des dels orígens fins a la instauració de la dictadura del genocidíssim Franco, etapa crítica que ha marcat tant la història de l’esperantisme com la del nostre país. L’obra no pretén ésser una relació completa i equilibrada de l’esperantisme català, però recupera per a l’estudiós i per al públic general una part de la nostra història que tradicionalment no ha despertat l’interès dels investigadors, sens dubte a causa de la doble condició minoritària de l’esperantisme català: per català i per esperantista.
Aquest volum és el tercer que l’historiador Francesc Poblet publica sobre l’esperanto al nostre país; l’han precedit Els inicis del moviment esperantista a Catalunya i El Congrés Universal de 1909 a Barcelona. Com aquells, la Història de l’esperanto als Països Catalans és bilingüe, en català i en esperanto; però mentre que allà Poblet figurava com a únic autor, ací apareix com a coordinador, al costat d’Hèctor Alòs, d’una dotzena de col·laboradors més. Els articles inclosos en el llibre es presenten en tres seccions. Els estudis temàtics tracten entre altres matèries les vinculacions amb l’anarquisme, les vicissituds de Kataluna Esperantisto — l’òrgan de l’esperantisme català —, el Congrés Català de Vinaròs o l’ús de l’esperanto durant la guerra d’Espanya. Els estudis locals versen sobre algunes organitzacions, de Barcelona, València o Mallorca, però també de Maó, del Vendrell o de Ceret (Vallespir), on naix el primer grup esperantista d’àmbit nacional. Els estudis biogràfics són dedicats a personalitats del moviment com l’escriptor Frederic Pujulà, el folklorista Joan Amades, el pedagog i filòleg Delfí Dalmau, l’eclesiàstic Joan Font i el filòleg i orientalista Joan Mascaró.
Vehicle de comunicació internacional com el sistema mètric decimal per a la gent d’ordre, eina de coordinació per a l’internacionalisme proletari, garantia de democràcia per a les minories lingüístiques…, la proposta de fraternitat universal llançada per un humil oculista d’Europa oriental va seduir tothom en l’època de més organització del moviment obrer; la II Guerra Mundial va ajornar tots dos somnis, el social i l’internacionalista.
Fitxa tècnica
Coordinadors: Francesc Poblet i Feijoo, Hèctor Alòs i Font
Autors: Elisabet Abeyà i Lafontana, Ferran Aisa i Pàmpols, Jean Amouroux, Dani Cortijo Astudillo, Toño del Barrio, Joan Inglada i Roig, Ulrich Lins, Xavier Margais i Basi, Pedro M. Martín Burutxaga, Abel Montagut i Masip, Llibert Puig i Gandia, Jordi Solé i Camardons
Títol complet: Història de l’esperanto als Països Catalans. Recull d’articles / Historio de Esperanto en la Kataluna Landaro. Artikolkolekto
Editorial: ESPERANTO*CAT (Associació Catalana d’Esperanto / Kataluna Esperanto-Asocio)
Any: 2010 Pàgines: 470 (5-244, en català; 245-468, en esperanto)
Publicat a L’Accent 183, 28/7–10/8/2010.
Magna profecto est gloria nationis cathalanae diebus nostris: papa cathalanus, rex Aragonum et Siciliae cathalanus; vicecancellarius cathalanus; capitaneus Ecclesiae cathalanus.
“Gran és la glòria de la nació catalana en els nostres dies: el papa és català; el rei d’Aragó i de Sicília, català; el vice-canceller, català; el capità de l’església, català.”
Aquestes paraules amb què Alfons de Borja, arran de la seva arribada al soli pontifici, descrivia la situació d’hegemonia de la nostra nació en el seu temps ens serveixen avui per a felicitar-nos pel fet que Youtube hagi posat en marxa la seva versió en català.
Youtube en català
Que altres s’encaboriïn amb foteses com deixar un dia a l’any que els càrrecs de les colònies puguin usar al Senat de la metròpoli les llengües pròpies dels països que en teoria representen. Això rai; el que és realment important és que Youtube ja funciona en català: “Gran és la glòria de la nació catalana en els nostres dies.”
Fet a Vic el 24 d’octubre de 2010, aquest vídeo té el rècord de participants en una filmació d’aquesta mena: 5.771 persones.
La manifestació del vespre fou multitudinària i amb molt poca presència de policia, per comparació amb les 24 hores anteriors. El València jugava contra el Manchester, i es veu quasi tots els policies se n’havien anat al futbol. Sota aquestes ratlles teniu el vídeo del bloc de l’esquerra independentista en la manifestació.
