Entrevista 2

No se va pasar bé perque no havien recursos econòmics. Ho pasavem molt mal. Vam tindre que començar a treballar als 7 anys, per a poder ajudar als nostres pares per a poder tirar la casa endavant perque no havia ni per a dinar ni per a menjar.
El dia a dia era des que sortia el sol fins que s’amagava treballant en les feines que havien. En casa erem 5 fills i els pares.
Amb la meua parella vaig començar als 19. Ho portavem com podiem. El dia a dia, quan estavem en el camp entravem a les 9 i acabvem a les 6. Després vaig començar a treballar, açi en crivillent, en la alfombra i treballavem l’horari que en dien. Començavem dilluns i acabavem dissabte al mig dia. Encara que el sou era molt poquet i el dissabte per la vesprada ens nánavem a plantar tomatá, be a tallar mangrana, i els dumenges… perque era molt poquet diners. En la empresa cobrava 300 pesetes a la semana i en el camp casi res. A més erem molts en casa. Els pares criaven animals, plantaven un poquet per a poder tenir i poder vendre per a comprar altres coses. Plantavem creílla, tomata, criavem animals i això se anava i se venia perque eren moltes boques i poquet sueldo. Perque clar, tots no traballavem, treballaven a lo millor els 3 majors.
Ma mare era una persona que sabía molt bé administrar i que amb poquet en feia el menjar. Ella agafava una paella i fregia creílles i com que no havien més mitjos li posava un pot de tomata dels que ella feia en conserva. En això sopavem i amb el que sobrava feiem un entrepá per a l’esmortzar del dia següent.
Les dones en aquella época estaven en les mateixes coses. Si una no tenia li ajudava l’altra. Se repartien les coses per a eixir avant el millor que se poguera. Els homes eren distints. Se preocupaven menys de les coses. En ma casa ma mare era qui portava tot avant. Mun pare treballava… ell no se preocupava si había o no, sabia que poquet o molt tots els dies havia algo en la taula. La dona li servia. En ma casa ma mare era qui ho portava tot perque mun pare no era un home dispost per a lluitar… ella era qui ho portaba. En altres cases si que era l´home qui administrava. Mon pare s’ho permitia perque sabia que ella portava la cosa endavant.
La meua situación no era molt bonica, era jo també qui portava les rendes. Perque si guanyava 4 sén gastava 5. Però he tingut fills, m’han ajudat, he eixit endavant. En el treball vaig tindre sort
En quant a la separació. El meu entorn, quan vaig dir de separar-me, com m´ho guardava tot per a mi no sésperaven tot el que hi havia. Perque amb els meus fills va ser sempre callar, callar i callar… fins que va arribar un dia que vaig dir que me separava, perque en eixos moments era molt difícil això de separar-se. Però vaig haver de fer-ho i ho vaig fer i gracies a deu hui sóc feliç. Els meus fills eren menuts i jo volia que comprengueren qui era el seu pare. Per a que mai digueren que era jo la mala o era ell el bo. Pero quan els meus fills van decidir o ells o nosaltres ho vaig fer. Perqueen aquells moments que una dona demanara una separació no era fácil. Aleshores era en aquells moments on els advocats podien ajudar. I ho vaig decidir i ho vaig fer. Vaig anar al advocat. Me van recolçar en tots els llocs. Jo vaig anar amb la vitat.