Des de les zero hores, la presència de policia per València era exagerada durant tota la jornada que va durar l’aturada. Quan a quarts d’una vàrem arribar amb alguns companys de la Coordinadora Obrera Sindical (COS) a Mercavalència, la “festa” ja havia començat: hi havia dos ferits; un d’ells, estirat a terra, esperava l’ambulància. No vaig veure què havia fet la policia per trencar les costelles a aquell home, però sí que puc donar fe que des del moment en què jo hi vaig ésser la violència fou la inevitable; no dic que en algun moment algun agent no pegués amb la porra, però fou l’excepció. La violència es manifestà bàsicament amb empentes. Algunes persones, avorrides per la inacció, anaven abandonant el piquet, i vingué un moment en què aquest havia esdevingut tan poc dens que la policia es va veure amb cor d’envestir-nos i obrir un pas als camions que feien cua per entrar a Mercavalència. Aquell fou el moment de més tensió: els policies empenyien per fer-nos retrocedir i nosaltres empenyíem per mantenir les nostres posicions.
A les dotze del migdia, alguns vaguistes ens havíem concentrat a la porta de l’ajuntament, d’on vàrem marxar cap al carrer de Colom. En arribar-hi coincidírem amb la columna dels piquets que venien de Benimaclet i de les facultats. La manifestació espontània va seguir pel carrer de Colom en direcció cap al carrer de Xàtiva, però abans d’arribar-hi la policia de Peralta ens va aturar i va envoltar la capçalera de la manifestació en un intent de separar-la de la resta. Algun mitjà va parlar d’« enfrontaments » i afirmava que « va volar alguna cadira i algunes botelles » abans de la càrrega de la policia. No es pot parlar d’enfrontaments quan policies perfectament armats carreguen contra una marxa pacífica de manifestants desarmats. La càrrega no es degué a cap mena de “provocació”, sinó a les instruccions que tenia la policia. Després, una vegada començat el ball de bastons, alguns manifestants intentaren defensar-se com pogueren. No vaig veure cap cadira voladora, però recordo que un manifestant utilitzà la seva bicicleta per a protegir-se dels colps de porra. La càrrega fou brutal i sense provocació prèvia.
La concentració en el centre de València dels diversos piquets que venien de totes direccions havia format una manifestació espontània al capdavant de la qual anaven els elements més actius, conscienciats i polititzats, ço és els joves de l’esquerra independentista. Es tractava, per tant, d’una manifestació independentista pels carrers de València a l’hora en què els periodistes cerquen desesperats imatges per a l’informatiu del migdia. I això calia tallar-ho.
En una manifestació “organitzada”, en la capçalera hagueren anat els sindicats institucionals; els independentistes, acceptant la marginalitat que se’ns imposa, haguérem anat al final. Això ens fa invisibles perquè els reporters gràfics només fotografien la capçalera, però en la manifestació de dimecres érem els independentistes els qui anàvem en la capçalera i érem massa visibles. Per això la policia va dissoldre la manifestació amb la contundència amb què ho va fer.
Hem patit la repressió, però també hem tingut ocasió d’experimentar la solidaritat dels companys dels altres sindicats. En la marxa anàvem tots junts; l’intent de separar la capçalera de la resta de la manifestació per un cordó de policia es va frustrar gràcies al valor de la gent que venia darrere i que el va travessar. Una de les imatges que recordo de la càrrega és la d’un antiavalots enfurit que corria cap on jo era, que brandava la porra en una mà i una banderola de Comissions Obreres en l’altra, sens dubte un trofeu arrabassat a una de les seves víctimes.
Una hora més tard vàrem anar a la central de la policia espanyola d’ocupació per interessar-nos pels detinguts. Allà trobàrem no sols gent d’Alerta Solidària i militants independentistes, sinó també gent de base d’altres sindicats. També allí fórem hostilitzats per la policia. Una veterana militant del PSOE i de la UGT s’exclamà indignada: « ¡Como en tiempos de Franco! » Durant els darrers trenta anys la repressió no afectava la gent de partits i sindicats institucionals, però cada dia cau més sovint la màscara de la “democràcia” espanyola i com més va més difícil és aclucar-s’hi d’ulls.
Amb tot, encara vaig trobar, a la manifestació del vespre, un veterà militant de Comissions que ho intentava. Li vaig oferir el butlletí especial per la vaga de la COS i un full volander de l’esquerra independentista; me’ls va rebutjar dient-me que era de Comissions. « Ah!, doncs tinc una cosa millor per a vostè, » i li vaig oferir un bitllet de 500 € com el de la foto. « No hi estic d’acord, » va dir. Li vaig tornar a oferir el butlletí: « No ens vol conèixer? — No. » Però l’engany es va esvaint, i les bases de CCOO i UGT comencen a adonar-se de la traïció dels seus buròcrates, preocupats tan sols d’assegurar-se la pròpia menjadora, contra la generositat d’aquestes mateixes bases, que han format piquets i s’han exposat a les porres, pel futur dels seus fills i dels fills de tots.
Conferència del sociòleg Felipe López-Aranguren, de l’Associació Cultural Pharos, sobre la manipulació informativa en els mitjans de divulgació, pronunciada el 8 d’abril de 2010 a la Casa Elizalde de Barcelona.
Tags: Manipulació
